Introducció
La socialització és el procés mitjançant el qual el nadó indefens es
converteix en una persona amb consciència de si mateixa i amb intel•ligència,
capaç de manejar les formes culturals en les que va néixer. Durant el
curs de la socialització, especialment durant els primers anys de vida,
els nens aprenen les formes de comportament de la gent adulta o de la
gent més gran, tot perpetuant així els seus valors, normes i pràctiques
socials. Totes les societats posseeixen característiques que perduren
durant llargs períodes de temps, per bé que els seus membres canviïn.
La socialització connecta diferents generacions les unes amb les altres.
El naixement d’un nadó altera la vida de qui són responsables de la seva
educació, la qual cosa els proporciona noves experiències d’aprenentatge.
L’educació dels fills generalment vincula les activitats dels adults amb
la dels seus fills per a la resta de les seves vides. I succeeix de
manera semblant quan un pare es converteix en avi: tot plegat va
construint lligams entre diferents generacions.
El procés d’aprenentatge cultural és molt intens durant la infantesa;
però tot i així, l’aprenentatge i l’adaptació continuen durant tot el
cicle vital.
Els agents de la socialització
Els sociòlegs acostumen a considerar que la socialització es produeix en
dues fases generals, en les quals participen tot un seguit de diferents
agents de socialització. Els agents de socialització són grups o
contextos socials en els quals succeeixen processos significatius de
socialització. La socialització primària té lloc durant la infantesa
primerenca i la més tardana, i és el període més intens d’aprenentatge
cultural. És el moment en que els nens aprenen el llenguatge i les
pautes bàsiques de comportament que creen les bases per un aprenentatge
posterior. En aquesta fase el principal agent de socialització és la
família. La socialització secundària té lloc en una fase posterior dels
nens i durant la maduresa, i són altres els agents socials que
assumeixen part de la responsabilitat de la família. L’escola, els grups
d’iguals, les organitzacions, els mitjans de comunicació i, en darrer
terme, el lloc de treball són les noves forces socialitzadores dels
individus. La interacció social que es produeix en aquests contextos
contribueix a que les persones aprenguin els valors, les normes i les
creences que constitueixen les pautes de la seva cultura.
La família
El ventall de contactes familiars que experimenta el nen no és pas igual
en les diferents cultures. Generalment, arreu la mare és l’individu més
important durant els primers anys de la vida del nen, però les
característiques de les relacions entre mares i fills estan influïdes
per la forma i la regularitat dels seus contactes. Al seu torn, aquesta
relació es veu marcada pel caràcter de les institucions familiars, i la
seva relació amb altres grups de la societat.
En les societats modernes la major part de la socialització primerenca
té lloc dins d’un context familiar reduït. La major part dels nens
occidentals passa els seus primer anys de vida en una unitat familiar
composada per mare, pare, i potser un o dos fills més. Però, a d’altres
cultures, els oncles, tietes i avis solen formar part de la mateixa
unitat familiar i acostumen a tenir cura dels nens des que són nadons.
Fins i tot a la nostra societat, alguns nens creixen en llars
monoparentals, altres nens són a càrrec de dos agents materns i paterns
(pares divorciats, padrastres o madrastres. Actualment, també un
important nombre de dones amb fills tenen feina fora de casa i torna a
la feina poc temps després de donar a llum.
Tot i aquestes circumstàncies i variacions, normalment la família
segueix essent el principal agent de socialització des dels primers anys
de vida fins l’adolescència, i posteriorment, en una seqüència de
desenvolupament que connecta les distintes generacions.
Les famílies ocupen diferents llocs dins les institucions generals d’una
societat. A la majoria de les societats tradicionals la família en la
que havia nascut una persona determinava extraordinàriament la seva
posició social per a la resta de la seva vida. En les societats modernes,
la posició social no s’hereta de la mateixa manera, per bé que la regió
i la classe social de la família en la que s’arriba al món afecten als
models de socialització, atès que els nens adquireixen característiques
de comportament dels seus pares o d’altres persones del seu barri o
comunitat.
Els diferents sectors de les societats mostren models d’educació i
disciplina, així com valors i expectatives molt variats. Així podem
entendre la influència dels diferents tipus de context familiar si
pensem en com és la vida per un nen que creix en una família pobre
pertanyent a una minoria ètnica que resideix en una àrea urbana
empobrida i la comparem amb la vida d’un altre nen en una família
“blanca” acomodada que viu en un barri residencial.
Naturalment que pocs nens –o cap- assumeixen incondicionalment els punts
de vista dels seus pares. I això és més cert en les societats
contemporànies, on el canvi és tan ràpid i tan generalitzat! També cal
assenyalar que existeix tot un ventall d’agents socialitzadors en les
societats modernes que produeixen múltiples divergències entre els punts
de vista dels nens, els adolescents i la generació dels pares.
L’escola
És un altre i molt important agent socialitzador. L’escolarització és un
procés formal en el que els estudiants, segueixen un pla d’estudis
composat per determinades matèries. Tanmateix, les escoles són agents de
socialització més subtils. Els nens han d’estar callats a classe,
arribar puntuals i observar les regles de disciplina de l’escola. Se’ls
exigeix que acceptin l’autoritat del personal docent i que es comportin
en conseqüència. Les reaccions del professorat també afecten les
expectatives que els nens tenen sobre si mateixos, el que al seu torn es
relacionarà amb la seva experiència laboral quan deixen l’escola. Els
grups de companys/es també acostumen a formar-se en l’escola i el
sistema d’agrupar els nens en classe segons l’edat reforça aquest
impacte.
(Entrevista José Antonio Marina)
El grup d’iguals
Està format per nois i/o noies d’edat similar. En algunes cultures,
especialment en les petites societats tradicionals, els grups de
companys es formalitzen com a grups d’edat (normalment reservat per als
homes). Sovint es realitzen ritus o cerimònies específiques que
assenyalen la transició dels homes d’un grup a d’altre. Aquells qui
pertanyin a un grup d’edat particular solen mantenir relacions properes
d’amistat al llarg de tota la seva vida.
Els nens acostumen a passar gran part del temps en companyia d’amics de
la seva mateixa edat a partir dels quatre o cinc anys. Atesa la gran
proporció de dones que actualment tenen feina remunerada i han de deixar
els seus fills en guarderies, les relacions entre companys són fins i
tot més importants actualment del que ho eren abans.
Els mitjans de comunicació
Els diaris i revistes varen irrompre amb força al món occidental des
d’inicis del segle XIX, però estaven reservats a un petit nombre de
lectors. Però un segle més tard aquest material imprès va passar a
formar part de l’experiència diària de milions de persones i a influir
en les seves actituds i en les seves opinions. La generalització
d’aquests mitjans de comunicació de masses vinculats al material imprès
aviat va ser acompanyat per la comunicació electrònica (radio, televisió,
discos i vídeos). Els mitjans de comunicació juguen un paper crucial en
la configuració de la nostra comprensió del món.
S’han vessat rius de tinta sobre l’efecte dels programes de televisió en
les audiències a les que van dirigides, sobretot en els nens. Potser
l’assumpte que més s’hagi investigat sigui el de l’impacte de la
televisió en la propensió als delictes i a la violència. Els estudis més
complets es van realitzar a finals dels anys 70, i els resultats
descriuen de forma exhaustiva els tipus d’escenari amb els que ens hi
trobem diàriament a la televisió.
Si definim la “violència” com una força física dirigida contra un mateix
o contra els altres i que produeix mal físic o mort, resulta que els
programes de televisió mostren un ritme de 7’5 episodis violents cada
hora. Els programes infantils contenen nivells encara més grans de
violència, tot i que es mostri amb menys freqüència la mort, i , entre
elles, els dibuixos animats contenen més actes i episodis violents que
qualsevol altre tipus de programa de televisió (Gerbner, 1979).
En general, les diferents investigacions sobre els efectes provocats per
la televisió en les audiències han tendit a considerar que els nens
reaccionen de forma passiva i sense discerniment enfront a allò que
veuen. Els investigadors insisteixen en que els nens interpreten els
programes tot relacionant-los amb altres sistemes de significats de les
seves vides quotidianes, és a dir, que no és només la violència el que
té efectes sobre el seu comportament, sinó més aviat el marc general
d’actituds en les que es presenta i s’interpreta.
El que també han detectat els especialistes en comunicació és el sexisme
inherent en els missatges, que no ha variat massa des de l’època
d’aparició dels llibres infantils i ara en els programes de televisió.
En els contes infantils apareguts en la dècada dels anys 70, els homes
tenien un paper molt més gran en les històries i en les il•lustracions,
superant les dones en nombre segons una proporció de 11 a 1. Si ens
centrem quan els animals apareixen amb identitat de gènere, la proporció
era de 95 a 1. Els personatges de gènere masculí participaven en
aventures i activitats a l’aire lliure que requerien independència i
força, mentre que si apareixien nenes la seva actitud era passiva i,
generalment, reduïda a activitats a la llar. Les nenes cuinaven i
netejaven per als varons o bé esperaven el seu retorn. Les dones que no
eren mares o esposes acostumaven a ser criatures fantàstiques com ara
bruixes o fades madrines. No hi havia cap dona en els llibres analitzats
que tingués una ocupació fora de la llar. Per contra, els homes eren
guerrers, policies, jutges, reis i papers per l’estil.
Estudis més recents detecten que alguna cosa ha canviat respecte del
sexisme, però tampoc massa. I això també en l’àmbit televisiu. Els
estudis dels dibuixos animats més populars mostren que la majoria de les
principals figures són masculines, i que són ells els protagonistes de
les aventures. I això també és extensiu als anuncis que hi apareixen
durant els talls publicitaris.
La televisió i vida social
Alguns teòrics dels mitjans de comunicació mantenen una actitud força
escèptica sobre els efectes que una dieta aparentment cada cop més gran
de televisió pugui tenir sobre la població
Algun autor (Postman, 1985) afirma que la televisió presenta com a
entreteniment els temes seriosos perquè considera que el format
televisiu és un mitjà incapaç de sustentar “continguts” seriosos. Segons
Postman, els arguments racionals es desenvolupen millor mitjançant la
paraula escrita, capaç de sustentar continguts seriosos i complexos.
Postman es refereix al segle XIX com una època “de la raó” en la que
dominava la paraula escrita. Segons Postman el mitjà imprès crea una
població racional mentre que el mitjà televisiu crea una població
entretinguda. En una societat dominada per la televisió, les notícies,
l’educació i la política es redueixen a entreteniment, de manera que ens
dediquem, a “entretenir-nos fins a la mort”, com resa el seu llibre.
Alguns crítics amb Postman l’acusen que les seves opinions es basen més
en impressions que no pas en una investigació empírica.
L’impacte d’Internet
Per a molta gent Internet és un exemple del nou ordre mundial que ha
sorgit a finals del segle XX. Els intercanvis a Internet es produeixen
en el ciberespai, que és el territori format per la xarxa global
d’ordinadors que compon Internet. En el ciberespai ja no som “persones”,
sinó tan sols missatges en una pantalla aliena.
L’expansió d’Internet arreu del món ha originat importants preguntes
sociològiques. Internet està transformant els encontorns de la vida
quotidiana: elimina les fronteres entre allò global i allò local;
ofereix nous canals de comunicació i interacció, i permet que augmenti
cada cop més el nombre de tasques que poden realitzar-se on line.
Tanmateix, al mateix temps que proporciona oportunitats noves i
apassionants per tal d’explorar el món social, Internet amenaça amb
soscavar les relacions i comunitats humanes.
Les opinions sobre els efectes d’Internet en la interacció social es
poden classificar en dues categories, molt laxes. D’una banda, ens
trobem amb els observadors que pensen que el món on line està fomentant
nous tipus de relacions electròniques que, o bé afavoreixen o bé
complementen les actuals interaccions cara a cara (Manel Castells). Les
persones, mentre viatgen a d’altres països o treballen dins el país,
poden emprar Internet per comunicar-se regularment amb els amics i
familiars del seu país d’origen. La distància i la separació es fan més
tolerables. Internet també permet l’establiment de nous tipus de
relacions: usuaris electrònics “anònims” poden trobar-se en chats i
debatre qüestions d’interès comú. Aquests contactes cibernètics a
vegades es converteixen en relacions electròniques o fins i tot fan que
la gent es conegui personalment. Molts usuaris d’Internet entren a
formar part de comunitats virtuals qualitativament diferents de les que
habiten en el món “real”. Els estudiosos que veuen Internet com un
element positiu que ha vingut a afegir-se a les interaccions humanes
assenyalen que expandeix i enriqueix les xarxes socials de les persones.
La versió més pessimista, per contra, considera que a mesura que la gent
passa més i més temps comunicant-se a través d’Internet i duu a terme
les seves tasques quotidianes en el ciberespai, deixa de banda o redueix
el temps que està interactuant amb el món material, amb altra gent
“física”. Alguns sociòlegs temen que l’expansió tecnològica d’Internet
augmenti l’aïllament social i l’atomització dels individus. Segons
aquest punt de vista, una de les conseqüències de l’augment de l’accés a
Internet en les llars és que la gent empra menys “temps de qualitat” amb
les seves famílies i amics. Consideren que Internet li està restant
temps a la vida domèstica perquè la línia que separa el treball i la
llar es fa cada cop més difusa: molts empleats segueixen treballant a
casa fins a altes hores, tot revisant el seu correu electrònic o acaben
tasques que no van aconseguir finalitzar a l’oficina. El contacte humà
es redueix, les relacions personals se’n ressenteixen, i també les
tradicionals formes d’entreteniment com ara el teatre i la lectura. Tot
plegat provoca que es vagi desfent el teixit de la vida social.
Des d’un altre punt de vista, també Internet planeja interrogants que
desafien la nostra identitat personal, crea noves formes de comunitat i
noves possibilitats per a la participació democràtica.
Probablement, en aquest debat, ambdues postures tenen raó. Anem a pams.
És ben cert que Internet està ampliant els nostres horitzons i que ens
proporciona oportunitats sense precedents per establir contacte amb els
altres. Tanmateix, el ritme frenètic al que s’està expandint també
planteja reptes i amenaces per a les tradicionals formes d’interacció
humana.
¿Hi cap la possibilitat que Internet pugui transformar radicalment la
societat per a convertir-la en un àmbit fragmentari i impersonal en el
qual els éssers humans gairebé no s’atreveixin a sortir de casa seva i
perdin tota capacitat per a comunicar-se?
Probablement això no es donarà així. Als anys seixanta del segle XX
també es varen expressar temors molt semblants quan la televisió va
irrompre en el panorama dels mitjans de comunicació, per bé que algunes
pors sí tenien fonament pel que fa referència a l’impacte que la família
i la vida comunitària rebrien. És a dir, alguns de les pors sí tenien
fonament, però també és cert que la televisió i els mitjans de
comunicació han enriquit el món social de moltes altres maneres.
Internet, al igual que la televisió anteriorment, ha despertat tantes
esperances com pors: ¿Perdrem la nostra identitat en el ciberespai? ¿Ens
dominarà la informàtica en comptes de dominar-la nosaltres a ella? ¿Es
retiraran els éssers humans a un món virtual antisocial? Com ha passat
en el passat, podríem concloure que ara també la resposta serà: no. El
sociòleg Manel Castells (2001) afirma que Internet continuarà creixent
perquè permet que proliferin les xarxes, i que les xarxes són
l’estructura organitzativa del nostre temps, i que el cara a cara serà
potenciat aprofitant els contactes virtuals previs. La flexibilitat i
l’adaptabilitat de les xarxes els dóna un gran avantatge sobre altres
tipus d’organitzacions anteriors de caire racional i jeràrquic. Castells
creu que Internet permet a les empreses tenir la capacitat de coordinar
globalment les seves activitats descentralitzades i molt complexes. Als
individus els permet noves combinacions de treball i autoocupació,
expressió individual, cooperació i sociabilitat, i als activistes
polítics els permet cooperat, combinar i difondre el seu missatge arreu
del món.
Qüestionari
1. Explica amb
paraules teves el significat de "socialització"
2. Per què els sociòlegs assenyalen dues fases en el procés de
socialització? Al teu parer quina de les dues és més important? Raona la
resposta.
3. Segons el text, hi ha diferències en la manera de socialitzar
l'individu entre les societats occidentals i les altres cultures? Sí /
No. Quan? Raona la resposta.
4. Dins la pròpia societat occidental,i/o fins i tot dins la teva ciutat,
hi ha diferències en el procés de socialització? Compara't amb el jovent
d'altres centres de secundària de la teva pròpia població o d'altre
barri i assenyala les diferències en la forma de "socialitzar-vos, si es
dóna el cas.
5. Creus que quan les famílies trien entre centres educatius privats
concertats o públics, ho fan per intervenir en una o altra manera de
socialitzar els seus fills o filles? Raona la resposta.
6. El filòsof José Antonio Marina, en el seu web
universidaddepadres.es,
afirma "para educar a un niño, hace falta la tribu entera". En un
article aparegut el 7/5/2009, a La Vanguardia, també afirma que "no se
preocupe por las notas de su hijo; preocúpese por las notas de los
amigos de su hijo". A què es deu referir aquesta afirmació? A quin
agent de socialització en particular?
7. Quins efectes creus que causa la televisió en la mentalitat en la
manera nostra d'interpretar la realitat? A quines edats estem més
exposats a la seva influència? En quins aspectes? Raona la resposta.
8. Estàs d'acord amb l'autor N. Postman quan expressa la seva nostàlgia
per la cultura i el discurs escrit del segle XIX i renega del format
televisiu, on tot es presenta com a "diversió" i "entreteniment"? Creus
que exagera o creus que ens estem tornant cada cop més passius? Raona la
resposta.
9. Que n'opines de l'expansió tan ràpida de les anomenades "xarxes
socials d'Intenet? Hi detectes alguns riscos o alguns avantatges?
Assenyala'ls i raona la resposta.
10. Creus que l'ús creixent d'internet pot desembocar també en un
creixent abisme entre el món "virtual" i el món "real", en un creixent
aïllament i en una atomització de les relacions personals? Raona la
resposta
|