La construcció naval a l'Antiguitat       El sistema de construcció de folrat primer i juxtaposat

El sistema de construcció naval que existeix durant l’Antiguitat podríem dir que, generalitzant, es basa en la construcció d’una embarcació començant per l’estructura longitudinal axial (rodes i quilla) i a continuació la col.locació i ensamblatge de les taules del folre. Per aquesta raó en diem d’entaulament o de folrat primer, les taules del folre s’uneixen a la quilla mitjançant un tipus d’assemblatge en que hi intervenen mosses practicades a la gresa de la quilla i al coment de la paralla –primera taula del folre-, dins d’aquestes mosses s’insereixen les llenguetes i per tal de que no se separin les tres peces, es barrina un forat que travessa paralla, mossa i llengueta, i el mateix a la quilla, mossa i llengueta, clavant una cavilla de fusta a cada forat. Així el conjunt queda soldat, practicant aquesta operació al llarg de la quilla i la paralla; el mateix es farà a continuació quan es vulguin anar assemblant les diferents taules del folre entre elles.

D’aquesta manera es va donant forma al buc de l’embarcació, i no es col.locaran elements de reforç transversal fins que s’hagin col.locat unes quantes andanes de taules del folre. Aquests elements transversals són el que anomenem costellam passiu o estructura secundària, ja que qui dona la forma, solidesa i estanqueitat al buc és el mateix folre, el costellam només reforça de forma transversal al folre internament. En consequència les taules del folre tenen un gruix considerable, han de permetre que entrin llenguetes dins seu, tenen un aspecte sòlid, i es troben travessades per cavilles de fusta per a les llenguetes i claus de ferro o cavilles de fusta de les costelles (reblades en la direcció: costella-folre, és a dir amb la cabota a la costella).

Les fonts clàssiques, la iconografia i, sobretot, l’arqueologia ens testimonia de forma clara la utilització d’aquest sistema de construcció naval. L’arqueologia subaquàtica podem dir que ens dona els exemples més antics, amb els derelictes de l’Edat del Bronze localitzats a les costes turques: Sheylan Deresi, Ulu Burun i Cap Kelydonia datats entre els segles XIV i XII a.C.; aquest principi constructiu es perpetua durant tota l’Antiguitat, amb derelictes excavats que es daten del segle VII a.C. fins al VII d.J.C. i que utilitzen aquest mètode de construcció, tot i que hi ha una evident evolució, la utilització creixent de claus i perns de bronze, de ferro, el plom com a revestiment de les zones delicades de l’obra viva, a les reparacions, o bé la disminució de les dimensions de les llenguetes i el distanciament de les mosses entre sí, cada cop més allunyades a mesura que s’acosta el període tardo-romà. Els testimonis escrits més antics coneguts es troben a l’obra d’Homer (Il.líada i l’Odissea) on cita el mètode d’assemblatge mitjançant llenguetes cavillades dins de mosses, i dels exemples iconogràfics podem destacar l’estela funerària del mestre d’aixa o faber navalis P. Longidienus de finals del segle I d.J.C. a Ravenna, en el qual apareix donant forma a una costella mentre que ja té construït el buc.

El mètode de folrat primer mitjançant un assemblatge de llenguetes cavillades dins de mosses s’implantarà en la construcció naval a partir del segle V a.C. tant en l’àmbit grec, com feno-púnic i romà, usant-se fins al VII d.J.C.

Un altre model de construcció, que es basa també en el folrat primer, és el que trobem a les embarcacions que coneixem com a cosides, aquestes en comptes de tenir unes taules del folre gruixudes amb mosses, són taules que es juxtaposen també però que s’uneixen entre elles mitjançant cordes que passen a través de forats barrinats a la quilla i les diferents taules del folre; els elements transversals es col.loquen a continuació. D’aquests exemples en coneixem diversos i en diferents àrees, tant a riu com a mar: al Nil faraònic (el testimoni més antic el trobem a la barca funerària de Kheops del 2500 a.C.), en rius del nord d’Europa, també a les costes mediterrànies (Bon Porté I i Marsella a la Provença, Giglio a Etrúria, Gela a Sicília, tots dels segles VI-V a.C.). Tot i la seva presència, podem dir que serà el precedent del mètode de construcció descrit anteriorment i que el sistema d’assemblatge de l’estrcutura mitjançant cordes esdevndrà minoritari davant la omnipresència del nou mètode (amb ensamblatge mitjançant mosses, llenguetes i cavilles), el tradicional de la construcció naval greco-romana, almenys a partir del segle V a.C.