Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Els sofistes
La provocació dels sofistes
El pensament de Sòcrates
El mundo de los sofistas
Sócrates
Sócrates o la mayoría infalible
Activitats

 

Enllaços

LA PROVOCACIÓ DELS SOFISTES
L’home és mesura de totes les coses

(Enciclopèdia Ulisses)

Després de la derrota a Atenes (contra Esparta) es vivien moments difícils. Als problemes econòmics s’afegien inquietuds, tensions i estats d’ànim incontrolables. Tornava la por del càstig diví, no obstant els esforços dels qui intentaven d’explicar en termes lògics els desastres soferts. Molts ciutadans temien encara l’enveja dels déus, la venjança per l’anterior estat de supèrbia.

Fou gairebé espontània la recerca d’un “cap de turc”, una víctima que calia sacrificar com expiació, no ja sobre els altars dels déus (així es feia amb els animals), sinó per a donar una aparença de tranquil•litat a la gent. En altres termes, calia trobar algú a qui atribuir les culpes i vers el qual dirigir el descontentament general.

A Atenes, a la segona meitat del segle V aC, actuaven els sofistes (=raonadors), filòsofs que tenien molta cura de precisar el significat i l’ordre lògic dels discursos i de fer veure que era possible d’arribar a conclusions diverses segons la manera de procedir en el raonament. En altres termes, sostenien que no hi havia veritats iguals per a tots, donades pels déus, fixes i immutables, sinó que cadascú podia construir-se la seva veritat. Per això deien que l’home era la mesura de totes les coses. L’home com a ciutadà era qui decidia els esdeveniments de la pàtria, mentre que, com a persona privada, tenia el dret d’establir una línia de conducta entre el bé i el mal.

Per això els sofistes atribuïen a cadascú la necessitat de mirar el propi interior i d’examinar les pròpies accions amb ulls crítics. Ja no s’havia d’apel•lar a l’Ananke, al destí, a la voluntat dels déus: cada persona havia de prendre la responsabilitat del que feia. La seva crítica tingué, però, matisos exasperants: semblaven negar tota veritat, tota certesa. Algú acabà per considerar-los xerraires sense escrúpols, que imposaven l’home com a mesura de totes les coses per tal de fer prevaler llurs opinions en els processos públics i reeixien a sostenir qualsevol tesi, justa o injusta. Evidentment, aquesta era una distorsió de llur pensament, però els ciutadans comuns, fins i tot per suggestió dels adversaris dels sofistes, acabaren per considerar-la la substància de llur ensenyament i es difongué l’opinió que, qui volia guanyar amb l’art de l’oratòria i àdhuc aprendre a ser eixerit i cometre delictes amb tota tranquil•litat, havia d’anar a l’escola dels sofistes.

A alguns dirigents populars, doncs, els fou fàcil de dirigir el descontentament de la gent contra aquests filòsofs després de la derrota. Amb llur pensament, que havia sotmès a acusació els saludables principis dels temps passats, els sofistes no solament haurien fet perdre als joves el sentit moral, sinó que fins i tot haurien irritat els déus. Per això Atenes havia estat castigada. Ja a partir del 410 aC (durant la segona fase de la guerra del Peloponès) un dels sofistes més notables, Protàgores, havia estat condemnat per impietat i obligat a deixar Atenes. Un altre, Gòrgies de Leontinínoi, preferí de retirar-se espontàniament fora d’Atenes. La víctima més il•lustre fou Sòcrates, que era sofista, per bé que d’una manera molt particular, ja que s’oposava als altres sofistes i fins i tot exercia contra ells una dura crítica, especialment a l’entorn del problema de la veritat. Sòcrates considerava que en cadascun de nosaltres hi ha un principi universal que ens fa arribar a conceptes que podem comunicar i a virtuts que hem de perseguir amb les nostres accions. Es com una mena d’esperit, una veu interior, una guia moral per a tots. No hi ha veritats donades per Déu, però hi ha veritats trobades pels homes en el seu propi interior.

La condemna de Sòcrates.

En el clima polític particularment encès d’Atenes, Sòcrates fou acusat de corrompre la joventut i d’introduir noves divinitats. Al darrera d’aquestes acusacions hi havia l’atac al personatge que, directament o indirectament, denunciava la incompetència dels seus conciutadans, tant si eren polítics com militars o poetes.

Sòcrates fou l’home contra corrent per excel•lència: en un període en què hom cercava amb frisança honors i glòria, ell es mantingué a part i digué que era savi perquè era conscient de no saber, de no tenir competència, al contrari de tots els altres homes públics que es ventaven de llur capacitat.

Com pot jutjar bé, es pregunta Sòcrates, el qui és cridat a fer de jutge per sorteig i no per doctrina? El procés que sofrí no fou de caire privats, sinó que fou un procés polític. Als atenesos els semblava que era oposat a la democràcia. Suportaven malament, a més, la seva predilecció per Esparta, de la qual Sòcrates admirava el govern ordenat i aristocràtic.



(Sobre les acusacions a Sòcrates, Vegeu Luciano Canfora:
 
 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es