|
1. Què és la religió?
2. L'evolució de la religió.
3. El paper de la
religió en la societat
4. Com
classificar les religions?
5. Secularització
Exercicis
1. Què és la religió?
Tot i la dificultat de trobar una definició que sigui aplicable a totes
les religions, se sol considerar com a religió, la creença en allò
sobrenatural, que es pot definir com alguna cosa més enllà del que podem
experimentar o fins i tot comprendre.
Les diferents religions inclouen un sistema de creences, que poden estar
incloses en un llibre sagrat, com la Bíblia o l’Alcorà, que pretenen
respondre a les grans qüestions de la vida i donar un sentit a
l’existència. Els creients, a més de conèixer la doctrina, han de
realitzar certes pràctiques o rituals per demostrar la seva fe i per
experimentar algun tipus de comunicació amb la divinitat. Les religions
proveeixen els seus fidels d’un codi de conducta que aquests deuen
seguir; d’aquesta manera, se senten units formant part d’una comunitat.
2. L’evolució de la religió.
Les primitives formes de religió, anomenades
animisme o naturisme
intentaven explicar fenòmens naturals com el vent, el sol, la mort o els
somnis, a través de la creença en l’existència d’esperits. El naturisme
explicava el poder del vent a través de l’esperit del vent i del sol a
través de l’esperit del sol. S’organitzaven cerimònies per a aplacar els
esperits i aconseguir que fossin benignes. L’animisme continua essent la
creença predominant en diverses cultures africanes i segons aquesta
doctrina tot el que existeix en la naturalesa, sigui persona, animal o
cosa està animat o vivificat per un esperit o ànima, per la qual cosa
aquestes creences són molt respectuoses amb la naturalesa. No es tracta
d’una religió estructurada, sinó d’una sèrie de creences comunes a
diversos pobles.
Els esperits propis de l’animisme i el naturisme antics es van anar
transformant en déus, amb un poder sobrenatural sobre una classe de
fenòmens, i van donar lloc al
politeisme.
Hi havia un déu del cel, un déu del mar, o de la fecunditat, o de
l’agricultura, etc. En la majoria de religions politeistes, els déus van
anar adquirint forma humana i essent representats en obres d’art, com
les que podem admirar de l’antic Egipte, Grècia o Roma.
L’aparició del
monoteisme o creença
en un sol déu totpoderós i infinit sorgeix del judaisme, i s’ha estès de
tal manera que les religions amb major implantació actualment són
monoteistes: el
judaisme, el
cristianisme
i l’islam.
L’hinduisme
pot semblar politeista per a un profà, encara que ells adoren diverses
manifestacions d’una divinitat: l’absolut o Brahma.
Un cas especial el constitueix el
budisme,
que més aviat representa una manera de viure, una saviesa, que una
religió en sentit estricte, ja que no conté una idea de divinitat ni una
paraula de déu revelada als homes. El Buda no es considerava déu ni
profeta, sinó un home que ensenya la manera de fer el bé i evitar el
sofriment. No obstant això, amb el temps s’ha anat transformant en una
religió, amb la seva organització de monjos, rituals, cerimònies,
pregàries i han arribat a considerar el Buda gairebé com una divinitat.
3. El paper de la
religió en la societat.
Les diferències entre els sociòlegs que expliquen el paper de les
religions en la societat són tan profundes que és impossible establir un
acord entre ells. Examinarem les tres teories sociològiques més
importants referent a aquest tema: el funcionalisme, el marxisme i el
punt de vista weberià (de Max Weber).
El punt de vista
funcionalista
Els funcionalistes com Durkheim o Talcott Parsons consideren que la
religió compleix una funció beneficiosa per a l’individu i la societat
perquè aporta un sentit a la vida i als diferents esdeveniments que en
formen part. La religió permet a l’individu assumir situacions,
particularment aquelles que són doloroses, com la malaltia o la mort,
per la qual cosa redueix el sofriment i l’ansietat i fomenta
l’estabilitat social. Durkheim sostenia que la religió uneix la gent
sota unes normes morals, i això contribueix a disminuir el conflicte o
les divisions. Els funcionalistes també destaquen el paper d’agent de
socialització que té la religió, ja que aporta unes normes i valors que
els individus interioritzen, com per exemple que robar és dolent.
Aquests valors i normes fomenten l’existència de solidaritat social.
El punt de vista marxista
Karl Marx opinava que no va ser déu qui va crear els éssers humans sinó
al revés: les persones van crear o van inventar déu. Marx destaca el
paper de control social que ocupa la religió: les classes dominants
d’una societat utilitzen la religió com un mitjà de controlar i sotmetre
la resta de la població, persuadint les classes dominades que acceptin
la seva posició a la vida en lloc d’intentar canviar-ho. La religió
actua com l’”opi del poble” perquè, com una droga, adorm els oprimits
perquè no es rebel•lin contra els opressors. La religió justifica les
desigualtats socials com establertes per déu, fent que els pobres
acceptin resignadament la seva situació amb la promesa d’una vida millor
després de la mort. Fins i tot moltes religions consideren la pobresa
com un a virtut. D’aquesta manera, s’evita que els pobres pensin a
canviar la societat i les classes dominants es mantenen en la seva
posició privilegiada.
El punt de vista weberià
Max Weber va estudiar particularment el protestantisme com a element de
suport del capitalisme. En el seu llibre L’ètica protestant i l’esperit
del capitalisme, Weber es va centrar en una branca del protestantisme,
el calvinisme i el seu paper en la industrialització, a través de
l’ètica del treball dur, l’estalvi i els assoliments personals. Aquests
valors van afavorir que els calvinistes compressin màquines en el segle
XVIII per a les seves fàbriques i d’aquesta manera anar-les ampliant.
En oposició als funcionalistes i marxistes, Weber creu que més que una
font d’estabilitat o de control social, la religió en algunes ocasions
pot constituir més aviat una font de conflicte o de canvi social. Pensem
en els conflictes religiosos entre catòlics i protestants a Irlanda del
Nord, entre musulmans i hinduistes a l’Índia, que va dur a la creació de
l’Estat de Paquistan. O també en les guerres i enfrontaments entre àrabs
i jueus.
No obstant això, les creences religioses també poden produir importants
canvis socials en sentit de progrés, com per exemple la lluita
encapçalada per Martin Luther King que va influir decisivament en el
reconeixement dels drets civils dels negres a Amèrica entre els anys 50
i 60. Una mateixa religió pot jugar de vegades un paper que impedeixi el
canvi social i altres vegades que el fomenti. Pensem en l’actitud
conservadora del catolicisme de cara a l’avortament o els mètodes
anticonceptius. Però, per altra banda, també el catolicisme ha produït
l’anomenada “teologia de l’alliberament”, que ha tingut un paper
destacat en la lluita contra les dictadures en alguns països d’Amèrica
Llatina, o en importants moviments socials, els sense terra del Brasil
recolzats pel bisbe Pere Casaldàliga (partidari de les tesis de la
teologia de l’alliberament).
En resum, els sociòlegs weberians veuen la religió més com a motor de
canvi social que com a mantenidora de l’ordre i l’estabilitat social.
Les feministes
Les feministes, per la seva banda, argumenten que la religió tendeix a
perpetuar les desigualtats de la dona en la societat en el seu conjunt,
ja que en la majoria de les religions del món, les dones no gaudeixen
dels mateixos drets que els homes. Per exemple, el sacerdoci femení
només s’accepta recentment en algunes esglésies protestants, com
l’Església d’Escòcia, la Baptista, la Metodista i l’Anglicana (Església
Unida Reformada). En la religió dels sikhs (Índia) els homes i dones
ocupen les mateixes funcions. Entre els jueus només hi pot haver dones
rabins en les sinagogues progressistes, però no entre els jueus
ortodoxos. En la resta d’esglésies, no s’admet el sacerdoci femení.
4. Com
classificar (categoritzar) les religions.
Els sociòlegs classifiquen les religions atenent a diversos criteris com
la manera que estan organitzades, el nombre de seguidors, la seva
actitud respecte a altres religions i a l’Estat i la classe de persones
que pertanyen a elles. Segons aquests criteris, es distingeixen tres
categories: esglésies, sectes i denominacions.
Les esglésies
Es tracta de grans organitzacions religioses amb una estructura
jeràrquica en la qual els seus oficials o sacerdots són professionals
estratificats segons la seva importància. Per exemple, l’església
catòlica, amb el papa al capdavant, seguit per cardenals, arquebisbes,
bisbes i sacerdots. Les esglésies es consideren a elles mateixes com
l’únic camí cap a la salvació, motiu pel qual solen oposar-se a les
idees d’altres religions. També acostumen a tenir una relació estreta
amb el poder estatal; per exemple a Anglaterra, membres de l’església
anglicana tenen escons a la Cambra dels Lords. En altres països, el
mateix estat és confessional, pensem en el cas de l’islam a l’Iran o a
Paquistan, o el judaisme a Israel. Els membres de les esglésies
tendeixen a provenir de les classes altes o mitjanes altes. Són exemples
d’esglésies l’Islam, el Judaisme, l’Hinduisme i les diferents branques
del Cristianisme.
Les sectes
Es tracta de petits grups religiosos sense una estructura organitzativa
complexa, que solen ser guiats per un líder carismàtic. algunes d’elles
són àmplies. Les sectes tendeixen a ser crítiques amb altres religions i
es veuen a elles mateixes com la veritat absoluta. Alguns d’aquests
grups s’enfronten a l’Estat i pretenen canvis radicals en la societat.
Moltes vegades sorgeixen com a protesta o oposició a una església de la
qual se separen, com les diverses sectes cristianes o els Hare Krishna,
els quals van sorgir de l’hinduisme. Algunes sectes, amb el temps es
transformen en esglésies, mentre les altres desapareixen en morir el seu
líder.
Els membres de les sectes provenen principalment de les classes baixes
en alguns grups i en altres de les classes mitjanes. Tenen regles
estrictes sobre qui pot formar part del grup. Encara que en la majoria
d’elles els seus membres poden seguir duent la seva vida normal, i fins
i tot poden ser recolzats en les seves carreres professionals, en
algunes altres es mantenen allunyats de la resta de la societat, fins al
punt de separar als seus fidels de les seves famílies i poden arribar a
ser tan radicals que s’han donat casos de suïcidi col•lectiu, com els
ocorreguts a Suïssa i Canadà el 1994 i 1995 per part de l’Ordre del
Temple Solar, o d’enfrontament mortal amb les forces de l’ordre, com va
passar amb els davidians a Texas el 1998. De totes formes, convé
diferenciar les sectes fanàtiques d’aquelles que no ho són.
Les denominacions
Són un intermedi entre les esglésies i les sectes. Conten amb una
organització jeràrquica, encara que promouen la participació democràtica
dels seus membres. Són grups oberts en el sentit que qualsevol pot
entrar a formar-ne part, i també perquè solen ser tolerants i cooperar
amb altres religions. Per exemple, els metodistes o els baptistes són
conscients que només constitueixen branques de l’església cristiana. Les
denominacions no s’identifiquen amb l’Estat, sinó que veuen la religió i
l’Estat com separats, el que els fa ser més crítiques que les esglésies
en qüestions polítiques, encara que es tracta de grups socialment
integrats. Els seus fidels són de procedència variada, principalment de
classe baixa i mitjana.
5. Secularització
La secularització es refereix al fet de la pèrdua d’importància de la
religió en la societat. O el que és el mateix, que la societat s’està
transformant en seglar, en el sentit que les accions humanes i els
costums ja no estan guiades per la religió. Encara que es dóna per
descomptat que la societat occidental és menys religiosa avui que en el
segle XIX, resulta difícil determinar els paràmetres que ens indiquin en
quin sentit o en quins països es produeix la secularització. De fet, en
altres llocs del món, com l’Iran, Paquistan, Afganistan ... l’Islam és
una religió amb una implantació major que en altres èpoques, la qual
cosa suposa un fenomen invers a l’observat al món occidental.
Els sociòlegs no es posen d’acord sobre si la religió està en declivi
actualment. Hi ha sociòlegs que mesuren el procés de secularització amb
paràmetres com: nombre de membres, assistència actes religiosos, noces
religioses i nombre de clergues. No obstant això, hi ha altres que són
crítics amb l’ús d’aquestes estadístiques, perquè no sempre es duu un
registre exhaustiu per part de les respectives religions i, a més,
afirmen que hi ha molta gent que té creences religioses encara que no
segueixi les pràctiques i rituals oficials. Per altra banda, hi ha hagut
un increment de moviments religiosos, com els mormons o els adventistes
o els Testimonis de Jehovà i també de grups fonamentalistes cristians (cristians
renascuts).
En un altre ordre de coses, s’ha argumentat que el canvi que s’ha
produït és pel fet que en el passat una sola religió monopolitzava les
creences de les societats de nombrosos països, mentre que avui dia la
tendència es manifesta en la pluralitat, com ho demostra el fet de
l’increment de denominacions i moviments religiosos. I finalment, una
altra explicació apunta que el que està en declivi és la religió
institucionalitzada, mentre que des d’un punt de vista individual, de
creences personals, no es dona la secularització, sinó que la religió
continua viva com a necessitat humana.
A Espanya i Catalunya, la població majoritàriament es declara catòlica.
Els estudis realitzats pel Centre d’Investigacions sobre la Realitat
Social (CIRES) i FOESSA sostenen que la població que manifesta que la
seva religió és la catòlica l’any 1993 era el 91,3% dels enquestats, els
qui tenen una altra religió el 1,32% i el 7,34% no té cap religió (FOESSA
1994). El 2002, el 80% de la població es defineix catòlic, el 1% d’una
altra religió i el 12% no creient (CIS: Datos de opinión, maig 2002).
Exercicis
1. Què és la
religió? (Definició)
2. Les primitives formes de religió. (Descriu-les breument)
3. Què és la “secularització”?
4. Quin és el punt de vista de Max Weber sobre la religió?
5. Què és la “secularització”?
6. Quin és el punt de vista marxista sobre la religió?
7. Les religions monoteïstes
8. COMENTARI D’UN ARTICLE.
El
catolicismo pierde terreno .JUAN JESÚS AZNÁREZ.
EL PAÍS - Sociedad - 15-05-2006 :
a) Entre els joves de 15 a 24 anys el 49% diu que és catòlic, i el 1994
s’hi considerava un 77%. Com et sembla que es pot explicar el canvi?
b) De les opinions dels representants de l’església catòlica sobre el
procés de descristianització, què en dedueixes?
9. Assenyala les idees principals de l'article següent:
TEMAS DE DEBATE: ¿Por qué interesa la religión? Marià Corbí. La
Vanguardia, 16 abril 2006
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2002/03/17/pagina-24/47758194/pdf.html?search=%22mar%C3%ADa%20corb%C3%AD%22
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2006/04/16/pagina-10/47759200/pdf.html
10. Assenyala les idees principals de l'article següent:
El ensayista libanés Georges Corm analiza en un libro la extensión del
dominio religioso
De la nación a la religión. La Vanguardia, 16 abril 2006
http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2006/04/16/pagina-25/47759157/pdf.html
|
|