Índex Tornar Els sofistes La provocació dels sofistes El pensament de Sòcrates El mundo de los sofistas Sócrates Sócrates o la mayoría infalible Activitats
| |
|
Enllaços |
LA PROVOCACIÓ DELS SOFISTES
L’home és mesura de totes
les coses
(Enciclopèdia Ulisses)
Després de la derrota a Atenes (contra Esparta) es vivien moments
difícils. Als problemes econòmics s’afegien inquietuds, tensions i
estats d’ànim incontrolables. Tornava la por del càstig diví, no obstant
els esforços dels qui intentaven d’explicar en termes lògics els
desastres soferts. Molts ciutadans temien encara l’enveja dels déus, la
venjança per l’anterior estat de supèrbia.
Fou gairebé espontània la recerca d’un “cap de turc”, una víctima que
calia sacrificar com expiació, no ja sobre els altars dels déus (així es
feia amb els animals), sinó per a donar una aparença de tranquil•litat a
la gent. En altres termes, calia trobar algú a qui atribuir les culpes i
vers el qual dirigir el descontentament general.
A Atenes, a la segona meitat del segle V aC, actuaven els sofistes
(=raonadors), filòsofs que tenien molta cura de precisar el significat i
l’ordre lògic dels discursos i de fer veure que era possible d’arribar a
conclusions diverses segons la manera de procedir en el raonament. En
altres termes, sostenien que no hi havia veritats iguals per a tots,
donades pels déus, fixes i immutables, sinó que cadascú podia
construir-se la seva veritat. Per això deien que l’home era la mesura de
totes les coses. L’home com a ciutadà era qui decidia els esdeveniments
de la pàtria, mentre que, com a persona privada, tenia el dret
d’establir una línia de conducta entre el bé i el mal.
Per això els sofistes atribuïen a cadascú la necessitat de mirar el
propi interior i d’examinar les pròpies accions amb ulls crítics. Ja no
s’havia d’apel•lar a l’Ananke, al destí, a la voluntat dels déus: cada
persona havia de prendre la responsabilitat del que feia. La seva
crítica tingué, però, matisos exasperants: semblaven negar tota veritat,
tota certesa. Algú acabà per considerar-los xerraires sense escrúpols,
que imposaven l’home com a mesura de totes les coses per tal de fer
prevaler llurs opinions en els processos públics i reeixien a sostenir
qualsevol tesi, justa o injusta. Evidentment, aquesta era una distorsió
de llur pensament, però els ciutadans comuns, fins i tot per suggestió
dels adversaris dels sofistes, acabaren per considerar-la la substància
de llur ensenyament i es difongué l’opinió que, qui volia guanyar amb
l’art de l’oratòria i àdhuc aprendre a ser eixerit i cometre delictes
amb tota tranquil•litat, havia d’anar a l’escola dels sofistes.
A alguns dirigents populars, doncs, els fou fàcil de dirigir el
descontentament de la gent contra aquests filòsofs després de la
derrota. Amb llur pensament, que havia sotmès a acusació els saludables
principis dels temps passats, els sofistes no solament haurien fet
perdre als joves el sentit moral, sinó que fins i tot haurien irritat
els déus. Per això Atenes havia estat castigada. Ja a partir del 410 aC
(durant la segona fase de la guerra del Peloponès) un dels sofistes més
notables, Protàgores, havia estat condemnat per impietat i obligat a
deixar Atenes. Un altre, Gòrgies de Leontinínoi, preferí de retirar-se
espontàniament fora d’Atenes. La víctima més il•lustre fou Sòcrates, que
era sofista, per bé que d’una manera molt particular, ja que s’oposava
als altres sofistes i fins i tot exercia contra ells una dura crítica,
especialment a l’entorn del problema de la veritat. Sòcrates considerava
que en cadascun de nosaltres hi ha un principi universal que ens fa
arribar a conceptes que podem comunicar i a virtuts que hem de perseguir
amb les nostres accions. Es com una mena d’esperit, una veu interior,
una guia moral per a tots. No hi ha veritats donades per Déu, però hi ha
veritats trobades pels homes en el seu propi interior.
La condemna de Sòcrates.
En el clima polític particularment encès d’Atenes, Sòcrates fou acusat
de corrompre la joventut i d’introduir noves divinitats. Al darrera
d’aquestes acusacions hi havia l’atac al personatge que, directament o
indirectament, denunciava la incompetència dels seus conciutadans, tant
si eren polítics com militars o poetes.
Sòcrates fou l’home contra corrent per excel•lència: en un període en
què hom cercava amb frisança honors i glòria, ell es mantingué a part i
digué que era savi perquè era conscient de no saber, de no tenir
competència, al contrari de tots els altres homes públics que es
ventaven de llur capacitat.
Com pot jutjar bé, es pregunta Sòcrates, el qui és cridat a fer de jutge
per sorteig i no per doctrina? El procés que sofrí no fou de caire
privats, sinó que fou un procés polític. Als atenesos els semblava que
era oposat a la democràcia. Suportaven malament, a més, la seva
predilecció per Esparta, de la qual Sòcrates admirava el govern ordenat
i aristocràtic.
(Sobre les acusacions a Sòcrates, Vegeu Luciano Canfora:
|
|
|