|
Índex
Tornar
Els sofistes
La provocació dels sofistes
El pensament de Sòcrates
El mundo de los sofistas
Sócrates
Sócrates o la mayoría infalible
Activitats
| |
| |
Enllaços |
EL PENSAMENT DE SÒCRATES
Sòcrates i els sofistes
Viuen un mateix temps, una mateixa polis, i estan interessats per una
temàtica comuna, l’antropologia (ètica, política, llenguatge...),
“passant” de la físis i la cosmologia. La majoria dels atenesos opinen
que Sòcrates és un sofista més.
Tanmateix, hi ha més diferències que coincidències: Sòcrates empra el
diàleg, no els discursos grandiloqüents i embullós, ell parla de virtut
(areté) interior, mai d’èxit social o polític, no cobra per ensenyar, no
té deixebles sinó companys, i està arrelat a Atenes, no és un foraster.
Pel seu tarannà es podria confondre amb un sofista més, però la realitat
és que Sòcrates és el fustigador de la sofística i del relativisme.
Una qüestió roent els desmarca d’una manera ben palesa: la polèmica “nomos-físis”.
Els sofistes, rodamóns, desarrelats de les lleis i dels costums, són
escèptics i relativistes. Atenes trontolla davant l’allau d’opinions
sobre els valors, les lleis i les institucions. Tota la tasca de
Sòcrates té per fita la recuperació de la confiança personal, política i
ciutadana. Les lleis no són un pacte arbitrari entre ciutadans, com
diuen els sofistes. Segons Sòcrates hi ha un govern diví del món, regit
per la justícia i la igualtat, virtuts sagrades i que es reflecteixen en
cadascuna de les lleis de la polis. El pacte no és entre iguals, sinó
entre aquestes lleis i cadascun dels ciutadans. Pacte sagrat,
infrangible.
Quan és a la presó, condemnat a mort, després del judici, una barca i
uns amics, tots ells gent important, l’esperen per fugir. Però Sòcrates,
en una bella personificació de les lleis, recordarà: “ Desobeir una
Llei, sempre és fer un mal”. Fugir seria abatre les lleis que són el
fonament de la polis, seria, per tant, perdre les arrels. La injustícia,
en tot cas, la comet qui aplica incorrectament aquesta llei.”
Així Sòcrates, amb la seva mort, certament desitjada, es converteix en
el primer, no pas l’únic, màrtir dels drets i els deures de la pròpia
consciència.
L’ètica socràtica.
El concepte de virtut, areté, havia evolucionat. En el temps antics, com
ja s’ha dit, els poetes lloaren les “virtuts” dels guerrers i nobles, o
“aristò-crates”, “els millors”; la fortalesa, l’honor, el coratge i la
cortesia d’Hèctor o d’Aquil•les, per posar-ne un exemple. Els sofistes
identificaran areté amb l’èxit social o polític, “virtuts” dels
grimpadors. Ambdós conceptes condueixen al relativisme, que era la plaga
que assolava la vida intel•lectual de la democràtica Atenes. Els
conservadors defensaven els valors “tradicionals” (déus, família,
ordre...) i els jovent preferia els “innovadors”. La disputa estava molt
definida: hi ha o no hi ha principis universals, immutables?
Sòcrates capgirarà l’enfocament del problema: la virtut és coneixement.
I, si seguim el seu raonament, es veu clar que, abans de saber si una
persona és virtuosa, cal saber primer què és la virtut i què és el bé.
Un ferrer, per exemple, és bo si coneix el seu ofici. Sòcrates no es
cansa de interpel•lar tothom per tal de deixar ben clar que, quan
s’empren les paraules bé i justícia, cadascú en té un concepte diferent.
És un coneixement particular, propi dels sentits, i tot el que és
particular, és relatiu.
Cal un coneixement útil per a tothom, universal, que ens proporcioni un
concepte de justícia vàlid per a totes les situacions. I aquest
coneixement només és possible amb l’ajut de la raó, esbrinadora dels
conceptes universals. Qui es deixa guiar pels sentits, soluciona el seu
cas personal, però de fet és un ignorant. Sòcrates en canvi, “només sap
que no sap res” perquè encara no té el coneixement definitiu de la
veritat.
Així, doncs, el primer pas cap a la virtut és intel•lectual i, després,
moral. Si coneixem el bé i les seves excel•lències, ens veurem abocats a
practicar-lo, ja que, qui pensa correctament, actua justament. La raó,
si és nítida, empeny sempre cap a la virtut (intel•lectualisme moral).
Si ets bo (agathós), seràs feliç (eudamon), i ben vist o honorat (kalós),
perquè has estat just (dikaios). Fer el mal és no saber, i això permet a
Sòcrates defensar una de les tesis més optimistes sobre l’home: no hi ha
homes dolents, sinó, en tot cas, ignorants, no saben que el mal, per bé
que pot produir plaer, aquest és només momentani i, a la llarga, serà
dolorós, ja que hi ha una relació interna entre raó-virtut-felicitat.
Aquest és el sentit de “Sòcrates creador de l’Ètica”, per haver estat el
primer teoritzador sobre el bé i la justícia com a conceptes universals,
i haver proclamat el recurs a la pròpia consciència: “no és bo el que
tothom diu, sinó el que està d’acord amb tu mateix”. Estar bé amb les
lleis i amb la justícia significaria estar bé amb tu mateix. És la
revolució socràtica de la recerca dels béns de l’esperit sota el domini
harmònic de la raó, en oposició a la disbauxa dels instints.
El mètode socràtic: la maièutica.
Un cop fixats els objectius –el coneixement de la virtut-, cal
assenyalar el mètode adequat, i Sòcrates, genial un cop més, en no
trobar-lo, l’inventa.
Segons Aristòtil, cal atribuir-li el descobriment del raonament inductiu
i de la definició.
El raonament inductiu consisteix en el fet que, a partir de casos i
exemples concrets, podem assolir allò que és universal, o sigui, els
conceptes fixos de les coses.
Moltes vegades, començava la seva xerrada així: “Què és això? I, amb
preguntes i respostes encadenades, provocava les respostes escaients per
tal d’arribar a una conclusió vàlida per a tots els assistents, no sobre
fets concrets, sinó sobre les essències de les coses. Aquest acord comú
es coneix com a “homologia” o definició.
Sòcrates, a imitació de l’ofici de la seva mare- “sóc fill d’una
llevadora”-, vol ajudar a infantar la veritat des de dins de cadascú,
perquè “jo també sóc llevador de ments”, mètode conegut com a maièutica
(de maieo, infantar, o art de l’obstetrícia) i que, metodològicament,
podríem dividir en tres parts:
- La ironia: Els sofistes lletraferits, esgalabraven dialècticament els
seus contrincants. En canvi Sòcrates confessarà que “només sap que no
sap res”. De fet és una estratègia didàctica perquè tots els presents se
sentin còmodes, sense complexos, diríem ara: “Jo no sé, però tu sí que
saps”. Ironia que ensorra qualsevol insinuació d’autosuficiència o de
pedanteria, i que afavoreix una actitud participativa de tots els
presents.
- El diàleg: És l’eix de la maièutica. Diàleg o dialèctica que vol dir,
per a Sòcrates, “l’art de fer preguntes i respostes”, ja que “la meva
malaltia és que mai no em canso de discutir”. Xerraire empedreït, home
del carrer i de l’àgora, delerós que tots els presents cerquin la
veritat, “co-filosofar”, filosofant tots plegats. Un diàleg progressiu
sobre un tema d’interès general.
- La definició o conclusió general. Sòcrates tanca els temes amb una
tesi final que resumeixi l’opinió col•lectiva. És com si digués, per
exemple, “estem d’acord que la justícia és...?” Una conclusió que ha
arribat, quasi sempre, a partir d’arguments disjuntius o condicionals i
que, mitjançant el principi de contradicció ha anat eliminant les
respostes incorrectes.
Amb la maièutica s’aconsegueixen dues coses: coneixements universals i
acords comuns, és a dir, allunyar d’Atenes el relativisme ètic i
gnoseològic.
|
|
|