LA POESIA LÍRICA I ELEGÍACA

El nom de poesia lírica prové de l'acompanyament musical amb què se solia cantar -de la lira-, almenys en el món grec. S'han assajat diverses definicions per a la lírica antiga, de manera que a partir de cada definició varien els límits que se li atribueixen. Tant la lírica grega com la llatina es poden definir com a poesia adreçada per un jo a un tu, en el qual es vol influir.

Sens dubte va existir una primitiva lírica llatina de tradició oral originalment itàlica, de la qual, tanmateix, queden ben poques restes. Però la lírica transmesa textualment té en realitat un origen culte, que parteix dels models grecs, i no apareix fins al segle I a.C. amb Catul i els poetes neotèrics.

Per comoditat en aquest apartat es reuneix tota la poesia personal o subjectiva (enfront de l'èpica o la didàctica), malgrat que de fet es poden distingir diversos gèneres més específics.

L'epigrama sovint comparteix temes amb la lírica, tot i que el seu origen és ben diferent: l'epigrama era en un principi una composició inscrita en la pedra, sobre una tomba o un pedestal, caracteritzat per l'ús habitual del dístic elegíac, per la brevetat i per la interpel·lació al qui passava per davant. En sentit ampli els epigrames són poemes breus, concisos, sovint -però no sempre- amb més o menys intenció humorística i en general vinculat a les relacions socials o amoroses. Els primers epigrames llatins conservats són els de Catul.

En la literatura grega l'elegia és originàriament una composició en dístics elegíacs d'un tema qualsevol. Els poetes alexandrins del s. III a. C. canten a les seves elegies amors mitològics i Catul, el primer poeta romà del qual tenim elegies, ja introdueix el subjectivisme en els mites que hi narra. Per aquest camí l'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps d'August com a poesia que parla de l'amor que sent el poeta, sentimental i sensual alhora. El seu moment d'esplendor arriba amb Tibul i Properci i Ovidi. Ovidi estén l'elegia a nous temes i amb les seves últimes elegies, escrites en l'exili, sorgeix l'elegia dolorosa, que esdevindrà única en el concepte modern d'aquest gènere.

 

Bes de sàtir i nimfa, Ara Grimani,
Museo Archeologico, Venècia, època d'August.