titulo de la web

Poemari de Mar Galceran (II)

Escolta aquestes paraules, fixa-t’hi atentament...

"...Vaig entendre que en aquest món hi estem per estimar, que l’únic que té sentit en aquesta vida és estimar, estimar els altres... això és el que realment un s’emporta a l’altre món. I que només l’amor és capaç de transcendir la desolació humana, que només l’amor es capaç de transcendir el sofriment i que només l’amor es capaç de transcendir la mort.

Anem construint-nos com a "samaritans", en la mesura que som capaços de posar-nos a disposició de l’ésser necessitat i que tots som éssers necessitats... Quan un va experimentant aquesta actitud de posar-te al servei de les necessitats dels altres, això també implica anar-te també descobrint a tu com a persona...

... és un camí de relació que ens permet copsar la profunditat de l’ésser humà, el que ens permet descobrir qui som nosaltres però també qui és l’altre… és una relació, és una experiència relacional, però no una experiència qualsevol, és una experiència de connectar amb la profunditat de l’altra persona, connectar no amb l’aparença, no connectar amb la màscara, amb el rol que representa aquella persona, amb el que fa aquella persona... relacionar-me des de la profunditat del que ella era, des del que ella m’expressava des de la seva fondària, des del seu sentiment... si m’hagués relacionat més des de la seva aparença o des del que ella feia o des de certs prejudicis que un pot tenir respecte aquella persona, des del rol, des del que fan... i no des de una trobada amb la profunditat de l’altre que em permet despullar-me dels prejudicis que jo pugui tenir... no puc descobrir ni qui sóc jo, ni qui és l’altre... i tampoc em puc posar a la seva disposició... jo em puc posar a disposició de servei de l’altre quan connecto amb la profunditat de l’altre persona... perquè això és el que genera un procés de transformació... i això és el que permet sostenir la indigència del que està necessitat...

... quan jo sóc capaç d’exercitar-me, en aquest exercici de donació a l’altre, d’entregar-me a l’altre i puc descobrir el que l’altre és, aquesta fidelitat en l’altra persona, de creure que l’altra persona té un fons de bondat, més enllà de la seva màscara, més enllà del seu paper social, més enllà del que està fent... quan jo crec profundament amb que la persona que tinc al davant, qualsevol persona que estigui en una situació de vulnerabilitat, d’indigència... quan jo realment crec i tinc fe en què dintre d’aquella persona hi ha aquest fons de bondat, hi ha aquest fons de divinitat, aquesta petjada del diví, de llum... això és el que permet rescatar aquella persona de la seva pròpia indigència i confrontar-la amb la seva veritable naturalesa… que és llum i que és amor..."

Font: "Bon Samarità", Mar Galceran a 'SomCristians', 230322
https://www.youtube.com/watch?v=4RAIXhSTI_A&t=1935s

Anterior

Escolta les meves paraules, fixa-t’hi atentament: no les perdis mai de vista, guarda-les al fons del cor; qui les acull troba la vida, són remei per a tothom; per sobre de tot vetlla el fons del cor, perquè d’allí surt la vida” (Pr 4, 20-23). (Citat per Mar Galceran a "Entre el silenci i la paraula")
Hay vida …. y esperanza,
cuando alguien ama
contra toda lógica,
contra toda razón,
contra toda posibilidad.

Hay vida …. y nuevas oportunidades,
en la fuerza y el coraje
de quienes luchan día a día,
en medio de su desolación,
para construir los sueños
de una vida mejor.

Hay vida …. y luz,
en el corazón de aquellos
que responden,
serena y pacíficamente,
ante la impunidad del mal
que los asedia,
y en los que no guardan rencor
ante la ofensa y la agresión.

Hay vida …. y belleza,
en la armonía de la creación,
y en aquellos que aman,
apasionadamente, todo lo que hacen,
no para sí, sino para ofrecer al mundo.

Hay vida …. y alegría serena,
en el corazón de los que saben vivir
acogiendo y agradeciendo todo lo que son
y lo que tienen, sin desear más
o, incluso, sin tener nada.

Hay vida …. y ternura
en los gestos de compasión
de los que curan heridas
y remiendan las roturas del corazón.

Sí, hay vida cargada de Luz,
esperanza, novedad, belleza,
ternura, alegría …
Y una música de Amor que todo
lo envuelve más allá
de los confines de la Tierra.
Nada podrá silenciar su
Eterna sinfonía.
Tampoco el mal, … ni la muerte.

Hi ha una força silent
i misteriosa,
invisible però perceptible,
a voltes suau,
a voltes vigorosa,
que m'impulsa
a no escoltar cap veu
que no sigui la veu
que, en mi, em parla
per a ser com jo soc
en plenitud.

Hi ha una força que m'alena
en cada respir d'amor,
quan ja l'ofec asfixia
els meus pulmons.

Que em desxifra interrogants
i revela sentits a dolors
que esdevenen guaridors.

Que em congela tot enuig
i tota malfiança,
i ho transmuta
en aigua clara que sadolla
la set de pau i benaurança.

Que em mena sempre
a la vida i l'esperança
I no dóna descans
ni a l'alegria ni a
l'entusiasme.

Que em diu a cau d'orella,
segueix el teu camí
que és el meu camí
per a tu.

¡Oh alè i força de vida!
que tota por asserenes
i tota trencadissa restaures,
no has marxat. Ets aquí.
Respira'm,
renova'm,
vivifica'm
encoratja'm!
I omple de creativitat
aquest camí ample
que s'obre davant meu.
Et seguiré arreu on vagis,
sense mirar enrere,
sense escoltar cap altra veu
que no sigui la teva veu
que em repta a viure
lliure d’afectes i consol,
de seguretats i de refugis.

Et seguiré en l'àrdua ruta
per deserts i mars,
a voltes de calma,
a voltes d'amenaces i
infortunis constants.

Et seguiré amb el pas
vacil·lant i maldestre,
que tu mai recrimines
i clavaré l'àncora
en la humanitat sofrent
del teu ser itinerant.

Et seguiré...,
a vaivé deis vents
de la incertesa.
Però tu, Oh Amor etern,
si veus que em perdo
o descarrilo, no deixis
de venir a rescatar
aquest cor meu,
que tan sovint batega
descompassadament.
Obrim dreceres d'esperança
quan no cedim a la confrontació,
ans abracem el que ens separa
per teixir plegats un futur nou.

Aplanem els turons de la rancúnia
quan deixem pas al dolor que els alimenta
i agraïm el record dels dies dolços
que deixarem escrits en la memòria.

Alcem les fondalades de la impotència
quan persistim confiadament en la denúncia
de tot allò que ens encadena,
malgrat el silenci de les paraules
o els desamors que ens humilien.

Tan és el temps que ens cal per retrobar-nos
perquè és el caminar tenaç
el que fructifica en l'ocult dels dies
i en el temps adormit de l'espera.
De nou construirem plegats
el viure que ens allibera.
Ser sal, la teva sal,
quan hem perdut tota esma i tot vigor.
Quan l'absurd i la perplexitat
emboiren els fets que ens succeeixen,
fent trencadissa la nostra confiança.
Ser llavors sal, la teva sal,
que, anònima i discretament,
retorna l'alegria serena
en mig les contrarietats de la vida,
i és font de noves forces i nous sentits.

Ser llum, la teva llum,
quan les tenebres ens envaeixen l'ànima
i els patiments tempten el ble que vacil.la.
Ser llum, la teva llum,
Quan falsos estels ens arrastren
per camins equivocats
o quan ja no hi ha cap estel,
ni far, ni camins en l'horitzó.
Ser llavors llum, la teva única llum
capaç de revifar la flama dels cors
i reconduir les passes pels camins
de la veritat.

Ser la teva sal i la teva llum,
en el nostre ser res.
Sortiré d’aquesta terra
camí d'un horitzó que mai no he vist,
però que crec ple de vida i d'esperança.

Sortiré d’aquesta terra,
amb pors i terrors a l’equipatge.
Sense garanties de res,
ni tan sols de sobreviure,
amb l’únic anhel de retrobar
el pa i l'aigua, la pau i la dignitat
que aquí ens han manllevat.

Sortiré d’aquesta terra,
sense càlculs, ni lògica, ni preguntes,
per a travessar deserts i nits i albades,
cercant la teva llum que tant ens has promès.

I si no hi arribo... Continuaré creient,
sense haver-te vist, que sortiràs a retrobar-me
per alliberar-me de les ombres de la mort,
i sostenir-me en el braços de la teva eternitat.
Què hi ha en tu
que trenca tota lògica
del passat i del present,
obrint camins intransitats
que ningú podia imaginar?

Què hi ha en tu,
que no es venç al domini
de la mesquinesa,
ni de la maldat,
ni de la rancúnia,
i desvela una llum,
que no té nom,
trencant els silencis
i les foscors
del teu cor?

Exulta!
I lloa el Misteri de la vida
que sorprèn,
que descol·loca,
que t'interroga
i et mena sempre a l'esperança
d'una nova humanitat.

Exulta!
i respon,
lliure ja de tot,
a la bogeria
de l’amor.
Que no s'aturi el vent que
impulsa l'avançada,
ni es fongui el far
que orienta l'horitzó
de la travessa.

Que cap injúria
destorbi la pau,
de la profunditat del mar
per on navegues.
Ni la impotència
davant la injustícia
et faci clavar l'àncora
de la renúncia.

Cala a fons les xarxes
de l'esperança
i confia en el Misteri silent
que et vetlla en els infortunis
que t'assalten.

Arribaràs a port
i no serà mai en va el teu viatge
si de l'amor n'has fet bandera
en el cor de la teva entrega.
On és l'Estel que cerques?
Algú l'ha penjat per a tu
en el firmament des de l'Eternitat.
I tan sols espera.
Espera que reconeguis la teva ceguesa.
Espera que coneguis l'obscuritat de la teva nit,
no pas perquè caiguis en la desesperació
sinó perquè, des de la foscor més intensa,
alcis la mirada i puguis copsar
la seva llum veritable amb tota la seva força.

Sí, l'únic que has de fer és aixecar els ulls
i mantenir la mirada al teu voltant,
fora de tu mateix.
Mirant i deixant-te mirar.
Mirant i deixant-te meravellar
per la infinitat de petits estels d'amor que t'embolcallen,
nascuts de l'explosió de la Supernova,
font de tota plenitud.

Sí, alça ara els teus ulls
i veuràs l'Estel que cerques.
La Supernova que va guiar els Mags
i que condueix la història de la humanitat.
Que la seva llum et guiï
fins a l’establia de la teva plenitud.

Mira que alegre i amable
et ve la vida, quan tu, per dins,
li dius amén a tot el que et convida.
Fins i tot el sofriment
s'adorm en pau
mentre et respira.

Sap que l'aridesa
per on transites
és terreny adobat
per la confiança
que t'alimenta.

Arribaran els fruits,
a destemps i potser afeblits
per aquest clima foll,
profanat a mans nostres.

Però els fruits de veres
seran dins teu
quan ja res destorbi
la serenitat de l'ànima
ni el desig d'amor
que et mena a l'esperança.

Dir amén a la vida
i que aquest amén
sigui agraïment i sembra
de vida nova,
que sempre arriba.
Hi ha qui entra en la nostra vida
sense demanar permís,
sense trucar a la porta.
I així, com si res,
decideix quedar-s'hi
i posar-te la casa dalt a baix.
T'atrapa fins al moll
de l'ànima i de cop i volta,
ferida,
et sents a la deriva
en mig d'un foc
que abrassa i encén,
en el teu ser esmorteït,
nous impulsos, creativitat
i sentits per estimar.

Hi ha qui entra
sense demanar permís
perquè tu, inconscient de tot,
t'havies deixat la porta
entreoberta i sense campana
a l'entrada per avisar.
Beneït descuit!
Més val un cor ferit d'amor
que un amor que mor
per no estimar.
Caminar,
a poc a poc,
per sostenir les forces.
El camí és llarg.
I sortejar els entrebancs
i les inclemències que
ens surten al pas.
Reposar i repostar,
quan el cos flaquegi,
omplint-te de la serenitat
i bellesa que et rodeja.

No anar sol,
perquè tot és més planer
quan l'estima t'acompanya.
Cercar suport, quan els desnivells
reclamin recolzar-te.
I ser prou humil
per retirar-te i cedir el pas
quan el teu ritme no acompanyi.

Caminar llargament...
Un bon entrenament
per afrontar la nostra vida.
Aquesta llum que m'encisa la mirada
i exalta els ànims adormits,
és anunci i Presència d'esperança.
Llum en la fosca,
força en la debilitat,
escalf en la fredor,
tendresa en l'aridesa,
creativitat en la monotonia.

Quina pau saber que
neixes de nou, cada dia,
i en tu, Tot pren sentit.
Una presència en l'absència.
Presència de silenci, pau,
quietud, harmonia i bellesa.

Una presència endins,
en el profund del cor,
quan enfora el caos,
la urgència i la injustícia
s'apoderen de nou de tu.

Una presència
roman sempre en l'absència,
malgrat sovint resti adormida.

Res és del tot nítid i diàfan
en l'existència humana.
Llevat quan la Presència
ho transfigura i t'impulsa
a transformar la realitat.
Ser far en la nit
i durant el dia
espai d'acollida
que apunta a l'Infinit.
Blau intens de calma,
en el vertigen de la incertesa.
Oceà de confiança
en la por de la tempesta.

Ser far en la nit
i durant el dia,
timó que orienta
la travessa.
Contemplar com es genera la vida,
fins i tot en els llocs
més inhòspits o insospitats.
I sentir-te còmplice
de la cura i estima
per sostenir-la i fer-la créixer.

No és això la felicitat?
Santes i sants
tots els diferents i estigmatitzats,
en un món que tot ho homogeneïtza
i ho etiqueta.

Santes i sants
tots els fracassats i derrotats
en un món que cerca
l'èxit i la notorietat.

Santes i sants
els febles i vulnerables
en un món que es creu
autosuficient i capaç de
controlar-ho tot.

Santes i sants
els pobres i senzills
que no aspiren a l'abundància
i l'acumulació.

Santes i sants
els qui mantenen
la pau i la calma
en un món assetjat per l'odi
i la violència.

Santes i sants
els compromesos amb la
justícia i la igualtat,
en un món que viu en la
indiferència i la insolidaritat.

Santes i sants
tots els qui heu viscut
i viviu estimant
qualsevol alteritat.

Vostre és el regne de l'Eternitat.
No és una espera callada,
la que cerca comprendre
les raons de l'ofensa o
el dissentiment.
Deixa que el temps
aquieti les turbulències
dels sentiments,
per reprendre el diàleg
amb gestos de tendresa.

No és una espera adormida,
la que cerca la vida en cada
ferida i límit que l'amenaça
i debilita.
S'alça, a cada moment, per trobar
el bàlsam i els recursos
que la restaurin.

No és una espera distreta,
la que lluita per retornar
la justícia i la dignitat
a qui se'ls ha arravatat.
Mira, s'afecta i s'implica
en la denúncia de vulneració de drets
i en l’atenció a la humanitat sofrent.

És l'espera que anticipa
futurs imaginables,
que genera dinamismes nous,
que dóna prioritat al temps,
que ajuda a teixir somnis.

En aquesta espera desitgem
viure i caminar.
Aquí estan les creus.
T'assalten en qualsevol
revolt de la vida.
No has d’anar a buscar-les.
Se't presenten així,
sense avisar-te.
I aquí les tens, reptant-te.
No et preguntis per què hi son,
no trobaràs resposta.
Pregunta't, en tot cas,
què pots fer en elles
i amb elles.

No t'ofusquis,
no pensis que és l'única
realitat existent.
Hi ha llum i claror
i bellesa, per sostenir-les
i endolcir-les.
I si no la veus, cerca-la.
I si ni tan sols pots cercar-la,
abandona't a l’esperança
que algú altre ho farà per tu.
I aquest Altre esdevindrà pau
en tu.
Rema mar endins
i alça les veles que t'han de portar
vers oceans inesperats.
No tinguis por si les tempestes
fan trontollar la nau,
ans confia en les mans d'Aquell
qui porta el teu timó.

Rema mar endins,
i llença les xarxes
per rescatar dignitats i desamors
en el cor de tantes dones
que esperen esquers de
tendresa, reconeixement i acollida.

Rema mar endins
i tira l'àncora en el port
del Misteri que t'habita,
fortalesa i esperança per emprendre
sempre noves rutes.

Rema mar endins,
I que els vents et siguin propicis!
Ja arriba la tendresa.
Ja és aquí, en cada vida fràgil
que reclama la nostra estima,
acollida i atenció.

Sí, ja arriba la tendresa,
la que ens mena a l'esperança
i ens retorna l'alegria.
La que ens salva de solituds
i menyspreus.
La tendresa adormida
a recer d'un portal,
a ple carrer o en una habitació
sense companyia,
a l'espera que algú l'abraci
i la restauri.

Ja és aquí,
la tendresa infinita feta carn,
quan la teva cura
és capaç de despertar-la
i exaltar-la amb la dolça
cançó de l'amor.
Alçar els ulls
i adonar-se que la vida
és un entramat de bellesa
diversa, creativa, fràgil i forta,
lluminosa i obscura,
tremendament complexa,
estimulant, reptadora...

I tu, mirant a terra
et sembla tot tan rutinari
gris, monòton, aclaparador....

I si visquéssim sempre
amb els ulls alçats?
En la meva má...
un desig d’esperanqa,
un afany d'alliberament,
un crit de dignitat,
un anhel de ser estimada,
una tenacitat de confianza.

En la teva má...
una intuïció que acull,
una compassió que abraça,
una força que restaura,
un cor que estima.

Pren-me de la má
i totes les meves ànsies
seran saciades.
Preparar-me...
per a trobar,
per a rebre
l'infinit d'Amor i possibilitat
que en tot, i en mi, habita.

Estant atenta
Estant oberta
Respirant....la vida.

Buidant-mede tot el sobrer
que tant emboira
el centre del meu ser.

Camí:
Silenci
Quietud
Nuesa
Incertesa
Ferida
Abandó
CONFIANÇA
Hora blava,
dolça suavitat en l'adéu del dia.
Cau un tel de tendresa
quan tot es deixa anar,
sense retenir res.
Després queda una
foscor serena,
que mai és plena del tot.

Hi ha espurnes de llum,
guspires d'esperança.
Perquè en la vida,
tot el que es deixa anar,
després del silenci,
et sorprèn amb noves albades.
Enllà, a l'horitzó, el dia s'allarga.
Aquí, la nit s'avança i els canyissars
no et permeten veure el més enllà.
Però hi ha llum a l'infinit i escletxes
per on colar-se.

Alça el vol i pren perspectiva
per travessar-les.
Hi ha un espai de llum i claredat
on tots podem emmirallar-nos
sense necessitat d'emmascarar-nos.
Un espai on tota diferencia queda
integrada en harmonia
i comunió.
Tot és U.
Divers, creatiu,
canviant, imperfecte.
Però U.
Enllà, a l'horitzó, el dia s'allarga.
Aquí, la nit s'avança i els canyissars
no et permeten veure el més enllà.
Però hi ha llum a l'infinit i escletxes
per on colar-se.
Alça el vol i pren perspectiva
per travessar-les.
Si no et donés la llum
series branca adusta
i matussera,
però el seu raig
desvela en tu,
la força i la bellesa
que et resta oculta.

No és així, també, en la
nostra ànima?
Hi ha parts obscures
darrera la bellesa
externa o qualsevol aparença
falaguera.
Que ràpidament sucumbim
als encants que ens encadenen
i que suaument passen de llarg
les veritats que ens alliberen.
Imponents els reptes que ens esguarden,
però més imponent és la confiança
i tenacitat que ens empeny a assumir-los.

I si no arribem....
el camí no haurà estat en va.
H¡ ha bellesa i terreny adobat arreu
per l'amor que regalima en la sembra.
No, no som de ningú.
I dir adéu és un acte suprem
de llibertat, coratge i fidelitat
a una mateixa.

Tan sols l'amor real allibera,
Un punt de llum en l'infinit de la nit.
Però no és aquesta
sinó la llum de veres,
que resta oculta en el més profund de tu,
la que transforma la nit
en un infinit de llum.
A voltes s'enteranyina el cel
i et preguntes per què la vida
és tan complexa i tan injusta.
Condemna a innocents
i beneficia a mesquins.

Amb tot...
en tanta innocencia
ultratjada
hi ha una dignitat
que ennobleix el món
i l'humanitza.

Sovint la bondat
té rostre de soledat amarga,
pero és pau
en la intimitat de l'ánima.


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...