En aquesta època hi ha una regressió cartogràfica, bàsicament deguda a la caiguda de l'Imperi Romà. Els cartògrafs en el món occidental van ser exclusivament monjos per la disgregació que és produeix els primers segles de l'Edat Mitjana i la cultura va refugiar-se en els monestirs.
En conseqüència la Bíblia, la visió cristiana del món, serà la base de tota la cartografia medieval que s'imposa durant 1.000 anys.
Els mapes d'aquesta època hi ha un element comú que és l'oceà que circumda l'ecumene (les terres habitades).
Com model de mapa es va seguir la imatge del món que va donar Sant Isidor, bisbe de Sevilla, (mapa de la dreta)que torna a representar la Terra com una superfície circular perdent totalment la idea d'esfericitat.

La Cartografia a l'Edat Mitjana

Són coneguts aquests mapes com els de la T i la O. Ja que és un gran oceà que envolta totes les terres dividides en tres sectors: a la banda superior Àsia i a l'altra Europa i Àfrica, dividida pel Mediterrani.
Aquests mapes cristians tenien a la part superior Orient (Àsia) i d'aquí prové la paraula orientació i la importància de l'Orient pels cristians. Com diu la Bíblia "Déu plantà un jardí a l'Edèn, vers Orient". D'aquesta manera es fica en la part superior ( la més destacada ) del mapa l'Est on és troba el Paradís, els Reis Mags, etc.

Molts del mapes fets a l'Edat Mitjana tenien, a més de seguir els dictats de la Bíblia, una funció més estètica que no la de servir per orientar-se.
Però hi havia cartografies millors, com l'àrab que havia traduït i conservat els mapes de Ptolomeu amb el mapes d'al-Karismi i al-Idrisi que aporten el coneixement de la circumnavegació d'Àfrica.
La superació de la imatge cristiana de la Terra vindrà pel coneixement que aporten a més dels àrabs, la irrupció dels mongols a Europa i els gran viatgers com Ibn-Batuta i Marco Polo.
El viatge del venecià Marco Polo a finals del segle XIII va tenir una gran commoció, i va fer obrir la tancada concepció geogràfica del món. Va descriure la realitat de Xina (Catay), de Siam (Tailàndia), Japó, Conchinchina (Vietnam), Tibet, Ceilan, Índia, Birmània.
A la Mediterrània sorgirà un canvi de mentalitat tot creant una cartografia professional. La Corona d'Aragó (Barcelona, València i Palma ) , Gènova i Venècia van tenir al segle XIII una gran activitat comercial dins la Mediterrània. En aquest segle sorgeixen brúixoles manejables que va fer que els vaixells deixin la navegació de cabotatge (seguint la costa) i es llencin a navegar per mar obert.
Les Cartes de navegació i la orientació per la rosa dels vents són vitals, en aquest moments, i els cartògrafs poden viure de l'elaboració dels mapes. La cartografia mallorquina es gairebé la millor durant el segle XIV amb la creació de l'Atlas Català d'Abraham i Jafuda Cresques al 1375 i acabaran creant escola.
Les Cartes nàutiques amb molts detalls de petites zones eren pràcticament inseparables d'un text escrit "els portolans", que són descripcions detallades de tot allò que es veu des del mar: les costes, els ports, els fons, les direccions i maniobres per entrat o sortir de port tal com s'utilitzen avui.
Aquest cartògrafs pràctics trenquen amb tota la cartografia cristiana medieval. Pel que fa a la Cartografia l'Edat Mitjana es finita.

 
 
 
 
 
 

Al-Idrisi

Cresques