LES DONES I EL TREBALL
Fins fa no gaire, als països occidentals el treball remunerat era
principalment un àmbit masculí. Però això ha canviat en les darreres
dècades del segle XX, doncs cada cop hi ha més dones que entre en el
mercat laboral.
Per a la gran majoria de la població en les societats preindustrials (i
això val encara ara per al món subdesenvolupat) les activitats
productives i les de la llar no estaven separades. La producció es
realitzava dins de la llar o prop d’aquesta i tots els membres de la
família participaven en el treball agrícola o artesanal. Les dones
acostumaven a tenir una considerable influència dins la llar, atesa la
seva importància per als processos econòmics, per bé que es veien
excloses dels àmbits masculins com ara els de la política i la guerra.
Les dones dels artesans portaven els comptes del negoci; de forma
semblant passava en el món de la pagesia.
Aquesta situació va canviar radicalment amb la separació entre la llar i
el lloc de treball que va comportar el desenvolupament de la indústria
moderna. El principal factor fou, probablement, l’inici de la producció
en fàbriques mecanitzades. El treball el realitzaven persones
seleccionades per dur a terme una tasca concreta al ritme que marcava la
màquina, de forma que els empresaris començaren a contractar individus
en comptes de famílies.
Amb el pas del temps i el progrés de la industrialització va augmentar
la divisió que s’havia establert entre la llar i el treball. Entre la
població es va anar consolidant la idea de que hi havia dues esferes
separades: la pública i la privada. Els homes, en tenir la feina fora de
la llar, passaven més temps en l’àmbit públic i començaren a participar
més en assumptes locals, en la política i en el mercat. Les dones, doncs,
van començar a associar-se amb els valors “domèstics” i a ser
responsables de tasques com ara la cura dels nens, el manteniment de la
llar i la preparació dels àpats familiars. La idea de que “el lloc de
les dones és la casa” va tenir conseqüències diferents en cada extracte
social. La pitjor càrrega la suportaven les dones pobres, que havien de
fer-se càrrec de les tasques domèstiques, tot treballant a l’hora en una
feina industrial per tal de completar els ingressos del seu marit.
Fins ben entrat el segle XX, l’índex femení fora de l’àmbit domèstic fou
força baix. Fins aleshores la força de treball femení es composava
principalment de joves solteres el salari de les quals, ja fos que
treballés a la fàbrica o a l’oficina, acostumava a ser enviat per
l’empresari als seus pares. Quan es casaven deixaven la feina i se
centraven en les “obligacions” familiars.
Des d’aleshores, la participació de la dona en la població activa
remunerada ha estat augmentant contínuament. Un dels principals
determinants fou la escassetat de mà d’obra durant la Primera Guerra
Mundial. En aquells anys les dones van realitzar molts treballs que fins
aleshores s’havien considerat competència exclusiva dels homes. En
tornar del front, els homes van recuperar gairebé totes les ocupacions,
però la pauta preestablerta ja s’havia trencat. Els anys següents a la
Segona Guerra Mundial la divisió del treball en funció del gènere havia
canviat dràsticament, fins arribar a la fi de segle amb un diferencial
homes-dones molt baix. I sembla que aquesta disminució continuarà en el
futur. Val a dir, però, que gran part de l’activitat econòmica de les
dones s’ha produït en ocupacions a temps parcial.
Alguns experts opinen que aquesta disminució en els índex d’ocupació
homes-dones, també s’explica perquè ha canviat el ventall i la
naturalesa de les tasques que tradicionalment s’associaven a les dones
en l’”esfera domèstica”. Amb el descens de la natalitat i el retard de
la gestió del primer fill, ara hi ha moltes dones que entren en el
mercat laboral quan són joves i que hi tornen després d’haver tingut
fills. El fet de que ara les famílies siguin més petites suposa que s’ha
reduït la quantitat de temps que moltes dones passen tenint cura dels
seus fills a la llar. La mecanització de moltes tasques domèstiques
també ha ajudat a reduir el temps que cal dedicar al manteniment de la
llar: rentavaixelles, aspiradores, rentadores... També cal assenyalar
que la divisió del treball domèstic entre homes i dones va desapareixent
(tot i que sigui lentament) de manera constant amb el pas del temps, tot
i que les dones realitzen moltes més tasques domèstiques que els homes.
Algunes investigacions indiquen que la divisió del treball dins les
llars varia segons factors com la classe i la quantitat de temps que
passa la dona en el seu treball remunerat. Les parelles de classe social
més alta sovint tenen una divisió del treball més igualitària, al igual
que les llars en els que la dona treballa a jornada completa.
També hi ha raons econòmiques que expliquen l’augment del nombre de
dones que ha entrat en el mercat laboral. El model tradicional de
família nuclear (composat per l’home, que proporcionava el suport
econòmic a la família, la mestressa de casa i els fills dependents) ara
només representa pràcticament un 25% de les famílies de les societats
occidentals avançades. Les pressions econòmiques que pateixen les llars
(atur masculí, per exemple) han impulsat a moltes dones a buscar
treballs remunerats. Per a moltes llars és necessari tenir dos sous si
es vol mantenir un determinat estil de vida.
Hi ha altres factors que han intervingut en aquest procés. Per exemple,
el gran nombre de persones que viuen soles i la manca de fills, així com
l’augment de les llars encapçalats per una mare sola, han tingut com a
conseqüència que les dones que no pertanyen a famílies tradicionals
hagin entrat també en el mercat laboral, ja sigui per elecció per
necessitat. Val a dir també que moltes dones han triat entrar en el
mercat laboral perquè desitgen realitzar-se personalment i respondre a
l’impuls vers la igualtat plantejat pel moviment feminista durant els
anys 60-70.
Les dones i les desigualtats laborals
Les dones segueixen patint diverses desigualtats en el mercat laboral,
malgrat que legalment estigui escrit que són iguals als homes.
Tradicionalment, les dones han ocupat ocupacions mal pagades i
rutinàries. Moltes de les feines estan determinades pel gènere: és a dir,
sovint es considera que són “tasques de dones”. La immensa majoria de
les tasques de secretaria i feines assistencials (com ara infermeria,
treball social o tenir cura dels nens), són ocupades per dones i es
consideren ocupacions “femenines”. La segregació ocupacional en funció
del gènere es la que té com a conseqüència la concentració d’homes i
dones en diferents tipus de feina.
Així s’han observat que existeix una segregació ocupacional vertical i
també una altra de tipus horitzontal. La segregació vertical fa
referència a la tendència a concentrar les dones en llocs d’escassa
autoritat i poc marge per progressar, mentre que els homes ocupen
ocupacions amb més poder i influència. La segregació horitzontal està
relacionada amb la tendència a que els homes i les dones ocupin
diferents tipus de treball. Per exemple, les dones dominen àmpliament
els llocs domèstics i els de caire administratiu rutinari, mentre que
els homes es concentren en categories manuals semiqualificades i
qualificades.
Tot i que un nombre creixement de dones treballa a temps complert fora
de casa, una gran proporció se segueix concentrant en feines a temps
parcial. Durant les darreres dècades, les oportunitats d’aquest tipus
d’ocupació han augmentat considerablement, en part com a resultat de
reformes laborals que fomenten les polítiques de flexibilització del
treball en el sector serveis (terciari). Es considera que els treballs a
temps parcial proporcionen més flexibilitat als empleats que els que són
de dedicació exclusiva. Per aquesta raó sovint són preferits per les
dones doncs intenten compaginar la vida laboral i les obligacions
familiars. En molts casos s’assoleix aquesta pretensió i així moltes
dones es posen a treballar, perquè d’altra manera es veurien obligades a
restar a casa. Tanmateix, el treball a temps parcial té desavantatges,
com ara el baix salari, la inseguretat laboral i les escasses
oportunitats d’ascens.
Richard Sennett: Les conseqüències personals del treball en el nou
capitalisme.
Les
contradiccions entre el treball i la família en el capitalisme actual
El "capitalisme flexible" descriu un
sistema en el qual als treballadors se'ls demana un comportament àgil;
se'ls demana també -amb molt poca antelació-, que estiguin oberts al
canvi, que assumeixen un risc rere altre, que depenguin cada cop menys
dels reglaments i procediments formals. Posar l'accent en la
flexibilitat canvia el significat mateix del treball..
El capitalisme flexible ha
bloquejat el camí recte de la carrera professional, tot desviant els
empleats, de sobte, d'un tipus de treball a un altre. A la llengua
anglesa del segle XV, el mot JOB (treball, feina) designava un tros o
fragment de quelcom que podia portar-se. Actualment, la flexibilitat li
torna aquest sentit desconegut, doncs al llarg de la seva vida la gent
fa fragments de treball.
És totalment natural que la flexibilitat
creï ansietat: la gent no sap què li reportaran els riscos assumits ni
quins camins ha de seguir
El terme flexibilitat s'usa per suavitzar
l'opressió que exerceix el capitalisme. En insistir en les bondats del
risc s'afirma que la flexibilitat dóna a la gent més llibertat per tal
de “moldejar” la seva vida. De fet, més que abolir les regles del
passat, el nou ordre implanta nous controls, però aquests tampoc són
fàcils de comprendre. El nou capitalisme és, sovint, un règim de poder
il·legible (més subtil)
.
A la deriva
Richard Sennet compara dues generacions:
- Enrico
(pare: tota la seva vida ha estant netejant lavabos i terres d'un
edifici d'oficines del centre de Boston. També ha estat el porter)
- i Rico
(fill: universitari, enginyer i consultor)
El que més va sorprendre a Sennett
d'Enrico i la seva generació fou com era de lineal el temps en la seva
vida: any rere any en feines que rarament presentaven canvis en les
rutines; en aquest temps lineal, el que s'aconseguia era per acumulació
de temps. En la seva vida domèstica anava fent afegits i millores a la
casa. El benestar era per acumulació d'esforços rutinaris. A més,
l'època que vivia era predicible, doncs els sindicats protegien els seus
llocs de treball. El temps és l'únic recurs del qual pot disposar
gratuïtament els que viuen en l'esglaó més baix de la societat
Enrico va dissenyar per a ell mateix un
relat perfectament clar en el que l'experiència s'acumulava des del punt
de vista material i psíquic; la seva vida, per tant, tenia sentit en
tant que era una narració lineal. El porter Enrico sentia que es
convertia en l'autor de la seva vida i, tot i que ocupava un dels
darrers esglaons de l'escala social, aquest relat li proporcionava una
sensació de respecte per la seva pròpia persona. Es va guanyar el
reconeixement de persona única entre aquells que el coneixen prou per
comprendre la seva història; dels seus nous veïns, en canvi, es va
guanyar un tipus de respecte més anònim tot fent allò que tothom feia:
mantenir neta la casa i ben cuidat el jardí i viure sense incidents.
Tot i que sentia que havia
assolir un cert honor social, no tolerava la idea de que el seu fill
Rico repetís la seva història. El somni americà de mobilitat social
ascendent era un poderós motor.
Rico i altres joves que varen ascendir en
l'escala social a vegades sentien vergonya de la seva procedència. Rico
havia assolit el desig del seu pare en l'ascensió en l'escala social, i
en certa manera se'n reia dels "esclaus del temps" i d’altres persones,
presoneres de l'engranatge de la burocràcia. Rico és del parer que cal
estar obert al canvi i assumir riscos. I Rico ha prosperat: mentre que
els ingressos d'Enrico, el seu pare, se situaven a la cua de l'escalafó,
Rico ha ascendit fins el 5% superior de la societat. I, tanmateix, Rico
no és feliç.
Rico va començar com assessor tecnològic en
una empresa de capital risc de la costa Oest, durant els primers i
emocionants dies de la indústria informàtica a Silicon Valley; després
va mudar-se a Chicago, on tampoc li va anar malament. No obstant això,
la següent mudança va fer-la en favor de la carrera de la seva dona,
Jeanette.
Mentre Jeanette era ascendida, Rico es va
veure afectat per una reducció de plantilla, doncs la seva empresa fou
absorbida per una altra més gran, amb els seus propis analistes. I per
aquest motiu la parella es va traslladar per quarta vegada i va tornar a
l'Oest; es va instal·lar en un barri residencial dels afores de Nova
York. Jeanette dirigeix ara un important equip de comptables, i Rico ha
muntat una petita consultoria.
Tot i ser una parella
pròspera, la viva imatge d'una parella en la que tots dos es recolzen
mútuament i s'amotllen un a l'altre, tant el marit com la dona sovint
tenen la sensació d'estar a punt de perdre el control de les seves
vides, tenen una por respecte de la seva vida laboral.
La manca de control de
Jeanette és més subtil. El petit grup de comptables que ara dirigeix es
divideix entre aquells que treballen a casa, els que solen treballar al
despatx i un munt d'empleats administratius de baix nivell, a mil o dos
mil quilòmetres de distància i connectats amb ella mitjançant
l'ordinador. En la seva actual empresa, unes regles estrictes i la
vigilància dels telèfons i el correu electrònic disciplinen la conducta
dels que treballen des de casa seva; per organitzar el treball dels
empleats connectats per ordinador, Jeanette no pot parlar amb ells cara
a cara i ha de treballar amb ells tot ajustant-se a estrictes directrius
escrites. En aquest treball aparentment flexible, no sent que la
burocràcia sigui menor, ans al contrari; de fet, les seves pròpies
decisions compten menys que abans, quan era ella qui supervisava els
treballadors que estaven sempre junts a la mateixa oficina.
Aquesta parella, Rico i Jeanette, són
l'encarnació del somni americà... Tanmateix, Rico tem que les mesures
que necessita prendre i la manera com ha de viure per tal de sobreviure
en la moderna economia hagin portat a la deriva la seva vida interior i
emocional.
Rico i Jeanette s'havien fet amics de la
majoria de la gent amb la que treballaven, però amb els canvis dels
últims dotze anys les han perdut. Rico busca en les comunicacions
electròniques el sentit de comunitat que Enrico, el seu pare, gaudia
quan anava a les assembles del sindicat de porters, però el fill Rico
troba que les comunicacions on line són breus i precipitades.
Però l'aspecte fugaç de l'amistat i de la
comunitat local no és l'únic i el principal motiu de les preocupacions
íntimes de Rico. És la família el que li preocupa molt: "Arribem a casa
a les set, preparem el sopar, tractem de que ens resti una hora per
ajudar els nens amb els deure, i llavors ens dediquem a la nostra
paperassa". Quan les coses es posen difícils a la seva consultaria
durant mesos sencers, "gairebé no sé quins són els meus fills". Li
preocupa també la sovintejada anarquia en la que s’enfonsa la seva
família, i li preocupa no ocupar-se prou dels seus fills, les
necessitats dels quals no es poden programar per tal que s'adaptin a les
exigències del seu treball.
A Rico, de nen, l'irritava l'autoritat del
seu pare.... Ara que ell és el pare, s'obsedeix per la por a perdre la
disciplina ètica, en especial la por a què els seus fills es tornin unes
"rates de centre comercial", i que estiguin totes les tardes fent tombs
sense fer res pels aparcaments de les grans superfícies mentre que els
pares estan ocupats als seus despatxos, inaccessibles als fills. Però la
preocupació més fonda és no poder oferir la substància de la seva vida
professional com exemple perquè els seus fills vegin com han de
comportar-se èticament.
Els gurús de l'economia i els periodistes
especialitzats insisteixen força en el mercat global i en l'ús de les
noves tecnologies, dos aspectes que ells consideren el segell distintiu
del capitalisme del nostre temps. L'eslògan més cridaner d’aquest canvi
seria l'afirmació o el lema: “no res a llarg termini". I aquest lema,
"no res a llarg termini", està alterant el significat mateix del
treball.
Les empreses han subcontractat petites
empreses i individus empleats amb contractes a curt termini moltes de
les tasques que abans es feien sempre a dins de la gran firma o
indústria. El capitalisme s'ha tornat "impacient", té un desig imperatiu
d'uns guanys ràpids.
L'"angoixa existencial" de Rico està molt influenciada per aquest lema
del capitalisme actual: "no res a llarg termini". Perquè el "no res a
llarg termini" impedeix que ell eduqui èticament als seus fills. Com pot
educar als seus fills, moldejar el seu caràcter si el lema "no res a
llarg termini" està renyit amb la confiança, la lleialtat i el compromís
mutus. I tot plegat es fa de manera lenta, igual que la confiança, igual
que l'amistat, etc... En definitiva, el capitalisme actual limita la
possibilitat de que maduri la confiança de les relacions personals.
Exemple: en les empreses que comencen, a
tothom se li demana hores extres i un esforç intensiu;quan les empreses
surten a Borsa, els fundadors venen i se'n van amb força diners, tot
deixant "tirats" als empleats de menor nivell. Aquesta forma d'actual
debilita els vincles socials. Per contra, uns vincles sòlids depenen
d'una associació llarga; en el pla més personal, depenen d'una
disposició a establir compromisos amb els altres
I és que en el capitalisme actual, la
distancia, "el desapego", la cooperació superficial són una armadura
millor que el comportament basat en els valors de la lleialtat i el
servei. Traslladat al terreny de la família, el lema "no res a llarg
termini", significa moure's contínuament, no comprometre's ni
sacrificar-se. El que Rico sent és que els nens, els seus fills, no
veuen que el compromís es practiqui en la vida diària, o en la generació
dels seus pares. Si es practica a casa, el treball en equip és
destructiu, i reflecteix una manca d'autoritat i d'orientació en
l'educació dels fills.
Per aquesta parella moderna (Rico-Jeanette),
el problema és precisament el contrari: com protegir les relacions
familiars per tal que no caiguin en els comportament a curt termini, la
manera de pensar immediata i, bàsicament, la feblesa en el grau de
lleialtat i compromís que caracteritzen el modern lloc de treball. En
lloc dels valors canviants de la nova economia, la família hauria de
valorar l'obligació, l'honradesa, el compromís i la finalitat.
Aquest conflicte entre
família i treball planteja algunes qüestions... ¿Com es poden perseguir
objectius a llarg termini en una societat a curt termini? ¿Com mantenir
relacions socials duradores? ¿Com pot un ésser humà desenvolupar un
relat de la seva identitat i història vital en una societat composada
d'episodis i fragments? Les condicions de la nova economia s'alimenten
d'una experiència que va a la deriva en el temps, d'un lloc a un altre,
d'una feina a una altra..
El capitalisme del curt termini amenaça
amb corrompre el seu caràcter, en especial aquells aspectes del caràcter
que uneixen els éssers humans i que forneixen a cadascun d'ells una
sensació d'un jo sostenible.
Les formes de comportament flexible del nou
capitalisme no li han servit a Rico en el seu paper de pare o de membre
d'una comunitat; Rico vol mantenir les relacions socials i oferir una
orientació duradora. Però això va en contra del que demana la manera de
fer del nou capitalisme. I Rico es troba atrapat en una trampa
Exercicis.
1) Assenyala les
idees principals de cadascun dels articles següents:
Las empresas cada vez más ofrecen años
sabáticos y reducciones de jornada
Compartir el trabajo. LA VANGUARDIA, 18 gener 2006
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2006/09/17/pagina-56/45223526/pdf.html?search=%22N%C3%BAria%20Chinchilla%22
Comer
sin los macarrones de mamá. La tendencia de comer en la escuela genera
debate sobre la educación nutricional de los niños. LA VANGUARDIA, 17
setembre 2006
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2006/09/17/pagina-33/51428578/pdf.html?search=%22N%C3%BAria%20Chinchilla%22
Un 17%
de las empresas aplica ya la conciliación laboral y familiar. LA
VANGUARDIA, 1 octubre 2003
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2006/09/17/pagina-31/34043292/pdf.html?search=%22N%C3%BAria%20Chinchilla%22
"A
mujer comodín, hombre comodón". LA VANGUARDIA, 1 setembre 2007. LA
CONTRA.
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2006/09/17/pagina-64/61445853/pdf.html?search=%22N%C3%BAria%20Chinchilla%22
Trabajo
y familia ¿son reconciliables? la vanguardia, 4 SETEMBRE 2005
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2006/09/17/pagina-26/41314970/pdf.html?search=%22N%C3%BAria%20Chinchilla%22
|