Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Historia de Grecia
Ritos y dioses
Religió òrfica
La naturaleza de los mitos
Los siete sabios de Grecia
Historia de la filosofia griega
El naixement de la filosofia
El problema del canvi
La Dialèctica

 

Enllaços

EL NAIXEMENT DE LA FILOSOFIA
Antoni Baig.


I. DE LES EXPLICACIONS MITIQUES A LES RACIONALS.

1. El pensament mític.

En totes les societats i cultures primitives, la vida consisteix, primordialment, en una lluita aferrissada per obtenir del medi tot el necessari per a la pervivència (aliments, allotjament, aparellament sexual, etc.). Però sovint, el medi es mostra hostil: a l'estiu i a la tardor els arbres donen fruit, a l'hivern, no; a voltes hi ha una sequera persistent, a voltes una tempesta malmet la collita, etc.: per què?

Cal que l'home trobi una explicació per saber a què atendre's. Es segur que aquesta vegada retornarà la primavera? Per què les estacions segueixen un cicle ordenat? Per què i com s'originen les tempestes? Per què, en definitiva, la natura actua tal com ho fa? Qui o què es la Natura? Com s'ha originat? D'on provenen els homes? Per què uns dominen damunt els altres? Han estat sempre iguals les lleis de la societat? Etc..

L'observació d'allò que passa, juntament amb la informació transmesa pels avantpassats, va creant en la ment humana un seguit de representacions o idees amb les quals l'individu/societat intenta explicar-se per què les coses són com són i per què passa el que passa. Com que l'home d'aquestes societats es troba molt superar pel medi, tracta d'entendre la seva situació considerant que la naturalesa a la qual s'enfronta és un ésser (o conjunt d'éssers) molt més poderós que ell, però que no actua de manera bàsicament diferent a la seva.

Així, quan un llamp mata un company, interpreta que això és una acció del Cel semblant, però molt més poderosa, a la d'ell mateix quan mata un enemic. Creu, per tant, que el cel té també coneixement i voluntat. A aquest tipus d'explicacions en les quals l'home projecta la consciència que té de la pròpia actuació a l'actuació de la natura, les anomenem "explicacions mítiques". S'entén per mite una narració de caire sagrat, és a dir, avalada per la divinitat i, per tant, inqüestionable, que explica l'origen, la naturalesa (constitució o estructura) i el funcionament d'una realitat, total o parcial, i en la qual es personifiquen les forces de la naturalesa.

 Es tracta, doncs, d'una "història sagrada" perquè revela que el món, l'home, la vida, etc., tenen un origen sobrenatural. A través d'ella. l'home obté una resposta als seus problemes, se li presenten uns patrons de conducta i se li mostra el sentit i el valor de la seva existència. Quan el sacerdot, bruixot, etc., narra aquestes històries, l'individu/comunitat creu que entra en contacte amb els seus orígens, la divinitat, i, a través de ritus, reviu periòdicament allò que s'esdevingué "al començament". Així, tot torna a passar (com les estacions) i, d'aquesta manera, la vida perdura. El mite, doncs, no és purament una història que, per ser passada, resta externa a l'individu/societat, sinó que forma part de la seva vida i influeix directament en ella I, com que és "sagrada", és objecte de creença i veneració: enfront d'ella no es pot donar cap mena d'actitud crítica, sinó simplement d'acceptació.

Es tracta, doncs, d'una explicació tancada, immodificable i sense progrés que, pràcticament en totes les societats, és preservada per les castes sacerdotals.

El mite, per tant, no és purament un contingut explicatiu, com una teoria científica que, quan ja no resulta explicativa, s'abandona, sinó que es tracta, més aviat, duna actitud mental que és a la base de qualsevol explicació. D'aquí que resulti tan difícil desfer-se d'aquesta mena de concepcions, ja que això significa substituir el dogmatisme per una actitud crítica, la creença pel raonament, la seguretat pel risc. Un canvi tan radical no es pot produir de sobte sinó que, normalment, és el resultat d'un llarg procés de maduració que en la majoria de cultures no s'ha produït sinó molt tardanament.

La primera de totes les societats occidentals que produí un tipus de pensament fora dels esquemes mítics fou la grega (cap al segle VI aC). Les causes i circumstàncies que possibilitaren el trencament amb el pensament mític foren complexes i de diversa mena (històriques, socials, etc.), però a continuació ens fixarem solament en les internes al propi pensament.

2. Característiques dels mites grecs.

Una de les causes remotes que possibilitaren el sorgiment del pensament filosòfic cal buscar-la en la peculiar forma grega d'entendre els mites. Només cal examinar les primeres obres escrites on aquests s'exposen -La "Ilíada" i l'"Odissea" d'HOMER (segle VIII aC) i la "Teogonia" i "Els Treballs i els dies" d'HESIODE (segle VII aC)- per a constatar que la visió que tenien els grecs dels propis mites diferia en aspectes importants de la de les altres civilitzacions. Fixem-nos solament en algunes que són particularment rellevants:

a) En tots els mites, els personatges sobrenaturals actuen arbitràriament. En canvi, en les obres esmentades es nota un progressiu intent de racionalització, és a dir, de justificar el perquè de cada déu i de cada actuació. Això es fa particularment palès en la "Teogonia", on HESIODE fa una genealogia dels déus seguint un ordre més o menys "lògic".

b) Els mites grecs han sofert un notable procés de desacralització: els déus homèrics tenen molt poc de sobrenatural. L'única característica que els separa radicalment dels homes és la immortalitat, però tenen les mateixes virtuts i defectes que ells, encara que en un grau més elevat. Com que són dominats per grans passions (enveges, rancúnies, odis, etc.), constitueixen models poc respectables i els homes s'atreveixen, fins i tot, a desafiar-los. Ja no són, doncs, les divinitats distants i terribles de les altres cultures.

c) Malgrat tot, són molt més poderosos que els homes. Però el seu poder no és absolut, ja que estan sotmesos a una força, la Moira (El Destí), que no és personificada sinó abstracta, i és inalterable: allò que ha de passar passarà malgrat els esforços del déu més poderós. Es tracta d'una gran intuïció que, més tard, en la visió racional, s'entendrà com la "llei natural": les coses tenen un curs inalterable i una regularitat, determinades per la seva naturalesa.

d) Aquesta visió naturalista apareix també en les concepcions de l'altra vida. Per als grecs de l'època heroica, l'autèntica vida és la d'aquest món. La mort s'accepta com un destí comú inevitable, però es considera que darrera d'ella sols hi ha ombres, no una autèntica vida.

3. Les dues tradicions que conformaren la mentalitat grega.

Així, doncs, cap al segle VIII aC, la visió grega dels mites havia adquirit ja un caire "naturalista" i "racionalista". A aquesta forma de pensar l'anomenarem "la tradició autòctona" perquè és la pròpiament grega. Però resultaria difícil entendre la posterior evolució del pensament hel•lènic si no tinguéssim en compte les importants influències que rebé des de fora, bàsicament des d'Orient. A aquesta nova tradició l’anomenarem "forana".

S'introduí cap al segle VIKI aC i la seva influència es deixà sentir amb més força en els períodes de crisi i d'inestabilitat social i política. En l’esmentat segle es produeix una important transformació en el món hel•lènic. Per una banda, els grecs s'estenen per tota la Mediterrània fundant colònies, i això fa que entrin en contacte amb pobles molt diversos i coneguin nous costums.

Per l'altra, es produeixen canvis interns: es comença a debilitar el poder de la noblesa, s'incrementa el comerç i s'introdueix el sistema monetari. La burgesia va desplaçant progressivament l'aristocràcia terratinent i hereditària, i comença el procés que durà cap a la formació de les "polis" amb constitucions més o menys democràtiques.

La inseguretat que comportaven les revolucions político-socials generaren un profund sentiment de transitorietat sobre les coses terrenes, i això impel•lia l'home a cercar ajuda celestial.
Quedava així preparat el terreny per a la introducció, en el món hel•lènic, d'una nova religió, procedent d'Orient, basada en el mite de Dionís. Aquest era el déu de la naturalesa creadora a qui se li retia culte amb grans orgies. Era senyor de la vida i de la mort perquè havia ressuscitat: els titans l'havien trossejat i se li havien menjat els membres, excepte el cor, del qual Zeus en formà el nou Dionís Zagreu. Després Zeus fulminà els titans i de les seves cendres en formà els homes. Per això, aquests tenen una doble naturalesa: la titànica, el cos (imperfecte i mortal) i la dionisíaca, l'ànima (divina i immortal), que es troba presonera en el cos com a càstig per alguna falta comesa durant la seva existència divina. Per a purificar-se cal que sofreixi nous renaixements.

Al final podrà retornar a la vida divina si compleix els preceptes d'Orfeu, el qual, com que havia davallat a les estances de la mort, sabia com esquivar-la. Al voltant d'aquesta creença es crearen les "comunitats òrfiques" destinades a assolir la salvació de l'ànima.

Aquesta visió mística i ascètica, basada en el menyspreu de la carn, era estranya i contraposada a la cosmovisió hel•lènica, però arribà a tocar alguna fibra sensible dels grecs que, a causa de la inestabilitat social en què vivien, no quedaven sadollats amb la pròpia visió naturalista.

El desenvolupament posterior de la filosofia grega sembla una controvèrsia i, a voltes, un compromís, entre el pensament naturalista monista autòcton i el místic dualista oriental, és a dir, entre el racionalisme i el misticisme. Aquestes tendències de vegades s'ignoren, de vegades es contraposen i d'altres es combinen per a formar noves i fructíferes idees.


II. LES PRIMERES EXPLICACIONS RACIONALS.

En el segle VI aC es consuma l'aparició de noves formes d'interpretar el món que trenquen amb la visió mítica. "Noves formes", en plural, perquè ja de bell antuvi foren dos els corrents de pensament racional que aparegueren en el món hel•lènic amb pocs anys de diferència. Es tracta de dues grans línies que aporten dos models explicatius diferents, cada un dels quals connecta amb una de les tradicions descrites. Totes dues sorgeixen fora del territori on és l'actual Grècia: la que segueix la tradició autòctona, a la Jònia (costa oest de la península d'Anatòlia) i l'altra, al sud d'Itàlia, zona anomenada la "Magna Grècia" perquè era ocupada per colònies gregues.

1. Els hereus de la tradició autòctona: l'Escola de Milet.

1.1. Un nou saber per a una nova societat.


Amb les revoltes del segle VII aC havia començat l'enfrontament entre dos sectors de la societat grega. El dominant fins llavors, la noblesa terratinent, mantenia una estructura feudal fonamentada sobre la ideologia mítica que exaltava els valors heroics (la fortalesa, la capacitat de domini, etc.) i era, per tant, conservadora.

Els menestrals i els comerciants, però, que havien anat adquirint poder econòmic i valoraven, per tant, el treball i l'esforç personal, exigien un canvi d'estructures i una visió més lliure del món que possibilités el desenvolupament de les seves activitats. Aquest enfrontament va fer trontollar el dogmatisme i maneres de pensar i entendre la realitat. Les diferents polis anaven canviant les seves estructures. Les primeres foren les de la costa jònica, sobretot Milet i Efès.

En el segle VI aC, Milet era una de les ciutats més pròsperes i expansives de la Mediterrània. La seva gran efervescència productiva i comercial generava tot un seguit de problemes tècnics, la solució dels quals exigia un estudi de la realitat diferent de la que possibilitaven els esquemes mítics. Calia recercar a través de l'experimentació les causes dels fenòmens. Per això, els primers filòsofs foren, bàsicament, homes pràctics i no purament teòrics, una mena d'enginyers que intentaven solucionar els problemes concrets que comportava la gran activitat econòmica de l'època.

Així, TALES, a través de la triangulació, inventà un sistema per determinar les distàncies dels vaixells a alta mar, aplicà la climatologia a l'agricultura, predí, fins i tot, un eclipsi de sol; AXAXIMANDRE construí un rellotge de sol amb un gnomon, i confeccionà mapes del cel i de les terres conegudes; ANAXIMENES donà explicacions raonades de diferents fenòmens meteorològics i geològics, etc..

Aquests tres filòsofs, que formen l'anomenada ESCOLA DE MILET, formularen també teories generals sobre la naturalesa. Aquestes, però, eren diferents en cada un d'ells, i això ens mostra una de les característiques del pensament racional: el deixeble pot defensar punts de vista diferents dels del mestre. Això vol dir que els ensenyaments d'aquest no es presentaven com a indiscutibles, com en el mite, sinó que davant ells hi cabia la crítica i el dissentiment.


1.2. Característiques de la nova forma de pensar.


Cal ressaltar, en primer lloc, que els milesis busquen les causes dels fenòmens naturals en la pròpia naturalesa i no en personatges inobservables i fantàstics. Es basen en les regularitats que s'esdevenen quotidianament (com és ara que amb el fred l'aigua es glaça, que les pedres llançades amunt tornen a caure...) per extreure'n explicacions d'aquells fenòmens que solament es donen de tant en tant, com les tempestes, els terratrèmols, etc.; i, finalment, aventuren, a partir d'elles, teories generals sobre el funcionament de la naturalesa. Fixem-nos en aquests fragments:


"(Respecte als trons, els llamps, els huracans i els tifons) ANAXIMANDRE diu que tots aquests fenòmens esdevenen a causa del vent; ja que, quan oprimit dins un núvol molt dens s'obre pas per la força a causa de la seva primera i lleugeresa, llavors la ruptura produeix el soroll i el seu xoc contra la negror del núvol origina el llamp." ARISTOTIL, Meteor. B7, 365.

"ANAXIMENES diu que la terra s'esberla quan es mulla i s'eixuga i que són els munts resultants els que, al trencar-se i caure dins, la fan tremolar; per això els terratrèmols s'esdevenen en els períodes de sequedat i d'excessives pluges, perquè en els períodes de sequedat, tal com s'ha dit, la terra en eixugar-se s'esberla i, quan rep un excés d'aigua, es desfà." AECI, III 3, 1-2.


Per a explicar aquests fenòmens ja no es recorre a forces antropomòrfiques més o menys arbitràries, sinó que, a partir de fets quotidians (com és ara una bossa plena d'aire fa soroll en rebentar o que surten espurnes del xoc de dues matèries dures) es fa una analogia amb fenòmens meteorològics de molta més envergadura i abast.

En això consisteix l'activitat pròpiament racional: cercar unes lleis necessàries (no produïdes per voluntats lliures i capritxoses) mitjançant les quals podem saber que sempre que es donin les mateixes circumstàncies es produiran els mateixos efectes; i universals, és a dir, vàlides per a un gran nombre de fenòmens que semblen, a primer cop d'ull, molt diferents. Evidentment, l'objectiu últim de la raó és trobar una sola llei a partir de la qual s'expliqui tota la realitat, i això és el que, en darrer terme, intentaren els filòsofs de Milet.


1.3. La concepció de la Naturalesa: físis i arjé.


Així, els milesis intentaren entendre què és, en darrer terme, la Naturalesa. Aquesta paraula té, per a nosaltres, un doble significat: amb ella ens referim tant al conjunt de totes les coses que hi ha a l'univers (exceptuant les produccions humanes) com a la constitució o estructura interna d'un ésser, o sigui, les característiques que ens el defineixen com a tal i les propietats permanents que té pel fet de ser allò que és.

 Quan diem que la "naturalesa" del gat és "agressiva" o que el gat és agressiu per "naturalesa", volem dir que aquesta és una propietat que li pertany per ser allò que és. Per tant, si ens diuen, per exemple, que tal o tal gat és molt pacífic, pensarem que això és una pura aparença i que no ens hem de refiar d'ell. En parlar de la "naturalesa" de les coses estem pressuposant una dicotomia en el si d'elles mateixes: per una banda, allò que les coses són realment i, per altra, allò que semblen ser, aspectes que no sempre es corresponen. Així, doncs, pensem que les coses tenen una manera de ser profunda, que és permanent i igual per a totes les de la seva classe, i una manera de manifestar-se que pot ser múltiple i canviant. L'aigua, per exemple, és sempre aigua, però es manifesta de diferents formes: sòlida (gel), líquida i gasosa (vapor).

En grec, la paraula natura és físis i recull també aquest doble significat. A més, per als grecs, i sobretot per als jònics, hereus de la tradició autòctona, aquest mot té unes connotacions molt importants. El seu concepte abasta, per una banda, tot el que existeix, és a dir, no hi ha cap més realitat que aquesta (monisme) i, per això precisament, en el fons totes les coses tenen característiques comunes; tenen, malgrat la seva aparent diversitat, una estructura interna única i permanent de la qual en diran l'arjé, que podríem, traduir per principi. Però aquest mot té, també, un significat complex: significa tant el fonament o estructura interna com l'origen i la causa de totes les diferents formes com una determinada cosa es pot presentar (els fenòmens) i que constitueixen la multiplicitat que se'ns mostra als sentits. Evidentment, si som capaços de descobrir l'arjé de la Naturalesa, podrem entendre què és, en definitiva, tota la realitat i per què passa allò que passa.

A més, els jònics entenen la naturalesa com un tot dinàmic i ordenat. El mateix verb fio, d'on prové el mot físis, ja ens dóna aquesta idea: significa néixer, brollar, créixer i també generar, produir, etc.. La naturalesa és, doncs, allò que neix, creix, genera, produeix, etc. No és, per tant, un conjunt de coses estàtiques, sinó que tot allò que és natural és, pel fet de ser-ho, en constant transformació. El moviment, el canvi, és una propietat de les coses naturals. Aquesta idea xoca amb la nostra mentalitat formada sota el model mecanicista de la ciència moderna: nosaltres pensem que qualsevol canvi necessita més explicació, és "natural"; tota cosa, pel fer de ser "natural", es va transformant per la seva pròpia vitalitat.

Aquesta concepció ha estat qualificada d'hilozoïsme i de panpsiquisme. El canvi natural, però, no es fa a l'atzar sinó que segueix un ordre: les estacions se succeeixen sempre igual; si plantem un pinyó, no naixerà una olivera, sinó un pi, que seguirà sempre el mateix procés: creixerà, quan arribi a certa edat començarà a produir pinyes, etc., seguint un cicle invariable. Per tant, la Naturalesa no és un Caos sinó un Cosmos (Cosmos = ordre).


TALES DE MILET

TALES considerà que l'arjé de totes les coses era l'aigua. Segurament arribà a aquesta conclusió, com ens diu ARISTOTIL, de l'observació que tot allò que brota i neix ho fa en medis humits, i que, en definitiva, sense aigua no hi ha vida. Podríem afegir, a més, que l'aigua és l'únic element que es presenta normalment a la naturalesa amb els tres estats d'agregació de la matèria. El més important és que aquest principi originari és despersonificat, i que, per tant, la naturalesa pot explicar-se per si mateixa: l'aigua és un element natural com tota la resta de components de la naturalesa; i ella mateixa no necessita cap més explicació: és el fons permanent d'on tot sorgeix i a on tot torna i que té, per tant, la capacitat d'autotransformar-se. Això ho suggereix el fet que l'aigua és en permanent moviment; tan sols cal fixar-se en el continu onatge del mar o en el constant cicle d'evaporació, liquació i evaporació.


ANAXIMANDRE DE MILET

La teoria de TALES fou criticada pel seu deixeble ANAXIMANDRE. Si l'aigua és l'origen dels restants elements de la naturalesa (la terra, el foc, etc.), resulta difícil explicar com s'esdevé la transformació d'una cosa en el seu contrari: com, per exemple, de la humitat pot sorgir la sequedat, de la tenebra la llum... L'aigua no és més que una de les substàncies que formen l'univers. Totes elles han d'haver sorgit d'un principi que no és cap dels elements determinats, sinó d'una substància indeterminada que, com que no és res concret, tant pot esdevenir una cosa com una altra: és el que podríem dir la matèria "en general", sense cap determinació concreta, i que ANAXIMANDRE anomenà "apeiron", paraula que té un doble significat: indeterminat i infinit. Aquesta substància primitiva i originària conté en si mateixa totes les formes de ser possibles. D'ella sorgeixen les determinacions o qualitats contràries entre elles: calent-fred, sec-humit, llum-tenebra, etc., que s'aniran concretant, esdevenint foc, aire, terra, etc. i s'iniciarà entre elles un procés d'invasió mútua, invasions que se succeiran en un cicle en què dominaran alternativament unes qualitats i les seves contràries. Mai, però, cap d'elles no podrà desplaçar completament l'altra, perquè, com diu un dels únics fragments escrits que ens resten pel propi ANAXIMANDRE:

"... d'on les coses tenen el seu origen cap
allí retornen quan finen segons la necessitat:
ja que es reten mútuament justícia i es paguen
retribució per la seva injustícia segons la
disposició del temps".

Es a dir, la relació en què són entre ells els contraris no és estàtica, ocupant cadascun una zona, sinó que s'envaeixen alternativament, i aquesta és una llei inalterable "segons la disposició del temps". Això es veu clar en el pas del dia i de la nit, de les estacions, etc.

ANAXIMANDRE, però, no es limità a investigar quin era el principi de tot i per quina llei es regia, sinó que intentà reconstruir el procés pel qual des de l'apeiron indeterminat s'havia arribat a l'estat actual de la "naturalesa". Ens exposa una cosmogonia evolucionista, amb la qual s'avançà, fins i tot, a DARWIN, ja que ens diu que l'home ha evolucionat a partir d'altres espècies animals.

Així doncs, a més del canvi de registre (d'éssers divins a forces naturals) ja realitzat per TALES, en ANAXIMANDRE trobem, com a mínim, dos nous progressos de la raó. Per una banda, la capacitat de superar les dades dels sentits i arribar a l'abstracció màxima i, per l'altra, la intuïció que la naturalesa és regida per una llei universal interna a ella mateixa que ho governa tot absolutament, i al domini de la qual res no pot escapar, malgrat que sembli que en un moment determinat impera el desordre -res no resta impune a la justícia del temps.


ANAXIMENES DE MILET.

Tampoc ANAXIMENES restà satisfet de la teoria del seu mestre. Per a ell l'explicació del trànsit de l'apeiron a les substàncies determinades per la separació dels contraris no era satisfactòria. Com es pot justificar el pas d'allò que és abstracte a allò que són elements determinats? Si realment l'arjé de la físis ha d'ésser única i, per tant, tota la multiplicitat aparent no és res més que les diferents formes en què es pot presentar aquesta sola substància sense deixar de ser allò que és, ni sorgeix res de nou, cal que les diferències es puguin explicar purament per la distinta quantitat o disposició de l'única cosa existents.

TALES considerà que, de totes les coses que trobem a la naturalesa, una d'elles era la bàsica i aquesta tenia la capacitat de "produir" totes les restants per autotransformació, però no pogué justificar en què consistia aquesta "producció". Tampoc ANAXIMANDRE, malgrat la seva agosarada teoria, no acabà d'aclarir com l'indeterminat apeiron, sense deixar de ser el que era, esdevenia una cosa determinada. Per salvar aquest inconvenient, ANAXIMENES afirmà que el principi havia d'ésser determinat i d'una naturalesa tal que, per un simple mecanisme quantitatiu, s'havia de poder explicar les diferents formes com es presentava. Cregué que la substància que satisfeia aquests requisits era l'aire, - que ell entén com una mena de vapor aquós-, i això per vàries raons:
a) L'aire ho engloba tot, podríem dir que és a tot arreu i, més encara, és allò que ho manté tot unit, ja que un animal que no respira es descompon -recordem que, com a jònic, el seu model explicatiu és el biològic.

b) Té la possibilitat de contraure's i de dilatar-se, a la qual cosa ell anomenà "condensació" i "rarefacció". La diferència entre l'aire condensat i l'enrarit és solament de quantitat ("condensat" vol dir molt aire en poc espai, i "enrarit", al revés). Com observà ANAXIMENES, les pures diferències quantitatives fan aparèixer qualitats diferents, com el fred i la calor. Ell mateix ens proposa de fer la prova: si en la respiració traiem l'aire amb la boca oberta, aquest surt calent i, en canvi, si ho fem amb els llavis gairebé junts, en estar més "condensat" (contret), surt més fred. Aquest serà, doncs, el mecanisme que ens donarà la clau explicativa de la multiplicitat qualitativa de la naturalesa: un simple canvi de quantitat de la mateixa substància. Tota diferència qualitativa dependrà, per tant, d'una de quantitativa (més o menys condensació o rarefacció). Tot és, doncs, aire més o menys condensat.
c) L'aire, a més, és en constant moviment. Recordem que el principi de totes les coses no ha d'ésser solament el fonament, l'ésser íntim de totes elles, sinó, al mateix temps, el principi dinàmic d'autotransformació, i l'aire és, per naturalesa, mòbil, mai no està quiet.


2. Els hereus de la tradició forana.



2.1. Les comunitats pitagòriques.


A l'altra banda de la península grega, al sud d'Itàlia (la Magna Grècia), aparegué una nova forma de pensament racional, encara que entre aquest i el jònic es donen unes grans diferències tant de contingut com de forma i finalitat. Si la investigació milèsica era duta a terme per individualitats que es criticaven les seves teories en un debat públic, el pensament pitagòric serà un saber col•lectiu i secret, revelat pel Mestre a comunitats de deixebles que es dedicaran a explicitar-lo i interpretar-lo. Si els milesis tenien una visió monista i biologista de la naturalesa, els pitagòrics seran dualistes i interpretaran la realitat sota un model matemàtic. En fi, si les investigacions milèsiques tenien per finalitat les aplicacions tècniques i el millorament de la vida material, els pitagòrics es preocuparan de la salvació de la pròpia ànima i del millorament moral de la societat.

PITAGORES nasqué a Samos (570 aC), on rebé la influència de les religions orientals. Segurament per causes polítiques, es veié obligat a emigrar cap al sud d'Itàlia on creà, en diverses ciutats (Crotona, Tarent, etc.), unes comunitats semblants a les òrfiques, però amb un altre vessant a més del religiós: l'estudi. Eren cercles tancats de deixebles que vivien en comú i amb el pacte de mantenir en secret les seves activitats, per això per a entrar en ells calia seguir tot un procés d'iniciació. Es creien en possessió d'un saber superior i elegits per reformar moralment la societat, i per això mateix eren també grups de pressió política.


2.2 La doctrina de l'ànima.

Adoptaren la creença òrfica que l'home és format per un cos i una ànima. El cos és impur: sotmès a constants transformacions, esclavitzat per les necessitats materials (menjar, sexe...), ofuscat i enganyat pels sentits i, en definitiva, mortal. L'ànima, en canvi, és pura i immoral i el seu únic desig és el saber: arribar a descobrir els secrets de la naturalesa per reconèixer a si mateixa contra l'engany dels sentits que li mostren que tota la realitat és canviant i caòtica. L'ànima, doncs, es troba estranya i presonera dins el cos, del qual no podrà alliberar-se fins que aquest mori. Però no serà un alliberament definitiu, ja que creien també en les doctrines orientals de la transmigració de les ànimes: aquestes es reencarnen en diversos cossos d'animals i, fins i tot, de plantes.

Creien, en definitiva, que és l'ànima qui dóna vida a la matèria, i per això diem que un ésser viu és un cos "animat".
Som molt lluny, doncs, de la visió hilozoista dels jònics: la matèria, ara, es considera inert i, perquè visqui, cal que sigui informada per un principi vital distint d'ella. Les ànimes són autònomes i no tenen un vincle íntim amb els cossos, per això passen d'un als altres. Es diu que PITAGORES recordava anteriors reencarnacions i que havia reconegut antics amics en animals. A través, però, de la purificació, l'ànima té la possibilitat de rompre la cadena de les transmigracions i accedir a la vida superior, al món dels astres, que els pitagòrics consideraven perfectes i eterns, i, per tant, divins.


Per això, una de les finalitats de les comunitats pitagòriques era la purificació, ja que la vida present condiciona les reencarnacions futures: el pur s'encarna en el pur i l'impur en l'impur. El concepte de puresa era, per tant, fonamental i l'identificarem amb el d'harmonia, el qual consisteix en l'ordre, és a dir, la bona articulació dels elements que conformen una realitat. Així, l'ànima és harmonia perquè és el principi que ordena el cos (quan no hi és, aquest es desfà). La bona política és el principi d'ordre de la comunitat i la bona distribució dels elements del món, en nombre i proporció, és, en últim terme, el principi d'ordre de la naturalesa.

La purificació de l'ànima es realitzava a dos nivells: l'ascètic i l'intel•lectual. El primer consistia en l'acompliment d'un seguit de pràctiques destinades a alliberar-se de les tendències desordenades del cos. Ens han arribat vàries llistes de preceptes, alguns realment curiosos. Molts d'ells es referien al menjar i al beure ja que, amb un bon règim alimentari (foren uns grans coneixedors de la dietètica), aconseguien mantenir el cos en forma (en ordre) per poder practicar de manera òptima l'altre nivell de purificació, el coneixement, que és l'activitat pròpia de l'ànima.


2.3. L'arjé del món: la teoria dels nombres.


Si el món funciona ordenadament, el coneixement perfecte serà aquell que descobreixi quin és el principi (arjé) d'aquest ordre. L'explicació pitagòrica del món és també dualista: tota realitat és feta de dos principis: l'il•limitat i el que limita. Per exemple, en el monocordi, el so és produït per la vibració de la corda, però allò que fa que sigui aquest so i no un altre serà la seva llargada. La corda, doncs, és l'element il•limitat, i la llargada concreta, allò que el determina. A cada llargada li correspon un sol. I això val per a tota la música, a la qual es dedicaren intensament els pitagòrics: descobriren que són unes raons numèriques determinades les que donen les consonàncies perfectes, les "harmonies": l'octava, la quarta i la cinquena.

Aquest poder dels nombres els entusiasmà de tal manera que es dedicaren intensament a l’estudi de les matemàtiques, ja que aquestes tracten amb els objectes (nombres i figures geomètriques) que més s'adeqüen a les exigències de la raó. Aquest estudi els convencé que són justament els nombres el principi (l'arjé) que fa que les coses siguin el que són, ja que cada cosa respon a una quantitat determinada i les seves parts són distribuïdes d'una forma concreta (nombre i figura). Cregueren que si descobrien les lleis internes que regeixen els nombres, descobririen l'ordre intern que regeix i determina tota la realitat.

Si els nombres són l'arjé de tot, voldrà dir que cada cosa es redueix, en últim terme, a nombres. Això pot estranyar a la nostra mentalitat, ja que nosaltres entenem per nombre una entitat abstracta, però cal tenir present que per als pitagòrics els nombres eren materials i, a més del quantitatiu, tenien també un sentit qualitatiu: l'1 era el punt; el 2, la línia; el 3, el pla; i el 4, el sòlid.

L'1:

EL 2:

El 3:

El 4:


A partir d'aquí, és fàcil entendre com creien que es generava tota la realitat: aquesta és composta de cossos (sòlids); els cossos, de la unió de tota la realitat: aquesta és composta de cossos (sòlids); els cossos, de la unió de plans; els plans, de línies; i aquestes, de punts, els quals són, així, les unitats bàsiques de les quals tot és constituït. Els nombres són, per tant, qui dóna forma a tot el que existeix, és a dir, fan que les coses siguin el que són.

L'estudi dels nombres els donà la clau per a interpretar en què consisteix, en definitiva, cada ésser. descobriren moltíssimes relacions numèriques i s'adonaren que aquestes es basaven també en una dualitat. parell-senar. El parell és l'il•limitat i el senar, el limitat, ja que el parell genera figures imperfectes (rectangles) i el senar, en canvi, les perfectes (els quadrats) (Vegeu la figura). Per això, els nombres quadrats resulten de la suma dels primers nombres senars (1 = 1; 4 = 1 + 3; 9 = 1 + 3 + 5;...). D'aquesta manera, cada nombre generava un tipus de realitat; l'1, per exemple, és la base de tot, l'ànima del món, la intel•ligència (immòbil en si mateixa); el 2 (parell), en canvi, és l'opinió que oscil•la d'un punt a l'altre, és l'element femení; el 3 (senar) és un nombre perfecte perquè té principi, mig i fi, és l'element masculí; el 5 serà el matrimoni perquè és la suma del masculí i el femení, etc.. Esment especial s'ha de fer del 10, considerat el més perfecte, ja que és la síntesi dels nombres bàsics (1 + 2+ 3+ 4) i forma un triangle equilàter anomenat "la tetractys de la dècada", figura sobre la qual feien els seus juraments (Vegeu figura).

Els pitagòrics, doncs, consideraven, com es pot veure, que la dualitat era a la base de tota la realitat i, d'aquesta manera, trobaren deu parelles d'oposats, a algunes de les quals ja ens hem referit, que constitueixen la base última de tot el que existeix. De cada parella, un membre és valorat positivament (límit, senar, unitat, dreta, masculí, immòbil, rectilini, llum, bondat, i quadrat) i l'altre, negativament (il•limitat, parell, múltiple, femení, canvi, corb, obscur, dolent, oblong). Així, doncs, encara que els sentis no siguin capaços de descobrir l'ordre en moltes coses que semblen caòtiques, l'estudi de les matemàtiques, accessible sols a la intel•ligència, evidència l'ordre intern, és a dir, quina proporció i quin nombre regeix cada cosa.


2.4. El Cosmos.


Si tot està ordenat, el món en conjunt serà "el gran Ordre", el Cosmos (que en grec significa, precisament, "ordre") -foren els primers en aplicar aquest nom al món-. Es una gran esfera en la superfície interior de la qual hi ha fixades les estrelles i el seu centre és ocupat pel Foc central o ànima del món. Enbtre un i l'altre hi ha un conjunt de bandes esfèriques circumcèntriques en cada una de les quals hi ha engastat un planeta.

N'hi ha una per a cada un dels planetes coneguts (Saturn, Júpiter, Mart, Venus i Mercuri), una per al Sol, una per a la Lluna i una per a la Terra. Com que, sumades amb la de les estrelles fixes, dóna 9 esferes, i la perfecció exigeix que siguin 10, els pitagòrics pensaren que existia un altre planeta, anomenat Antiterra perquè era a la banda oposada a la Terra, de manera que mai no es podia veure i servia per a explicar els eclipsis de LLuna. Totes aquestes esferes giraven al voltant del Foc central, i així s'explicaven tots els fenòmens astronòmics (el gir de la volta celeste i dels planetes, el dia-nit, les estacions de l'any, etc).

Heus aquí una cosmologia i astronomia revolucionàries: la Terra és esfèrica, no és el centre del món i es mou. Els pitagòrics pensaren també que, com que tots els cossos quan giren produeixen remor, el mateix passava amb els astres i que, com que eren separats entre ells amb unes proporcions iguals a les de l'escala musical, les esferes celestes, amb el seu gir, produïen una música meravellosa (la "música celestial" o "harmonia de les esferes") de què no n'érem conscients, ja que l'havíem sentida des del naixement.


2.5. La crisi del primer pitagorisme.

Cap a mitjan segle V aC, les comunitats pitagòriques sofriren una doble crisi. La seva política aristocratitzant -han de governar els millors, que eren ells, és clar- entrà en conflicte amb els nous vents democràtics i aixecaren les ires populars, que els perseguiren i cremaren els seus locals. En el si de les seves doctrines, però, ja s'havia produït una altra crisi -mantinguda molt de temps en secret- que feia trontollar tota la seva construcció numèrica de la realitat: el descobriment de la incommensurabilitat entre el costat i la diagonal d'un quadrat de costat 1, és a dir, que hi ha nombres irracionals.

El pitagorisme, però no s'acabarà sinó que anà ressorgint al llarg de la història, ja que constitueix la basa d'una de les més importants tradicions de pensament: la místico-màgica que, passant pels neoplatònics, els alquimistes i els mags medievals, els renaixentistes i els mestres constructors de catedrals, etc., arriba fins a la maçoneria moderna.



(1) (4 = 2x2 = 1+3) (9 =3x3 = 1+3+5) (16 = 4x4 = 1+3+5+7)

 

 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es