Enllaços

1. Quines classes socials creus que existeixen?
2. Segons el teu parer, quins factors determinen la pertinença a una classe social?
3. Creus que l'esperança de vida està relacionada amb la pertinença a una determinada classe social? Justifica la resposta.
4. Què es pot fer per canviar de classe social?
5. A quina classe social creus que pertanys? Justifica la resposta.
6. De quina classe social t'agradaria formar part? Per què?
7. Quina seria la situació ideal? Quàntes classes hauria d'haver? Justifica la resposta.
8. Creus que la nostra manera de pensar depèn de la classe social a la que pertanyem?
9. Què es pot fer per reduir el nombre de classes socials? Ho creus desitjable?
10. Creus que és bona la lluita de classes?

Introducció: extractes, castes i classes.

El terme estratificació social s’empra per descriure les desigualtats que existeixen entre els individus i els grups dins les societats humanes. Sovint esmentem l’estratificació per fer referència a béns o propietats, però el fenomen també pot donar-se per fer referència al gènere, l’edat, la religió,etc. Els individus i grups, segons sigui la seva posició dins l’estructura estratificada, compten amb un accés desigual i diferent a les recompenses. Resulta útil comparar l’estratificació com la successió de capes geològiques de pedra que hi ha en l’escorça terrestre. Es pot dir que les societats es componen d’”extractes” jerarquitzats” i que els més afavorits es troben a dalt i els menys privilegiats a sota.

Els sistemes socialment estratificats comparteixen algunes característiques,com ara que les experiències i les oportunitats que es presenten en la vida de les persones depenen molt de la categoria social a la que pertanyin. I també, que aquests extractes que determinen les diferents categories socials tendeixen a canviar molt lentament al llarg del temps.

L’estratificació de les societats ha canviat al llarg de la història humana. En les societats primitives, basades en la caça i la recol•lecció, existia molt poca estratificació social, especialment perquè hi havia molt poc que dividir en termes de riquesa o altres recursos. El desenvolupament de l’agricultura va produir un considerable augment de la riquesa, i això va provocar molta estratificació. En les societats agrícoles l’estratificació social va perdre forma piramidal, amb un gran nombre de persones situades a la bases i quantitats successivament menors de persones a mesura que s’ascendia vers el vèrtex. Actualment, les societats industrials i postindustrials són extremadament complexes, amb un gran nombre de persones ocupant els extractes mitjà i mitjà-baix (l’anomenada classe mitjana), un nombre de persones lleugerament menor en la ase i molt poques persones en els extractes superiors.

Al llarg de la historia poden distingir-se 4 sistemes d’estratificació: esclavitud, casta, estaments i classe. A vegades aquests sistemes es troben mesclats uns amb els altres. Així l’esclavitud existia al mateix temps que les classes en l’antiga Grècia i Roma, així com en els Estats Units del Sud abans de la guerra civil de 1860.

L’esclavitud

És una forma extrema de desigualtat en la que uns individus són propietaris d’altres persones. Les condicions legals de la propietat d’esclaus han variat força segons les diferents societats. A vegades s’ha privat als esclaus de gairebé de tots els seus drets (plantacions del sud d’Estats Units a l’estil de “La cabana de l’oncle Tom”), mentre que a d’altres societats la seva posició era més semblant a la de servents, com ara a l’antiga Grècia on alguns esclaus ocupaven llocs de gran responsabilitats. N’estaven exclosos de les posicions polítiques i de l’exèrcit, però eren acceptats a la major part de la resta d’ocupacions. Alguns tenien educació i treballaven com administradors del govern i molts eren experts artesans. Per contra hi havia els menys afortunats i treballaven en feines molt dures a les mines. Actualment, l’esclavitud és il•legal arreu, per bé que encara persisteix en algunes parts del món. S’han descobert que en alguns indrets la gent segueix essent capturada per la força i obligada a treballar contra la seva voluntat.

Castes

El sistema de castes és un sistema social en el qual el status personal s’adjudica de per vida. És a dir, en les societats organitzades per castes els diferents extractes són tancats, de manera que els individus han de romandre en l’extracte social en que varen nàixer durant tota la seva vida. Una persona neix en una determinada casta i roman en ella tota la seva vida. En certa manera, les societats de casta es poden veure com un tipus especial de societats de classes, en les que s’adquireix la classe social amb el naixement. Habitualment es produeixen en societats agrícoles que encara no han desenvolupat economies capitalistes industrials, com a la Índia rural (novel•la de Rohinton Mistry: “l’equilibri perfecte”).

Abans d’arribar a l’època moderna existien sistemes de castes arreu del món. A Europa es va donar el cas dels jueus als quals es tractava sovint com una casta separada, obligada a viure en barris concrets i se’ls impedia contraure matrimoni amb persones no jueves. Els sistemes de castes rebutjaven contundentment les relacions estretes amb membres d’altres castes. Aquesta “puresa” se solia mantenir mitjançant regles d’endogàmia, el matrimoni amb una altra persona del mateix grup social.

Estaments

Els estaments formaven part del feudalisme europeu, però també varen existir en moltes altres civilitzacions tradicionals. Els estaments feudals consistien en extractes amb diferents obligacions i drets d’uns vers els altres. A vegades aquestes diferències estaven establertes per llei. A Europa l’estament més alt estava composat per l’aristocràcia i la noblesa; li seguien els clergues, de menor status però amb alguns privilegis especials. Els anomenats “tercer estat” eren els plebeus: serfs, camperols lliures, mercaders i artesans. A diferència de les castes, entre els estats es permetia certa tolerància pel que fa a la mobilitat i matrimonis mixtes. Els plebeus podien ser anomenats cavallers, per exemple, com a pagament per serveis especials prestats al monarca, i els mercaders podien en ocasions comprar títols.

Classe

Podem definir la classe com un agrupament a gran escala de persones que comparteixen certs recursos econòmics, els quals tenen una gran influència en l’estil de vida que poden dur. La propietat de la riquesa i l’ocupació són les bases més importants de les diferències de classe. Les classes es diferencien de les formes d’estratificació prèvies de maneres diferents:

1. Els sistemes de classe són fluïts. Els límits entre elles no estan mai completament definits. No hi ha restriccions formals al matrimoni entre persones de distintes classes.
2. La classe d’un individu no s’adquireix només per naixement. La mobilitat és molt més freqüent.
3. Les classes depenen de les diferències econòmiques que existeixen entre els grups d’individus i en les desigualtats en la possessió i control dels recursos materials. En els altres sistemes d’estratificació els factors no econòmics, com ara la raça solen ser molt més importants.
4. Els sistemes de classes opera principalment mitjançant connexions impersonals a gran escala. Per exemple, una de les bases fonamentals de les diferències de classe es troba en les desigualtats de salari i de condicions de treball.

A diferència dels sistemes basats en castes, en les societats capitalistes industrials, la producció moderna requereix que les persones puguin desplaçar-se lliurement, desenvolupar els tipus de treball que estiguin preparats per fer i canviar de feina sovint en funció de les condicions econòmiques. No obstant això, en les societats postindustrials persisteixen alguns elements de les castes: per exemple, alguns immigrants indis que resideixen a Occident procuren organitzar els matrimonis tradicionals pels seus fills tot seguint les línies de castes.

Les classes socials segons Marx i segons Weber

Els treballs de Marx i de Weber constitueixen la base de gran part de les anàlisis sociològiques respecte de les classes socials.

Segons Marx, una classe és un grup de persones que té una mateixa relació amb els mitjans de producció, és a dir, aquells amb els que es guanyen la vida. Abans de l’aparició de la indústria moderna, els mitjans de producció consistien principalment en la terra i els instruments que servien per a conrear-la o per tenir cura del ramat. Per tant, en les societats preindustrials les dues classes fonamentals eren qui posseïa la terra (aristòcrates, la noblesa o els amos d’esclaus) i els que es dedicaven a fer-la produir (serfs, esclaus i camperols lliures).

En les societats industrials modernes, les fàbriques, les oficines i la maquinària, així com la riquesa o el capital necessaris per obtenir-les, varen esdevenir més importants. Les dues classes principals són la de qui posseeixen aquests nous mitjans de producció (els industrials o capitalistes) i la de qui es guanyen la vida tot venen a aquells la seva força de treball (la classe obrera: el proletariat en paraules de Marx).

Segons Marx, la relació entre les classes es basa en l’explotació. En les societats feudals l’explotació va prendre forma d’una transferència directa d’allò que produïen els camperols a l’aristocràcia. Els serfs estaven obligats a donar una certa part de la seva producció al senyor o havien de treballar un determinat nombre de dies al mes en les terres d’aquell, tot conreant els productes que consumirien ell i el seu seguici. En les societats capitalistes modernes la font de l’explotació és menys evident i Marx posa molt d’interès en dilucidar la seva naturalesa. En el curs d’un dia de treball, analitza Marx, els treballadors produeixen més del que l’empresari necessita per recuperar el salari que els paga. Aquesta plusvàlua és l’origen dels guanys que els capitalistes poden emprar en el seu propi benefici.

A Marx l’impactaren les desigualtats que crea el sistema capitalista. Per bé que en èpoques precedents els aristòcrates gaudien una vida de luxe, completament diferent de la dels camperols, les societats agràries eren relativament pobres. Fins i tot si no hagués existit aristocràcia, el nivell de vida hagués estat inevitablement molt baix. Tanmateix, amb el desenvolupament de la indústria moderna, la riquesa es produeix en una escala mai no coneguda anteriorment, però els treballadors gairebé no poden accedir a aquests guanys que genera el seu treball; de manera que segueixen essent relativament pobres, mentre creix la riquesa acumulada pels propietaris. Marx va emprar el terme depauperació per descriure el procés mitjançant el qual la classe treballadora s’empobreix cada cop més en comparació amb la capitalista. Tot i que augmenti la prosperitat dels treballadors en termes absoluts, el desfasament entre ells i la classe capitalista segueix augmentant cada cop més. Aquestes desigualtats entre capitalistes i classe treballadora no eren d’una naturalesa estrictament econòmica. Marx assenyalà que amb el desenvolupament de les fàbriques modernes i la mecanització de la producció el treball sol ser avorrit i opressiu al màxim. Constitueix la nostra font de riquesa però sovint és esgotador des del punt de vista físic i mentalment tan rutinari que pot resultar insuportable.

Semblantment a Marx, Weber considerava que la societat es caracteritzava per l’existència de conflictes pel poder i els recursos. Tanmateix, mentre que per a Marx les relacions de classe polaritzades i els problemes econòmics ocupaven el centre de tots els conflictes socials, Weber desenvolupà una idea de la societat més complexa i multidimensional. L’estratificació no només està relacionada amb la classe, segons weber, sinó que està configurada per altres dos aspectes: el status i el partit. Aquests tres elements que se solapen en l’estratificació produeixen una quantitat enorme de posicions possibles dins la societat, i no tan sols un model bipolar rígid com el proposat per Marx.

Weber coincideix amb Marx en que la classe es basa en condicions econòmiques objectives, però té en compte altres factors. Segons Weber, les divisions de classe es deriven no tan sols del control o absència de control dels mitjans de producció, sinó de diferències econòmiques que no tenen res a veure, directament, amb la propietat. Entre aquests recursos es poden incloure especialment els coneixements tècnics i les credencials o qualificacions que influeixen en el tipus de treball que les persones poden obtenir. Weber creia que la posició en el mercat d’un individu influeix enormement en el conjunt de les seves opcions vitals. Els professionals i directius guanyen més i tenen millors condicions de treball que les persones amb feines de “coll blau”. La seva qualificació (llicenciatures, diplomes i l’experiència que han adquirit) fa que siguin més “vendibles” que altres als quals els manca. En un nivell inferior, dins els treballadors manuals, els artesans qualificats poden assegurar-se salaris més alts que els que tenen poca o cap qualificació.

En la teoria de Weber el status fa referència a les diferències que existeixen entre dos grups en relació amb la reputació o el prestigi que els altres li concedeixen. Marx creia que les diferències de status procedien de les divisions de classe que es produïen en la societat,però Weber assenyalava que el status sol variar amb independència de les divisions de classe. Normalment, la possessió de riquesa concedeix status, però hi ha moltes excepcions a aquesta regla.

En les societats modernes, assenyala Weber, la formació de partits és un important aspecte del poder i pot influir en l’estratificació, amb independència de la classe i del status. El partit és un grup composat per una sèrie d’individus que treballen conjuntament perquè tenen orígens, aspiracions o interessos comuns. Sovint,un partit treballa de forma ordenada per aconseguir un determinat objectiu que és d’interès per aquells qui pertanyen a aquest grup. Marx solia explicar en funció de la classe tant les diferències de status com l’organització dels partits. En realitat, Weber, argumenta que cap d’aquests processos pot reduir-se a les divisions de classe, per bé que ambdós es vegin influïts per ells; al seu torn, la posició i l’organització dels partits poden influir en les circumstàncies econòmiques dels individus i dels grups, afectant, per tant, a la classe. Els partits poden apel•lar a preocupacions que travessen les diferències de classe; per exemple, poden basar-se en la filiació religiosa o en ideals nacionalistes.

Mentre que Marx va intentar reduir l’estratificació social a les divisions de classe, Weber va cridar l’atenció sobre la complexa interacció entre aquest component, el status i el partit, que són elements independents de l’estratificació social. La majoria dels sociòlegs sosté que l’esquema de Weber ofereix una base més flexible i complexa per a l’anàlisi de l’estratificació que el proporcionat per Marx.

La classe alta

Es composa d’un petit nombre d’individus que gaudeixen tant de riquesa com de poder i que poden transmetre els seus privilegis als seus fills. En línies generals, la classe alta es pot identificar amb l’1 % més ric de la població. Per sota d’aquesta es troba la classe de serveis, que es composa de professionals, directius i administrador d’alt rang. Aquests constitueixen al voltant del 5 % de la població.

La classe mitjana

Aquesta expressió aplega un ampli espectre de persones amb ocupacions molt diferents, que van des d’empleats en el sector serveis fins professors d’escola, passant per professionals mèdics. Alguns autors prefereixen parlar de “classes mitjanes” per ressaltar la diversitat de les situacions ocupacionals, de classe i de status, així com de les opcions vitals que caracteritzen els seus membres. Segons la majoria dels observadors, la classe mitjana engloba actualment a la majoria de la població dels països industrialitzats. Això és degut a que la proporció de treballs de “coll blanc” ha tingut un considerable augment en comparació amb la dels “coll blau” al llarg del segle XX.

Els integrants de les classes mitjanes, en funció de la seva formació o estudis o de la seva qualificació tècnica, ocupen llocs que els proporcionen majors avantatges materials i culturals que les que gaudeixen els treballadors manuals. A diferència dels membres de la classe obrera, els de la classe mitjana poden vendre el seu treball mental i físic per guanyar-se la vida.

La classe mitjana no està cohesionada internament i és improbable que pugui ser-ho, atesa la diversitat dels seus membres i la divergència dels seus interessos.

La classe obrera

Segons Marx la classe obrera eren els que tenien feina en el sector de les manufactures o, com diríem avui, de “coll blau”. Però, de fet, la classe obrera cada cop s’ha reduït més. Fins als anys 70-80, tan sols el 40% de la població treballadora ocupava llocs manuals. Aquest segment s’ha reduït ara a pràcticament més de la meitat.. També val a dir que les condicions de vida de la classe obrera i les seves formes de vida s’estan alterant.

La majoria dels individus que treballen en ocupacions de “coll blau” ha crescut considerablement en el segle XX. Aquest major nivell de vida s’expressa en la creixent capacitat per accedir als béns de consum de que disposen totes les classes. Al voltant d’un 50% dels treballadors és ara propietari de la seva llar, i un gran nombre de llars té cotxes, rentadores, telèfons i televisors. És per això que es pot dir que, a mesura que prosperen , els treballadors manuals es fan més de classe mitjana., o com diuen alguns marxistes, s’ha produït un “aburgesament” d’aquest segment de la població.

La infraclasse

Aquest terme s’empra per descriure el sector demogràfic que ocupa l’extracte inferior de l’estructura de classes. El nivell de vida dels integrants de la infraclasse és considerablement pitjor que el de la majoria de la societat. És un grup que es caracteritza per patir múltiples desavantatges. Molts dels seus membres són aturats de llarga durada o van d’una feina a una altra constantment. Alguns són indigents o tenen manca de lloc permanent on viure. Sovint els membres de la infraclasse passen llargs períodes vivint de l’assistència social. La infraclasse es descriu sovint com una classe “marginada” o “exclosa” de l’estil de vida que porta el gruix de la població.

El terme d’”infraclasse” no és acceptat per tothom. La major part dels investigadors europeus prefereix usar el concepte d’exclusió social. L’exclusió social és un concepte molt més ampli que el d’infraclasse i té l’avantatge de que insisteix en el procés, en el mecanisme d’exclusió.

Marx ja va escriure sobre un “lumpen-proletariat”, composat d’individus permanentment situats fora de les formes dominants de producció i intercanvi econòmic. En anys posteriors la noció fou aplicada a les “classes perilloses” d’indigents, lladres i rodamóns que es neguen a treballar i prefereixen sobreviure al marge de la societat com “paràsits socials”.

El concepte d’infraclasse està estretament lligat a la raça, l’etnicitat i l’emigració.

Qüestionari

1. Quan s’empra el terme d’”estratificació social”?
2. A partir de quin moment de la història de la humanitat es va donar un gran augment de l’estratificació social?
3. Anomena els 4 sistemes d’estratificació social que els especialistes distingeixen.
4. Què és el que creus que caracteritza més el sistema de castes?
5. Quina diferència detectes entre el sistema de castes i els estaments feudals?
6. Quines circumstàncies caracteritzen el sistema de classes?
7. Què caracteritza la “classe social”, segons Marx?
8. Què vol donar a entendre Marx quan empra el terme de “depauperació”?
9. En què coincideix i en què difereix Weber respecte de Marx, en referir-se a les classes socials?
10. Com explicaries que l’ideari d’un partit polític de dretes pugui ser compartit tant per gent rica com per gent pobra tot i essent de classes socials diferents?
11. En un estudi que es va fer famós realitzat per E. Solè a la fàbrica SEAT, molts treballadors de “coll blanc” amb titulació universitària es consideraven integrants de la classe obrera; per contra molts treballadors de “mono blau” es veien a si mateixos com “classe mitjana”. Com ho explicaries això?
12. Què entens amb el terme “infraclasse”