Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Sociologia i ciències socials
Naixement i evolució
Què és la sociologia?
Globalització
Classes socials
L'estat del benestar
Els agents de socialització
La família
La població
Immigració i integració
Pobresa i exclusió social
Sociologia de l'educació
Sociologia del treball
Treball i família
Sociologia política
Sociologia de la religió

LA FAMÍLIA

Introducció: Amor i família
Conceptes bàsics.
La família al llarg de la història
Canvis en els models familiar d’arreu del món.
Algunes característiques de les famílies occidentals avançades.
La família segons les distintes visions ideològiques
El caos de l'amor
L'amor líquid

 Resum Powerpoint
Exercicis

 


Introducció: Amor i família

La major part de les persones que han passat l’adolescència saben el que és estar enamorat. L’amor i l’enamorament són alguns dels sentiments més intensos que podem experimentar. Però cal que ens demanem: per què s’enamora la gent? La resposta sembla òbvia a primer cop d’ull. L’amor és l’expressió de la mútua atracció física que experimenten dues persones. Actualment ens mostrem escèptics davant la idea de que l’amor sigui “etern”, però sovint pensem que l’enamorament és un sentiment humà universal. Sembla doncs natural que una parella que s’enamora desitgi viure una relació personal i sexual plena i potser casar-se i formar una família.

Tanmateix, aquesta situació que pot semblar-nos tan “natural” actualment, de fet resulta molt excepcional. Iniciar una relació de parella duradora o fundar una família amb algú de qui estiguis enamorat no és una experiència que visquin moltes persones d’arreu del món. En algunes comunitats asiàtiques del Regne Unit, per exemple, els matrimonis concertats segueixen essent habituals. En aquests casos, rarament es pensa que enamorar-se tingui cap relació amb el matrimoni o amb el començament d’una nova família. La idea de basar una relació de parella a llarg termini en l’amor romàntic no es va generalitzar en la nostra societat fins fa poc, i ni tan sols ha existit en la major part de les altres cultures.

En les societats industrialitzades occidentals no es pensava que l’amor i la sexualitat estiguessin íntimament relacionats fins arribar l’època contemporània. En l’Europa medieval i durant els segles següents homes i dones es casaven principalment amb la finalitat de mantenir la propietat en mans de la família o de pujar els fills que els ajudessin en la granja familiar. Un cop casats podien arribar a convertir-se en companys íntims; però això acostumava a passar un cop casats, i no abans. En el millor dels casos, l’amor romàntic era considerat una debilitat; en el pitjor, una mena de malaltia. Actualment, la nostra actitud és gairebé completament l’oposada.

El concepte d’amor romàntic no va començar fins fer-se present fins finals del segle XIX. L’amor romàntic –a diferència de les compulsions més o menys universals de l’amor passional- implicava la idealització de l’objecte d’amor. Aquest concepte coincideix més o menys amb l’aparició de la novel·la com a gènere literari, i la difusió de les novel·les romàntiques va jugar un paper vital en la divulgació de l’ideal de l’amor romàntic. Per a les dones, concretament, aquest sentiment implicava somniar amb una relació que els permetés la realització personal.

L’amor romàntic, per tant, no es pot entendre com una part natural de la vida humana, sinó que més aviat ha vingut determinat per amplies influències històriques i socials. La parella es convertí en el centre de la vida familiar quan es va reduir el paper econòmic de la família i l’amor –o l’amor i l’atracció sexual- es va convertir en la base de la formació dels lligams matrimonials.

El matrimoni del passat mai no ha estat basat en la intimitat o la comunicació emocional. Sens dubte són necessàries aquestes condicions per a un bon matrimoni, però no era la base d’aquest. Però per a la parella moderna sí que ho és.

Conceptes bàsics.

Una
família és un grup de persones directament lligades per nexes de parentiu, els membres adults de la qual assumeixen la responsabilitat de la cura dels fills. Els lligams de parentiu són els que s’estableixen entre els individus mitjançant el matrimoni o per les línies genealògiques que vinculen els familiars consanguinis (mares, pares, germans i germanes, fills, etc..).

El
matrimoni es pot definir com una unió sexual entre dos individus adults socialment reconeguda i aprovada. Quan dues persones es casen, es converteixen en parents; tanmateix, el matrimoni també vincula un grup més ampli de persones. Els pares, germans, germanes i altres familiars consanguinis es converteixen en parents del cònjuge mitjançant el matrimoni.

La
família nuclear: consisteix en dos adults que viuen junts en una llarg amb fills propis o adoptats. En la majoria de les societats tradicionals la família nuclear pertanyia a una xarxa de parentiu més ampla. Quan, a més de la parella casada i els seus fills, conviuen altres parents, ja sigui a la mateixa llar, ja sigui en contacte íntim i continu, parlem de família extensa. Aquesta pot incloure els avis, els germans i les seves esposes, les germanes i marits, així como tietes i nebots.

En les societats occidentals el matrimoni i, consegüentment, la família estan associats amb la
monogàmia. És il•legal que un home o una dona estiguin casats amb més d’un individu al mateix temps. Tanmateix, no és així arreu del món. En una famosa comparació d’unes cent societats, George Murdock (1949) va descobrir que la poligàmia, segons la qual un home o una dona poden tenir més d’un cònjuge, es permetia en més del 80% d’elles. Existeixen dos tipus de poligàmia: la poligínia, en la que un home pot estar casat amb més d’una dona al mateix temps, i la poliàndria (molt menys comú), en la que una dona pot tenir dos o més marits simultàniament. El grup més conegut dels que practiquen la poligàmia a Occident és el dels Mormons Fonamentalistes, establerts principalment a Utah, Estats Units, on tal pràctica és il·legal, però no s’acostuma a perseguir. La corrent principal dels mormons va abandonar fa un segle el costum de tenir moltes dones, quan se’ls va exigir com a requisit per a la incorporació de Utah als Estats Units. Es creu que encara existeixen 30.000 el nombre de fonamentalistes que continuen practicant aquest costum en aquest Estat.

En fi, existeixen moltes formes de vida familiar: famílies amb pare i mare, famílies reconstituïdes, famílies monoparentals, etc... Per tant, seria més correcte parlar de”famílies” que no pas de “família”.

La família al llarg de la història.

El nucli familiar en èpoques anteriors a la moderna era més gran que l’actual. Els nens de l’Europa premoderna solien treballar sovint des dels 7 o 8 anys, ajudant els seus pares en les tasques agrícoles. Aquells qui no romanien en l’empresa familiar sovint abandonaven la llarg paterna a edats primerenques per anar a realitzar treballs domèstics en altres cases o iniciar un aprenentatge. Els nens que sortien a treballar en altres cases rarament tornaven a veure els seus pares.

Hi havia altres factors que contribuïen a que els nuclis familiars d’aleshores fossin encara menys duradors que els d’ara: les taxes de mortalitat (nombre de morts per cada mil persones a l’any) de qualsevol època anterior eren molt superiors als actuals. Més d’una quarta part dels nens nascuts en els inicis de l’Europa moderna morien abans de fer l’any (enfront a l’escàs 1% de avui en dia), i les dones morien sovint al donar a llum. La mort dels fills o d’un o tots dos cònjuges solia trencar les relacions familiars.

Lawrence Stone distingeix tres fases en l’evolució de la família des del segle XVI al XIX:

1. Al segle XVI la forma familiar dominant era un tipus de família nuclear que vivia en llars força petites però mantenia relacions molt estretes amb la comunitat, incloent altres parents. En aquella època la família no constituïa un nucli important de vincles afectius o de dependència per als seus membres. Les persones no experimentaven, o no buscaven, la intimitat afectiva que associem amb la vida familiar actualment.

El sexe en el matrimoni no era considerat com una font de plaer, sinó com una necessitat per tenir fills. La llibertat individual per escollir matrimoni i altres qüestions de la vida familiar se subordinaven als interessos dels pares, d’altres parents o de la pròpia comunitat. Fora dels cercles aristocràtics, on a vegades es fomentava activament, l’amor eròtic o romàntic era considerat per teòlegs i moralistes com una malaltia. Tal i com ho descriu Stone, en aquest període la família era una “institució de durada indefinida, poc adaptada, freda i autoritària... Solia durar molt poc, tot dissolent-se sovint a causa de la mort del marit o l’esposa, o la mort o l’abandonament dels fills a edat primerenca” (1980).

2. A aquest tipus de família li succeí una forma de transició que durà des dels inicis del segle XVII fina a començaments del segle XVIII. Es va limitar la major part de les vegades als extractes socials superiors, però tot i així fou molt important perquè a partir d’ella es difongueren actituds que des d’aleshores s’han fet gairebé universals. El nucli familiar es convertí en una entitat més diferenciada, distinta als lligams amb d’altres parents i amb la comunitat local. Va començar a adquirir importància l’amor marital i patern, per bé que també es va produir un increment en el poder autoritari dels pares.

3. En aquesta darrera fase es va produir l’evolució gradual vers el tipus de sistema familiar que ens resulta més conegut actualment a Occident. Aquesta família és un grup lligar per lligams afectius íntims, que gaudeix d’un alt grau de vida privada i es preocupa per l’educació dels fills. Es caracteritza per l’augment de l’individualisme afectiu, la creació de lligams matrimonials basats en l’elecció personal i guiats per l’atracció sexual o l’amor romàntic. Es comença a exaltar els aspectes sexuals de l’amor dins del matrimoni en lloc de en les relacions extramatrimonials. La família comença a ajustar-se al consum en lloc de a la producció, com a resultat de l’augment de llocs de treball allunyats de la llar. També comença a associar-se a la dona amb l’àmbit domèstic i a l’home amb la persona que procura el sustent.

Altres autors (John Boswell) confirmen aquesta visió. En l’Europa premoderna el matrimoni començava generalment amb un acord en funció de la propietat, continuava amb la criança dels fills i acabava en amor. De fet, poques parelles es casaven “per amor”, però moltes arribaven a estimar-se amb el temps, en administrar conjuntament la llar, pujar els fills i compartir les seves experiències vitals. Gairebé tots els epitafis que s’han conservat de l’època dedicats a marits o esposes expressen un profund afecte. Pel contrari, a la major part de l’Occident modern, el matrimoni comença per l’amor, continua amb l’educació dels fills (si n’hi ha) i acaba –sovint- amb acords sobre la propietat quan l’amor ha desaparegut o és un record llunyà.

Mites de la família tradicional

Des d’un punt de vista conservador la vida familiar està perdent perillosament els seus fonaments. Comparen allò que consideren decadència de la família amb les formes familiars més tradicionals. ¿Eren les famílies del passat tan harmonioses i pacífiques com molts les recorden o es tracta simplement d’una ficció idealitzada?

Molts admiren l’aparent disciplina i estabilitat de la família victoriana. Tanmateix, atès que les famílies d’aquesta època suportaven taxes de mortalitat especialment elevades, la durada mitjana dels matrimonis era inferior a dotze anys i més de la meitat dels fills patien la mort d’almenys un dels pares abans d’assolir els vint-i-un anys. L’admirada disciplina de la família victoriana estava basada en l’estricta autoritat dels pares sobre els fills. Per tant, la família victoriana de mitjans segle XIX no era pas una família ideal tal com alguns la pinten ara. En aquesta època l’esposa estava més o menys forçosament reclosa a la llar. Segons la moralitat de l’època, les dones havien de ser estrictament virtuoses, mentre els homes eren llibertins i molts visitaven regularment els bordells. De fet, sovint les relacions entre marits i esposes eren escasses i la comunicació es produïa principalment a través dels fills. A més, la vida domèstica ni tan sols era una opció per a les famílies més pobres de l’època, ja que treballaven moltes hores en les fàbriques i tallers i els restava poc temps per a la vida familiar. El treball infantil també estava molt estès entre aquests grups.

Canvis en els models familiar d’arreu del món.

Actualment hi ha tota una varietat de formes familiars en les diferents societats d’arreu del món. Tanmateix, en a major part dels països subdesenvolupats s’han produït canvis generalitzats. Els orígens d’aquestes transformacions són complexes, però es poden assenyalar varis factors importants que han influït en ells. Un és la difusió de la cultura occidental. Els ideals occidentals sobre l’amor romàntic, per exemple, s’han estès a algunes societats en les que eren pràcticament desconeguts.

Un altre factor és l’acció de governs centralitzats que actuen en societats que abans eren més autònomes i petites. La vida de les persones comença a estar influïda per la seva pertinença a un sistema polític nacional. Els estats introdueixen sovint programes que promouen famílies més petites, l’ús de mètodes anticonceptius, etc.

Una altra influència és la massiva emigració de les àrees rurals a les urbanes. Sovint, els homes van a treballar a les ciutats o a poblacions més grans i deixen els membres de la família en el llogarret natal, o bé tot un nucli familiar es trasllada a la ciutat. En ambdós casos les formes familiars tradicionals i els sistemes de parentiu poden resultar debilitats.

Finalment, potser el factor més important sigui que les oportunitats laborals alienes a la terra tendeixen a tenir conseqüències perjudicials per als sistemes familiars basats en la producció lligada a la terra en la comunitat local.

En general, aquests canvis estan provocant un moviment arreu del món cap a la desintegració del sistema de família extensa i altres tipus de sistemes de parentiu.

Síntesi dels canvis més importants que s’han esdevingut a escala mundial: tampoc es poden exagerar aquestes tendències ni dir que són uniformes arreu.

1. La influència dels clans i altres grups de parentiu està disminuint.
2. Hi ha una tendència general vers la lliure elecció del cònjuge.
3. Els drets de les dones comencen a reconèixer-se de forma més generalitzada, tant pel que fa a l’inici del matrimoni com a la presa de decisions en l’àmbit familiar.
4. Els matrimonis concertats són cada cop menys freqüents.
5. S’estan desenvolupant majors nivells de llibertat sexual, per homes i dones, en societats que solien ser molt restrictives.
6. Hi ha una tendència general vers l’ampliació dels drets de l’infant.
7. Hi ha una major acceptació de les relacions entre persones del mateix sexe.

Algunes característiques de les famílies occidentals avançades.

1. El model de matrimoni es podria anomenar de “monogàmia consecutiva”, és a dir, els individus estan autoritzats a tenir una sèrie de cònjuges consecutius, però no és d’una esposa o un marit a la vegada. Això no es pot confondre amb la pràctica sexual. Com és de suposar que una gran proporció de cònjuges mantenen relacions sexuals amb persones diferents dels seus cònjuges.

2. El matrimoni occidental es basa en la idea d’amor romàntic i la principal influència és la de l’individualisme afectiu. Se suposa que les parelles desenvolupin un amor mutu, basat en la compatibilitat i l’atracció personal, com a base per a contraure relacions matrimonials. És a dir, l’amor romàntic s’ha “naturalitzat” com a part del matrimoni: s’ha convertit en quelcom normal dins l’existència humana més que no pas un tret de la cultura moderna. Aquest èmfasi en la satisfacció personal dins el matrimoni ha aixecat expectatives que a vegades no poden complir-se, i aquest és un dels factors que participen en la taxa creixent de divorcis.

3. La família occidental segueix el model de residencia neolocal, que implica que la parella que es casa es trasllada a un habitatge separat de les seus dues famílies d’origen. Les famílies de classe treballadora amb menys recursos o els barris asiàtics tenen moltes famílies matrilocals: els nou casats s’instal·len en una àrea propera on viuen els pares de la núvia. (Si la parella viu prop o a casa dels pares del nuvi, s’anomena patrilocal).

Desigualtat dins la família

Un dels principals factors que afecten la vida professional de les dones és la percepció que tenen molts patrons homes que consideren que les dones treballadores donen prioritat al fet de tenir fills per damunt del seu treball. Quan entrevisten les dones, en el moment que aquestes sol·liciten feina, gairebé sempre pregunten si tenen fills o no, o si pensaven tenir-los. Gairebé mai no fan aquestes preguntes als candidats homes. Les raons que donen quan se’ls pregunta per aquesta pràctica, les seves respostes es basen en dos arguments: les dones amb fills poden necessitar més temps lliure durant les vacances escolars o quan un fill es posa malalt, i la cura dels fills és responsabilitat de la mare, més que no pas del pare. Per bé que els homes no poden , en sentit biològic, “tenir una família” en el sentit de donar a llum fills, tanmateix poden participar en la cura dels nens i assumir plenament aquesta responsabilitat.

En estudis recents també afegeixen més informació sobre les poques dones que ocupaven posicions directives: no tenien fills, i les que planejaven tenir-los en el futur deien que intentarien deixar la seva feina en aquell moment, i potser es prepararien per a d’altres llocs de feina posteriorment.

En definitiva, mentre la major part de la població doni per bo el fet que la cura dels fills no pot ser compartit en una base d’igualtat per homes i dones, perduraran els problemes de les dones treballadores i se seguirà acceptant com “coses de la vida” el fet que les dones estiguin discriminades en front els homes, en el món laboral.

A més, el salari mitjà de la dona treballadora està força per sota del de l’home, encara que aquesta diferència s’hagi escurçat en els últims trenta anys. Fins i tot quan ocupen categories similars, les dones guanyen de promig salaris inferiors als homes.

El treball domèstic

A causa de l’augment de dones casades que participen en la població activa i dels canvis en la seva situació derivats d’això, es podia pensar que els homes contribuirien en les tasques domèstiques en un major grau. Però en general no ha estat així: tot i que els homes fan moltes més tasques domèstiques que fa trenta anys i les dones algunes menys, el balanç continua encara essent desigual. Alguns sociòlegs han suggerit que aquest fenomen s’explica millor com a resultat de forces econòmiques: el treball domèstic s’intercanvia per suport econòmic. Com les dones guanyen menys que els homes, és més probable que continuïn essent econòmicament dependents dels seus marits, i, per tant, realitzin el gruix de les tasques de la llar. Les dones probablement mantindran la seva posició de dependència fins que la diferència salarial s’escurci.

Divorci i separació

Durant molt segles el matrimoni fou considerat com pràcticament indissoluble a Occident. Els divorcis es concedien només en casos molt limitats, com ara la manca de consumació del matrimoni. Perquè es concedís el divorci, un dels esposos havia d’acusar l’altre, per exemple, de crueltat, abandonament o adulteri. Les primeres lleis de divorci “sense faltes” es varen introduir en alguns països mitjans dels anys seixanta.

Per descomptat que les taxes de divorci no són un indicatiu directe de la infelicitat conjugal. Però, ¿per què el divorci s’està convertint en quelcom tan habitual? Els factors que incideixen en el divorci estan relacionats amb canvis socials més amplis. Excepte per a una proporció molt petita de gent rica, actualment el matrimoni ja no té molta relació amb el desig de perpetuar la propietat i el status de generació en generació. A mesura que augmenta la independència econòmica de les dones, el matrimoni ja no és tant una societat econòmica com acostumava a ser en el passat. La major prosperitat general significa que és més senzill del que era abans formar una llar separat, si es perd l’amor conjugal. L’elevada taxa de divorcis no sembla indicar una profunda insatisfacció amb el matrimoni com a tal, sinó una major determinació en que sigui una relació gratificant i satisfactòria.

Llars monoparentals.

Les llars monoparentals s’han fet cada cop més habituals en les tres últimes dècades. Actualment, més del 20% dels nens dependents viuen en aquest tipus de llars. És important assenyalar que la paternitat en solitari és una categoria molt majoritàriament femenina. I es troben entre els grups més pobres de la societat actual.

El “pare absent”

Al període que va entre 1930-1970 se l’ha anomenat a vegades el del “pare absent”. Durant la Segona Guerra Mundial molts homes que eren a l’exèrcit gairebé mai veien els seus fills. Ala postguerra, en una alta proporció de famílies, la majoria de les dones no tenia un treball remunerat i restava a casa per tenir cura dels fills. El pare era el principal suport econòmic i, en conseqüència, estava fora de casa tot el dia; només veia els seus fills a la nit, i els caps de setmana.

Amb l’augment tant del nombre de divorcis com del de llars monoparentals als darrers anys, la figura del pare absent ha passat a significar quelcom diferent. Ara es refereix a aquells pares que, a conseqüència d’una separació o divorci, tenen poc contacte amb els seus fills o el perden completament.

Des de perspectives oposades, sociòlegs i comentaristes s’han aferrat a la creixent proporció de famílies sense pare, tot considerant que aquest és el factor determinant per a una gran varietat de problemes socials que van des de l’augment de la delinqüència fins la multiplicació dels costos de l’estat del benestar destinats a la protecció de la infantesa. Però ¿és realment així? L’absència del pare se solapa amb el problema general de les conseqüències que té el divorci per als nens, les quals, no estan gens clares. Alguns estudiosos han assenyalat que la qüestió clau no és si el pare és present, sinó fins quin punt s’implica en la vida familiar i exerceix la seva paternitat. Dit d’una altra manera, la configuració de la llar pot no ser tan important com la qualitat de la relació, l’atenció i el suport que els nens reben dels seus integrants.

El canvi d’actituds respecte de la vida familiar

Sembla haver diferències substancials en les diferents classes socials respecte a les reaccions que produeix el caràcter canviant de la vida familiar i l’existència d’una elevada proporció de divorcis. Segons Lillian Rubin (1994), en comparació amb els de classe mitjana, els pares de classe obrera solen ser més tradicionals. Les normes que molts pares de classe mitjana han acceptat, com ara admetre obertament que es tenen relacions sexuals prematrimonials, no són en general acceptada pels obrers, encara que no siguin especialment religiosos. Per tant, en les llars obreres acostuma a haver més conflicte generacional.

Noves parelles i famílies reconstituïdes

Aquest nom fa referència a les famílies en les que almenys un dels adults té fills d’un matrimoni o relació anterior. A banda dels aspectes positius d’aquest tipus de situacions, també cal assenyalar algunes dificultats, com ara, que existeix generalment un pare o una mare biològics que viu en un altre lloc i la influència del qual sobre el fill o fills probablement seguirà essent forta. En segon lloc, les relacions de cooperació entre les parelles que es divorcien molts cops es posen a prova quan un dels dos o ambdós tornen a casar-se. Es poden accentuar les tensions que suposen mantenir unida la nova família quan s’han de trobar els fills de l’anterior parella amb els fills o el cònjuge de la nova parella. També, cal assenyalar que en aquest tipus de famílies es mesclen nens de diversa procedència, les expectatives dels quals respecte al comportament que resulta adequat dins la família poden ser distintes. Com la majoria dels fillastres “pertanyen” a dos llars, la probabilitat de que existeixi un xoc d’hàbits i perspectives és considerable.

Les famílies reconstituïdes estan desenvolupant tipus de connexions de parentiu que s’han incorporat fa molt poc a les societats occidentals contemporànies; les dificultats creades per les segones núpcies després del divorci també són noves. Els membres d’aquestes famílies estan desenvolupant les seves pròpies formes d’ajustar-se a les circumstàncies relativament noves en les que es troben. Hi ha una expressió, la de famílies binuclears per expressar que les dues famílies que s’han format després d’un divorci encara constitueixen un sistema familiar únic on hi havia fills implicats.

En resum, a la vista de transformacions tan complexes i confuses, potser la conclusió més encertada sigui una de molt senzilla: per bé que els matrimonis es trenquen amb el divorci, no ho fan les famílies en el seu conjunt. Sobretot quan hi ha fills, persisteixen molts vincles malgrat la reconstrucció de lligams familiars que realitza el matrimoni següent.

La família segons les distintes visions ideològiques

Segons el funcionalisme

Pels funcionalistes, la societat és un conjunt d’institucions socials que desenvolupen funcions específiques amb la finalitat de garantir la continuïtat i el consens. Segons aquesta perspectiva, la família realitza importants tasques que contribueixen a la satisfacció de les necessitats socials bàsiques i que ajuden a perpetuar l’ordre social. Els sociòlegs que treballen dins aquesta tradició han considerat que la família nuclear representava certs rols especialitzats en les societats modernes. Amb l’arribada de la industrialització, la família perd importància com a unitat de producció econòmica i se centra més en la reproducció, la criança dels fills i la socialització.

Segons el nordamericà
Talcott Parsons (1956), les dues funcions principals de la família són la socialització primària i l’estabilització de la personalitat. La socialització primària és el procés mitjançant el qual els nens aprenen les normes culturals de la societat en la que han nascut. Això succeeix en els primers anys de l’existència de l’infant; és per això que la família és l’escenari més important per al desenvolupament de la personalitat humana. L’estabilització de la personalitat té a veure amb el rol que desenvolupa la família a l’hora d’assistir emocionalment als seus membres adults. El matrimoni entre homes i dones adults és l’acord mitjançant el que es basen les personalitats madures i es mantenen sanes. Es diu que en la societat industrial el paper que té la família en l’estabilització de les personalitats adultes és essencial. Això es deu a que la família nuclear sol trobar-se lluny dels seus parents i no pot recórrer a un àmbit de parentiu extens com ho feia abans de la industrialització.

Per a Parsons, la família nuclear era la unitat millor preparada per ocupar-se de les demandes de la societat industrial. En la “família convencional”, un primer adult pot treballar fora de casa mentre que el segon té cura de la llar i dels fills. A la pràctica, aquesta especialització dels papers (rols) dins la família nuclear comportava que el marit adoptava el paper “instrumental” de sustent de la llar i l’esposa assumia el de caràcter “afectiu” i emocional en l’àmbit domèstic.

Actualment la idea de Parsons de la família pot semblar antiquat. Les teories familiars funcionalistes han sofert dures crítiques per justificar la divisió del treball domèstic entre homes i dones i per considerar aquesta divisió com quelcom natural i exempt de problemes.

Després de la Segona Guerra Mundial es va produir el retorn de les dones a les seves tasques tradicionals domèstiques i la recuperació per part dels homes del lloc únic com a suport econòmic de la família Tanmateix, es pot dir que les teories funcionalistes tenen flancs febles quan aquestes subratllen la importància que té la família en el desenvolupament de determinades funcions. Parsons i d’altres funcionalistes, per exemple, prescindeixen del paper d’altres institucions socials, com ara el govern, els mitjans de comunicació i les escoles, en la socialització dels nens. El funcionalisme tampoc dóna massa importància als diversos tipus de famílies que no es corresponen amb el model nuclear. Les famílies que no s’ajustaven al model “ideal”, és a dir, blanques, de zona residencial perifèrica i de classe mitjana foren considerades “desviades”.

Segons el feminisme.

Per a molta gent, la família constitueix una font vital de consol i comoditat, amor i companyonia. Tanmateix, també pot ser un escenari d’explotació, soledat i profundes desigualtats. El feminisme ha tingut un gran impacte en la sociologia per haver posat en qüestió i en dubte la visió idíl·lica de la família, com a àmbit harmoniós i igualitari. Durant les dècades dels 70 i 80, les perspectives feministes dominaren la majoria dels debats i la investigació sobre la família. El feminisme va aconseguir dirigir l’atenció a l’interior de les famílies per tal d’analitzar les experiències de les dones en l’esfera domèstica. Moltes autores feministes han qüestionat la idea de que la família sigui una unitat que la presència de relacions de poder desiguals dins la família suposa que alguns dels seus membres tendeixen a beneficiar-se més que d’altres.

Les sociòlogues feministes han dut a terme estudis sobre com comparteixen homes i dones tasques domèstiques, com ara la cura dels fills i de la llar. Les conclusions mostren que les dones segueixen essent les principals responsables de les tasques domèstiques i que gaudeixen de menys temps lliura que els homes, malgrat que més que mai hi ha més dons treballant fora de casa amb feines remunerades.

També les feministes han cridat l’atenció sobre les relacions de poder desiguals que existeix. En el si de moltes famílies. Les sociòlogues feministes han tractat de comprendre com serveix la família d’escenari per a l’opressió de gènere i fins i tot per als maltractes físics. L’estudi de les activitats assistencials és una tercera àrea en la que les feministes han fet importants aportacions.

S’inclouen en les tasques assistencials una gran varietat de processos, que van des de l’atenció a un membre de la família que està malalt fins la cura d’un parent de la tercera edat durant un període llarg. A vegades, tenir cura d’algú només significa estar pendent del seu benestar psicològic: vàries autores feministes s’han interessat pel “treball emocional” dins les relacions. Les dones no només solen fer-se càrrec de determinades tasques com ara netejar o tenir cura dels nens, sinó que també inverteixen una gran quantitat de treball emocional en el manteniment de les relacions personals.

Giddens i la transformació de la intimitat

Tot i que l’amor romàntic prometia una relació igualitària basada en l’atracció mútua, de fet ha tendit a facilitar la dominació de l’home per damunt la dona. Molts homes resolien ls tensions entre la respectabilitat de l’amor romàntic i les compulsions de l’amor passional separant la comoditat de l’esposa i la llar de la sexualitat de l’amant o la prostituta. La doble moral imperant obligava la dona a romandre verge fins que arribés l’home apropiat, per bé que aquesta norma no era aplicable als homes.

En temps més recents hem presenciat una altra transformació de la naturalesa de les relacions íntimes: la
sexualitat plàstica. Les persones de les societats modernes tenen moltes més opcions de les que han tingut mai per escollir quan, amb quina freqúència i amb qui tindran sexe. La sexualitat plàstica desconnecta el sexe de la reproducció. Això es deu en part a la millora en els mètodes de contracepció, que han alliberat gran part de les dones del temor als embarassos i parts repetitius que posaven en risc la seva vida. I a banda d’aquests progressos “tecnològics” també val a dir que s’ha produït un desenvolupament creixent en la recerca del sentit de la pròpia identitat per part de la dona, que abans no podia exercir tan activament com ara.

Amb l’aparició de la sexualitat plàstica es produeix un canvi en la naturalesa de l’amor. Els ideals de l’amor romàntic s’estan fragmentant i estan essent substituïts per l’
amor confluent: un amor que ja no és etern i únic com era el de l’amor romàntic. La seva aparició ens ajuda a comprendre l’augment de les separacions i divorcis. L’amor romàntic suposava que, un cop es casaven dues persones, havien d’aguantar-se, independentment de com fos la relació. Ara les persones poden triar. Mentre que abans era difícil o impossible aconseguir el divorci, ara les persones casades ja no estan obligades a romandre juntes si la relació no marxa bé.

En comptes de basar les relacions en la passió romàntica, les persones cada cop persegueixen més l’ideal de relació pura, que les parelles mantenen perquè decideixen fer-ho. La relació pura es manté perquè ambdues parts assumeixen que ”mentre no es digui el contrari” cadascú rep suficients beneficis de la relació com perquè mereixi la pena continuar-la. Cadascú observa constantment els seus interessos per comprovar si la relació és suficientment satisfactòria per tal de continuar amb aquesta. Les relacions pures no estan limitades al matrimoni, ni tan sols a les relacions heterosexuals. En algunes de les seves expressions les relacions entre persones del mateix sexe s’apropen més a l’ideal de les relacions pures, pel seu caràcter obert i negociat, que les relacions heterosexuals.

Alguns crítics han afirmat que la inestabilitat de la relació pura, que en principi es una relació entre adults, contrasta amb la complexitat de les pràctiques familiars, que també inclouen els fills, i oblida les diferents experiències que solen tenir homes i dones quan acaba una relació. En centrar-se en les relacions entre adults, assenyalen els crítics, la idea de relació pura reflecteix la marginació dels nens i la infantesa.

El caos de l’amor

Els
Beck (1995) afirmen que la nostra època és plena d’interessos enfrontats entre allò que és la família, el treball, l’amor i la llibertat per tal de lluitar pels objectius individuals. La col·lisió es percep de forma aguda dins les relacions personals, sobretot quan, en comptes d’una “biografia laboral”, cal comptabilitzar-ne dues. Anteriorment, el més habitual era que les dones treballessin fora de casa a temps parcial o que “sacrifiquessin” molt de temps de les seves carreres per dedicar-se a la criança dels fills. Aquestes pautes són menys fixes que abans; tant els homes com les dones insisteixen ara en les seves necessitats professionals i personals. Aquests autors arriben a la conclusió de que en l’època actual entren en les relacions molts més elements que abans. No tan sols l’amor, sinó el sexe, els nens i el matrimoni són objecte de negociació. A més, aquestes relacions tenen molt a veure amb el treball, la política, l’economia, les professions i la desigualtat. Les parelles contemporànies s’enfronten a una àmplia varietat de problemes que van des d’allò més anodí fins allò més profund.

Això porta com a conseqüència que l’enfrontament entre dones i homes creixi. La “batalla dels sexes” és un dels temes centrals de la nostra època, com ho demostra el desenvolupament de la indústria de l’assessorament matrimonial, els tribunals familiars, els grups d’autoajuda marital i les taxes de divorci. Però encara que el matrimoni i la família semblin ser molt més “febles" que mai, segueixen essent coses molt importants per a la gent. El divorci és cada cop més comú, però les taxes de matrimoni també són altes. Potser que l’índex de natalitat estigui minvant, però alhora també els tractaments de fertilitat també estiguin més sol·licitats. HI ha menys gent que opta per casar-se, però el desig de viure amb una altra persona en parella es manté realment ferm. ¿Com es pot explicar aquestes tendències tan contradictòries?

Segons els Beck, la resposta és senzilla: és l’amor. Només expressen la “fam d’amor” que tenen les persones. Aquests autors assenyalen que l’amor s’ha convertit en quelcom cada cop més important precisament perquè el nostre món és realment “agobiant”, impersonal, abstracte i canvia molt ràpidament. L’amor és l’únic lloc en el que les persones poden trobar-se realment a si mateixes i connectar amb els altres. En un món tan incert i arriscat com el nostre, l’amor és real, tangible: és desesperat i tranquil·litzador al mateix temps.

L’amor líquid

Zygmunt Bauman (2003) sosté que en un món d’”individualització generalitzada”, les relacions són una mena de “regal” ambivalent: són plenes de desigs contradictoris que pressionen en sentits diferents. D’una banda hi ha el desig de llibertat, de lligams flexibles dels quals podem escapar quan així ho decidim, i d’individualisme. Però, d’altra banda, hi ha també el desig de la major seguretat que proporciona l’estrènyer lligams que ens uneixen a la nostra parella. Estem en un constant balanceig entre els dos pols constituïts per la seguretat i la llibertat.

El resultat és una societat de “parelles semiseparades” que mantenen “
relacions de butxaca”, és a dir, que poden utilitzar-se quan es necessita, però deixar-ho al fons de al butxaca quan no ens cal.

La nostra forma de respondre a la “fragilitat dels vincles humans” és substituir la qualitat de les nostres relacions per la quantitat, perdent així importància la seva profunditat i guanyant importància el nombre d’aquestes relacions. Per aquesta raó, segons Bauman, sempre estem parlant per telèfons mòbils i enviant-nos textos uns als altres. L’important no és tant el missatge, sinó la circulació constant de missatges, sense els quals ens sentim exclosos.

Actualment les persones parlen més de contactes i xarxes i menys de relacions. Atès que mantenir una relació significa estar compromès mútuament, les xarxes suposen contactes momentanis. Dins una xarxa, els contactes es realitzen quan es necessiten i es trenquen a voluntat, són relacions virtuals, no reals. Les cites a través d’ordinador serien, segons Bauman, el símbol de les relacions líquides modernes

Exercicis

1) “Más de 125.000 divorcios al año” Article de La Vanguardia, divendres 16 novembre 2007.
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2007/11/16/pagina-30/65006863/pdf.html

1) En un màxim de 10 línies resumeix el text (3 punts)
2) Explica la reacció dels bisbes catòlics. (2 punts)
3) Quin corrent sociològic et permet entendre millor el fet descrit a l’article. Justifica la resposta. (5 punts)

2)Jubilados para todo
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2008/01/12/pagina-29/66832535/pdf.html

3) Familias de hoy

4) «El paraíso de los adolescentes que tienen de todo sin esfuerzo se acabó»
http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/consejero-padres-hijos-966086

 


 






 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es