titol

Què és la intel·ligència espiritual?

La intel·ligència espiritual, la forma més elevada d’intel·ligència que s’ha generat al llarg de l’evolució.

La reivindicació del fet espiritual és, sens cap mena de dubte, el símptoma d’un profund canvi de mentalitat en el món occidental, del naixement d’una nova consciència. Està emergint un nou paradigma, una nova sensibilitat espiritual que s’obre camí com a conseqüència de la insatisfacció de la societat materialista i consumista.

La reflexió antropològica no para. Què és, qui és l’ésser humà, quina és la seva naturalesa més pregona, ha estat una de les qüestions cabdals en la història del pensament humà. Les concepcions antropològiques han anat evolucionant i s’han anat succeint al llarg de la història. Aquestes van des de les concepcions animistes pròpies d’algunes tribus primitives fins a concepcions purament materialistes. Avui, allunyant-nos d’antigues concepcions en què es solia destacar alguna de les seves característiques més cridaneres, en general a l’ésser humà se’l concep de forma molt més holística, com la combinació integradora d’un conjunt de dimensions entre les quals podem destacar la seva dimensió corporal, sensorial, emocional, racional, econòmica, política, transcendent, espiritual... Per a alguns aquesta dimensió «espiritual» constitueix una de les manifestació més singular i essencials de l’ésser humà (veure aquí).

En el darrer terç del segle passat el psicòleg i neuròleg de la Universitat de Harvard, Howard Gardner, va formular la teoria de les intel·ligències múltiples. Darrerament, dins del conjunt d’aquestes intel·ligències, hi ha diversos investigadors que n’identifiquen una d’especial: la intel·ligència espiritual. No s’ha de confondre amb la consciència religiosa, però n’és prèviament la condició.

A la nostra societat sovint s’actua amb una empetitida, pobra, reduïda, deficient, incompleta «concepció antropològica». Moltes de les nostres concepcions, actituds i actuacions individuals o socials, inclosa l’actuació política, són deutores de la concepció més o menys completa o esbiaixada que tinguem del que és l’ésser humà. Aquesta concepció informa també i determina l’acció educativa. En l’àmbit educatiu alguns es limiten a desenvolupar certs aspectes intel·lectuals, oblidant que aquest desenvolupament, si pretén ser integral i holístic, abasta múltiples vessants: sensibilitat, emoció, raonament, intel·ligència, ètica, estètica, transcendència, espiritualitat...

En aquest mateix lloc, en una altra pàgina, hem tractat de l’Educació com el cultiu de l’ànima, com el conreu de les més nobles virtualitats de l’esperit humà (veure aquí). I també hem parlat de la capacitat de transcendir de l’ésser humà, com a un autèntic «producte singular» de la ment humana (veure aquí). Aquest article que ara presentem pot servir de complement del que allí se’ns deia. Quin tipus de ciutadans del futur pretenem forjar? Ciutadans sòlida i holísticament formats o individus amb una formació parcial, deficient, esbiaixada, mancats de tan importants dimensions antropològiques i horitzons existencials, com sembla despendre’s del posicionament que sovint mantenen algunes formacions polítiques i plataformes cíviques instal·lades en un anacrònic, castrador, reduccionista i obsolet laïcisme i materialisme militants...? On és aquest tipus de formació en el nostre ensenyament públic? Potser en la injustament proscrita i actualment restaurada "filosofia" al batxillerat? Segurament la formulació actual de l’anomenada “religió a l’escola” tampoc no és la més escaient per al tipus de societat actual, però el que ens hauria de quedar clar a partir del que es desprèn d’aquest article que a continuació presentem és que, si volem forjar “ciutadans de qualitat” aquest tipus de formació si no existeix en els nostres centres educatius, hi hauria que crear-la, hauríem d’introduir-la. Enmig del paradigma tecnològic en què vivim immersos el cultiu d'aquest tipus de dimensions és una necessitat imperiosa. De tot plegat ens en parla d’una forma aclaridora Francesc Torralba, doctor en filosofia i teologia, i professor de la Universitat Ramon Llull.

Quan passejant per la platja al capvespre et preguntes si la teva vida té sentit, quan reflexiones sobre allò que realment té valor en el pas dels dies, quan medites sobre la qualitat de les teves relacions, quan valores retrospectivament allò viscut, quan planifiques els projectes de futur o medites els somnis que aspires que esdevinguin realitat, la teva intel·ligència espiritual (1) entra en acció.

Quan des de dalt d’un cim, després d’un gran esforç físic, t’asseus i contemples un bell paisatge alpí i t’admires del que la teva visió està assolint, et meravelles de la bellesa que es beslluma als teus peus i experimentes un immens goig estètic, un plaer interior molt profund, estàs desenvolupant la teva intel·ligència espiritual.

Quan tot tornant del treball, en ple col·lapse de trànsit, enmig del caos urbà, t’abstraus, prens distància de la realitat, relativitzes la situació, no deixes que la circumstància devori la teva pau interior i domines el teu fons emocional i mental, la teva intel·ligència espiritual està treballant.

El benestar integral requereix d’un equilibri intel·ligent entre allò emocional i allò racional, entre allò corporal i allò espiritual; exigeix el conreu de la intel·ligència emocional, una òptima qualitat de relacions i el coneixement d’un mateix; però amb això no n’hi ha prou: requereix, a més a més, l’exercici de la intel·ligència espiritual.

La definició i àmbit

Howard Gardner definí intel·ligència espiritual com la capacitat per situar-se un mateix respecte del cosmos, com la facultat per meditar sobre el significat de la vida, de la mort i el destí final del món físic i psicològic.

Quan un pren consciència del fet d’estar viu, de gaudir de la immensa possibilitat d’existir, viu amb més intensitat tots els seus vincles i tot el que experimenta al llarg d’una jornada. La intel·ligència espiritual ens faculta per gaudir plenament de tots els instants, de cada experiència, de cada abraçada, de cada olor, de tot allò que ens succeeix.

Permet accedir als significats profunds, plantejar-nos els fins de l’existència i quines en són les més altes motivacions. És la intel·ligència del jo profund, la que s’enfronta a les qüestions de l’existència i, a través de la qual, cerquem respostes creïbles. Està especialment desenvolupada en els filòsofs, en els artistes, en els científics, però roman present en qualsevol persona que s’obri a aquest tipus de qüestions. Ens dóna el poder per transcendir el món físic i quotidià, per tenir una percepció més elevada d’un mateix i del món que ens circumda. Ens capacita a utilitzar recursos espirituals per solucionar problemes de la vida i per comportar-nos d’una manera virtuosa, per assumir les responsabilitats de la vida.

La utilitat de la intel·ligència espiritual

En la vida quotidiana és molt útil el conreu d’aquest tipus d’intel·ligència. Cadascú de nosaltres quan aspira a realitzar un projecte, ha de pensar a fons les traves i les dificultats amb les quals es trobarà. Ha de pensar, talment, si paga la pena aquest fi, si realment omplirà les seves aspiracions de plenitud. La intel·ligència espiritual ens dóna força per transcendir allò immediat i sacrificar-nos per fer realitat els nostres ideals.

Perquè adquireixi la seva màxima esplendor exigeix, com qualsevol altra modalitat d’intel·ligència, un desenvolupament i una exercitació. La sensibilitat espiritual és, al cap i a la fi, una transformació de la persona i aquesta exigeix una tasca sobre un mateix, un treball sobre el propi jo.

En aquest sentit, la intel·ligència espiritual ens fa més oberts i permeables, capaços de connectar amb el fons dels altres, de sentir-nos part d’un Tot que ens transcendeix. Contràriament al que hom podria pensar, activa la intel·ligència interpersonal i genera un tipus de relacions socials més profundes i penetrants. Una persona espiritualment intel·ligent té una enorme capacitat de connexió amb tot el que existeix, és capaç d’intuir els elements que uneixen, que són subjacents en totes les realitats, més enllà de les individualitats.

El perfil de les persones espiritualment intel·ligents

Quan afirmem que l’ésser humà és capaç de vida espiritual en virtut de la seva intel·ligència espiritual, ens referim al fet que té capacitat per a un tipus d’experiències, de preguntes, de moviments i d’operacions que només es donen en ell i que, lluny de distanciar-lo de la realitat, del món, de la corporeïtat i de la natura, li permeten viure-la amb més intensitat, amb més penetració, penetrant en els últims nivells de la realitat.

Allò que és propi de la dimensió espiritual és la sortida de sí mateix, la penetració en l’estructura de les coses. Permet la fluïdesa i que la persona es desprengui de si mateixa. La vida espiritual no és tancament, encara menys autisme. És tot el contrari: donació i obertura. D’aquí que tingui una especial importància en el pla de les relacions socials. Quan un conrea aquesta forma d’intel·ligència, experimenta el desig de donar allò que és, de contribuir activament al bé de la societat, a desprendre’s de si mateix per tal de millorar les coses. És aquí on rau la clau de la felicitat personal. Grans referents de la humanitat l’han desenvolupada en el seu màxim nivell: és el cas de Mahatma Gandhi, de Martin Luther King, de Rigoberta Menchú o de Pere Casaldàliga.

Una persona espiritualment sensible no s’acontenta amb un coneixement superficial de les coses, del món que l’envolta, no en té prou amb una visió panoràmica; pretén anar a fons i en aquest camí descobreix una sèrie d’elements i propietats, de nivells de la realitat que a simple vista li havien passat desapercebuts. La vida espiritual és profunditat, moviment cap al desconegut, interès per allò que roman ocult, pel que és invisible als ulls.

El lloc de la intel·ligència espiritual

Aquesta intel·ligència, tal i com han demostrat els seus màxims teòrics, Zohar i Marshall, a Spiritual Intelligence, ocupa, dins de la naturalesa humana un lloc central i dominant. És ella qui dóna el caràcter de la personalitat i de l’autèntica individualitat, qui fa que tots els estrats estiguin penetrats d’aquest caràcter. És una mena de dinamisme que mou a buscar la plenitud, el perfecte desenvolupament de tot el nostre ésser, la profunditat i el sentit del que fem, patim i vivim.

La vida espiritual, contràriament al que hom creu, no és patrimoni de les persones religioses. Tot ésser humà, només pel fet de ser-ho, és capaç de vida espiritual, de conrear-la. En virtut de la seva intel·ligència espiritual, necessita donar un sentit a la seva existència i al món en el que viu, experimenta la seva existència com a problemàtica i necessita pensar què ha de fer amb ella.

La vida espiritual no es pot ubicar en una determinada dimensió o faceta del seu ésser. Una persona espiritualment intel·ligent viu totes les seves relacions, sensacions, coneixements i experiències des del fet espiritual. No es pot ubicar en una àrea del cervell; engloba la totalitat de la vida humana. Aquesta obertura és conseqüència de la intel·ligència espiritual, de la forma més elevada d’intel·ligència que s’ha generat al llarg de l’evolució. Aquesta intel·ligència conreada és el perfecte antídot a totes les formes de fanatisme, de sectarisme o de dogmatisme. D’aquí l’especial interès que té el seu conreu en el procés educatiu dels més joves.

Importància de l’espiritualitat

L’espiritualitat és tan inherent a la persona com ho és la seva corporeïtat, sociabilitat o la seva naturalesa emocional. Cap ésser humà pot viure sense aquesta dimensió, especialment si es mou amb fondes motivacions i conviccions. Pertany al substrat més profund de l’ésser humà. L’espiritualitat té efectes en tot l’ésser: en la manera d’interaccionar amb els altres i la vida emocional, física i mental. Una persona espiritualment intel·ligent cerca la profunditat en les relacions, tracta de veure allò que l’uneix a les altres persones i relativitza les diferències. Aquest exercici es fonamenta per a una bona vida familiar, laboral i social, ja que d’aquesta manera se superen les barreres i obstacles que dificulten la fluïdesa comunicativa tant en entorns íntims com laborals i socials.

La reivindicació de l’espiritualitat: un símptoma

La reivindicació del fet espiritual és, sens cap mena de dubte, el símptoma d’un profund canvi de mentalitat en el món occidental, del naixement d’una nova consciència. Està emergint un nou paradigma, una nova sensibilitat espiritual que s’obre camí com a conseqüència de la insatisfacció de la societat materialista i consumista. Comencem a entendre que la felicitat personal no és aliena a la felicitat dels altres, que la connexió profunda entre tots és clau per transformar el món. El conreu de la intel·ligència espiritual serà decisiu per tal d’assolir la unitat.

(1) En aquest article condenso algunes idees expressades en Inteligencia espiritual, Plataforma, Barcelona, 2009.

Francesc Torralba

Font: Revista Poblet nº21: http://www.poblet.cat/pfw_files/cma/Content/Revista_Poblet/Revista_Poblet_021.pdf

Veure també:

El tránsito de la «materia» al «espíritu»

Concepciones antropológicas

Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...

Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...