|
|
PSICOLOGIA1 Disciplina científica que té per objectiu el coneixement de l’activitat mental i del comportament en funció de les condicions de l’entorn.
2. Coneixement empíric, intuïtiu, dels sentiments, de les idees, dels comportaments humans. Aquest home manca de psicologia.
3 Conjunt dels caràcters, dels sentiments expressats en una obra. La psicologia elemental de certes pel·lícules.
4 Conjunt de les idees, els sentiments propis d’algú o del grup al qual pertany. La psicologia americana.
ENCICL. La psicologia, entesa com a discurs i com a coneixements autònoms sobre l’home i els seus comportaments i sentiments, no apareix fins al segle XIX. La seva història és curta però molt tumultuosa, i encara actualment, l’estatut social del psicòleg només existeix i és reconegut en els laboratoris d’investigació i en els centres d’ensenyament superior i a les universitats. Aquesta situació testimonia les dificultats que té la psicologia per definir quin és l’objecte principal del seu estudi i per establir-se com a ciència.
Història. Nombrosos filòsofs s’han interessat per l’ànima: durant els ss V i VI aC, Plató i Aristòtil; al XVII, Descartes va descriure les passions (com allò que es sentit per l’ànima i el cos) i va proposar una combinació entre elles per explicar els sentiments i els comportaments humans (Les Passions de l’âme, 1649). Els empiristes anglosaxons van fer trontollar per primera vegada els principis de la metafísica en crear i desenvolupar la teoria de l’associacionisme. Hume (An Enquiry Concerning Human Understanding, Assaig sobre el coneixement humà, 1748) va introduir l’experiència com a factor constitutiu del psiquisme de l’home. El pas enrere que va suposar la defensa de la introspecció tal com la plantejava Maine de Brian en l’Aperception inmédiate (1807) va ser seguit per una expansió i un desenvolupament importants de la psicologia i de la metodologia: Helmholtz mesurà la velocitat de l’influx nerviós cap el 1850; Claude Bernard teoritzà l’experimentació (Introduction à l’étude de la médecine expérimentale, 1865). W.Wundt va instituir l’autonomia d’aquesta disciplina (Grundzüge der physiologischen Psychologie, Elements de psicologia fisiològica, 1873-1874); fundà el primer laboratori de psicologia a Leipzig l’any 1879, i es dedicà a estudiar els processos conscients i les seves múltiples connexions. A la Gran Bretanya, Galton va desenvolupar una teoria sobre les facultats; els seus treballs van servir de base per a l’elaboració dels test psicològics (Inquiries into Human Faculty, 1883). Aquesta època constitueix l’edat d’or de la psicologia: John H.Jackson estudia la jerarquització de les funcions psíquiques; Charcot s’interessa per la histèria l’any 1884; Pavlov investiga les lleis de l’arc reflex; J.B.Watson crea el behaviorisme l’any 1913. El naixement de la psicoanàlisi imposa la delimitació dels territoris institucionals entre la psicologia del comportament i la psicologia profunda, nom que durant molt de temps es va utilitzar per denominar la psicoanàlisi. Des d’aleshores, el desenvolupament de la psicologia ha combinat teories i experimentacions. Skinner va perfeccionar el coneixement del condicionament i de l’aprenentatge (The Behavior of Organism, 1938) (teoria de l’estímul-resposta); els estudis sobre la percepció es van anar multiplicant en els laboratoris i també ho eren les teories, entre les quals el gestaltisme és encara actualment una de les més importants. L’estudi del desenvolupament de l’infant suscità múltiples observacions i teories, en el si de les quals les aportacions realitzades per Jean Piaget (1896-1980) tingueren una importància decisiva.
Les àrees. La psicologia experimental constitueix més aviat un mètode que una àrea, ja que intenta estudiar experimentalment els comportaments, sobre tot individuals (memòria, aprenentatge, intel·ligència, etc.) i de vegades també col·lectius (comunicació en grups reduïts). De fet, les distincions són tributàries dels diferents corrents de pensament, dels laboratoris d’investigació i de les àrees d’aplicació. La psicologia genètica, o psicologia del desenvolupament, estudia els diferents estadis pels quals passa l’infant al llarg de la seva creixença, que li permeten anar adquirint les progressives operacions intel·lectuals fins a assolir la maduresa. Cal diferenciar la psicologia del desenvolupament de la psicologia infantil, la qual estudia la maduració afectiva des del naixement, la posició assegut/dret, l’adquisició de la paraula, el dibuix, etc. La psicologia diferencial enumera les teories subjacents als models dels tests, com l’escala de Binet-Simon, formada per tests de nivell; aquesta psicologia també elabora tests projectius que permeten revelar diferents tipus de personalitat, entre els quals els Rorschach és un dels més representatius, ja que detecta la problemàtica del normal/patològic. La psicologia social, que estudia els individus en el si dels grups reduïts i els grups reduïts com a tals unitats, ha recorregut a la utilització de mètodes no experimentals (qüestionaris, entrevistes) i experimentals ( introducció per part de l’observador d’una distorsió comportamental en un grup, del qual pretén estudiar els efectes respecte a un grup testimoni o també a l’observació dels funcionaments socials arrelats en el si de la globalitat de la societat.
Cal fer referència també a la psicofisiologia, la psicolingüística, la psicopatologia, i la psicoteràpia; aquestes dues últimes disciplines, molt pròximes a la pràctica de la psicoanàlisi, per la qual cosa resten en certa manera alienes a la psicologia
|
