Introducció
El welfare és una
expressió anglosaxona, que vindria a significar: assistencial. Ho
traduïm per Estat del Benestar. L’estat del benestar varia d’un país a
d’altre, però les societats industrials en el seu conjunt han dedicat
una gran porció dels seus recursos a les necessitats públiques. A la
majoria de les societats desenvolupades, la pobresa i l’exclusió social
son alleugerides fins a cert punt per l’anomenat Estat assistencial o
del benestar.
Val la pena, doncs, demanar-se: ¿Per què s’han desenvolupat estats del
benestar a gairebé tots els països desenvolupats? Com s’expliquen les
diferències en els diferents models de l’estat del benestar que
presenten els països?
Bé, l’Estat del benestar significa que el govern té un paper fonamental
a l’hora de reduir les desigualtats que es donen en el conjunt de la
societat, mitjançant la subvenció de determinats béns i serveis per tal
que cobreixin necessitats bàsiques de les persones, com ara, la sanitat,
l’educació, l’habitatge i la renda. Es tracta, en definitiva, de fer
front als riscos que assetgen la gent en el decurs de la seva vida:
malalties, discapacitats, pèrdua de la feina, vellesa. Els serveis d’un
Estat del benestar i el nivell de despesa varia d’un país a un altre.
Els països que hi dediquen més pressupost nacional a aspectes
relacionats amb el welfare són els països nòrdics (d’Europa), com ara
Suècia, que hi destina el 53% aproximadament del PNB. Això significa
també que els suecs paguen molts impostos per tal que l’Estat hi posi
més serveis a l’abast de la població. D’altres països occidentals no
recapten tants impostos. Als Estats Units no hi arriba al 30% del PNB (Producte
Nacional Brut)
Visió marxista - visió
funcionalista
Des de la visió
marxista, l’estat del benestar es va impulsar per tal que no
s’escampessin les idees socialistes i comunistes. Per tant, donant
serveis a la població es frenava la revolució i, d’aquesta manera,
l’Estat del Benestar ha estat necessari per mantenir el sistema
capitalista.
Per contra, els teòrics funcionalistes han dit sempre que els sistemes
d’assistència ajudaven a integrar la societat de manera ordenada .
Però hi ha d’altres teories...
Dels drets civils als
drets socials
T.H. Marshall, als anys seixanta del segle XX, considerava que el
benestar era un resultat del desenvolupament progressiu dels drets de
ciutadania que acompanya el creixement de les societats industrials.
Segons Marshall els països desenvolupats han seguit una evolució en tres
etapes diferenciades:
- El segle XVII fou el moment el que es varen obtenir els drets civils.
Aquests drets estaven relacionats amb les llibertats personals, com ara
la llibertat d’expressió, pensament i religió; el dret a tenir
propietats i el dret a un tracte legal just.
- Durant el segle XIX s’assoliren els drets polítics: el dret a vot, a
obtenir càrrecs i a participar en el procés polític.
- La tercera etapa consistiria, doncs, en els drets socials. I això es
produí durant el segle XX. El drets dels ciutadans a la seguretat
econòmica i social mitjançant l’educació, l’assistència sanitària,
l’habitatge, les pensiones i altres serveis. En això consisteix l’Estat
del benestar. La incorporació dels drets socials a la idea de ciutadania
suposà que tothom mereixia viure una vida plena i activa, i que tenia
dret a percebre una renda raonable, independentment de la seva posició
social.
Tipologia
El danès Esping-Andersen,
a “The Three Worlds of Welfare Capitalism” (1990), ha analitzat
els estats de benestar occidentals i els ha classificat en tres
categories, tot comparant les polítiques de pensions, desocupació i
ajuda a la renda de les persones:
-Socialdemòcrata: Els serveis assistencials són subvencionats per
l’Estat i són disponibles per a tothom (prestacions universals). La
majoria dels països escandinaus són exemples d’aquest model d’estat del
benestar.
-Conservadors-corporatius: Com a exemples posa a França i Alemanya: La
cobertura dels serveis no és necessàriament universal. La quantitat de
prestacions a les que té dret un ciutadà depèn de la seva posició
social. Aquest tipus de règim pot no estar dirigit tant a eliminar les
desigualtats com a mantenir l’estabilitat social, la fortalesa de les
famílies i la lleialtat a l’Estat.
-Liberal. Exemple: Els Estats Units: Els serveis assistencials estan
molt mercantilitzats i es venen en el mercat. Les prestacions en funció
dels mitjans són disponibles per als molt necessitats, però queden
marcats (estigmatitzats). Això es deu al fet a que s’espera que la
majoria de la població compri el seu propi benestar a través del mercat.
Institucionalistes
versus residualistes
Des del punt de vista de
les polítiques, la distinció entre les prestacions universals i les
basades en els mitjans s’expressa en dues interpretacions oposades de
l’estat del benestar:
- Els partidaris de la perspectiva institucional assenyalen que l’accés
als serveis assistencials ha de proporcionar-se com un dret per a tothom.
- Els que adopten una perspectiva residualista creuen que les
prestacions només haurien d’estar disponibles per aquells membres de la
societat que necessiten de debò ajuda i que són incapaços de cobrir les
seves pròpies necessitats assistencials.
Aquesta polèmica entre qui adopta una postura institucionalista i qui té
una de residualista de l’assistència social es presenta sovint com una
disputa relacionada amb els impostos: és a dir, de com es recapten els
diners per oferir determinats serveis.
Aquesta diferència d’opinions entre els models institucional i residual
són el centre de debat sobre la reforma de l’Estat del Benestar que
actualment té lloc als països desenvolupats. Perquè –s’argumenta-, a
mesura que canvia el rostre de la societat (a través de la globalització,
l’emigració, les noves pautes familiars i laborals,etc.) també ha de
canviar la naturalesa de l’Estat del benestar.
Contraofensiva conservadora
Però també és cert, que
la reforma de l’estat del benestar està relacionada amb la victòria dels
partits conservadors arreu del món, a partir de Ronald Reagan als Estats
Units i amb Margaret Thatcher, a la Gran Bretanya . Aquests dos
mandataris varen intentar fer “retrocedir” l’estat del benestar.
Amb aquesta finalitat varen esgrimir algunes crítiques principals:
La primera: L’augment dels costos que generava l’Estat del benestar
havia anat creixent de manera que no es podia suportar, perquè la
recessió econòmica havia alentit el creixement econòmic i havia fet
augmentar l’atur. Per tant, es recaptaven més diners i, en canvi, hi
havia més despeses. A més a més -argumentaven els conservadors- l’estat
del benestar havia fet aparèixer enormes burocràcies en els serveis
assistencials. En definitiva, les despeses augmentaven molt més que el
conjunt de l’expansió econòmica.
La segona crítica estava relacionada amb la idea de dependència de les
prestacions: Els crítics de les institucions de benestar existents
assenyalaven que les persones es tornen dependents dels propis programes
que se suposa els permeten fer una vida independent i amb sentit. No
només es fan materialment dependents de l’arribada del subsidi, sinó
també psicològicament. En comptes d’afrontar la seva vida amb una
actitud activa, tendeixen a adoptar una actitud resignada i passiva. En
definitiva, els conservadors al•leguen que la gent s’hi “repenja”, en
comptes de buscar per ells mateixos una sortida a la seva situació.
Els governs conservadors implantaren diverses reformes dels serveis
assistencials. Molts varen “aprimar” l’Estat tot lliurant algunes de les
responsabilitats al sector privat, al voluntariat i a les comunitats
locals. Serveis que abans proporcionaven les institucions públiques a
preus molt baixos perquè estaven subvencionats foren privatitzats o
sotmesos a criteris més restrictius relacionats amb els ingressos:
escoles, residencies d’avis, etc...
Un altre intent de reduir la despesa assistencial es va basar en
l’eficiència. Segons els conservadors calia introduir criteris de mercat
en la provisió dels serveis públics. Els governs conservadors
assenyalaren que calia “injectar” un cert grau de competència en serveis
assistencials, com ara el sanitari i l’educatiu. Amb aquesta mesura la
gent podria triar, i la capacitat d’elecció faria que tothom s’esmerés
més a l’hora de treballar i ajustar preus, de manera que la qualitat
dels serveis augmentaria. Seguint el raonament conservador, les
institucions que proporcionessin serveis de mala qualitat es veurien
obligades a millorar-les o a tancar, com passa en el món empresarial.
Això portaria de retruc que la financiació d’una institució es basaria
en el nombre d’estudiants o pacients que optaven per rebre els seus
serveis. A la Gran Bretanya, per exemple, es va proposar de donar més
diners a aquelles escoles que presentessin millors resultats en les
notes dels seus alumnes, etc., sense tenir en compte que el mitjà social
de procedència dels alumnes condiciona molt les notes. De manera que les
escoles d’entorns pobres rebien menys diners que les escoles més “acomodades”.
Com definir les
necessitats bàsiques
Independentment de
l’ofensiva dels partits conservadors, el cert és que una de les
principals dificultats del sistema de benestar és que les condicions en
les que fou creat han canviat considerablement. L’Estat del benestar fou
creat en una època de plena ocupació. També es varen crear en la idea
patriarcal de l’home com a cap de la família i únic o principal sou que
entrava a la llar. Però això ha canviat: moltes dones han entrat en la
població activa i també han augmentat molt el nombre de llars
monoparentals. I tot plegat ha plantejat noves demandes a l’Estat del
Benestar. Finalment, tampoc és clar que hi hagi un acord sobre què
s’entén per necessitats bàsiques, perquè la percepció sobre què és o no
és “bàsic” ha variat.
Exercicis
1. Què s'entén per
l'expressió "Estat del benestar"? Què és el que pretén?
2. Quines són les principals "potes" o "pilars" de l'Estat assistencial?
Si haguessis de triar, quina d'aquestes "potes" consideres que és la
"principal", i quina és la més "prescindible"?
3. Quins països són els que tenen un estat del "welfare" més
desenvolupat. A què és degut? (Apunta alguna de les causes)
4. Segons l'esquerra de tradició marxista, a què és deu que els països
capitalistes europeus desenvolupessin estats assistencials?
5. Quina visió panoràmica aporta T. H. Marshall sobre l'evolució i
conquesta de drets per part de la ciutadania fins arribar a l'Estat del
benestar? Assenyala les etapes que Marshall descriu.
6. Explica breument la classificació d'Esping Andersen en referència als
diferents models d'Estat del benestar.
7. De quina política ets més partidari/a: de la perspectiva
institucional o de la perspectiva residualista? Raona la resposta.
8. Quins han estat els arguments de les forces conservadores que a
partir dels anys 80 es van imposar en alguns països anglosaxons a partir
dels anys 80 del segle XX per tal de reduir l'Estat del benestar?
9. Estaries d'acord en augmentar les subvencions a aquelles escoles que
obtinguessin millors resultats? (O bé a la inversa: ¿retallaries els
fons a aquelles escoles o centres educatius que obtinguessin pitjors
resultats acadèmics? Raona la resposta.
10. Estaríes d'acord en pagar a cada ciutadà/na major d'edat una
quantitat de 700-800 euros, simplement per existir, sense cap necessitat
de treballar o d'aportar res a la societat? ¿Coneixes el significat del
terne "Renda Bàsica Garantida" (http://www.xtec.es/~jortiz15/rendatre.htm)
?
|