SOCIOLOGIA DEL TREBALL

Introducció. Treball. Treball remunerat. Treball no remunerat

El treball no sempre equival a feina remunerada. El treball no remunerat (tasques domèstiques, rentar el cotxe, voluntari en una ONG,...) té un lloc important en la vida de moltes persones. Moltes feines no s’ajusten a la de feina o ocupació remunerada. Les persones intercanvien béns amb amics o coneguts a canvi d’altres favors. I, també tenim l’economia submergida, que és un exemple d’un tipus de feina que no queda enregistrat en les estadístiques d’ocupació oficials: es pot pagar en metàl•lic a algú que ens arregla un electrodomèstic sense fer cap rebut.

El treball domèstic que, en general, han realitzat gairebé sempre les dones, tampoc acostuma a estar remunerat. Tot i així no deixa de ser un treball, sovint molt dur i esgotador, i poc agraït.

El treball, ja sigui remunerat o no, es pot definir com la realització de tasques que suposen una despesa d’esforç mental i/o físic que té com a objectiu la producció de béns i serveis per atendre les necessitats humanes. Una ocupació o feina és el treball que es realitza a canvi d’una paga regular o salari. A totes les cultures el treball és la base de l’economia. El sistema econòmic està composat per aquelles institucions que s’ocupen de la producció i distribució de béns i serveis.

La divisió del treball

Un dels trets més característics del sistema econòmic de les societats modernes és el desenvolupament d’una divisió del treball molt complexa. En aquest tipus d’organització del treball, aquest està dividit en un gran nombre d’ocupacions diferents en les que les persones s’especialitzen. En les societats tradicionals el treball no agrícola es basava en la realització d’oficis la tècnica dels quals es dominava mitjançant un llarg període d’aprenentatge, i el treballador realitzava totes les fases del procés de la producció des del inici fins a la fi. Amb l’aparició de la producció industrial moderna molts oficis tradicionals desaparegueren completament i varen ser substituïts per tècniques que formen part de processos de producció a major escala.

Però també cal dir que la manera de treballar no ha consistit només en l’organització i distribució de la feina, sinó que també ha canviat el lloc on es fa. Abans de la industrialització, gairebé tot es feia a casa i el realitzaven en comú els membres de la família. Però els avanços en la tecnologia industrial, com ara el funcionament de les màquines mitjançant l’electricitat i el carbó, varen contribuir a la separació entre treball i llar. Les fàbriques que eren propietat d’empresaris es convertiren en focus emissors de desenvolupament industrial: la maquinària i l’equip es concentraven dins d’aquestes fàbriques i la producció en massa de béns va començar a eclipsar la petita producció artesana domèstica.

En aquestes fàbriques el treball de l’empleat era supervisat per uns directius als que els preocupava implantar tècniques que augmentessin la producció de l’assalariat i també la disciplina.

La divisió del treball ha canviat molt si comparem les societats tradicionals amb les societats modernes. En les societats tradicionals, fins i tot en les més grans, no existien més de vint o trenta oficis principals, al costat d’altres poques ocupacions especialitzades, com ara les de mercader, soldat o sacerdot. En canvi, en un sistema industrial modern, existeixen milers d’ocupacions distintes. Hom calcula prop de 20.000.

En les comunitats tradicionals la major part de la població treballava en l’agricultura i era econòmicament autosuficient: produïa el seu propi menjar i roba i assolia per si mateixa altres necessitats. Per contra, una de les característiques principals de les societats modernes és l’enorme expansió de la interdependència econòmica. Tots depenem de molts altres treballadors/es. Excepte en molts pocs casos, la gran majoria de les persones en les societats modernes no produeix el seus propis aliments ni els béns materials que consumeix, i tampoc construeix la llar en la que viu.

Els primers sociòlegs varen escriure molt sobre les possibles conseqüències de la divisió del treball, tant pel que afectava al propi treballador com al conjunt de la societat. Karl Marx fou un dels primes autors en reflexionar i fer una valoració del desenvolupament de la indústria moderna. Segons ell la indústria moderna reduiria el treball de moltes persones a tasques avorrides o sense interès. A això ho va anomenar alienació. Amb aquest terme es referia als sentiments d’indiferència o hostilitat no només vers el treball, sinó també vers el marc general de la producció industrial en el seu context capitalista. Per bé que Marx assenyalava que en les societats tradicionals el treball sovint era esgotador i que els pagesos havien d’esforçar-se de sol a sol, posseïen força control sobre el seu treball, doncs exigia gran coneixement i habilitat. Aquesta situació no es donava, segons Marx, en la producció industrial, atès que molts treballadors industrials tenien poc control sobre la seva feina, no contribuïen tampoc a la creació del producte general i no tenien cap influència sobre com o a qui es ven el producte. La tradició marxista afirmava que el treball és quelcom aliè, una tasca que ha de realitzar-se per guanyar-se el pa, però que resulta molt insatisfactòria.

Émile Durkheim, un altre dels fundadors de la sociologia, tenia una visió més optimista de la divisió del treball, per bé que també reconeixia els seus efectes potencialment malignes. Segons Durkheim, l’especialització enfortiria la solidaritat social dins les comunitats. Les persones, en comptes de viure com a subjectes aïllats i autosuficients, estarien relacionades mitjançant la dependència mútua. La solidaritat augmentaria mitjançant relacions de producció i consum multidireccionals. Segons Durkheim, aquesta manera de fer era molt funcional, per bé que també n’era conscient de que la solidaritat social es podia veure alterada si es produïen canvis massa ràpids.

Taylorisme i fordisme

Adam Smith, un dels fundadors de l’economia (finals segle XVIII), assenyalà els avantatges per a l’increment de la productivitat que s’obtenien amb la divisió del treball. “La riquesa de les nacions”, obra publicada el 1776, s’inicia amb una descripció de la divisió del treball en una fàbrica d’agulles. Una persona que treballés sola podria fer potser unes 20 agulles al dia. Tanmateix, dividint la tasca en un cert nombre d’operacions simples, deu treballadors que duguessin a terme tasques especialitzades podrien produir, tot col•laborant uns amb els altres, 48.000 agulles al dia. En resum, la taxa de producció per treballador augmentava de 20 a 4.800 agulles, de manera que cadascun dels operaris especialitzats produiria 240 cops més que si treballés sol.

Cent anys més tard, aquestes idees assoliren la seva expressió més desenvolupada en l’obra de Frederick Winsloww Taylor, un assessor de gestió nordamericà (1865-1915). Ell va encunyà l’expressió “organització científica del treball –OCT-”, que consistia en un estudi detallat dels processos industrials amb la finalitat de dividir-los en operacions simples que es poguessin sincronitzar i organitzar-se amb precisió. El taylorisme, doncs, no només era un estudi acadèmic, sinó un sistema de producció dissenyat per maximitzar el rendiment industrial, que ha tingut un gran impacte no només en l’organització de la producció i de la tecnologia industrials, sinó també en l’organització del lloc de treball.

La finalitat principal de la OCT es fer productius els segments menys dotats o menys formats de la societat. Tot el treball dels enginyers i dels ergònoms apunta a fer a l’obrer sense qualificació el més productiu possible. No es tracta només de donar feina als obrers, sinó també de vetllar perquè siguin productius, tot organitzant la producció en funció d’ells. En el fordisme hi havia una certa moralitat o responsabilitat social que després (postfordisme) es perdrà.

Els estudis del temps i el moviment de Taylor varen arrabassar al treballador el control del coneixement del procés de producció i el posaren en mans de la direcció, tot erosionant així les bases sobre les que els obrers manuals mantenien la seva autonomia respecte dels patrons. Per aquest motiu, el taylorisme s’ha associat en certa manera amb la desespecialització i la degradació del treball.

L’empresari Henry Ford (1863-1947) va apropiar-se dels principis del taylorisme. Ford va dissenyar la seva primera fàbrica de cotxes el 1908, amb l’objectiu de fabricar un únic producte, el Ford model T. Això li va permetre emprar eines i maquinàries especialitzades, ideades per treballar de forma ràpida, precisa i simple. Una de les innovacions més importants de Ford fou la introducció de la cadena de muntatge, suposadament inspirada en els escorxadors de Chicago, on s’esquarterava els animals peça per peça al llarg d’una cadena mòbil. Cada treballador de la cadena de muntatge de Ford tenia una tasca específica segons anaven passant els cotxes. El 1929, quan es va acabar de fabricar el model T havien sortit de la fàbrica uns 15 milions de cotxes.

Ford es va adonar que la producció en massa necessitava mercats massius. De què servia produir en grans quantitats si no hi havia compradors? El 1914 va augmentar els salaris de la seva fàbrica de cotxes fins als 5 dòlars per una jornada de 8 hores, un salari força generós per a l’època, que permetia al treballador un estil de vida que incloïa la compra del seu propi cotxe.

El fordisme és el nom que s’empra per designar el sistema de producció en massa lligat al cultiu de mercats massius. En determinats contextos, el terme té un significat més específic, que fa referència a un període històric del desenvolupament del capitalisme posterior a la Segona Guerra Mundial, en el qual s’associava la producció en massa amb l’estabilitat en les relacions laborals i un alt grau d’organització i fortalesa sindicals. Sota el fordisme, les empreses signaren compromisos a llarg termini amb els treballadors i els salaris estaven estretament lligats al creixement de la productivitat: fidelitat a canvi de protecció social, bons salaris i seguretat en la feina.

Aquest sistema es va començar a esquerdar durant els anys 70 del segle XX donant pas a una major flexibilitat e inseguretat en les condicions laborals.

 

Les limitacions del taylorisme i del fordisme

Han estat molt discutides les causes que han mogut a la desaparició del fordisme. De fet, el fordisme només va poder desenvolupar-se en indústries, com la de l’automòbil, que fabriquen productes estandaritzats per a grans mercats. Instal•lar cadenes de producció mecanitzades és molt car, i el sistema fordista, un cop que s’estableix, resulta força rígid. Per exemple, per modificar un producte es requereix generalment una reinversió considerable. La producció fordista és fàcil de reproduir si existeix una finançació suficient per tal de construir una factoria, però les empreses de països on la mà d’obra és cara tenen dificultats per competir amb les d’aquelles empreses en les que els salaris són més baixos. Aquest fou un dels factors que varen intervenir en l’aparició de la indústria automobilística japonesa. També va passar a Corea del Sud.

No obstant això, val a dir que les dificultats del fordisme i del taylorisme van més enllà de la necessitats d’equips costosos. El fordisme requereix d’un exèrcit de supervisors i controladors: els treballadors estan sotmesos a una estreta supervisió i no gaudeixen de molta autonomia. Per tal de mantenir la disciplina i les exigents normes de qualitat, es fa un seguiment continu dels empleats mitjançant sistemes de vigilància. El cas és que aquesta supervisió continua tendeix a produir l’efecte contrari del desitjat: el compromís i la moral dels treballadors sovint minven perquè gairebé no tenen res a dir sobre les seves feines i sobre com realitzar-la. En definitiva, segons alguns especialistes, el fordisme consisteix en l’aplicació de sistemes de baixa confiança en els operaris: en els centres de treball amb molts llocs de baixa confiança el grau d’insatisfacció i d’absentisme del treballador és alt, i són habituals els conflictes laborals. Pel contrari, un sistema d’alta confiança és aquell en el que el treballador pot controlar el ritme i, fins i tot, el contingut de les seves tasques, dins d’unes pautes generals.

El postfordisme

La globalització de la producció econòmica, juntament amb la difusió de la tecnologia de la informació està canviant la naturalesa de les feines que realitzen la major part de les persones. HI ha dos paraules claus que molts estudiosos del fenomen apliquen: flexibilitat i innovació. El postfordisme consisteix, de fet, en una nova era de la producció econòmica capitalista en la que la flexibilitat i la innovació es maximitzen amb l’objectiu de respondre a les demandes del mercat: diversificar els productes a la mesura del client.

La producció en grup: els treballadors competeixen entre ells

La producció en grup (és a dir, els grups de treball cooperatiu en lloc de la producció en línia) s’ha utilitzat a vegades, juntament amb l’automatització per reorganitzar el treball. La idea central és la d’incrementar la motivació del treballador mitjançant la col•laboració de grups de persones en els processos de producció, en comptes de fer que cada empleat passi el dia sencer fent una única tasca repetitiva, com ara posar cargols d’una maneta d’una porta del cotxe.

Els cercles de qualitat són un exemple de producció en grup en els que equips d’entre cinc i vint treballadors es troben periòdicament per estudiar i resoldre problemes de producció. Els treballadores que pertanyen a aquests cercles reben una instrucció especial que possibilita que aportin els seus coneixements tècnics a la discussió de les qüestions productives. Els cercles de qualitat varen començar a emprar-se als Estats Units i, després ho han adoptat algunes empreses japoneses. A Occident es van difondre als anys vuitanta. Representen una ruptura amb els principis del taylorisme, atès que reconeixen que els treballadors posseeixen unes habilitats que es poden aportar a la definició i al mètode emprat en les tasques que realitzen.

Els efectes positius de la producció en grup per als treballadors serien, entre d’altres, l’adquisició de noves tècniques, una major autonomia, menor necessitat de supervisió i un major orgull dels béns i serveis que produeixen. Tanmateix, els estudis també han identificat una sèrie de conseqüències negatives d’aquest sistema de producció: per bé que l’autoritat directa exercida per la direcció és menys aparent en un procés d’equip, existeixen altres formes de control, com ara la supervisió per part dels propis companys: els propis companys exerceixen sovint més pressió per tal d’assolir més i millor productivitat que no pas la dels propis directius.

També s’han detectat que les empreses utilitzen el concepte de producció en grup com una forma d’oposar-se als sindicats, tot esgrimint l’argument que si els treballadors i direcció estan en el mateix “equip” els conflictes desapareixerien. La qual cosa és una forma de dir que el “bon” treballador no protesta. En definitiva, es tracta d’una repressió més subtil.

La producció flexible i la customització

Un dels canvis més importants en els processos de producció mundials en els darrers anys ha estat la introducció del disseny informatitzat i la producció flexible. Tot i que el taylorisme i el fordisme resultaven útils en la producció a gran escala per productes idèntics per a un mercat massiu, eren completament incapaços de fabricar petites quantitats de productes que s’ajustessin als gustos de franges de clients.

El disseny per ordinador, juntament amb altres tipus de tecnologia informàtica, ha canviat radicalment aquesta situació. Es va començar a parlar de la “customització en massa”: és adir, les noves tecnologies permeten la producció a gran escala d’articles dissenyats per a clients particulars. Una cadena de muntatge podia produir cinc mil camises al dia. Ara és possible customitzar cada una d’elles al gust del client i produir-les tan ràpidament com quan eren idèntiques, sense cap cost addicional.

Per bé que la producció flexible ha suposat beneficis per al consumidor i per a l’economia en general, el seu efecte sobre els treballadors no ha estat completament positiu. Encara que aquests prenguin noves tècniques i tinguin feines menys monòtones, la producció flexible pot crear una sèrie de pressions completament noves provocades per la necessitat de coordinar amb precisió el complex procés de producció i assolir els resultats ràpidament.

La producció global

Els canvis en la producció global no són només respecte a com es fabriquen els productes, sinó també on es duu a terme aquesta fabricació. Durant gran part del segle XX les organitzacions empresarials més importants eren les grans companyies manufactureres que controlaven tant la producció dels béns com la seva venda. Les empreses automobilístiques empraven milers d’obrers en les seves fàbriques, en les que es produïa des dels components individuals fins els vehicles finals, que es posaven a la venda en els concessionaris de la pròpia empresa. Els processos de producció funcionaven com un exèrcit i seguint una jerarquia que ho controlava tot, i per una única empresa.

Durant les darreres dècades del segle XX, s’ha anat obrint pas una altra forma de producció, controlada per les grans empreses minoristes. El model és el de Wal-Mart, empresa nordamericana, que compra productes als fabricants, que al seu torn se’ls encarreguen a d’altres companyies independents. I aquest és el model de les grans firmes tèxtils: no contracten cap treballador, sinó que es basen en milers d’empreses d’arreu del món per tal de fabricar els seus productes, que després venen en grans magatzems i tot tipus de botigues de moda. Els fabricants de roba no són propietaris de cap d’aquestes fàbriques, per la qual cosa no són responsables de les condicions sota les que es confeccionen les prendes.

Tot plegat empeny a una competència a mort global en la que els minoristes i fabricants estan disposats a desplaçar-se a qualsevol lloc del món amb l’objectiu de pagar els salaris més baixos possibles. És molt probable que gran part de la roba que comprem en l’actualitat hagi estat confeccionada en “maquilas” per joves treballadors –la majoria noies adolescents- que reben molt poc per fabricar articles de vestir o sabatilles esportives que després es venen per un preu multiplicat per molt.

Tendències actuals en l’ocupació

Ha canviat força dins els països industrialitzats d’ençà el segle XX. Als inicis del segle XX la política d’ocupació estava dominada per les feines de coll blau de les fàbriques (ocupació industrial), però amb el temps s’ha anat desplaçant cap el sector serveis (treballadors de coll blanc).

L’economia del coneixement

Molts observadors han assenyalat que en l’actualitat s’està produint una transició a un nou tipus de societat que ja no es basa principalment en la indústria. S’han començat a emprar diverses expressions per descriure aquest nou ordre: societat postindustrial, era de la informació o “nova economia”. El més habitual és “l’economia del coneixement”. En línies generals, aquesta economia està relacionada amb una pràctica econòmica en la que les idees, la informació i les formes de coneixement nodreixen la innovació i el creixement. Una economia del coneixement és aquella en la que la mà d’obra no només participa en la producció física o distribució de béns materials, sinó en el seu disseny, desenvolupament, tecnologia, comercialització, venda i posta en servei.

La “multiqualificació”

Les noves formes de treball “postfordista” permeten d’augmentar la gamma d’aptituds del treballador en fer que aquest realitzi diverses tasques en comptes de fer només una i sense interrupció (fordisme). Es considera que la producció en grup i el treball en equip impulsen el desenvolupament d’una mà d’obra “multiqualificada”, capaç d’assumir un major ventall de responsabilitats. Al seu torn, això genera una major productivitat i millors béns i serveis; els empleats que poden fer múltiples aportacions al seu treball tindran més èxit a l’hora de solucionar problemes i proposar nous productes.

No obstant això, no tot és idíl•lic, ans al contrari. La tendència a la “multiqualificació” té conseqüències per al procés de contractació. Mentre que abans la selecció de personal es feia sobretot en funció de l’educació i les aptituds, ara hi ha molts empresaris que busquen individus adaptables que puguin adquirir noves tècniques en poc temps. Aquí és la voluntat de l’empresari la que compta i no pas l’habilitat del treballador. Es dóna, doncs, una transferència de poder al patró en detriment de l’empleat.