titulo de la web

Anem al desert

L'home modern: un individu buit, superficial, banal, trivial, insubstancial…

Quan la lògica de l'utilitarisme i de l'eficàcia, en la qual el fer i el tenir prevalen per damunt del ser; quan la massificació social i cultural apaga la capacitat crítica i el sentit creatiu, el conreu de la interioritat pot esdevenir un exercici des-alienador i alliberador.

El «desert», lloc per tornar al principi, a l'origen, al fonament i recuperar allò que és realment essencial.

En les darreres dècades a la societat occidental ha sorgit un nou tipus humà: l'home light. Es tracta d'un ésser hedonista i materialista l'única meta del qual a la vida consisteix a assolir l'èxit; un ésser a qui només li interessen l'aparença, els diners i el consum. La persona light sorgeix d’un grup social ampli caracteritzat per una actitud i una cultura lleugera, amb poca fondària, que forja individus amb un gran buit interior, sempre insatisfets, vanitosos, superbs.

Aquesta societat en la qual emergeix aquest tipus humà és una societat que en certa mesura, està malalta, ha perdut el nord, està desorientada, viu sense referents. L’home light, un subjecte que porta per bandera una tetralogia nihilista: hedonisme-consumisme-permissivitat-relativitat. L'home light és superficial i epidèrmic, no té referents, té un gran buit moral i tot i tenir-ho materialment gairebé tot, no és feliç. Sovint, en la vida de cada dia, vivim com molt «estressats», molt fragmentats, ens falta la unitat interior. Fragmentació, dispersió, caos... insatisfacció, amargor, tristesa, disgust, infelicitat... un ésser que viu superficialment, que prioritza l’aparença, que únicament es queda en el que és anecdòtic... vivim distrets, alienats, buits per dintre... Per això a les nostres societats, amb l’estil de vida creat epidèrmic i estressant, de tant en tant ens convé parar màquines, reposar, carregar piles i aprovisionar forces per poder tornar a la quotidianitat amb nova vitalitat... anar al desert, cercar la tranquil·litat necessària per poder entrar dins nostre i escoltar la veu que amorosament xiuxiueja en el nostre interior. Quan la lògica de l'utilitarisme i de l'eficàcia, en la qual el fer i el tenir prevalen per damunt del ser; quan la massificació social i cultural apaga la capacitat crítica i el sentit creatiu, el conreu de la interioritat pot esdevenir un exercici des-alienador i alliberador.

El desert, lloc de trobada amb un mateix. El desert, no sols un lloc físic sinó símbol de solitud, de despullament, de desemparament, de la prova, de trobada amb un mateix, de conreu de la interioritat, del rearmament anímic, de resiliència... lloc per retrobar-te amb tu mateix, per a ser crític amb un mateix, lloc per a la conversió, per a la transformació i superar així un estil de vida potser massa acomodatici. Al desert, o t’hi estavelles o t’hi refàs. El desert ens porta a escoltar la nostra veu íntima, a trobar-nos en l’essencial. Poques coses són essencials, imprescindibles. El desert és una oportunitat, una oportunitat per al nostre redreçament, un camí de refexió, de prova, d'autocomprensió, tot obrint la possibilitat de la nostra "con-versió", de la nostra transformació interior. Un temps per a la trobada amb el més íntim del nostre cor, per retrobar-nos amb l’essencial. Al desert ens trobem amb situació d’abandó i solitud, el lloc de la solitud, del buit, de la fam i la pobresa. Cal tornar al principi, a l'origen, al fonament; cal recuperar allò que és realment essencial. Al nostre temps no hi ha masses individus conscients d’aquesta necessitat i que siguin capaços de fer una tal experiència de «desert», encara que cada cop hi ha més «amics del desert», persones que, a fi de viure la seva vida més plenament, senten la necessitat de conrear la seva interioritat per mitjà del silenci; persones dispostes a endinsar-se en aquesta experiència de «desert», per bé que potser no d’una forma radical com ho va experimentar l’autor de l’escrit que presentem a continuació. Des de l'àmbit cristià reproduïm un text amb les reflexions i les vivències d’un monjo benedictí, Cebrià PIFARRÉ (1940-2016), que va fer de la seva vida una experiència forta de «desert», en el context d'una experiència de seguiment radical de Jesús de Natzaret.

Busquen com a retirs propis la vida campestre, vora el mar o la muntanya. Tot això és molt banal quan t’és possible en qualsevol moment que ho desitgis retirar-te, recollir-te, en tu mateix. De fet, no hi ha cap lloc amb més tranquil·litat i amb més calma que es pugui retirar una persona que en el seu propi fons, a l’interior de la seva pròpia ànima. Sobretot aquell que disposa dins seu de recursos tals que, si s’hi recrea, al moment es troba amb una serenitat total. I per serenitat no entenc altra cosa que un bon ordre interior. Per tant, concedeix-te sovint aquest retir i renova’t.
MARC AURELI: Meditacions

Per Cebrià PIFARRÉ, monjo

El desert

Diu l'Evangeli que Jesús també de tant en tant anava amb els deixebles a un lloc despoblat i els parlava de manera propera, per poder refer les seves forces, per poder tornar a la seva missió quotidiana amb nova vitalitat. També nosaltres amb Jesús volem anar al desert, al desert del nostre cor per trobar l’essencial.

El desert és el lloc de la trobada amb Déu

El desert, lloc de trobada amb un mateix

La Bíblia ens diu que quan el Senyor vol purificar el seu poble el porta al desert: allà li parla en la intimitat.

En la vida, en l’existència humana, també hi ha situacions de desert que ens confronten amb la nostra realitat. I al desert no tens res on recolzar-te, tens la temptació del miratge- però és això, un miratge, i la temptació de tornar enrere, de somiar amb les olles d'Egipte, com els israelites, o la temptació de girar-te cap als ídols i fer-te un déu a la teva mida per poder tocar, per poder veure, com els israelites que fabricaren un vedell d'or amb els braçalets i les arracades. Israel, aquí tens el teu Déu. I van ballar i van saltar i van adorar el déu que no era sinó el vedell d or.

Vedells d'or... i d'ídols fets pels homes, projeccions del que nosaltres somiem... El nostre inconscient ens fa males passades. D'idòlatres, n'hi ha molts i de moltes menes; ho sabem per experiència. I algun entès afirma que el 80 o 90% de les nostres decisions les fem de manera inconscient; ens cal ser humils.

Purificar el nostre interior no és fácil; per això, en aquest sentit, «el desert és sempre una oportunitat de gràcia». Al desert, o t’hi estavelles o t’hi refàs. Qui diu al desert diu en una situació de crisi, en un moment en què trontollen moltes certeses. D’una crisi, si la resols bé, si la integres, pots sortir-ne refet, enfortit, igual que d’una malaltia: o la superes o...

El desert és el moment de la prova; Déu ens prova

Tal com diu sant Ignasi al començament dels Exercicis: cal anar al «principio y fundamento»; cal anar sovint al que és realment essencial.

Sovint, en la vida de cada dia, vivim com molt «estressats», molt fragmentats, fets a trossos, ens falta la unitat interior, vivim com dividits. «Diabolos» vol dir això, divisió. L’Evangeli ens explica que aquell endimoniat va anar a trobar Jesús; i Jesús vol identificar el mal. El meu nom és legió, que vol dir molts. Fragmentació, dispersió, caos, desordre, no-sentit, buidor. Tal com deien els antics: accídia, peresa, insatisfacció, amargor, tristesa, «desazón» en castellà, disgust, infelicitat... que porta, doncs, a no tenir alegria, a tenir mal humor, a ser negatiu, com es diu ara, que tot ho veu de color negre, que viu crispat, amb actitud rígida, que fàcilment condemna o judica els altres, que viu superficialment, que únicament es queda en el que és anecdòtic...

Viure distret, fora de tu, se t’escapa el que és fonamental, tens com un disgust de les coses espirituals, de trobar-te a tu mateix, no aguantes el silenci i necessites posar música, sorolls, t’has de moure, has d'anar de viatge, organitzar coses, escriure papers, omplir llibres, empassar-te vídeos, devorar televisió, fer quilòmetres i més quilòmetres... Hem fet un home d’una profunda buidor.

El desert posa al descobert aquesta situació, allà no tens on agafar-te. No tens televisió, no tens telèfon, no tens la nevera plena..., no pots actuar de manera compulsiva, no tens cotxe, no tens amics, no tens res, ets com un pobre. Només tens el cel a sobre; a la nit, les estrelles i el silenci. Llavors és gran la temptació del miratge. La temptació de poder tocar alguna cosa. Se’t pot fer irresistible la teva radical fragilitat, la pobresa, la flaquesa. Apareix la teva radical nuesa. On ets, Adam? Una pregunta que travessa tota la Bíblia. Qui t’ha dit que vas nu, despullat?

El «desert» és el moment de prendre consciència de la condició de fragilitat, de contingència, de no tenir domini sobre la vida.

Llavors és el moment de prendre consciència de la condició de fragilitat, de contingència, de no tenir una paraula sobre la vida. Que no pots donar una resposta a aquella pregunta fonamental del sentit, que tu no pots fer preguntes a Déu, sinó que és Déu qui te les fa a tu.

Ets referit a la teva radical condició de criatura, de criatura vital, de l’existència com a do. Ets també portat, doncs, al desert, en el silenci, a reconèixer la teva condició de no salvació. Que per tu mateix no et pots salvar, cal que hi hagi algú que et doni la mà.

Es una situació propícia a la invocació, a obrir les mans, a invocar el nom de Déu: «Senyor, no em deixis», si ets creient; si ets no creient: «si existeixes, Senyor, no em deixis».

Per tant, sempre és bonic contemplar Jesús i les seves anades amb els deixebles al desert. El cristià sempre troba petits deserts. La vida t’hi porta, a petits deserts quotidians que has d’assumir perquè són un oportunitat meravellosa d'alliberament, de salvació.

Hi ha deserts i crisis molt profunds. Aquí també podem contemplar la figura de Jesús, com ens expliquen els evangelis: la paraula de les temptacions, la paraula del baptisme. Jesús va al desert abans de començar la seva missió d’anunciar el regne de Déu. Per tant, anem al desert; però no hi anem sols, anem-hi amb Jesús. Tal com diu el salm: «amb Ell a la dreta mai no cauré».

Amb Jesús podem anar al desert. Ell encanta les serpents, Jesús toca el flabiol i encanta les serpents, és a dir, els dimonis, el món de les fantasies, les pors, els bloqueigs; aquest món instintiu d’agressivitat, el cor pertorbat. Si anem al desert amb Jesús ell encantarà les serpents i em dirà: no tinguis por del mal, tingues confiança, sigues alliberat de dimonis, que trobis la pau.

Jesús em dóna la gràcia de la pacificació de l’ànima. El seu do espiritual, la confiança. Em dóna el do del perdó, em cura les ferides de l’ànima, em dóna la certesa del regne de Déu, de la proximitat de Déu, de l’Esperit Sant. Ens diu: aixeca’t i camina; ens renta els peus, ens nodreix materialment amb la seva paraula, amb la seva eucaristia i ens recorda que l’home no viu sols de pa sinó de tota paraula que surt de la seva boca, de la boca de Déu.

Font: C.PIFARRÉ: Crist ressucitat m'ha guanyat. Cap III: El desert. P.A.M.

Veure també la secció: INTERIORITAT, ESPIRITUALITATS, SAVIESA


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...