PACIFICAR L’ÀNIMA I EL MÓN
«Pau» (II)La pau anhelada
Reconciliar-se amb el passat (I)
És difícil poder pacificar la petita esfera de món en la qual vivim si, abans, no procurem estar en pau amb la pròpia vida, amb els orígens i el passat.
Un element determinant en la construcció de la pau és la relació amb la pròpia biografia. És difícil poder pacificar les relacions, poder pacificar la petita esfera de món en la qual vivim si, abans, no procurem estar en pau amb la pròpia vida, amb els orígens i el passat. Quan ens lamentem, obsessivament, pel passat que hem perdut o bé intentem planificar egocèntricament el futur, no assolim la pau en la pròpia trajectòria biogràfica.
Molt sovint, no estem en pau amb nosaltres mateixos perquè no acabem d’assumir el passat o bé no renunciem a controlar egocèntricament el futur. I, no obstant això, els savis de l’antigor ensenyen que el passat és inamovible i que el futur és incert. Voler canviar el passat és absurd; però pretendre controlar els esdeveniments del futur és ingenu.
Necessitem parar, fer pauses per reconciliar-nos amb el propi passat, amb la nostra mateixa gènesi. Necessitem, també, seguir caminant sense deixar de tenir la vista posada en la meta, però oberts a les sorpreses que ens depara el camí a cada cantonada.
Recordar el passat pot ser un bon mode de consolidar la pròpia identitat i també un primer pas per a reconciliar-nos amb els orígens. Ara bé, si l’acte de recordar només serveix per lamentar-lo, no val la pena exercitar-se en el record. No hi ha dubte que, en ocasions, no és gens fàcil viure reconciliat amb la pròpia gènesi. Hi ha ferides que vénen de la infantesa, de relacions humiliants i vexatòries que deixen profundes nafres en l’estructura psíquica de la persona.
Reconciliar-se amb el passat (II)
Amagar el passat és fugir per la tangent però assumir-lo, quan és tenebrós i difícil, requereix molta audàcia. Tornem, una i altra vegada, sobre el passat per lamentar-lo o bé sofrim, innecessàriament, imaginant futures penalitats que, després, es presenten d’una manera completament diferent a com havíem anticipat.
Tots els grans savis, tant d’Occident com d’Orient, recomanen centrar-nos en el present, com una cuirassa que ens immunitza enfront del que amenaça la pau interior, pertorbant-la per les portes dels cinc sentits. No és fàcil, però, viure amb aquesta consciència del present, sense anticipar-se al que vindrà, ni quedar atrapat pel que es va viure. És un exercici que ens retorna al temps de la primera infantesa, quan encara no hi havia un passat per recordar, ni es projectava un futur esplendorós. Senzillament, es vivia el present.
La pau amb la pròpia biografia implica, també, acceptar la pròpia edat, la que ara i en aquest moment tens. És molt difícil tenir, conscientment, a cada moment de la vida, l’edat que es té, ni més ni menys. És difícil acceptar i assumir, en pau amb un mateix i en pau amb la pròpia edat, el que fins ara hem estat o hem deixat de ser, així com la reducció del ventall d’opcions que irremissiblement es produeix, a mesura que avança la vida.
Reconciliar-se amb el passat (III)
Mentre un ésser humà desobeeix la veu de la consciència, la sagrada crida del deure, no pot tenir pau interior.
Passem gran part de la vida sense viure-la. Anem d’un lloc a l’altre, cercant experiències intenses, buscant paisatges inoblidables, mirant de treure tot el nèctar de la vida, però res no acaba d’omplir-nos. Pensem que més endavant la viurem, perquè ara, en les condicions actuals, cal resoldre un munt de dificultats. Creiem, ingènuament, que arribarà un temps net de núvols, una espècie d’etapa d’or en la qual es podran fer realitat els somnis. Res no és més equívoc. Aquesta esperança ens desarma de la voluntat de viure ara i aquí una vida digna de ser recordada.
Hi ha un element que és també determinant per gaudir de la pau interior: la pau amb la pròpia consciència.
Mentre un ésser humà no està en pau en aquest nivell, mentre desobeeix la veu de la consciència, la sagrada crida del deure, com diria Immanuel Kant, per deixar-se portar per les inclinacions, no pot tenir pau interior i, consegüentment, difícilment poden emergir del seu ésser gestos, paraules o silencis pacificadors.
La pau de la consciència es relaciona amb haver fet allò que calia fer, en haver dit allò que calia dir, en haver callat el que calia callar i quan calia fer-ho.
És viure en el terme mig, en el just medi aristotèlic. Ni dèficit, ni excés. Cadascú, en la soledat més solitària, en plena consciència reflexiva, és capaç d’examinar-se a si mateix i d’afrontar aquesta pregunta: He fet el que havia d’haver fet? En la soledat no hi ha escapatòria, ni possibilitat de sortir per la tangent. Per això causa tanta por sotmetre’s a aquest tribunal, perquè tot i ser invisible, és el més implacable de tots.
Reconciliar-se amb el passat (i IV)
Reconciliar-se amb la pròpia història, fer un ús adequat del llenguatge i tenir la consciència tranquil·la: heus aquí tres factors determinants per edificar la pau interior.
La pau amb la consciència es malbarata quan s’ha transgredit l’ordre, el sentit del deure, quan s’ha incorregut en una exageració, en una hybris, com deien els grecs. La hybris consisteix en passar-se de la ratlla, en extralimitar-se i això era, segons els grecs, castigat pels déus. La pau de consciència es tradueix també en l’obrar i en el produir. Quan, en canvi, no hi ha pau en el dedins, es tendeix a cercar un cap de turc, algun boc expiatori que pugui canalitzar el malestar i a qui imputar la raó del desassossec.
Per evitar aquesta desmesura que genera malestar en la consciència, cal aprendre a adonar-se de les pròpies limitacions. També cal aprendre a acontentar-se amb allò que és suficient. Aquest és el secret per a ser ric, fins i tot essent pobre.
Contràriament, hi ha qui viu, permanentment, en pobresa tot i estar envoltat de riqueses, perquè sempre vol més i no posa fre al desig. Hi ha una desproporció entre les nostres aspiracions i les nostres capacitats reals. Aquest és un dels motius del desassossec, de la lluita interior. Molt habitualment, volem el que no tenim i quan ho tenim, ens sembla poc i, de nou, desitgem el que encara no posseïm. Aspirem a guanyar la medalla d’or en la carrera o el primer premi en el concurs de cant, sense adonar-nos de la debilitat de les pròpies cames o de la mala oïda que ens incapacita per a aquestes activitats.
En canvi, disposem de capacitats que no hem desenrotllat i que han acabat atrofiant-se. Massa sovint, no aspirem al que podem i, en canvi, anhelem ésser o tenir el que no podem. Ambdues frustracions es corregeixen si ens adonem de la pròpia limitació. Aquest sentit del límit és una de les claus per acceptar la pau amb un mateix.
En definitiva, el camí és trobar-se, per després oblidar-se i, en oblidar-se, fer-se transparents a tot el que existeix. Reconciliar-se amb la pròpia història, fer un ús adequat del llenguatge i tenir la consciència tranquil·la: heus aquí tres factors determinants per edificar la pau interior.
Font: Francesc Torralba, Doctor en Teologia. Full dominical, Sant Feliu de LLobregat
