Viure i deixar viure
Els humans no podem viure sense valors.
En totes les nostres accions sempre hi ha algun tipus de valor o de contravalor imperant.
Els valors són com horitzons de referència que orienten la nostra vida vers un determinat sentit.
Els valors configuren el caràcter de la persona i ens permeten desenvolupar-nos al llarg de la nostra existència.
Viure és un aprenentatge llarg i apassionant. Sempre som en camí. Un aprenentage que mai no acaba d’arribar a la seva plena culminació. Viure és deixar-se interpel·lar constantment pels reptes que ens presenta l’existència. No sempre és fàcil assumir el repte de viure i molt més difícil és viure amb dignitat, és a dir, saber viure lliurement i responsablement. Hi ha moltes formes de viure i cada persona esculpeix la seva pròpia manera de viure. No tots vivim de la mateixa manera, ni tenim presents els mateixos valors a l’hora d’encarrilar la nostra existència. La singularitat d’una persona s’expressa en la seva manera de viure, de pensar i d’actuar. Hi ha una íntima relació entre els valors i la manera de viure. Els valors ens ajuden a viure, a viure amb més intensitat i profunditat la nostra quotidianitat. Els valors configuren el caràcter de la persona, donen fortalesa a l’esperit i ens permeten desenvolupar-nos al llarg de la nostra existència. Hi ha valors que ens ajuden a viure amb més plenitud la nostra vida. Quan ens deixem educar pels valors, aprenem a mirar el món amb uns altres ulls, a gaudir a fons de la realitat, a viure amb intensitat. És propi de l'ésser humà viure «ENTREVALORES» i no simplement «vegetant». Per això serà necessari crear l'ambient, el clima, l'atmosfera adequada. Però aquest «humus nutrient» no apareix per generació espontània, s'ha de cultivar, conrear i cuidar.
«En tot ésser humà hi ha una esfera de qualitats que, degudament conreada, pot créixer i desplegar-se, fer-se gran i assolir tota la seva esplendor. La llavor dóna fruit quan ha estat regada una vegada i un altra, quan li ha tocat adequadament el sol i l’aire. L’esclat de la tija requereix, però, temps i paciència. Hi ha temps entre sembrar i el de recollir, però entre un temps i l’altre, hi ha un llarg parèntesi que no és perquè sí. Durant aquest interludi té lloc, secretament, discretament, el creixement de la llavor, la miraculosa alquímia que fa possible la metamorfosi de llavor a planta. Cal tenir-ne cura, perquè arreli bé a la terra i es desplegui donant tot el seu esplendor, el que està contingut, secretament, en el nucli de la llavor.» (F. TORALBA: El valor de tenir valors)
Joan Oró (1923-2004) (*)
Eminent bioquímic català, els estudis del qual han estat claus per entendre l'origen de la vida a la Terra.
Viure és un aprenentatge llarg i apassionant que es perllonga al llarg del temps i de l’espai i que mai no acaba d’arribar a la seva plena culminació. De fet, sempre som en camí i cada moment ens aporta nous materials per reflexionar i per assumir en la nostra pròpia consciència. Viure és deixar-se interpel·lar constantment per allò que ens aboca l’existència, sigui plaent o sigui dolorós. No sempre és fàcil, però, d’assumir el repte de viure i molt més difícil és viure amb dignitat, és a dir, saber viure lliurement i responsablement.
Hi ha moltes formes de viure i cada persona escolpeix la seva pròpia manera de viure. La singularitat d’una persona no és quelcom abstracte o indefinit, sinó que s’expressa en la seva manera de viure, de pensar i d’actuar. És més, en la seva forma de viure detectem la seva identitat, la seva manera de ser, encara que, evidentment, sempre hi ha una distància entre el que detectem de l’altre i el que l’altre és en si mateix.
Hi ha una íntima relació entre els valors i la manera de viure. Els valors ens ajuden a viure, a viure amb més intensitat i profunditat la nostra quotidianitat.
Hi ha una íntima relació entre els valors i la manera de viure. Els valors ens ajuden a viure, a viure amb més intensitat i profunditat la nostra quotidianitat, a assumir allò que ens presenta l’existència diària. Els valors no són una fugida per la tangent o una manera d’escapar-se d’aquesta vida tot projectant-ne una altra de diferent, sinó tot el contrari. Viure és comprometre’s a cada instant i els valors ens faculten per discernir adequadament la qualitat dels nostres compromisos vitals.
Els valors ens faculten per viure aquesta vida, amb les seves dificultats, però també amb els seus regals. També ens ajuden a relacionar-nos millor amb el món que ens envolta, amb els altres i amb la natura. Els valors configuren el caràcter de la persona i, encara que són invisibles i intangibles perquè no es veuen ni pesen, donen fortalesa a l’esperit i ens permeten desenvolupar-nos al llarg de la nostra existència. Per això, els valors són per viure’ls i per gaudir-ne. No són entelèquies abstractes que són allí, en un món distant i llunyà de l’home, sinó que formen part de la nostra vida i, a través de l’educació, cal desvetllar-los i enfortir-los.
Educar en valors significa ajudar l’educand a descobrir els valors latents en la seva consciència i a donar-los-hi consistència i solidesa a través de l’exemple i del testimoniatge. Els valors no es poden aprendre d’una manera objectiva, com si fossin dades geogràfiques o realitats numèriques, sinó que s’han de comunicar d’una forma indirecta i subjectiva. Es transmeten a través de la vida que porta un determinat subjecte i, la majoria de les vegades, d’una manera indirecta, és a dir, sense referir-se explícitament al valor en qüestió.
Certament, hi ha valors que ens ajuden a viure amb més plenitud la nostra vida, tots i cada un dels moments que ens toca viure, però també hi ha contravalors o valors negatius, que erosionen greument el caràcter i que fan que la nostra quotidianitat sigui encara més crua i més difícil. Els valors ens ajuden a veure el costat bo de viure, mentre que els contravalors ens priven del goig de viure. La realitat, en si mateixa, és neutra, però segons la nostra mirada adquireix una tonalitat o bé una altra. Aprendre a viure és també aprendre a mirar la realitat amb uns ulls nous. Això no vol dir amagar les dificultats i menys encara obviar-les, sinó tot el contrari. Quan ens deixem educar pels valors, aprenem a mirar el món amb uns altres ulls, a gaudir a fons de la realitat, a viure amb intensitat. Els valors estan al servei de la vida i no la vida al servei dels valors. Val la pena lluitar i esforçar-se per assolir un determinat valor, sempre que aquest valor ens ajudi a viure amb més llibertat i responsabilitat la nostra existència de cada dia.
Cal aprendre a viure a poc a poc, optant a cada cruïlla i reflexionant sobre allò que ens convé a cada moment. Les experiències del passat ens ensenyen a entomar el present i no podem viure com si res no hagués succeït en un temps pretèrit. La memòria també ens alliçona respecte al nostre futur. Però els valors no tan sols serveixen per viure la pròpia vida amb dignitat, sinó per deixar viure els altres. Cal aprendre a viure, però també cal aprendre a deixar viure els altres, perquè, ho sabem prou bé, hi ha formes de vida que priven de viure els altres i vulneren el dret que tenen els altres a viure lliurement.
Viure i deixar viure! Heus aquí el gran lema! Però deixar viure els que m’envolten no vol dir desinhibir-se’n, o sigui, practicar la indiferència vers ells, sinó més aviat tot el contrari. Deixar viure els altres és una manera activa d’ésser al món, un estil de vida que es caracteritza pel respecte i per l’atenció envers les persones que m’envolten. Els valors ens ajuden a viure individualment, però també col·lectivament. Deixar que els altres visquin, encara que la seva manera sigui diferent de la pròpia i fins i tot directament oposada: Heus ací el gran repte!
Vivim en un món plural on coexisteixen diferents formes de vida de manera simultània. No tots vivim de la mateixa manera, ni tenim presents els mateixos valors a l’hora d’encarrilar la nostra existència. Aquesta pluralitat tan palesa en la vida quotidiana i tan present en el cos social és, en si mateixa, rica i embelleix la realitat. Res no fóra pitjor que habitar en un univers uniforme, idènticament igual, on no hi hagués cap singularitat, cap originalitat, cap contrast. La diferència és bella en si mateixa, mentre que la reiteració del mateix és empobridora des de tots els punts de vista.
Ara bé, no sempre és fàcil viure amb els altres, especialment quan els altres viuen segons uns altres valors i tenen uns altres costums i hàbits socials. No és lícit fer una mera apologia de la pluralitat, sense adonar-se de les tensions que s’hi generen. La diversitat és fecunda, però cal educar les persones perquè sàpiguin viure en una atmosfera plural. En certa manera, és més fàcil viure en la uniformitat, perquè tots els moviments de l’altre són previsibles i esperables, però viure en la diversitat exigeix un aprenentatge social i una bona dosi d’elasticitat anímica. Atès que la tensió és inherent en un marc de pluralitat axiològica, es fa necessari aprendre a viure —en— aquesta tensió, sense caure en la violència, en la coacció i menys encara en formes de colonialisme.
Cadascú té dret a viure la seva vida lliurement, però això també vol dir que té el deure de respectar la vida de l’altre i la seva forma d’expressivitat. Només quan una forma de vida atempta directament contra la vida d’un altre o bé contra algun dels seus drets fonamentals, cal intervenir i apel·lar a una ètica mínima. Els valors que aquí recollim ens ajuden a viure individualment, però també col·lectivament, especialment en un marc de pluralitat social. Són valors que afavoreixen el creixement personal, però també el creixement com a poble, i fomenten la convivència i la bona harmonia social.
En termes generals, la diferència genera por i, en alguns casos, fins i tot rebuig. Allò diferent ens sorprèn, ens desconcerta i fins i tot pot amenaçar-nos; mentre que allò igual ens tranquil·litza, ens reconforta perquè ja sabem quines conseqüències té. Davant de la diferència, sentim por, tenim temor de perdre la nostra fràgil identitat i, per això, practiquem, a voltes, l’actitud defensiva, ens tanquem dins el recinte de la pròpia muralla i tractem d’evitar la topada amb els altres. No és correcte plantejar el repte de la diferència en termes exclusivament problemàtics, sinó que també cal plantejar-la en termes de possibilitat. La diferència és una invitació a viure, d’una altra manera, la nostra existència i ens convida a veure el món amb uns altres ulls. Cal aprendre a gaudir del fet de la diferència i adonar-se del joc de relacions que s’hi produeix i de la fecundació resultant tant a nivell cultural com de valors.
Els valors es manifesten en les nostres accions i omissions, en les nostres paraules i també en els nostres silencis. Però, una cosa són els valors que diem que tenim i una altra cosa, ben diferent, per cert, són els valors que realment vivim en la nostra vida. Per esbrinar els valors que mouen una existència cap a un determinat horitzó de sentit, no hi ha altra manera d’investigar-los que fixant l’atenció en la manera com es desenvolupa aquella vida. A través dels seus moviments, podrem anar esbrinant quins són els valors reals que fan moure aquella vida en una determinada direcció. Els valors són com horitzons de referència que orienten la nostra vida vers un determinat sentit.
Vivim en un món on no hi ha un únic horitzó de sentit. Els humans donem sentit a la nostra vida de maneres molt diferents i això explica que la nostra noció de temps i d’espai també sigui molt diferent. Quan afirmem que quelcom té valor, estem dient que val la pena dedicar-hi temps i esforç i que aquest temps i que aquest esforç que hi estem posant té sentit. Mentre que quan quelcom no té valor per a nosaltres, tampoc no té sentit dedicar-hi temps i esforç. Hi ha, doncs, una íntima relació entre temps, sentit i valors.
Vegem-ho amb alguns exemples. Per al lector empedreït, llegir llibres no és una pèrdua de temps, sinó que té valor i té valor perquè té sentit. A través de la lectura, s’adona que enriqueix el seu esperit i que amplia les seves perspectives vitals. Per al corredor de fons, en canvi, córrer una llarga distància no és una pèrdua de temps, perquè córrer té valor per ell mateix i té valor perquè té sentit. S’adona que d’aquesta manera aprèn a senyorejar el seu cos, aconsegueix atemperar les seves tensions quotidianes i a meditar personalment sobre la seva vida.
On reflectim autènticament quins són els nostres valors és en la gestió del temps que fem al llarg de la nostra vida.
Es podria afirmar que, de fet, allí on reflectim autènticament quins són els nostres valors és en la gestió del temps que fem al llarg de la nostra vida. Ho podríem expressar en una sola frase: «Digues-me què fas amb el teu temps vital i et diré quins són els teus valors». La relació amb una persona que viu la seva vida a partir d’uns valors diferents dels propis sempre és interpel·lant i alhora desafiant. El contacte amb una persona d’aquest tipus, un estrany moral, en podríem dir, ens ajuda a veure el món amb uns altres ulls i això ens obliga a projectar una mirada crítica vers els propis valors personals.
No és cert que visquem en una permanent crisi de valors i no és la nostra finalitat tractar de pal·liar, encara que sigui mínimament, aquesta crisi de valors amb la publicació d’un text on hi ha continguts cent valors diferents. Vivim en un món on hi ha, més aviat, una inflació de valors, on conviuen estils de vida diferents, on es dóna una autèntica pluralitat de costums i d’hàbits que enriqueixen notablement les nostres societats. Sí que és cert que alguns valors transmesos generacionalment s’han desvirtuat o bé s’han transformat amb celeritat, però els humans no podem viure sense valors i, encara que no en siguem del tot conscients, en totes les nostres accions sempre hi ha algun tipus de valor o de contravalor imperant. Cal prendre’n consciència i ser capaços de fer autocrítica respecte els nostres propis hàbits i costums.
Partim de la idea que la felicitat no rau en les grans coses, en les grans paraules o en les grans conquestes, sinó en les petites coses de la quotidianitat. Potser algú considerarà que aquesta idea de felicitat és molt minimalista i fins i tot dimissionària, però estem convençuts que la vida bona, la vida bella i harmònica, tal com dirien els grecs, no s’assoleix perseguint grans fites, a l’estil de Prometeu o de Faust, sinó en la manera d’assumir la pròpia quotidianitat i la capacitat que tenim de donar-li forma amb les nostres mans. No podem perdre de vista el caràcter finit i vulnerable de la condició humana.
Els valors ens ajuden a viure amb intensitat la nostra quotidianitat i, quan vivim coherentment la nostra vida amb els nostres propis valors, ens sentim profundament feliços. De fet, hi ha una estreta relació entre valors i felicitat. La felicitat és, a grans trets, la vida ordenada, l’existència harmònica i equilibrada. Quan hom, en canvi, viu la seva vida en oposició constant amb els valors que sent dins de la consciència, se sent infeliç i buit.
Quan, d’altra banda, és capaç de projectar en la seva existència, en la vida de cada dia, els valors que bateguen en la seva consciència, la seva vida adopta una forma ordenada i bella, no hi ha fractura entre l’home exterior i l’home interior, aleshores hi ha transparència.
Font: Francesc TORRALBA: Cent valors per viure. La persona i la seva acció en el món. (Extracte del pròleg)
(*) Joan ORÓ: des de petit es va mostrar interessat pel paper de la humanitat a l'Univers. L'any 1952 emigrà als Estats Units i el 1956 es doctorà en bioquímica. A partir del 1963 va col·laborar en diversos projectes d'investigació espacial de la NASA, com el projecte Apollo. Va tornar a Catalunya l'any 1980 per col·laborar en els nous plans de desenvolupament energètic i l'estudi de fonts alternatives d'energia.
Veure la secció: L'OFICI DE VIURE
