Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.

Són els nostres esforços com els dels Troians.
creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l’animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.

Més quan arriba el moment crític,
La decisió i l’audàcia ens abandonen;
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot el llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.

No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s’inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostres dies ploren.