Incompatibilitats del “paradigma tecnocràtic”

El fenomen humà es caracteritza per una inflexió en què la biologia o "naturalesa" es metabolitza en formes de caràcter simbòlic-hermenèutic, que diferencien l'animal humà de la manera de viure i desenvolupar-se de les altres espècies. La nostra història com a espècie suposa una relació permanent i un diàleg constant entre “Natura” i “Cultura”. Una relació ecològica dialèctica tendent a cercar i mantenir l’equilibri entre tots dos pols. No obstant en les civilitzacions avançades actuals aquest equilibri està sent descompensat, s’està esquerdant a conseqüència de l’alt grau de sofisticació cultural assolit, en detriment de l’afebliment del nostre vincle amb la natura. I Això naturalment té uns efectes i comporta una sèrie de conseqüències en la nostra manera de viure, sentir i relacionar-nos.

L'ésser humà transforma constantment la realitat. Mentre el vegetal i l’animal viuen immersos en energia física, l'home la depassa i metabolitza incessantment en una nova realitat mundana, no donada per naturalesa, arribant a transformar el medi i a crear unes condicions de vida artificials per subsistir. Unes condicions "artificioses" que constitueixen un muntatge extraordinàriament complex que arriben a influir en una cosa tan empíricament apreciable com l'equilibri nerviós, la potència sexual, les capacitats tècniques, la percepció de la realitat, etc. A aquesta capacitat humana de crear un món "artificiós" paral·lel al món "natural" és al que anomenem "cultura" humana. Així és capaç de crear maneres noves de realitat, creant el seu veritable "món", el món més pròpiament humà,  que passen a constituir una mena de segona natura sobreposada al món "natural". I és aquest nou i artificiós món humà, aquesta “artificialitat" cultural la que en els nostres dies en algunes latituds s'ha desenvolupat tant que ens està allunyant i desvinculant del contacte directe amb el nostre món més “ecològic” i "natural". Avui vivim sota l'hegemonia d'un model tecnocràtic. Els valors de la tècnica són mitjans que busquen assolir la màxima eficàcia i s'han convertit en valors de referència de manera que els altres valors hi estan sotmesos. És d’aquesta “artificiositat cultural” y les conseqüències subsegüents que es parla en el resum  de l’entrevista titulada Jordi Pigem: “Sense transformació personal no anem enlloc” que presentem a continuació.

Resum d’una entrevista  al pensador i filòsof Jordi Pigem amb motiu de la publicació de l'assaig "Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica", publicada integrament a Catalunya Religió. En aquesta obra  el pensador Jordi Pigem analitza els miratges del món actual com el consumisme, el culte a les presses i les utopies tecnològiques i mostra la necessitat d'un canvi de pensament que ens porti a esvair els miratges que ens enlluernen i ens ensenyi a retrobar el nexe amb un sentit més autèntic de l'existència, en paraules de l'autor del llibre, guardonat amb el premi d'assaig sobre cristianisme i cultura que atorga la Fundació Joan Maragall. El «paradigma tecnocràtic» dins del qual ens trobem atrapats actualment, una visió del món que redueix la realitat a termes quantitatius i tecnològics, és discordant amb la cura de l'ànima, amb el cultiu de l'esperit, amb el cultiu de la pròpia interioritat humana.

Al llibre 'Àngels i robots' s’afirma amb contundència que el domini actual de la tecnologia és incompatible amb el treball interior de la persona, amb el fet de trobar una vida plena. El problema fonamental del nostre temps és el 'paradigma tecnocràtic'. Un món on qui domina i té el poder és la tecnologia. On les decisions no es prenen per criteris ètics, espirituals, ecològics, estètics, humans o culturals sinó per criteris estrictament d'eficiència tecnològica. Però la tecnologia resulta molt pràctica a la vida de cada dia. Les tecnologies, com a eines, són fantàstiques, naturalment. Són eines meravelloses sempre i quan estiguin al nostre servei i les sapiguem utilitzar amb seny. Avui qui porta el volant és la tecnologia.

I nosaltres hi anem a remolc. A remolc de les innovacions tecnològiques perquè es van imposant a tot arreu, ens obliguen a adaptar-nos-hi. Aquest món on la tecnocràcia té tant de poder, és un món incompatible amb la interioritat humana o amb la transcendència. Perquè, cada vegada més, en comptes de mirar-nos als ulls els uns als altres, mirem les pantalles. On les dades i el que és artificial, mecànic, quantitatiu, va eclipsant el que és personal, humà, interior. On els objectes van substituint les relacions. On no és sorprenent que les persones no estiguin al centre de les decisions, sinó que vagin a remolc de qüestions econòmiques i tècniques.

La contemplació del cel

Al llarg del segle XX, diversos autors han vist que hi ha quelcom cada vegada més perillós. Com l'ésser humà deixa d'estar connectat amb la comunitat, la natura el cosmos i cada vegada més es connecta a través de la tecnologia. No és nova, aquesta reflexió. Però amb el creixement exponencial de les tecnologies, esdevé més urgent que mai. Al carrer veus tanta gent que va amb el cap cot, mirant una petita pantalla. Ja no ens mirem els uns als altres. Ja no mirem el món. La gent mira cap avall, sembla un gest de depressió.

Contemplar el cel és una de les activitats més elevades que pot fer l'ésser humà. Contemplar el cel és alçar el cap, contemplar quelcom que és enorme i magnífic. Si veus una sortida de sol, els estels... I això és comú a totes les cultures. Avui dia, en comptes de mirar amunt, cap a la majestat, cap la immensitat de la volta del cel, mirem avall.

En la societat occidental moderna les persones estem més aïllades que mai. Podem tenir moltes possibilitats tecnològiques; però la gent se sent sola, se sent desvinculada dels altres i del món. Ens hem desconnectat del món i ens hem anat atomitzant. Cada persona és única i irrepetible i això és meravellós. Però una cosa és ser únic i l'altre és aïllar-se.

Tenim més coses però no som més feliços. Això és una paradoxa impressionant. Actualment consumim molts més recursos materials i energètics que cap altra generació anterior. I no està gens clar que siguem més feliços. Tenim epidèmies de depressió, tantes persones que no troben sentit a la vida. Un extrem oposat serien pobles indígenes o comunitats rurals tradicionals on la gent té temps i sembla gaudir de la vida molt més del que en gaudim al món modern. El món modern com més tecnologies tenim per guanyar temps, menys temps tenim. I les societats on hi ha poques tecnologies per guanyar temps, semblen gaudir de molt més temps que nosaltres!

Mirar la realitat amb sinceritat

Ens toca “mirar la realitat amb sinceritat”. Si no ens volem enganyar hem de reconèixer que estem en una realitat molt més caòtica i complicada que fa deu o vint anys. Una cosa és l'optimisme i l'altra cosa és l'esperança. L'esperança és quelcom connatural a l'ésser humà. Sempre hi ha la possibilitat de transformació de la persona. Una transformació profunda del qui som i de la nostra relació amb el món.  L'ésser humà sempre té capacitat de transformar-se i de renovar-se. No som màquines, tenim possibilitats de transformar-nos de maneres inesperades. Sense transformació personal no anem enlloc. Si esperem que ho arreglin els altres, no fem res. Cadascú de nosaltres ens hem de sentir interpel·lats personalment, tot el que fem té una implicació pública, social, col·lectiva. Per tant, en la mesura que ens transformem a nosaltres mateixos, transformem la societat i el món, fins i tot. Cadascú té un àmbit en el qual li toca actuar. Martin Luther King deia que cada persona té la responsabilitat d'escollir si vol caminar en la llum de l'altruisme creatiu o en la foscor de l'egoisme destructiu. Aquesta opció la tenim en tota mena d'escenaris: en un món perfectament feliç o en un món complicat. I ens toca escollir. Si volem optar per la llum o per la foscor.

Experiències d'ecologia integral a casa nostra

El Monestir del Miracle, per exemple, és garantia de silenci. Convida a la contemplació, al silenci, a la profunditat, a la reflexió de la contemplació. Difícilment ho podem trobar a una aula d'una universitat a la ciutat. La vida monàstica té un element d'obertura profunda a la immensitat de la interioritat humana. A través del teu interior entres en contacte amb el conjunt de la realitat. És una opció que a Europa occidental ens sembla que està en vies d'extinció però que a d'altres indrets creix cada vegada més. Aquí tenim la sensació que a mesura que el món es tecnifica, es perd la connexió amb la religiositat i l'espiritualitat. En general com més tecnificada és una societat, menys sembla que tingui un pes l'espiritualitat. Això era una tendència claríssima al segle XVIII. Avui dia és diferent.

Moltes persones entenem que una vida purament materialista no funciona. Les invitacions que tenim per millorar la nostra vida solen ser que et compris un altre cotxe. Qui ho hagi fet comprova que no funciona. L'augment del consum no té cap relació amb el benestar. Tret que estiguis en una situació molt precària i no tens per menjar... Un cop has cobert les necessitats bàsiques –alimentació, sostre, relacions humanes i suport d'algun tipus– l'augment del consum no té cap relació amb el benestar, la felicitat, la satisfacció, el creixement personal, la plenitud. La felicitat no la trobem perquè l'estem buscant on no toca. La busquem amb les coses materials i la plenitud, per definició, és quelcom intangible. La pots trobar amb la bellesa de la natura, amb relacions humanes genuïnes, amb la connexió amb realitats transcendents... Però no amb el materialisme. Ho hem provat col·lectivament i hem vist que no funciona.

Però el camí no és fàcil

El camí no se suposa que hagi de ser fàcil, per això és un camí. L'existència humana té sentit en la mesura que és un camí que toca fer. De vegades té revolts inesperats, pujades, moments que plou mentre camines... aquesta és la gràcia! El mèrit de caminar quan el camí és molt més difícil és més gran que fer-ho quan el camí és fàcil. De vegades, els camins difícils et porten a paisatges més impressionants. Els camins de muntanya et porten a llocs més interessants. Camins amb pendent. Hem de reconèixer que el relleu del camí que ens toca fer avui és més abrupte que en d'altres èpoques. Si abans de néixer poguessis demanar encarnar-te en un món molt interessant, t'haurien dit, mira, ves a principis del segle XXI. Sigui quina sigui la teva vocació o el teu ofici, et toca canviar-ho tot per posar les persones al centre, tenir present la natura, la interioritat humana.

Els reptes no són pocs. Tenim més reptes i més possibilitats que mai. Reptes ecològics, socials, econòmics globals a tots els països del món. Totes les societats estan en crisi de valors i d'horitzó. Tots els ecosistemes estan en crisi, Àfrica, Antàrtida, fons marins... Però a la vegada tenim un accés al coneixement que no havíem tingut mai. Tenim accés a tota mena de persones que no havíem tingut mai, a textos de saviesa que abans eren difícilment accessibles. Els reptes i les oportunitats fan que la vida en aquest món sigui especialment intensa, interessant.

Quan hi ha tant de sofriment, la responsabilitat és més gran que en altres èpoques. I això pot fer por, naturalment. Però és bo adonar-se'n i afrontar-ho. És un privilegi viure en un món així. El que tu facis pot tenir un afecte molt gran al teu voltant i a les generacions futures. Hi ha hagut èpoques on el que tu fessis no tenia impacte gaire més enllà del teu entorn immediat. Eren societats molt estables. En canvi, en un món amb tanta efervescència, una petita acció pot tenir un efecte multiplicador immens. I pot arribar a persones que no coneixem i que no sospitem.

Conclusió. Malgrat la boira, cal caminar? Amb tot aquest diagnòstic, sí. T'has d'adonar que la boira hi és, però si segueixes caminant a través de la boira, saps que després hi ha la llum.

Font: Catalunya Religió. https://www.catalunyareligio.cat/ca/articles/jordi-pigem-sense-transformacio-personal-no-anem-enlloc