|
Índex
Tornar
Els sofistes
La provocació dels sofistes
El pensament de Sòcrates
El mundo de los sofistas
Sócrates
Sócrates o la mayoría infalible
Activitats
| |
| Els sofistes han
arrossegat mala fama a causa de les crítiques de Sòcrates i Plató als
sofistes de la última generació en una Atenes ja en crisi. Tanmateix els
sofistes van ser els gran educadors de la democràcia. Polemistes astuts
i brillants, esperonen la crítica i la llibertat de pensament, fins i
tot en defensar causes que poden semblar minoritàries i extravagants.
Xavier Sala i Martín,
professor, de la Universitat de Columbia i de la Universitat Pompeu
Fabra és un conegut i brillant polemista. Agosarat i sense complexos, no
l'importa que el titllin de neoliberal i de dretes. Obliga els seus
contrincants a emprar-se a fons per tal de rebatre els seus arguments.
Ho proposem com a model dels sofistes actuals. Fixeu-vos si defensa
valors absoluts (a l'estil de Sòcrates i de Plató) o bé relatius,
d'oportunitat o per conveniència:
Físis i Nomos: La
globalització, els intercanvis econòmics i culturals entre continents i
ètnies fa de molta actualitat la discussió dels vells sofistes.
|
Enllaços
Relativisme
- Contra la prohibició de fumar: "Limitar
nuestra libertad".17-10-2005
- A favor de la legalització de la prostitució.
13-1-2005
Fisis/Nomos
- Tractament de l'ablació del clítoris a països i cultures diferents.
- L'aparellament i l'amor a d'altres indrets. |
ELS SOFISTES
És clar que en aquesta democràcia assembleària dominava la situació qui
era capaç d’impressionar i convèncer els altres amb els seus discursos.
Per aconseguir-ho calia una bona formació retòrica i cultural. Aquesta
fou la que proporcionaven un conjunt de personatges que es van establir
a Atenes i eren anomenats “sofistes”. Al principi (en Homer), aquesta
paraula havia significat simplement hàbil o destre en qualsevol ofici.
Més tard passà a significar savi en general i, després, s’hi afegí el
matís d’educador, de manera que cap a mitjan segle V aC ja significava
tècnic en saviesa i que sabia ensenyar-la. I, com que allò que
ensenyaven els sofistes era l’”areté” (virtut) política, i aquesta es
basava sobretot en el domini del llenguatge, a la fi el mot “sofista”
passà a significar simplement mestre de retòrica.
Es poden distingir dos grans períodes de la sofística. En el primer, que
correspon al moment de màxima esplendor política i cultural, els
sofistes foren uns personatges de gran talla intel•lectual: Protàgores
d’Abdera (485-410 aC), Gòrgies de Leontini (484-475), Pròdic de Queos,
Hípies d’Elis, Antífont, etc.. En canvi, quan Atenes ja es debatia entre
la guerra i la inestabilitat política, aparegueren un seguit de sofistes
que eren simplement mestre de retòrica i perseguint interessos purament
personals.
El concepte sofístic d’educació.
En la societat estamentària l’educació era diferent per a cada estrat
social. Al poble només se li feia aprendre oralment les obres dels
poetes on s’exaltaven la religió i els valors tradicionals. Els nobles,
en canvi, destinats a la direcció de la societat, havien d’exercitar l’”areté”
(l’excel•lència). Diem “exercitar” i no “aprendre” perquè, segons ells,
ja la posseïen per naixement (era un do dels déus). La seva educació
consistia, doncs, en la pràctica de la gimnàstica, la lluita, la música
i, com a complement, rudiments de lectura, escriptura i les quatre
regles.
Els sofistes revolucionaren tota aquesta concepció tradicional de
l’educació. Foren els vertaders educadors de la nova societat
democràtica. D’antuvi, plantejaren la qüestió de si l’”areté” (sobretot
la política) es pot aprendre o no. Per a Protàgores, per exemple,
l’educació necessita tant de disposicions naturals com d’exercici, però
aquest últim és el determinant. Altres sofistes foren encara més
radicals. El fonament d’aquesta nova concepció és el convenciment que l’”areté”
no es rep per herència ni és exclusiva d’una classe, sinó que
s’adquireix a través de l’exercici i tothom la pot assolir. El mateix
concepte d’”areté” sofreix, a partir d’ells, un canvi. Abans significava
la superioritat (L’excel•lència), corporal i espiritual, d’on es
derivava la prepotència i la capacitat de domini que tenien els nobles.
A partir d’ara s’entendrà com a habilitat o aptitud pràctica per assolir
l’èxit a la vida pública i privada. Com que en una societat democràtica
tothom pot, teòricament, aconseguir un status sòcio-econòmic elevat si
és capaç de reeixir en els negocis, “triomfar en la vida” esdevingué
l’aspiració de la majoria. Aconseguir-ho depenia bàsicament de les
pròpies habilitats i sabers, però els aprenentatges que oferia
l’educació tradicional eren de poca utilitat per a aquest objectiu.
Els sofistes donaven, en canvi, un sentit pràctic de l’educació. El
coneixement no tenia valor en si mateix, com havien cregut els filòsofs
anteriors, sinó que tenia valor mentre servia per a desenvolupar-se en
la vida. Un dels sabers bàsics per aconseguir-ho, en la societat
democràtica, era, com s’ha apuntat, l’eloqüència. Però per a enlluernar
els altres amb un discurs cal que l’orador faci gala, també, de gran
erudició. Per això, i per les aplicacions pràctiques que se’n deriven
d’ells, els sofistes incloïen en el seu programa tota mena de sabers:
científics i filosòfics, literaris, gramaticals, geogràfics, matemàtics,
etc... Es tractava d’un saber enciclopèdic.
La seva tasca educativa la duien a terme a dos nivells. En primer lloc,
com que en la societat democràtica l’ordre social depenia de
l’acceptació per part de tothom de les regles del joc, això sols seria
possible augmentant la cultura del poble. I aquesta era la finalitat
dels discursos públics que feien en els esdeveniments en què es reunia
molta gent (festes, olimpíades, etc.). Però creien també que el
funcionament de la societat depenia, sobretot, de la capacitat dels
dirigents i, per això, s’ocupaven més intensament de la formació
d’aquests. Donaven classes a les persones desitjoses d’escalar llocs a
la societat, classes que feien pagar, convertint-se així en els primers
professionals de l’ensenyament. Com que cobraven un preu bastant elevat,
només hi tenien accés les persones acomodades, de manera que, malgrat el
seu aspecte revolucionari, els qui se’n beneficiaven eren, en
definitiva, els mateixos de sempre: els privilegiats Els fills dels
aristòcrates acolliren amb entusiasme aquesta nova educació, però fou
mal vista per les velles generacions de la noblesa, que contemplaven amb
hostilitat com es diluïen els valors tradicionals i es consolidava la
nova mentalitat.
L’escepticisme.
Com que per als sofistes el saber tenia un valor eminentment pràctic, no
es dedicaven a la recerca de la veritat, sinó a recopilar els
coneixements elaborats pels altres. Les mateixes teories sobre la físis
es considerà que no tenien cap mena d’interès per a la vida pràctica:
als grecs d’aquell moment, preocupats per l’organització de la polis,
els importava ben poc saber si la matèria era indivisible o formada per
infinits àtoms.
Els sofistes representaren la reacció contra aquesta estèril
investigació física i dirigiren, en canvi, les seves reflexions sobre
els assumptes que més preocupaven en aquell moment, ¿com organitzar la
vida pública i privada perquè la polis i els individus prosperessin en
les seves empreses? Mostraren, doncs, una desconfiança no sols respecte
a les teories que fins llavors s’havien formulat sobre la físis, sinó,
fins i tot, sobre la possibilitat de la raó humana per assolir un
coneixement vertader sobre el món extern (visió escèptica).
Aquest escepticisme fou compartit, amb més o menys intensitat, per tots
els sofistes, però el grau màxim el trobem en Gòrgies, el qual defensà
tres tesis: a)no existeix res; b) si existís alguna cosa, no es podria
conèixer; c) si existís alguna cosa i es pogués conèixer, no es podria
comunicar.
El relativisme.
Els sofistes, doncs, dirigiren la seva atenció directament a l’home, a
les seves produccions i a les seves institucions. Podríem dir que
inauguren la filosofia de la civilització i la cultura, en oposició a la
de la naturalesa. La majoria d’ells havien nascut lluny d’Atenes, i
havien viatjat molt. Això féu que, amb el seu esperit enciclopèdic,
haguessin anat recollint moltes dades sobre les diferents cultures,
religions, etc. Havien observat que cada poble tenia les seves pròpies
tradicions, les seves formes de govern, les seves creences, etc. i que,
lluny de coincidir, mostraven una gran divergència. Allò que unes
comunitats consideraven bo, per a les altres era dolent; les accions que
unes consideraven justes eren, per a les altres, reprovables. No es
podia afirmar, però, que unes societats fossin millors que les altres, i
això els convencé que no tenia sentit cercar criteris o principis
universals, vàlids per a totes les comunitats humanes: els valors (la
bondat, la justícia, etc.) eren relatius a cada societat i a cada època.
A la desconfiança en la raó humana respecte de la seva possibilitat d’un
coneixement absolut de la realitat, s’hi afegí, per tant, un relativisme
respecte a la naturalesa dels valors. Aquest és el sentit d’aquella
famosa frase de Protàgores: “L’home és la mesura de totes les coses...”
. Demòcrit havia ja preparat el terreny en afirmar que les sensacions
(colors, olors, temperatura, etc) no corresponien a les qualitats reals
sinó a l’efecte que produïen sobre els nostres sentits: allò que a mi em
sembla calent a un altre podia semblar-li fred. Si això era així en el
món físic, molt més havia de ser-ho en el dels valors. És l’home, doncs,
qui assigna els valors a les coses. Però, malgrat que alguns han entès
aquesta frase com un subjectivisme extrem, sembla que Protàgores amb
l’expressió “home” no es referia a l’individu sinó a les comunitats
concretes, com les polis: cada una té la seva manera de considerar i
valorar la realitat i no té sentit preguntar-se quina posseeix la
veritat.
La contraposició “físis-nomos”.
El mot “nomos” significava originàriament costum, norma de conducta. Amb
els sofistes adquirí el sentit de convenció. Al principi, en la societat
heroica i aristocràtica, es considerava que totes les lleis que regien
la conducta humana, les institucions, la religió, etc.., tenien el seu
fonament en el designi dels déus. Amb l’adveniment del pensament
racional es considerà que les lleis humanes es fonamentaven en les lleis
naturals. Si hi havia societats que no funcionaven bé, era perquè les
seves lleis, els seus costums, no s’adequaven al funcionament de la
naturalesa. Tant en una visió com en l’altra, doncs, el dret, la moral,
la religió, tenien un fonament absolut, de manera que es podia decidir
si unes accions o unes lleis concretes eren bones o dolentes.
Davant aquesta visió, els sofistes plantejaren la qüestió de si hi podia
haver institucions humanes que tinguessin validesa universal i
intemporal, o totes eren un producte històric: les formes de conducta i
les institucions, des del culte als déus fins a la diferència entre
homes lliures i esclaus, nobles i plebeus, hel•lens i bàrbars, ¿es
fonamenten en la naturalesa i són, per tant, sagrades i inviolables o,
per contra, han estat el resultat de convencions i són, en conseqüència,
susceptibles de canvi? Les respostes a aquestes qüestions són també
diferents en cada sofista però, en general, consideren que les lleis,
almenys les actuals, són fruit de convencions: foren, doncs, els primes
en formular la teoria del contracte social.
Protàgores, per exemple, afirma que les institucions sòcio-polítiques
són el resultat de contractes que han anat fent els homes per aconseguir
una convivència estable, ja que, al principi, imperava la llei del més
fort. Gòrgies, però, creu que són, de fet, el resultat de la unió de la
majoria dèbil per domesticar la minoria forta, però, quan l’home fort se
n’adoni de l’engany, trencarà aquest lligam i es convertirà en amo dels
dèbils. Quant al concepte de justícia, és interessant l’opinió
d’Antífont segons la qual les lleis de la naturalesa no es poden
transgredir, en canvi, les dels homes sí, perquè són convencionals.
Pel que fa a la religió, les postures dels sofistes van des de
l’agnosticisme fins a un ateisme més o menys declarat.
A partir dels sofistes, doncs, la controvèrsia sobre el sentit i el
valor de les institucions polítiques i socials, i, en general, de les
lleis i normes de conducta, se centrà sobre si es fonamentaven en la
naturalesa (eren per físis) o en la pura convenció (per nomos).
El llenguatge i la retòrica.
Com que, per als primers filòsofs, la veritat era en les coses, en la
realitat, el coneixement consistia en descobrir-la a través de la
investigació de la naturalesa. En canvi, per als sofistes, d’acord amb
la seva visió escèptica i relativista, el coneixement no podia ésser
altra cosa que opinió, i la força d’aquesta només podia dependre de
l’argumentació amb què es presentés; a qualsevol afirmació, per tant,
sempre se’n podia oposar una altra, si era defensada de manera prou
convincent. Si abans el fonament últim de la veritat era la realitat,
ara ho serà el llenguatge: tindrà raó, no qui expressi la realitat, sinó
qui aconsegueixi convèncer amb el seu discurs. Les tècniques de
persuasió juguen aquí un paper decisiu. Per això els sofistes es
dedicaren fonamentalment a l’estudi del llenguatge i la retòrica. Foren
els primers a tractar sistemàticament la gramàtica a fi de determinar
les formes més eficaces d’utilitzar el llenguatge. La retòrica era la
culminació d’aquests estudis. Tots es van dedicar intensament a ella,
però cal fer un esment especial de Gòrgies, els discursos del qual han
estat considerats el primer tractat de poètica.
Qüestionari:
1. Què significa “sofista”?
2. Períodes de la sofística
3. Per què és tan important l’eloqüència?
4. Història del mot “areté”
5. Què vol dir que els valors són relatius?
6. Dedueix del context el significat de “convenció” i “contracte social”
|
|
|