El sofriment en la societat del benestar (I)
La nostra vulnerabilitat i el sofriment que comporta
La fecunditat del sofriment
Abordem una dimensió antropològica que no solem tractar però que sovint hi és present, que forma part indestriable de la mateixa vida i que quan ens afecta directament condiciona de manera important la nostra vida: la nostra vulnerabilitat, la ferida, el dany, el dolor, el sofriment. L'ésser humà per definició és un ésser vulnerable: guerres, terratrèmols, catàstrofes diverses, misèria, fam, malalties, pandèmies, inestabilitats de tota mena, vulnerabilitat... el món se’ns enfonsa als nostres peus... en un tres i no res, en un obrir i tancar d’ulls, desenes de milers de persones se’n van a l’altre barri i moltes d’altres queden al ras, amb no res, ni casa, ni vestits, ni treball, i potser ni tan sols amb els seus éssers estimats... en qualsevol moment podem quedar absolutament a la intempèrie. La nostra vulnerabilitat és evident. Som éssers fràgils, sempre exposats a la ferida del cos o de vegades també de la pròpia ànima. Permanentment hi ha la possibilitat que siguem ferits per alguna cosa o per algú. L’eventualitat de la ferida, del dany a la nostra finitud i a la condició mortal de l'ésser humà és una realitat.
Els éssers humans estem exposats almenys a dos grans tipus de vulnerabilitats: una vulnerabilitat antropològica, entesa com una condició de fragilitat pròpia i intrínseca a l'ésser humà, ja sigui en la seva dimensió biològica o psíquica; i una vulnerabilitat sociopolítica, entesa com la que es deriva de la pertinença a un grup, gènere, localitat, mitjà, condició socioeconòmica, cultura o ambient que converteix en vulnerables els seus membres. Hi ha, doncs, una vulnerabilitat individual i també grups i poblacions vulnerables, aquells grups de persones que, a conseqüència de les condicions del medi en què viuen, estan en una situació de més susceptibilitat al dany. Hi ha poblacions senceres o grups socials els membres dels quals són més vulnerables que altres (persones sense llar, desnonats, dones maltractades, explotades, empresonades, nens abandonats, explotats, migrants, malalts...). L'ésser humà malalt o ferit en la seva integritat està exposat inevitablement al patiment. La nostra vulnerabilitat ens exposa, doncs, al mal, dolor, patiment, patiment individual o col·lectiu.
Hi ha fets, esdeveniments o successos vitals que esdevenen rellevants en la vida de les persones, que reconeixen com a importants i que han pogut tenir un fort impacte en la biografia d’aquestes persones. De vegades els impactes vitals viscuts en la intimitat personal poden esdevenir per aquella persona més significatius que els successos mateixos. Però sovint col·lectivament la mort, el mal, el sofriment correm a amagar-los, esdevenen tema tabú per a la nostra societat del benestar i si podem, preferim passar pàgina ràpidament. Presentem de forma resumida algunes reflexions aparegudes a una publicació setmanal de l’Arquebisbat de Barcelona del llibre d’en F. TORRALBA El sofriment, un tema tabú? Ed. Claret
Igual que la mort, també el sofriment ha esdevingut un tema tabú en la nostra societat del benestar. L’experiència quotidiana ens mostra, però, que tard o d’hora el sofriment apareix en les nostres vides: la malaltia, la vellesa, la mort dels éssers estimats... El sofriment és una experiència amarga i negativa que afecta integralment la persona. Però el patiment també ensenya. Ensenya valors morals. A través del patiment es desvetllen els valors de la humilitat, de la paciència, de la fortalesa, de la misericòrdia, de la solidaritat. Qui ha patit, veu el món i els seus semblants amb uns altres ulls. De res no serveix amagar el sofriment o esbombar-lo públicament en els reality shows amb fins comercials.
El sofriment, com la mort, es un tema tabú per a la nostra societat. El sofriment, com la mort, és misteri, és enigma. Davant el patiment, l’home descobreix la seva terrible vulnerabilitat, la seva indigència. A l’home actual li han venut el model d’una vida còmoda i fàcil apuntalada en el benestar físic i la seguretat econòmica. El sofriment és un factor intrínsec a la vida mateixa. En forma part indestriable. Encara que en ocasions la nostra supèrbia no ens ho permet reconèixer, som humans i no pas déus. No hi ha vida sense sofriment. Voler ignorar-lo, voler amagar-lo, és un atemptat contra la veritat de la vida. L’home inventa fàrmacs, elabora diagnòstics, descobreix instruments d’alta medecina, però mai no aconseguirà retallar l’espai que el separa del sofriment. En un món tècnicament perfecte, també hi hauria sofriment, perquè el sofriment és inherent al fet de viure i d’estimar.
La capacitat de sofrir augmenta la riquesa de l’home, el sofriment ens qüestiona, obre profunditats en el nostre ésser... No obre tan sols les profunditats del propi cor, sinó també del cor aliè, sí, profunditats de la vida com a tal i de la seva inesgotable plètora de situacions. El sofriment és el veritable mestre de la consciència dels valors». El sofriment enruna les fronteres, enfonsa les muralles que separen les persones. El patiment és, doncs, mestre de la vida i de la veritable comunicació interpersonal.
El sofriment en la societat del benestar
Igual que la mort, també el sofriment ha esdevingut un tema tabú en la societat del benestar. El llenguatge s’ha quedat mut davant del sofriment i de la mort. Aquest silenci aclaparador revela que el tabú del patiment i de la mort és omnipresent en la cultura occidental. No es tracta solament d’un tabú lingüístic, sinó d’un tabú del pensament. El sofriment, com la mort, ha esdevingut un tema prohibit.
Tanmateix, no hi ha cap grup humà, des de la història paleontològica més antiga, que no hagi practicat un ritus mortuori davant la desaparició d’algun membre del grup. L’home sempre ha transcendit la mort orgànica i s’ha qüestionat el sentit de la vida i el destí de la mort. Totes les religions han subratllat el fenomen de la mort humana com un fet natural iniciador d’una altra existència.
Però la cultura actual ha enfosquit terriblement la mort i el fet de morir-se. La mort ha estat interpretada a Occident de quatre maneres diferents: la mort domesticada, que correspon a la primera edat mitjana; la mort individualitzada, que es consolida a la segona edat mitjana; la mort aliena, típica del Romanticisme, i, finalment, la mort prohibida, en els nostres temps. El sofriment continua essent una realitat ben patent i manifesta. Ni la ciència ni el benestar han estat capaços d’escombrar definitivament el sofriment. Davant del sofriment, la millor actitud és la humilitat i el silenci.
L’enigma del sofriment
El sofriment és misteri, és enigma. Davant el patiment, l’home descobreix la seva terrible limitació, la seva immensa dependència i, sobretot, la seva petitesa. Se sent petit i feble, indefens i poruc. La humilitat, però, no és una actitud gaire freqüent en l’home actual. Li han venut el model d’una vida còmoda i fàcil en què el valor puntal és el benestar físic i la tranquil·litat econòmica. El sofriment és un element estrany dins la subjectivitat, és un factor repulsiu, que desagrada. El patiment posa en qüestió el model de vida escollit i els cànons que regeixen l’existència a Occident. Potser per això el sofriment és constantment postergat i amagat en el món actual.
Allà on hi ha vida hi ha també, i de manera inevitable, sofriment. El mer fet de viure comporta patiment i qui no vulgui afrontar aquest fet està enfosquint la realitat cruenta de l’home. El patir ensenya; i qui no el conegués no coneixeria la vida en tota la seva realitat, perquè el sofriment n’és part imprescindible. No hi ha vida sense sofriment. Voler ignorar-lo, voler atrapar-lo amb aparents plaers, fer-se la il·lusió que la vida només ens ha de proporcionar satisfaccions, és un engany, és un atemptat contra la veritat, inventat per la covardia...
La capacitat de sofrir augmenta la riquesa de l’home, tot procurant-li quelcom que l’obliga a prendre’s seriosament l’existència. «El gran sofriment obre profunditats que no sospita ni de bon tros l’home que no és afectat per ell i que discorre alegrement i fàcilment, (El sofriment) no obre tan sols les profunditats del propi cor, sinó també del cor aliè, sí, profunditats de la vida com a tal i de la seva inesgotable plètora de situacions. El sofriment és el veritable mestre de la consciència dels valors».
F. TORRALBA: El sofriment, un tema tabú?, Ed. Claret
Font: Fulls dominicals
