Editorial: Alfaguara-Voramar  (Madrid  1999)

L'escriptora valenciana Mercè Viana (mestra i pedagoga) ens proposa una faula en la que els protagonistes no són animals sinó símbols o estris matemàtics.

La història és senzilla: al Palau de l'Exactitud es reuneix el Consell del Quadrivi (format per un regle, un compàs, una clau de sol, un telescopi i un zero) per un assumpte de màxima urgència: el nombre 1 ha desaparegut i s'endevina una crisi d'imprevisibles conseqüències. Efectivament, passat poc temps la gent es comença a perdre perquè no troben casa seva o els deutes i preus canvien perquè han "caigut" els uns i les coses que valien 1000 ara valen 000. També es comencen a detectar ciutats en les que tot es fa doble...

Una història curiosa i original pensada per a nois i noies de 10 anys en amunt. El llibre fa pensar en la importància de les xifres, concretament en l'u com el primer nombre. Es podrien proposar històries semblants fent desaparèixer el zero, el dos o bé algunes operacions com la suma, la resta, etc. Però, a més, també fa pensar sobre la conducta humana: la cobdícia, la desconsideració, la inconsciència...

Aquest nou títol presenta el mateix esquema que els anteriors de la mateixa col·lecció: una petita introducció amb un mini-test i uns quants problemes senzills, un conte, una secció anomenada "La puerta del saber" que intenta parlar sobre els continguts, interessos i utilitats de la geometria i una curta secció final amb una miscel·lània de petites coses. El llibre s'adreça, segons la contraportada, a nens i nenes a partir de 9 anys . La primera i darrera seccions del llibre (amb molta menys importància fins i tot en quant a número de pàgines) són força fluixes i deslligades; fins i tot, de vegades, poc "geomètriques". 

La millor part, amb diferència, és el conte escrit per Carlo Fabretti, "La medición de la dulzura". En ell el protagonista s'ha d'enfrontar a tres proves per aconseguir la mà de la princesa Hipotenusa: calcular el per d'una corona sense usar la balança, esbrinar la capacitat d'una sitja fen servir una balança i calcular l'àrea d'un país a partir d'un mapa.

El gruix del llibre es dedica a explicar què és i de què tracta la geometria. La veritat és que són millors els títols de les preguntes que encapçalen cada capítol que el que realment s'explica. Així preguntes com si es mesuren els angles amb termòmetres o si menges cossos geomètrics serveixen per explicar el concepte de grau o dels cossos de revolució (caramels amb pal, cucurutxos i llaunes de refresc). En el fons s'explica les mateixes coses de sempre però amb to "coleguilla". Hi ha poques novetats en l'enfocament o amb els models presentats.

Només el conte justificaria la compra (o augmentar la presència de llibres de matemàtiques a la biblioteca escolar, que tampoc és un motiu per prendre a la lleugera)

Editorial: Barcanova  (Barcelona  2001)

L'única raó de la presència d'aquest llibre en el recull d'aquest trimestre és el títol. De fet ens trobem davant d'una novel·la de misteri (més aviat de por) que barreja elements de l'estil dels contes gòtics amb d'altres que recorden a les històries de Lovecraft. Un jove pintor, en Jeroni Escalè, amb una forta inclinació cap a les formes triangulars descobreix una cova amb unes misterioses mòmies enterrades amb una disposició triangular. Aquestes formes es tornen omnipresents al llarg de tota la història.

Un conte força correcte que pot donar peu per a discutir alguns aspectes interessants. Per exemple la presència del triangle com a forma bàsica o instrument de disseny de moltes construccions de culte (piràmides, temples greco-llatins, hindús, inques, etc.). També la seva presència en l'obra de molts artistes (Kandinsky, Miró,...). També pot ser un punt d'inici dels nombres triangulars a partir de la disposició de les tombes que ens explica la novel·la.

Un llibre més de Kjartan Pokitt per a la col·lecció "Esa horrible ciencia". D'altres anteriors com "Esas mortíferas mates" o "Más mortíferas mates" els podeu trobar també aquí comentats.

En general el llibre està força aconseguit. En ell es tracten de forma força divertida i original el Sistema Mètric Decimal, la notació científica, la mesura dels angles o el càlcul d'àrees. El llibre dedica una bona part al problema de les mesures anglosaxones però no deixa de tenir el seu interès per poder valorar millor els avantatges del SMD. Cal mencionar, perquè no ho havíem fet sobre els títols anteriors, el bon nivell de les il·lustracions ja que complementen molt bé el to humorístic del text que les acompanyen.

Un llibre que tracta conceptes força complicats d'una manera clara i divertida.

Editorial: Alfaguara Infantil (Barcelona-2001)

Sembla que l'autora no ha perdut aquella petita afecció infantil (o no) a jugar amb els nombres i en aquest llibre ens convida a continuar-ho fent nosaltres. Però aquest recull de contes no és, ni de bon tros, un text més per fer popularització de les matemàtiques per la via de la divulgació, la simplificació o la proposta d'un joc matemàtic "pur", sinó que ens proposa, senzillament, una manera diferent d'acostar-nos a les matemàtiques: relacionar el "comptar" amb el "contar".

Així trobem un conte en el que els nombres van apareixent en ordre successiu (comptant) integrats en la narració per seguir amb un altre en que es va descomptant. També un altre conte en el que un omnipresent quatre es relaciona amb el seu significat de "pocs" per seguir amb un altre en el que el vuit és l'eix central del text. També conté un parell de contes en els que juga amb les "paraules numèriques" que es poden formar amb la calculadora...En resum, nou contes en els que els nombres, senzillament els nombres, són excusa per jugar i explicar històries i que, llegits a classe (per exemple) poden donar peu a algunes discussions interessants.

La col·lecció "Esa horrible ciencia" continua publicant títols i, del mateix autor de "Esas mortíferas mates", també comentat en aquesta pàgina, trobem tota una pluja de títols nous sobre fraccions, càlcul aritmètic, mesures, etc.

Aquesta continuació no cau en alguns dels defectes que vam trobar a la primera part (un sentit de l'humor no sempre massa a to) i ens presenta diferents situacions matemàtiques d'una manera força entretinguda. Així trobem situacions amb dòminos, pentòminos... , mesures en una, dues i tres dimensions, velocitats i canvis d'unitats, cinta de Möbius, Pitàgores, el nombre Pi, relacions entre àrees i perímetres, etc.

Força entretingut de llegir.

Editorial: Parque de las Ciencias y Proyecto Sur (Cuentos de ciencia 3) (Granada-2000)

Un intent de conte amb comptes que intenta jugar justament amb el doble significat de la paraula castellana (contar és "explicar" i "calcular"). Així primer hi juga amb els nombres que apareixen als contes (3, 7, 40...) després amb la classificació i l'ordenació per acabar amb una petita consideració sobre la presència i importància dels nombres i el càlcul al nostre entorn. Per completar el llibre hi ha un ampli glossari (fet per Juan Mata) amb explicacions i comentaris sobre algunes de les paraules que apareixen en el llibre.

Hi ha un cert desequilibri entre el conte i el glossari: no semblen adreçats a nens i nenes de la mateixa edat. El conte és massa infantil pel glossari o el glossari (que conté aspectes interessants com petits poemes matemàtics d'autors coneguts com Alberti o Salinas) és massa elevat pel conte. La narració és, a més, una mica "fluixeta". Hem llegit coses més interessants del Claudi Alsina com "Fem comptes amb els contes- Del número 0 al 99" que va publicar a Graó. Tot i així pot ser un llibre perfectament vàlid per la biblioteca de l'escola.

Recomanat el primer a partir de 12 anys i a partir de 7 el segon, (encara que no ens hi juguem el coll en això de les edats) tots dos llibre tracten de divulgar algunes idees sobre com són les matemàtiques i que fan els matemàtics. Tenen 4 parts ben diferenciades de les quals les dues que formen el cos central (i amb un pes més important en quant a número de pàgines) són les més interessants. L'esquema és el següent: Una introducció amb un petit test i uns quants problemes joc, un conte amb problemes, una secció que pretén contestar una vintena de preguntes com "Per què s'odien les matemàtiques?" "Què pinten les matemàtiques a l'art?", "En quantes parts es divideixen?", "Es poden menjar les matemàtiques amb ganivet i forquilla?", "Són les matemàtiques cosa de noies?", "Com és la vida d'un matemàtic?", etc. i una mena de "poti-poti" de coses diverses: anècdotes sobre matemàtics, comentaris sobre història, curiositats sobre jocs, topològiques, numèriques, etc.

La lectura és, en conjunt, amena, sent força interessants les seccions del conte i les preguntes.

Editorial: Nivola (Madrid 2000)

Un parell de llibres-joc força aconseguits. Resolent problemes anirem trobant les instruccions per dibuixar un itinerari sobre una quadrícula. En cas de quedar-nos encallats trobarem altres problemes "pista" i diferents ajudes. També podem anar sumant punts per autoqualificar-nos "d'excel·lent" a "desastrós".

El 1r llibre està recomanat  d'11 anys en endavant, i el 2n a partir de 14, però potser sumar un o dos anys a cada títol no serà massa sobrer.

Un llibre pels més petits. A partir de 8 anys. Explica la història de la tortuga Tuga que vol ensenyar a comptar a la resta d'animals de la selva. Així fa un primer i descoratjador intent  amb un lleó, per anar provant després amb altres animals com els elefants, les abelles o els monos. La novel·la comença força bé però a mesura que va avançant la trama perd una mica d'embranzida. El capítol del lleó és francament divertit i el dels elefants encara aguanta força bé el tipus, però poc a poc la història es va fent una mica més ensopida. Tot i així pot servir per fer reflexionar als més petits sobre moltes de les qüestions relacionades amb el nostre sistema de numeració. 

Editorial: Alfaguara (Madrid-2000)

Una altra història que segueix el model implantat pel "Món de Sofia", "El dimoni dels nombres" o, fins i tot, de la pel·lícula "El pato Donald al país de les Matemàtiques". Un guia, en aquest cas ni més ni menys que Lewis Carroll (anomenat Charlie al llibre com a diminutiu del seu nom real Charles Dogson) acompanya a una nova Alícia al País dels Nombres. Aquesta Alícia, lògicament, renega de les matemàtiques fins que el guia li va descobrint alguns aspectes nous que fan modificar poc a poc el seu punt de vista tan esbiaixat. El nostre sistema de numeració, els nombres primers, el problema dels escacs, el dels quadrats màgics, alguns trucs de màgia, algunes qüestions sobre balances... són les "parades" del seu viatge.

La nove·la és força correcta i té la virtut de no tenir grans pretensions. No és excessivament llarga i no té cap intenció de donar una visió exhaustiva sobre el món dels nombres. Només unes poques pinzellades sobre alguns aspectes concrets.

Una aconseguida col·laboració entre un expert en didàctica de les matemàtiques i un escriptor de literatura infantil i juvenil. La història proposa un viatge en el temps d'un adolescent que retrocedeix fins a l'Edat Mitjana. Per poder tornar a la nostra època ha de dir unes paraules màgiques que inclouen pronunciar el nombre 1134 en la llengua del lloc on és. El problema està en que al lloc on ha viatjat fan servir un sistema de numeració perdut i que el noi haurà d'aprendre per poder iniciar el viatge de retorn. La història està narrada amb prou calma com per anar seguint bé el seu aprenentatge i anar reflexionant sobre alguns aspectes dels sistemes de numeració, principalment sobre el concepte de "base", ja que la numeració de la Baronia de la Mà (on ha anat a parar) està fet en base cinc. El títol es correspon justament amb com es diu 1134 a la Baronia.

Força recomanable.

Editorial: Eumo Editorial (Projecte Solaris n. 9) (Vic-1995)

En aquesta novel·la, escrita a quatre mans, es reconstrueix l'època immediatament posterior a la Guerra Civil i el llibre ens explica la història de la fuga d'un represaliat pel franquisme. El protagonista ha d'aplicar diverses vegades conceptes de proporcionalitat geomètrica per superar els entrebancs que se li van presentant durant la seva fugida des de la presó fins al seu final a un petit poble de la Cerdanya francesa.

La lectura d'aquest llibre és una mica més exigent que les anteriors degut, especialment, al context en què està situada. Tot i així els conceptes matemàtics estan presentats d'una forma prou clara i entenedora.

"Planilàndia" és un llibre escrit fa més d'un segle i que, tot i tenir algunes "carrinclonades" ideològiques, està ple d'encant. La novel·la consta de dues parts. A la primera se'ns descriu la vida quotidiana d'un món de dues dimensions. A la segona el narrador ens explica els seus viatges al món d'una dimensió i al nostre de tres dimensions. Un llibre magnífic per a reflexionar i comprendre els salts d'una dimensió a un altra i les paradoxes que es poden produir. Si voleu complementar aquesta lectura amb una altra d'un món de dimensió 0 (un sol punt) podeu llegir també el conte d'Italo Calvino "Tot a un punt" del llibre "Les cosmicòmiques" que ens explica com era la "vida" abans del Big Bang.

Editorial: Alfaguara Juvenil (Madrid 1998)

"El señor del cero" explica la història d'un noi cristià que viu a la Córdoba àrab de les acaballes del segle X. Allà estudia aritmètica i coneix la numeració indo-aràbiga. El noi es veu obligat a fugir de la seva ciutat i arriba fins al monestir de Ripoll on coneix a Gerbert d'Aurillac (futur Papa Silvestre II). Un petit viatge per una part important de la història de les matemàtiques: la resistència a canviar d'un sistema de numeració i de calcular per un altre.

"El gran juego" ens presenta la història de Leo, un adolescent que es troba immers en un intrigant joc d'endevinalles lògiques a través d'internet i que inicia una investigació per esbrinar contra qui i per què està jugant. L'autor és un veterà en el camp dels llibres d'entreteniment matemàtic.

Editorial: Editorial Molino (Col. Esa horrible ciencia nº 6) (Barcelona-1998)

Pàgines: 144

Aquest llibret, malgrat el títol, pretén fer una reivindicació de les matemàtiques i del "joc de pensar" que impliquen.

Una petita aventura sobre uns soldats que han de rescatar una princesa i que precisen l'ajuda d'un "màgic-matemàtic" serveix d'excusa per anar lligant petites anècdotes, problemes curiosos i d'altres reflexions sobre aquesta ciència.

El llibre té, en molts moments, un gran encert en el plantejament de les situacions. Problemes molt coneguts tenen aquí una presentació força original. No podem negar que es llegeix d'una tirada. Tot i així té, al nostre parer, alguns defectes, com poden ser una 'aversió manifesta  envers les calculadores i alguns comentaris poc afortunats. Tot i així, i estan avisats dels seus defectes, en conté altres aspectes força remarcables positivament. Si no volem recomanar-lo directament sempre podrem treure un profit parcial del seus continguts (i, fins i tot, de les seves divertides il·lustracions) per les nostres classes.

Aquest llibre no està escrit directament per a gent jove, però, el seu llenguatge i el seu nivell de contingut és força assequible, per aquests. Segurament, aquesta és la seva millor virtut. Sobre tot si tenim en compte que poques són les obres de divulgació d'història de les matemàtiques assequibles pel jovent. (Un altre títol, que vam comentar en mesos anteriors,  pot ser "Els millors problemes" de Lluís Segarra)

L'obra es centra en la vida de Pitàgores, deixant, per altra banda, ben clar que les fonts de que disposem per reconstruir-la són massa disperses i indefinides. Però es parla de moltes més coses. Per exemple, dels coneixements matemàtics anteriors als grecs i de les aportacions concretes que aquests van fer. O de les relacions entre matemàtica, filosofia, religió, política...al món hel·lènic. També es van repassant les idees matemàtiques més importants sobre les que Pitàgores i els seus deixebles van treballar: el propi teorema, les ternes pitagòriques, les relacions harmòniques musicals, el pentagrama i la proporció àuria, el concepte de nombre irracional, etc.

El llibre no és un panegíric de Pitàgores. Se li reconeixen molts defectes, especialment els relacionats amb les seves idees religioses i les normes de la seva Escola. Així se'ns dóna una visió més humana i real d'aquest geni matemàtic.

Aquests dos llibres estan relacionats amb el de Potències de 10 ja que també tracten de viatges pels diferents ordres de grandària, però són llibres especialment pensats pels més petits.

Hi ha res més gran que una balena blava?

Així com a Potencias de 10 es passa del que és infinitament gran al que és infinitèssimament petit, en aquest conte, pensat per a nens i nenes d'educació infantil, l'autor parteix d'un element més proper a la canalla. El relat comença amb l'animal més gran que viu a la Terra: la balena blava. Les il·lustracions del conte van fent comparacions de cara a que els lectors i lectores es puguin fer a la idea de les mides relatives dels objectes. Per fer-ho, per exemple, es mostra una balena blava al costat d'un lleó, un cavall i un elefant i se'ns demana si n'hi ha alguna cosa més gran. A la pàgina següent trobem la resposta amb un dibuix en el que hi ha un pot amb 100 balenes! I després 100 pots com aquest seran poca comparats amb l'Everest, i 100 muntanyes res comparades a la Terra, i 100 Terres poca cosa al costat del Sol...etc. Així fins arribar l'Univers. Del mateix autor i editorial trobem també el llibre Hi ha res més petit que una musaranya? que fa el pas cap a l'infinitèssim.

Zoom

És un conte visual pesat també per Educació Infantil i que només té lletres al títol i a la dedicatòria. És una successió d'imatges que van sorprenent al que les observa perquè aquest s'imagina contemplar una situació que canvia totalment quan es passa a la pàgina següent i s'ha augmentat la grandària relativa del punt d'observació. El viatge també finalitza veient la Terra com un punt a l'espai interestelar. És un llibre impactant. S'ha de veure i no es pot explicar el seu contingut perquè es perdria el seu encís.