La closca
|
La closca dels mol·luscs, segregada per la cara externa del mantell, és un dels seus trets més característics però per altra banda és extremadament variable. Quan hi és present, està adherida a l'animal pel propi mantell i per dos forts músculs.
|
|
|
Figura
12.- Imatge de la closca de dos exemplars del gènere Ansates
(gasteròpodes). Fotografia d'Erling
Svensen
|
La closca generalment és externa però alguns la presenten interna. Té una funció principalment defensiva i és freqüent que l'animal s'hi pugui amagar totalment.
Hi ha algunes formes que han reduït la closca o, fins i tot, l'han perdut totalment. En aquests casos presenten altres sistemes de defensa de naturalesa química (secrecions molt àcides, sabor desagradable per als seus depredadors acompanyat de coloracions d'advertència) o intenten passar desapercebuts mitjançant coloracions mimètiques, homocròmiques o críptiques.
 |
Figura 13.- Els nudibranquis han perdut la closca i poden presentar coloracions d'advertència. Fotografia d'Erling Svensen |
|
Una closca única, amb formes i dimensions variables, interna o externa. És el cas dels típics cargols de mar o de terra, en forma d'espiral i externa, o de les sípies i calamars, interna. |
 |
|
Una closca dividida en dues parts, anomenades valves (valva dreta i valva esquerra) que s'articulen per una zona de contacte (xarnera) que pot estar proveïda d'una sèrie de dents a més d'un lligament quitinós. Per exemple, musclos, cloïsses, navalles i similars. |
 |
|
Una closca única, dividida en 8 peces, lleugerament articulades. Aquest és el cas dels quitons. |
 |
| Sense closca, com en els pops, llimacs de terra i de mar. |  |
|
Fotografies
d'Erling Svensen
|
|
|
- El periostrac, més externa, és de naturalesa proteica i té com a finalitat protegir les capes inferiors de l'acció d'organismes perforants. Aquesta capa desapareix a les parts més velles de la closca. Entre les formes marines acostuma a ser bastant prim, però, en canvi, en les formes d'aigua dolça és més gruixut (en aquest medi són més abundants els àcids que provenen de la putrefacció dels vegetals i que podrien atacar les sals minerals de la closca). |
Figura 14.- Imatge d'un cargol de terra amb la closca proveïda de gran quantitat de pèls periostracals. Fotografia de Biodidac © Cornuet |
- La capa prismàtica, intermèdia, està feta bàsicament de cristalls de carbonat càlcic ben empaquetats.
- La capa nacrada, més interna, està formada per uns cristalls minerals en forma de làmines paral.leles entre les quals s'intercalen proteïnes. A mesura que aquestes proteïnes van desapareixent per caducitat, la descomposició origina bombolles microscòpiques de gas que queden tancades entre les làmines de carbonat. Són aquestes microbombolles les que refracten la llum i provoquen un peculiar aspecte iridiscent (nacre).
 |
Figura 15.- Capa interna de closques del gènere Haliotis (orella de mar). Fotografia de Marianne Haas |
