Apunts Jota'O

Material de suport de l'assignatura de filosofia per alumnes de primer i segon de batxillerat

 

Índex
Tornar
Sociologia i ciències socials
Naixement i evolució
Què és la sociologia?
Globalització
Classes socials
L'estat del benestar
Els agents de socialització
La família
La població
Immigració i integració
Pobresa i exclusió social
Sociologia de l'educació
Sociologia del treball
Treball i família
Sociologia política
Sociologia de la religió

POBRESA I EXCLUSIÓ SOCIAL
 

  La pobresa
  Pobresa absoluta i pobresa relativa
  Mesures oficials de la pobresa
  L’índex de privació de Townsend
  Les causes de la pobresa
  La cultura de la dependència
  Les explicacions estructurals
  Pobresa i mobilitat social

  L’exclusió social
  L’exclusió del mercat de treball
  Exclusió dels serveis
  L’habitatge i els barris
  Les àrees rurals
  La indigència
  Delinqüència i exclusió social.

Enllaços


 

Exposición "PUERTAS, sobre las causas de la pobreza en TVE y Madrid Directo

http://www.youtube.com/watch?v=QR98F_-2M3Y
EXPOSICIÓN PUERTAS - POBREZA

http://www.exposicionpuertas.org/mundo_posible.htm
EL LLOC PER A LA NIT (Bertolt Brecht)

http://www.uv.es/fjhernan/Textos/soc_educacio/brecht.pdf


La pobresa

Malgrat que parlem sovint de pobresa en una o altra conversa, el cert és que entre els estudiosos socials no hi un acord unànime sobre el seu significat. Els sociòlegs i investigadors s’han mostrat partidaris d’abordar l’assumpte mitjançant dos enfocs diferents: el de la pobresa absoluta i el de al pobresa relativa.

Pobresa absoluta i pobresa relativa

El concepte de pobresa ABSOLUTA es basa en la idea de subsistència, que fa referència a les condicions bàsiques amb les que cal comptar per tal d’arribar a una existència sana des del punt de vista físic. Així es diu que qui té manca d’aquests requisits fonamentals per a l’existència humana viuen en la pobresa. El concepte de pobresa absoluta es considera d’aplicació per a tot el planeta sigui quin sigui el país on es trobi. Es creu que els criteris de subsistència per a l’ésser humà són més o menys els mateixos per a tothom independentment on visqui.

Tanmateix no tothom accepta que sigui possible identificar el nivell de pobresa. Hi ha especialistes que discrepen i assenyalen que seria més apropiat emprar el concepte de pobresa relativa, que relaciona aquesta situació amb el nivell de vida general predominant en una determinada societat. Els partidaris d’aquest concepte afirmen que la pobresa es defineix culturalment i que no pot avaluar-se segons un NIVELL DE PRIVACIÓ universal perquè, segons el seu parer, les necessitats humanes no són idèntiques a tot arreu. És més, consideren que ni tan sols són les mateixes dins d’una mateixa societat. O sigui que tampoc són comparables les necessitats en societats distintes. Perquè coses que en una societat es consideren essencials poden semblar luxes en d’altra.

A la majoria dels països industrialitzats l’aigua corrent, les cisternes del lavabo i el consum regular de fruita i verdura es consideren necessitats bàsiques per poder tenir una vida sana; es podria dir, doncs, que qui viu sense aquestes condicions està en la pobresa. No obstant això, a moltes societats subdesenvolupades el gruix de la població no té accés a aquests elements i, per tant, no tindria sentit mesurar la pobresa tenint en compte la seva presència o absència dels mateixos.

Així, doncs, la formulació dels conceptes de pobresa absoluta i relativa planteja problemes. Una de les tècniques habituals per avaluar la pobresa absoluta consisteix en determinar la línia de pobresa, que es basa en el preu dels productes bàsics que necessita l’ésser humà per tal de sobreviure en una determinada societat. Es calcula que els individus o llars que estan per sota d’aquest nivell viuen en la pobresa. No obstant això, emprar un únic criteri per avaluar la pobresa pot resultar problemàtic, perquè aquest tipus de definicions no incorpora les variacions que es produeixen pel que fa a les necessitats humanes dins una mateixa societat o en comparar societats diferents. Per exemple, és molt més car viure en unes determinades àrees d’un país que en d’altres: el cost de les necessitats bàsiques variarà d’una regió a una altra. També pot dependre dels oficis que exerceixi una persona: no és el mateix un treball físic que requereix més necessitats alimentícies que d’altres feines no físiques. Per tant, emprar un únic criteri per mesurar la pobresa sovint suposa que se situï alguns individus per damunt de la línia de pobresa quan, de fet, la seva renda ni tan sols cobreix les necessitats de subsistència més bàsiques.

I també el concepte de pobresa relativa també es complica. Perquè, a mesura que les societats es desenvolupen, també ha de canviar la forma d’entendre la pobresa relativa. Quan les societats es fan més riques, els nivells de pobresa relativa s’ajusta a l’alça. Per exemple, en un determinat moment, els cotxes, els frigorífics, la calefacció central i els telèfons es consideraven articles de luxe. En canvi, a la majoria de les societats industrialitzades actuals es consideren elements necessaris per dur una vida plena i activa.

Mesures oficials de la pobresa

Hi ha països on existeix una avaluació oficial de la pobresa, una “línia de la pobresa” oficial, com als Estats Units d’Amèrica. Però a d’altres països desenvolupats els governs no tenen un criteri definit.

A partir dels anys seixanta del segle XX, alguns investigadors han considerat que qui tingui una renda igual o inferior a la requerida per tal de poder rebre prestacions complementàries “viu en la pobresa” Aquestes prestacions són una ajuda en diners del govern a qui no arriben al nivell que el Parlament considera necessari per a la subsistència.

A la major part dels països europeus la pobresa es mesura actualment tot utilitzant la desigualtat d’ingressos i es defineix pel nombre de llars que viuen per sota del 60%(o, anteriorment, del 50%) de la renda mitjana. Segons aquest indicador, el nombre de persones que viuen en la pobresa es va incrementar espectacularment en la dècada dels vuitanta.

L’índex de privació de Townsend

Alguns investigadors creuen que els indicadors oficials abans esmentats no mostren l’autèntic rostre de la pobresa. I han proposat definir la pobresa com a PRIVACIÓ. (Peter Townsend).

Townsend (Poverty in the United Kingdom, 1979), en comptes d’emprar estadístiques de renda, s’ha centrat en com interpreta la gent la pobresa. Townsend va examinar les respostes de més de dos mil qüestionari emplenat per llars de tot el Regne Unit a finals de la dècada dels anys seixanta del segle XX. Els entrevistats proporcionaren informació detallada sobre la seva forma de vida, tot incloent els costums alimentaris, el tems de lleure i la participació en activitats cíviques. A partir d’aquesta informació, Townsend va seleccionar dotze variables que considerava rellevants per a tota la població i no tan sols per a determinats grups, i així va calcular quina proporció de població es veia privada d’aquelles condicions.

Aquest autor va basar-se en un ÍNDEX DE PRIVACIÓ: com més elevat era l’índex, més privacions suportava la unitat familiar. Després comparava la posició de les llars –l’índex de privació- amb la seva renda total, tot tenint en compte el nombre de persones de cada unitat familiar, si els adults treballaven, l’edat dels fills i si hi havia algun discapacitat en la llar.

Les conclusions de Townsend assenyalaven que les taxes oficials es quedaven curtes (el 50%) si s’entenia com a mínim requerit el fet de participar de forma plena i satisfactòria en la societat. Els treballs de Townsend mostren que, a mesura que els ingressos es redueixen, sembla que les famílies deixen de participar en activitats familiars habituals: passen a estar “exclosos socialment”.

Les valoracions de Townsend han tingut una gran influència, però també ha rebut fortes crítiques. Alguns estudiosos consideren que alguns dels ítems seleccionats per Townsend són arbitraris, perquè varis ítems podrien estar més relacionat amb decisions socials o culturals que no pas amb la pobresa. Per exemple, no és obvi que algú pateixi pobresa perquè decideixi no menjar carn o desdejunis complets, o no socialitzar regularment o no anar de vacances.


Algunes de les conclusions de Gordon són força interessants. Tot i que es van fer al Regne Unit es poden extrapolar a altres països occidentals.

  1. Les dones tenen més probabilitat de ser pobres que els homes, per bé que la seva pobresa sovint s’ha vist emmascarada pels estudis centrats en “llars amb caps de família masculins”. Les causes que expliquen la pobresa femenina són complexes.  Un dels elements importants és la divisió laboral basada en el gènere, tant dins com fora de la llar. La càrrega del treball domèstic, així com la responsabilitat de tenir cura dels fills i dels familiars, encara recau de forma desproporcionada sobre les dones, el que afecta de manera important a les seves ambicions i a la seva capacitat per treballar fora de casa.  Això significa que és més probable que treballin a temps parcial i guanyin menys. Val a dir també que encara es dóna de manera molt freqüent “treballs per a homes” i “treballs per a dones”, essent aquests darrers pitjor pagats.
  2. Els membres de grups ètnics minoritaris també tenen una representació desproporcionada entre els pobres. És degut a taxes més elevades d’atur i també mal remunerat dels immigrants.
  3. Jubilats i pensionistes. L’envelliment de la població està exercint cada cop més pressió sobre les pensions estatals. A mesura que augmenta l’esperança de vida, també  El nombre de persones majors de 65 anys ha augmentat considerablement. Així doncs, els pensionistes tenen molta més probabilitat d’experimentar la pobresa persistent que la població treballadora. La xifra de pensionistes amb ingressos baixos també augmenta amb l’edat. També hi ha estudis que confirmen que les dones ancianes i pertanyents a minories ètniques (immigrades) són més propenses a experimentar la pobresa que altres pensionistes.

 Les causes de la pobresa

 Les explicacions que s’han donat es poden agrupar en dues grans tendències: teories que consideren els pobres responsables de la seva pròpia pobresa i teories segons les quals la pobresa la produeixen i reprodueixen les forces socials estructurals. En definitiva, teories que “donen la culpa a la víctima” i teories que “donen la culpa al sistema”, respectivament.

 1. Les actituds que fan responsables als pobres de la seva pròpia situació de desavantatge tenen una llarga història. Els primers esforços per enfrontar-se a les conseqüències de la pobresa, com ara les cases per a pobres del segle XIX, partien de la convicció de que la pobresa sorgia d’una deficiència o d’una patologia de l’individu. Es considerava que els pobres eren aquells que -per manca d’habilitats, insuficiències morals o físiques, absència de motivació o inferioritat de capacitats- eren incapaços de tenir èxit en la societat. Es pensava que la posició social era un reflex del talent i l’esforç d’una persona; els que mereixien triomfar ho aconseguien, mentre que els menys capacitats estaven condemnats al fracàs. L’existència de “guanyadors” i “perdedors” era vista com un fet vital inevitable.

 Les explicacions que relacionaven la pobresa amb un fracàs individual varen perdre popularitat a mitjans del segle XX, però des dels anys setanta i els anys vuitanta aquestes perspectives han gaudit d’un renaixement, atès que l’èmfasi polític en els valors empresarials i en l’ambició individual han recompensat els que “tenen èxit” dins la societat, i els que no ho han aconseguit els ha fet responsables de les circumstàncies en les que es troben.

 La cultura de la dependència (Murray, 1984)

 Aquest autor nord-americà és un exemple d’aquest renaixement de fer responsables als pobres de la seva pròpia situació. Segons Murray, existeix una subclasse d’individus que han d’assumir la responsabilitat personal per la seva pobresa. La cultura de la dependència fa referència als pobres que confien en l’assistència social proporcionada per l’Estat en comptes d’entrar en el mercat laboral. Assenyala Murray que l’augment de l’assistència social ha creat una subcultura que soscava l’ambició personal i la capacitat d’ajudar-se a un mateix. En comptes de centrar-se en el futur i lluitar per assolir una vida millor, qui depèn de l’assistència social es conforma tot acceptant almoines. Segons Murray, l’assistència social ha erosionat els incentius que tenen les persones per treballar. Murray contrasta aquesta mena d’individus, que han d’assumir la seva pròpia responsabilitat de ser pobres, amb aquells que són pobres “sense tenir cap culpa”, com ara les vídues, els orfes o les persones discapacitades, per exemple.

 Aquesta mentalitat també s’ha estès en àmplies capes de la classe mitjana, doncs pensen que els pobres són responsables de la seva pròpia pobresa i es malfien d’aquells que viuen “de franc” de les “almoines governamentals”. Molts creuen que les persones que perceben assistència social podrien trobar una feina si s’ho proposessin. Tanmateix, aquesta visió no es correspon amb les realitats de la pobresa.. Malgrat la idea tan estesa de que hi ha molt d’engany en l’assistència social, només s’ha detectat un percentatge ínfim de les sol·licituds de prestacions contenen justificacions fraudulentes.

 Les explicacions estructurals

 L’altra explicació que pretén explicar  la pobresa subratlla el conjunt de processos socials que generen unes condicions de pobresa que als individus els costa de superar. Segons aquesta perspectiva, hi ha forces estructurals que actuen dins la societat i que determinen la distribució dels recursos. Són factors com ara la classe social, el gènere, l’ètnia, la posició ocupacional, les conquestes en l’àmbit educatiu, etc...

 Els autors que són partidaris d’aquesta visió de la pobresa consideren que la manca d’ambició que sovint s’atribueix a la gent pobre, o com deia Murray, “la cultura de la dependència”, de fet és una conseqüència de la seva limitada situació, i no pas la causa del seu estat. Segons aquesta perspectiva sociològica, la reducció de la pobresa no depèn d’un canvi en les perspectives individuals, sinó que precisa de mesures polítiques orientades a una distribució més igualitària de la renda i els recursos en tota la societat. Els ajuts per a escoles bressol, una percepció mínima per hora de treball i el garantir a les famílies que tindran uns determinats nivells de renda són exemples de mesures la intenció de les quals ha estat corregir les persistents desigualtats socials. 

William J Wilson: “The world of the New Urban Poor”, 1996, ha posat l’accent en el que ell anomena “la reestructuració econòmica”. Segons aquest autor la pobresa urbana persistent té el seu origen principalment en la transformació estructural de l’economia de les ciutats. La decadència de la indústria manufacturera, la “suburbanització” de la feina i l’augment d’un sector serveis infrarremunerat han reduït espectacularment la quantitat de llocs de treball disponibles per als qui tot just abandonen l’escola necessiten guanyar un salari suficient per tal de mantenir una família. L’elevat índex de desocupació resultant dels canvis econòmics ha produït una reducció de la reserva d’homes “en disposició de casar-se”  (és a dir, capaços de mantenir econòmicament una família). És per això que el matrimoni ha perdut l’atractiu a ulls de moltes dones pobres. També el nombre de fills nascuts fora del matrimoni ha augmentat i proliferen les famílies encapçalades per una dona. Noves generacions de nens estan naixent en la pobresa, la qual cosa perpetua el cercle viciós.

 Aquest tipus de gent es van concentrant en determinats barris, creant així una certa “geografia de la pobresa”; és així que aquestes barris tenen manca de les estructures locals per a l’educació i formació que acostumaven a proporcionar informació i oportunitats de feina. Aquests són, en part, segons Wilson, les causes del sorgiment del que ell anomena la infraclasse urbana: ghettos afroamericans, etc.

 Pobresa i mobilitat social

 Tradicionalment no s’ha prestat massa atenció al “cicle vital” de la pobresa: és a dir, a la trajectòria de les persones que surten de la pobresa (i, sovint, tornen a entrar) al llarg del temps.

 Sovint sembla que la pobresa és una situació permanent. Tanmateix, ser pobre no té per què suposar necessàriament estar atrapat en la pobresa. Gran part de les persones que pateixen la pobresa han gaudit d’una situació vital millor o se’n pot esperar que prosperin i surtin d’ella en alguna època futura. És a aquesta situació que se l’anomena “mobilitat”.

 Segons investigacions realitzades a la Gran Bretanya, mostren que tan sols poc més de la meitat del 1/5 (el 20% de les rendes més baixes) surten d’aquest estat d’un any per l’altre. Hi ha discussions sobre els factors que afavoreixen la sortida de la pobresa: si es tracta de factors individuals o socials. Hi ha investigacions que indiquen que els moviments d’entrada i sortida de la pobresa són més fluïts del que sovint es pensa. La qual cosa pot semblar que la pobresa no és tan sols el resultat d’unes forces socials que actuen sobre una població passiva. Fins i tot els individus que es troben en greus situacions de desavantatge poden aprofitar una oportunitat per millorar la seva posició; en definitiva, que no es pot subestimar el poder de l’acció humana per produir canvis. La política social pot tenir un important paper a l’hora d’aprofitar el potencial d’acció dels individus i comunitats desafavorits.

 L’exclusió social

 Aquesta expressió va ser introduïda pels sociòlegs per referir-se a les noves causes de desigualtat. L’exclusió social fa referència a la manera com els individus poden veure’s apartats d’una completa participació en el conjunt de la societat. La situació típica de gent que viu en un edifici  d’habitatges socials degradats, amb escoles de gent marginada i poques oportunitats laborals en la zona. A aquesta gent se les pot estar realment negant les oportunitats de millora personal de les que disposa la majoria dels altres ciutadans de la ciutat.

 Però l’exclusió social no es produeix només perquè les persones són certament excloses; també pot passar que algunes persones s’autoexcloguin de certs aspectes de la societat majoritària.  Els individus poden decidir abandonar la seva formació educativa, rebutjar una possible ocupació o abstenir-se de votar en les eleccions polítiques.

L’exclusió social és un concepte més general que el de la pobresa, per bé que inclogui aquesta.  El concepte se centra en una àmplia gamma de factors que impedeixen a individus i grups tenir oportunitats amb les que compta la majoria de la població. Hi ha alguns estudiosos que han assenyalat quatre dimensions de l’exclusió social:

- la pobresa o exclusió d’una renda o uns recursos adequats
- l’exclusió del mercat de treball
- l’exclusió dels serveis
- l’exclusió de les relacions socials

L’exclusió del mercat de treball

 El treball és important per a les persones, no només perquè proporciona una renda, sinó també perquè la participació en el mercat laboral ofereix un espai important per a la interacció social. Per tant, l’exclusió del mercat de treball pot provocar altres formes d’exclusió social: pobresa, exclusió de serveis i exclusió de les relacions socials. Per això, des de les instàncies polítiques es considera que incrementar el nombre de persones que realitzen un treball remunerat és una bona manera de reduir l’exclusió social.

 Però cal advertir que hi ha persones que no fan cap feina remunerada i no són exclosos socialment. Per exemple és el cas dels jubilats, més del 20% de la població adulta, actualment. O també cal considerar altres grups inactius que no treballen i s’ocupen de tasques domèstiques o de la llar; també als que no poden treballar per causa de discapacitats, o als propis estudiants, que tampoc són exclosos socialment. En el que hi ha unanimitat és que la manca de treball augmenta significativament el risc d’exclusió social.

 Exclusió dels serveis

 Un aspecte important de l’exclusió social és la manca d’accés a serveis bàsics, ja sigui en l’àmbit de la llar (subministrament d’aigua i electricitat) o en l’exterior (accés al transport, comerços o serveis financers).  L’exclusió de serveis pot implicar exclusió individual (quan un determinat individu no pot utilitzar un servei perquè no el pot pagar) o col·lectiva (quan un servei no està disponible per a tota una comunitat)

 L’habitatge i els barris

 Hi ha zones on viuen persones de manera còmoda, en habitatges prou grans; d’altres zones on viu gent on hi ha manca de calefacció o degradades. Depenent dels sous que tingui una família facilita el marxar cap a una altra zona millor si es poden pagar una hipoteca. Per contra, si en una família tots els seus membres adults són a l’atur o en feines mal pagades s’hauran de conformar amb opcions menys desitjables en el sector de l’habitatge llogar o social..

 En els barris o comunitats que tenen manca de moltes coses pot resultar difícil que les persones superin l’exclusió i donin passes endavant a l’hora de participar més plenament en la societat. Potser en aquestes zones les xarxes socials siguin més febles, i això redueix la informació sobre com trobar feina, o bé les activitats polítiques i els actes comunitaris. Les altes taxes d’atur i les rendes baixes sotmeten la vida familiar a grans pressions; la delinqüència de tota mena, inclosa la juvenil, soscava la vida general del barri. Les àrees amb habitatges que tenen poca demanda sovint pateixen una constant renovació del veïnat, atès que molts residents intenten mudar-se a habitatges i zones més atractives, mentre que segueixen arribant els desafavorits que acaben d’entrar en el mercat immobiliari.

 Les àrees rurals

 Per bé que es presta molta atenció a l’exclusió social en els àmbits urbans, també poden patir-la els que viuen en zones rurals. Alguns treballadors socials creuen que els desafiaments que presenta l’exclusió en les zones rurals són tan o més grans que els de les zones urbanes. En els pobles petits i àrees poc poblades no hi ha tant d’accés als béns, serveis i prestacions com en altres zones de més concentració humana. A la majoria de les societats industrials, la proximitat a serveis bàsics, com ara metges, oficines postals, escoles, esglésies, biblioteques i serveis del govern es considera també necessari per dur una vida activa, plena i saludable. Però, sovint, els residents de les zones rurals compten amb un accés limitat a aquests serveis i depenen de les prestacions que hi ha dins del seu àmbit local.

 L’accés al transport és un dels principals factors que afecten l’exclusió social.  Si una llar té cotxe o pot accedir a un és fàcil que segueixi integrat en la societat. Per exemple, és més factible que els membres d’una família pensin en acceptar feines en altres ciutats, que es desplacin periòdicament a llocs on hi ha més varietat de botigues, que visitin amics o familiars d’altres àrees i que puguin recollir els joves que vinguin d’una festa. Tanmateix, qui no compti amb mitjans de transport propis depenen de la xarxa pública i en les àrees rurals aquests serveis tenen un abast limitat. Per exemple, pot passar que alguns pobles només tinguin servei d’autobusos pocs cops al dia, amb horaris reduïts als caps de setmana i vacances, i cap durant la nit.

 La indigència

 La indigència és una de les formes d’exclusió més extrema. La majoria dels indigents (també anomenats “sense sostre”) troben alguna forma d’allotjament temporal, per bé que hi ha molta gent que dorm al carrer. Algunes persones sense llar opten deliberadament per aquesta darrera opció, lliures de condicionants. Però la gran majoria no té aquesta intenció en absolut; s’han vist empeses a la indigència per factors que escapen al seu control.  Un cop que s’han vist sense una residència permanent, sovint la seva vida es deteriora en una espiral de patiments i privacions.

 Hi ha sociòlegs que apunten que la causa d’aquest fenomen a partir de la dècada de la anys seixanta del segle XX cal veure-la en les noves polítiques de tractament de la salut mental. Fins aleshores, les persones amb malalties mentals havien estat internades en hospital psiquiàtrics. Però alguns factors van incidir en l’”externaltizació”  o “desinstitucionalització de les malalties mentals”d’aquestes persones fora de les residències psiquiàtriques: el primer, l’afany per estalviar diners per part de l’administració, ja que el cost de tenir cura en hospitals psiquiàtrics era alt. L’altre factor va ser l’auge de l’antipsiquiatria, atès que es va considerar per part de mols psiquiatres que una hospitalització llarga sovint feia més mal que bé. Finalment, el resultat no han confirmat les esperances de qui consideraven la”desinstitucionalització” com quelcom positiu. Alguns centres psiquiàtrics donaren el alta a persones que no tenien on anar i que potser no havien viscut mai en el món exterior durant anys.

 Segons les enquestes consideren que al voltant d’una quarta part de qui dormen als carrers han passat un cert temps en institucions de salut mental o tenen diagnosticada una malaltia mental. . Tanmateix, la majoria dels indigents no han tingut malalties mentals anteriorment ni son alcohòlics o consumidors habituals de drogues il·legals. Són persones que es troben al carrer perquè han sofert algun desastre personal i, sovint, varis a la vegada. Per exemple, una dona, en divorciar-se, pot perdre no tan sols la casa sinó també la seva feina. Un jove que tingui problemes a casa dels pares pot anar-se a una gran ciutat sense tenir mitjans de subsistència. Alguns estudis indiquen que els més exposats a la indigència són les persones que procedeixen de la classe obrera baixa, que no tenen una qualificació laboral específica i tenen molt pocs ingressos. En aquest sentit, l’atur de llarga durada és un indicador important. També poden ser crucials les ruptures familiars i de relacions.

 Delinqüència i exclusió social.

 Alguns sociòlegs, sobretot nordamericans, han investigat les connexions entre exclusió social i delinqüència, sobretot entre els joves. Assenyalen que cada cop es més freqüent que els joves creixin sols, sense l’orientació i el suport que necessiten dels adults, a l’hora que s’enfronten al seductor atractiu del mercat i dels béns de consum.  També el jovent s’ha d’enfrontar a una disminució de les oportunitats laborals amb les que guanyar-se la vida. Això pot produir una profunda sensació de privació relativa i una disposició a orientar-se vers formes il·legítimes de mantenir la forma de vida que es desitja.

 

 

Per comentaris i suggeriments: joancampeny@yahoo.es