PENSAR, FER, PENSAR .... |
Com
ha” vingut” el ferro ? Vaig
anar en tren de nit. La lluna ens seguia. |
Qui no s’ha sentit alguna vegada fascinat per les
preguntes que fan repensar allò tan habitual, per les maneres originals
d’entendre el món o pels comentaris sorprenents amb què ens recorden els
nostres infants les peculiaritats del seu pensament?.
L’expressió espontània de les idees subjacents
amb què els nens i nenes s’estan formant les seves explicacions del món,
constitueix una riquesa que es presenta de manera natural en contacte amb els
infants.
En un model
d’ensenyament de les ciències
basat en les concepcions dels alumnes, aprendre es TRANSFORMAR, és a dir, fer
evolucionar aquests seus models explicatius cap a noves formes d’interpretar
els fenòmens més acurades i raonades, més adaptades a la realitat, amb més
capacitat explicativa i predictiva.
Escoltar les seves idees, afavorir-ne l’aparició,
derivar-ne d’elles, a través del diàleg i la comunicació,
accions , recerques, proves
i arguments que portin a la destrucció i reconstrucció de concepcions i idees,
és una funció important en l’ensenyament de les ciències.
En aquest procés hi té un paper molt important
l’experimentació.
Experimentem
L'experimentació en sentit científic s’entén com
el mètode d’investigació que es fonamenta en la producció artificial i
controlada d’un fenomen per tal de dur a terme la comprovació d’una hipòtesi,
i ha estat traslladada a l’escola lligada amb més o menys encert a la seqüència
Observació/Hipòtesi/Experiència/Resultats/Interpretació/ Conclusions.
A parvulari i primària, fugint de tota pompositat, podríem, d’una manera senzilla, caracteritzar l’experimentació com un engranatge important en un cicle semblant al de la figura següent, que funciona en un procés d’interrelació contínua entre els seus components, no necessàriament ordenat.
Comprovar les nostres idees pot anar des de la
comprovació del poder de predicció d’una afirmació ( El cotxe baixa més
ràpid per la rampa perquè és vermell ), fins al plantejament d’una
experimentació amb control de variables ( controlar les condicions que
semblen necessàries per fer germinar una llavor ), o a la recollida de
dades per a verificar si és certa una dependència entre variables ( quan més
grossa és una llavor, més gran serà la planta ).
Aquest tipus d’activitat, que sol implicar manipulació i tractar amb elements reals, sol ser sempre engrescadora, però és important treure’n un màxim profit fent participar en tot el procés als nostres nens i nenes. La potència de l’experimentació rau, precisament, sobre el seu caràcter menys físic: l’activitat per sí mateixa no és suficient, ja que l’important no és tocar, manipular o fer, sinó l’activitat mental que aquest plantejament pugui comportar.
No és el mateix seguir els passos d’un experiment
plantejat com un truc de màgia, on el mag actua i el públic mira, que implicar
tot un grup en l’anàlisi del que volem aconseguir, la planificació de
l’activitat que ha de servir per a resoldre el problema, la confrontació
d’idees per a escollir la millor manera de plantejar-ho... En definitiva,
entrar en una espiral pensar-fer-repensar-refer que es va dibuixant a partir de
la discussió conjunta, i en el creixement de la qual és fonamental el paper
del mestre.
El paper de la mestra
Les particulars característiques
del pensament dels nens i nenes d’Educació infantil i cicle
inicial fan molt important la intervenció
adulta en un procés d’acostament a la ciència:
Necessiten
una persona que els recuperi les idees, les centri i els ajudi a identificar
clarament els problemes . | |
La
mestra ha d’encoratjar la recerca de vàries solucions possibles, no
acontentant-se amb 1 sola. Els nens i nenes no dominen el pensament hipotètico-deductiu,
i difícilment poden, per tant,
sense ajuda, imaginar més d’una hipòtesi plausible. |
La
mestra ha de fer aparèixer el dubte i la necessitat de
verificació. Els infants no solen dubtar de les solucions
considerades i no els sembla doncs necessari de verificar les propostes, que
ells consideren generalment com a bones. El dubte científic es desenvolupa
poc a poc i la pràctica d’activitats científiques afavoreix aquesta
adquisició. |
L’adult hauria d’organitzar la classe de manera que afavoreixi que els nens i nenes parlin dels seus descobriments i de la seva forma d’interpretar-los, que es dialogui sobre els temes. En aquestes edats, encara es troben molt centrats en ells mateixos i els costa adaptar-se al punt de vista dels altres | |
Invitar-los a que comprovin amb cura les interpretacions i que extreguin només aquelles conclusions que es deriven de les proves, a buscar pautes que es repeteixin i que serveixin per explicar fenòmens i predir comportaments. |
Experimentació lliure
I de la mateixa manera que necessiten l’ajuda de l’adult, els nens i nenes també necessiten estones d’activitat lliure. L’experimentació com a activitat oberta i no dirigida, que solem utilitzar en aquestes edats, aporta molts elements positius:
Obre
camins a partir els quals plantejar recerques És un focus d’inici a
recerques més dirigides. Els nens i nenes llencen moltes idees en
l’activitat lliure que cal recollir per a la discussió de grup posterior. | |
Permet
acostar-se a les idees subjacents dels nens i nenes. Escoltant-los,
observant el seu quefer i dialogant podem aconseguir entendre millor com
interpreten els fets. | |
Permet
als nens i nenes adquirir unes primeres bases sobre les quals tenir uns
coneixements sobre algun fenomen en concret | |
A
un nivell més pràctic, apaivaguen l’entusiasme excessiu davant materials
nous que interferiria la
possibilitat de raonar amb calma sobre la novetat. |
Però no ens hem de limitar a aquesta activitat
lliure. Després hem de provocar les idees dels nens forçant-los a fer
prediccions, a anticipar què passarà si...
, hem de poder provar si és cert el que diuen, si és vàlid només en
alguns casos, si ens satisfà l’explicació o la podem arrodonir més, si
podem buscar altres maneres de comprovar... i hem de habituar-los a compartir, a
comunicar, per tal que puguem esbrinar els models que defensen i raonar entre
tots si tenen fonament.
Mites entorn l’experimentació i el món científic
Un
dels mites lligats a l’experimentació sol ser la necessitat de material “
científic”: estris específics, laboratori.... Però l’experimentació a
educació infantil i primària no requereix de grans muntatges especials. El
material quotidià permet amb facilitat acostar-se a la majoria de fets, i el
seu ús fins i tot dóna més sentit a les accions realitzades, fa més fàcil
la generalització de les experiències i no contribueix a l’aura
mítica d’inaccessibilitat amb què de vegades es disfressa el món científic.
Evidentment que l’existència de material
preparat i estructurat ens estalviarà feina i maldecaps, però ni el tenir
aquest material soluciona l’ensenyament de les ciències ( perquè hem de
saber què fer-ne ! ) ni el no tenir-lo ha de ser excusa per no experimentar a
l’aula.
Un altre mite popular i acadèmic envers la ciència
és el de l’absolut. Des d’una visió no dogmàtica de les ciències, la
visió actual, totes les teories
són provisionals , essent els únics resultats definitius precisament
els que les refuten. Això, que és reconegut com a cert a nivell científic, més
ho hauria de ser a l’aula, on no s’ha de pretendre obtenir “EL
RESULTAT”, perfecte i definitiu, que ens solucioni per sempre més el
coneixement sobre el tema en concret, sinó anar avançant a cops d’hipòtesi
fallides cap a noves descobertes, les que en aquell moment, amb el nivell de
desenvolupament dels nostres nens i nenes, amb les dades i els coneixements de
que disposem, ens són útils per a explicar els fenòmens.
Per últim, canviar
les representacions i models dels nens i nenes no és fàcil . Pot
semblar senzill, pot donar la impressió que després d’una explicació i una
petita demostració recorden el que hem dit i són capaços de resoldre una
fitxa amb correcció, però si aprofundim, els deixem parlar o intentem que
apliquin els nous coneixements, molt probablement es tornaran a referir i basar
en les seves concepcions inicials. Destruir la pròpia manera de pensar per
reconstruir-ne una altra necessita de moltes evidències, arguments, raonaments
i visions des de diferents angles. És
un treball costós, però cal fer-lo. En altre cas, ens quedarem amb la retenció
temporal i efímera de noms i curiositats, però no haurem avançat en la
comprensió del món que ens envolta.
Montse
Pedreira |
Hi
vols afegir el TEU
comentari ? |
Escriu directament al formulari o envia un missatge