Davant el sofriment dels altres… ¿indiferència o compassió?

Al nostre voltant esdevenen moltes i variades coses. En algunes focalitzem la nostra atenció; la majoria, però, ens passen inadvertides. Les misèries humanes són també moltes i variades: catàstrofes, guerres, injustícies, malaltia, dolor, patiment… estan tan presents enmig nostre que massa vegades ens passen desapercebudes, ja no ens sorprenen, davant d'aquestes estem com anestesiats... sovint davant d'elles mostrem la més absoluta indiferència, passivitat, resignació... i no sempre ens arriben a commoure prou per passar a l'acció per tal de pal·liar en la mesura del possible aquestes degradants situacions… En una societat com la nostra la indiferència és una actitud massa comuna… ho acabem de contemplar davant flagrants injustícies i recents conflictes armats… però enmig de tanta barbàrie i misèria humanes també reneix el millor de la condició humana i la bondat també aflora enmig dels inferns d'aquest món...

Una crúa realitat que massa sovint ignorem

Al món hi ha moltes penalitats, calamitats, desgràcies, misèria, guerres obertes i conflictes silenciats, desigualtats, injustícia, malaltia, misèria, patiment… el patiment apareix com un element constitutiu de la nostra condició humana. Tard o d’hora el sofriment apareix en les nostres vides: la malaltia, la vellesa, la mort dels éssers estimats... El sofriment és una experiència amarga i negativa que afecta integralment la persona. Al ciutadà actual li han venut el model d’una vida còmoda i fàcil apuntalada en el benestar físic i la seguretat econòmica. Però aquesta no és la idíl·lica situació en què es troba una gran part de la població al voltant nostre...

A la societat occidental acabem d'assistir i contemplar en directe a través dels mitjans de comunicació algunes situacions esgarrifoses davant les quals ens hem alarmat i ens commouen, altres conflictes i misèries humanes, no menys cruels i sagnants, però sovint són silenciats pels mitjans de comunicació i ens passen desapercebuts… Malauradament, part de la societat ha acabat per acostumar-se a digerir una bona dosi diària d'aquestes imatges, s'ha insensibilitzat davant l'horror i ha perdut la seva capacitat de rebel·lar-se. En la societat del benestar, aquesta commoció incomoda, i és llavors quan s'opta per no veure-ho. En realitat ens hauríem d'indignar per la nostra passivitat; una passivitat que permet que els responsables d'aquestes atrocitats continuïn actuant impunement.

Però també a prop nostre ens trobem amb una realitat que sovint optem per ignorar. A Espanya, per exemple, mentre els indicadors de la macroeconomia són positius pobresa i exclusió social es troben instal·lats a la nostra realitat i semblen inamovibles. Així ho demostra el IX Informe sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya de Càritas Espanyola i Fundació FOESSA: vivim en una societat ecològicament vulnerable, anímicament desassossegada i socialment esquinçada. Càritas alerta que l'exclusió social severa afecta 4,3 milions de persones i un terç són menors. L’informe mostra com el sistema econòmic espanyol està generant asimetries socials. I ens alerta sobre la cronificació de les desigualtats: 9,4 milions de persones en exclusió social i una taxa de pobresa infantil que s'ubica al 29%, una de les pitjors a nivell europeu. Mentre unes quantes persones concentren la riquesa, la gran majoria pateixen per arribar a final de mes i moltes altres es troben en situació de pobresa i exclusió social. A casa nostra, un terç de la població en situació d'exclusió social severa són nens i nenes, així com un 11% de joves entre 18-29 anys. A més, s'estima que 2,5 milions de persones joves estan en condicions de precarietat estructural. Aquest és el panorama que ens envolta…

Quan el dolor i el patiment els sentim a prop o ens afecten directament i els experimentem a les nostres pròpies carns ho vivim intensament, ens mobilitzar-nos per pal·liar en tant que sigui possible el seu impacte i els seus efectes sobre nosaltres… la nostra actitud davant del sofriment no és la mateixa quan ens afecta directament que quan són altres a qui els afecta o es produeix lluny de nosaltres… llavors apareix la nostra actitud resignada o simplement ens mostrem indiferents i passem… però també sovint la bondat apareix enmig dels inferns d’aquest món.

Recuperar la lògica del que és evident

La indiferència enfront del sofriment aliè s’ha convertit en una actitud amb carta de normalitat en les societats contemporànies benestants. Mirar cap a un altre costat; anestesiar-se a base de consum compulsiu d’experiències, d’objectes, de sèries de Netflix; passar sense mirar ni aturar-se… Aquesta actitud és la cara d’un sistema que precaritza i accelera les nostres vides. No hi ha temps ni espai per a la interrupció, per aturar-nos i ajupir-nos a acompanyar i alleujar el sofriment aliè, o per posar-nos dempeus i alçar la veu contra les causes que el provoquen. Com reaccionem davant el dolor dels altres?, què ens ancora a la inacció?, en què ens fixem o no parem esment?, a quins clams responem?, quin és l’imperatiu humà que no estem escoltant?

Seria un error pensar que aquesta indiferència és solament fruit d’una irresponsabilitat individual, com si de sobte haguéssim oblidat la nostra condició d’éssers humans i ens haguéssim posat a mirar a un altre costat per decisió pròpia. La indiferència forma part de l’estratègia mateixa d’un sistema que ens embolcalla subtilment, que ens satura els sentits, que ens va embenant els ulls, que ens fa dubtar dels fets mateixos. La situació que hem viscut amb el conflicte a Palestina n’és un bon exemple. L’evidència de l’horror de l’atac terrorista de Hamàs assassinant famílies senceres i l’evidència de l’horror dels bombardejos indiscriminats de l’exèrcit israelià sobre població civil ha quedat amagada rere una xarxa d’opinions i informacions que han posat entre nosaltres i els fets centenars de pantalles en forma d’arguments geopolítics.

Recuperar la lògica «del que és evident». «El discurs “del que és evident” troba en la indignació la seva expressió més adequada. Davant el sofriment de les víctimes l’asèpsia del llenguatge políticament correcte no té lloc, cal cridar contra la perversió d’un sistema assassí» (Pepe Laguna). Recuperar «el que és evident» és ja un primer pas per superar la indiferència que ens afebleix els sentiments.

Davant el dolor i el sofriment de l’altre només cal aturar-ho tot, perquè el que està succeint és molt greu, perquè qualsevol persona és sagrada. I aquest altre és qualsevol altre sigui quin sigui el seu origen, la seva religió o el color de la pell.

Transcendir la indiferència

La interpretació i l’anàlisi de la realitat i de les desigualtats i violències que s’hi generen resulta fonamental per comprendre i comprometre’s, sens dubte. Però la transformació del reconeixement en acció és encara més crucial per a una implicació efectiva enfront del sofriment dels altres. Fer-nos càrrec de la realitat, del seu pes i encarregar-nos amb l’acció de transformar-la.

És cert que en una societat complexa com la nostra hem de tenir mecanismes institucionals de protecció, hem de disposar d’institucions cuidadores, persones que s’hi dediquin específicament… però amb això no n’hi ha prou. Totes i tots ens hem de sentir implicats en la cura del proïsme, perquè difícilment hi ha res més important en aquesta vida.

Transcendir la indiferència i prestar veritable atenció implica conversió, una desconstrucció profunda de l’individualisme interioritzat que ens han inoculat des de la Il·lustració als nostres dies, amb més força si és possible els últims cinquanta anys de neoliberalisme ferotge, que ens converteix en éssers erràtics, amb la mirada perduda…, una massa deshumanitzada i deshumanitzant, una massa que no interromp la seva inèrcia per entrar en contacte i deixar-se afectar i commoure pel dolor i els malestars aliens. En aquesta anestèsia col·lectiva ens estem jugant la nostra pròpia humanitat. És urgent per a la recuperació d’una societat més compassiva i compromesa amb el bé comú, amb la pau i amb els drets humans més bàsics, que deixem la impassibilitat en què ens hem instal·lat.

Sense enfrontar-nos a aquesta mena de preguntes el que fem és desvincular-nos, banalitzar el mal, cauteritzar la incomoditat que ens provoquen les imatges de bebès assassinats pel terrorisme d’Estat, mirar el que hi ha al televisor com si es tractés d’una ficció intranscendent, posar-nos l’impermeable perquè el dolor ens rellisqui i menjar-nos un altre tros de torró. (Extracte de https://blog.cristianismeijusticia.net/ca/2023/12/28/reflexio-de-cap-dany-davant-el-dolor-dels-altres-aturem-ho-tot)

Una societat cada cop més insensible al patiment aliè

Estem en una societat on cada cop som més insensibles al patiment aliè, estem perdent la compassió. La compassió no és només empatia, sinó també la voluntat d'ajudar, un valor que s'està debilitant a la societat actual (V. Küppers). En un món cada cop més accelerat i marcat per la individualitat, la compassió sembla haver-se convertit en un bé escàs. En una societat en què cada cop som més insensibles al patiment aliè, s'està perdent la compassió.

La compassió no s'ha de confondre amb la simple llàstima. La compassió té dos components essencials: a) Empatia: la capacitat de posar-se al lloc de l'altre.  ) Acció: la voluntat real d'ajudar aquesta persona. La compassió és tenir empatia de posar-me al teu lloc, però també voler ajudar-te.

Una societat que s'allunya de l'ajut mutu: Per a Küppers, el problema actual no és només la manca d'empatia, sinó la manca de disposició a actuar davant del dolor dels altres. Cada vegada més persones assisteixen al patiment aliè amb indiferència, cosa que, segons ell, reflecteix un empobriment humà i emocional que ens hauria de preocupar.

Recuperar la compassió com a motor social: Hem de recuperar la compassió com a valor essencial, no només per construir relacions més sanes i humanes, sinó també per millorar la convivència en comunitat. Practicar-la implica escoltar activament, mostrar interès genuí i oferir ajuda real, fins i tot en els gestos més petits del dia a dia. (M. Mestres, a La Vanguardia)

«Afecte», «empatia»i «compassió»

Sovint, "afecte", "empatia" i "compassió" s'utilitzen indistintament, però mentre que l’afecte i l'empatia són emocions que es senten per i amb altres persones, la compassió va més enllà de l’emoció per incloure la intenció activa d'ajudar. No és el mateix sentir pena (“ho sento per tu”), afecte (“sento per tu”), que empatia (“sento amb tu”). I totes tres són diferents de compassió (“estic aquí per ajudar”), que comporta més comprensió de l’experiència de l’altre i més voluntat d’ajudar.

Joan-Carles Mèlich en el seu llibre “La lectura com a pregària”  explica que l'empatia és el resultat d'un contagi emocional que consisteix a posar-se en el lloc de l'altre, en la pell de l'altre, i, per tant, a pensar que la seva alegria o el seu sofriment podria ser el meu… També explica com això és diferent de la compassió. A diferència de l'empatia, la resposta compassiva rau a posar-se al costat del qui pateix, a acompanyar-lo en el seu dolor.

Veure també:

El sofriment en la societat del benestar

Afrontando las vivencias traumáticas