titulo de la web

Artificiositat de la vida moderna i atròfia de l'esperit

La dimensió «espiritual o religiosa» constitueix una resposta a les més profundes aspiracions i inquietuds de «l'ànima» humana.

L'impacte de la tecnologia en l'afebliment de la dimensió espiritual o religiosa

Com l'artificiositat de la vida moderna, a través de la tecnologia, afebleix el conreu de l'esperit, atenua la dimensió humana religiosa, atrofia la dimensió transcendent.

El lloc d'aquesta dimensió antropològica que anomenem dimensió espiritual: la vivència religiosa

El «fet religiós» ha estat una constant en les diverses cultures i civilitzacions al llarg de la història. La «dimensió religiosa o transcendent» ha estat un factor important en la constitució de l'ésser humà, tant en la seva vessant individual com col·lectiva. La seva presencia ha estat i continua essent un factor determinant en la configuració de la naturalesa humana i segueix exercint el seu paper, la seva funció, en la configuració del psiquisme i les conductes humanes... Alguns corrents de pensament han pretès històricament negar-lo i desitgen obviar-lo presentant-lo com a quelcom obsolet, arcaic, ancestral, atàvic... Però aquí continua, més o menys conscientment, sempre present, com a element indestriable de la naturalesa humana.

El «progrés» modern, focalitzat en excés en els aspectes quantitatius i menys interessat en la promoció dels aspectes qualitatius, i la cultura moderna per una part, critiquen la «vivència religiosa» com a experiència històrica alienant, per altra intenten esquivar preventivament la dimensió humana religiosa considerant-la com a factor impertinent, inoportú per als seus no sempre nobles interessos, com a possible opositor crític a alguns dels seus inconfessables propòsits. La gradual separació i desvinculació del món natural a què ens aboca la progressiva urbanització de la població i la creixent artificiositat de la vida moderna influeixen en l’afebliment de la dimensió humana transcendent. L’orientació materialista i pragmàtica de la vida actual defuig sense miraments el seu conreu, disminuint així i atrofiant aquesta tan potent i possibilitadora dimensió humana. L'home tecnificat es desdibuixa, perd suport i consistència. El conreu d’aquesta dimensió ens ajuda a preguntar-nos apassionadament pel sentit de la nostra vida i a estar oberts a una resposta.

La dimensió «espiritual o religiosa» constitueix una resposta a les més profundes aspiracions i inquietuds de «l'ànima» humana, de «l'esperit» humà. El «fet religiós» constitueix una dimensió antropològica constitutiva i, evolutivament, significativament rellevant. Sobre ella precisament s'assenten les diferents "formes" religioses o religions, com a suport, i vehicle alhora, d'aquella força i anhel interior que ens empeny a viure en profunditat. La religió és l’obertura al misteri.

El ritme frenètic que ens hem imposat per aconseguir més benestar material ens produeix buit espiritual perquè no tenim cura d'aquesta profunditat que ens constitueix com a éssers humans. Per a ser més autènticament humana, a la nostra vida li falta avui una dimensió essencial: la interioritat. Només l'home modern ha estat capaç d'optar per la negació del sentit transcendent de la pròpia existència. L'home antic, i potser el de sempre, no posa en dubte la veritat d’una intuïció positiva: la nostra naturalesa està orientada cap a l'Ésser -i no cap al no-res-, opta sempre per transcendir, per anar més enllà de sí mateix i de la seva contingència.

La «dimensió transcendent» és la capacitat que té la persona de transcendir el món terrenal i obrir-se al Misteri, a l'Absolut. El seu conreu intensifica la nostra relació amb la dimensió còsmica, amb la natura que ens envolta i amb el proïsme que ens interpel·la. El conreu d’aquesta dimensió ens permet captar la imbricació més plena i unitària amb el tot. Constitueix el nucli més personal de la nostra vida, doncs en ella se situen els nostres principis i valors més profunds. En aquesta dimensió s'originen els significats que impregnen de sentit, de valor i de propòsit la nostra existència.

Una passejada pel misteri, pels inabastables misteris de l'infinit, és saludabl. Oxigena l'ànima i eixampla l'esperit. De la mà del catedràtic de Física de la Matèria Condensada, assagista i poeta David JOU repassem la influència de l’expansió tecnològica moderna en la dimensió espiritual de l’ésser humà.

La ciència i la tecnologia formen part central, implícitament o explícitament, de l'ambient cultural en què estem immersos. Tot i que en principi les seves aportacions són neutrals pel que fa a l’àmbit metafísic i religiós, les seves repercussions culturals indirectes sobre allò que la gent considera versemblant de creure, acceptable de fer i plausible de manifestar són molt grans. Per això, el contacte amb la ciència i la tecnologia és una de les pedres de toc de la inculturació i la transmissió de la fe en la nostra societat, i un dels aspectes més vius i actuals del diàleg entre fe i raó.

La ciència invita a rellegir el món, la tecnologia invita a actuar sobre el món, la medicina alleuja, guareix i allarga la vida: proporcionen mitjans per a les nostres actuacions i permeten viure més anys, però no ens aclareixen quines han de ser les finalitats i prioritats que ens serveixin de guia. No parlen d’ètica ni de sentit de la vida, no parlen d’Amor ni de l’Altre; acceleren el ritme de la història, però no ens diuen cap on anem; ens inunden  d’informacions  i  de  distraccions,  però no  ens descobreixen  la saviesa del coneixement de si mateix, del compromís  envers l’altre i de la fruïció de la serenitat i de la bellesa.

David JOU: CIÈNCIA en Creure i pensar, 25è aniversari de la Fundació JOAN MARAGALL

COM LA TECNOLOGIA ATENUA LA VIVÈNCIA RELIGIOSA

La tecnologia ha contribuït a atenuar la presència del sentiment religiós. Ho ha fet, per exemple, tot afeblint el sentit de dependència respecte de la natura, alleujant el dolor, retardant la mort, donant control sobre la vida, contribuint a la distracció i la dispersió d'interessos. En principi, es tracta d'aportacions positives, potencialment alliberadores i dignes de ser celebrades, que han suposat conquestes històriques de la humanitat i han eixamplat les possibilitats humanes fins a límits a què tot just havia arribat la fantasia, però que també suposen un risc d'estranyament respecte de l'autenticitat del món i generen, en el seu excés, un malestar vital considerable, fet de perplexitat, frustració i desarrelament.

Afebleix el contacte amb la natura

La vida urbana s'ha incrementat notablement; els tractors, adobs, els plaguicides, la veterinària i la bioenginyeria ha revolucionat l'agricultura i la ramaderia; la tecnologia ens fa sentir més independents de la natura; veiem menys el cel i dediquem menys atenció als fenòmens naturals. Ens sentim doncs, vivint en un món fet pels humans per als humans, i s'afebleix la sensació d'habitar en un món més gran que nosaltres, que pugui ser sentit com un do o un espai d'acolliment o com una amenaça inquietant. Les possibilitats de meravella o d'esglai davant una força superior a la nostra queden minvades, el sentit de participació en els ritmes naturals s’afebleix, el contacte i la comunió amb la natura es trenquen, les botigues i els grans magatzems configuren un horitzó atractiu i suficient càlid, enlluernador, que estimula l'avidesa de posseir i la curiositat d'explorar novetats. L’increment de població, de comunicacions i de transports fa que la Terra ens sembli petita, coneguda, controlada, depenent de les nostres decisions i de la nostra conducta. Tot l'entorn sembla resultat dels humans, sotmès a l'acció i la voluntat humanes. La presència de Déu, afavorida pel contacte amb la bellesa o la grandiositat de la natura, queda esvaïda i secreta.

Contribueix a alleujar el dolor i a allargar la vida

Alleujar el dolor i allargar l’esperança de vida és indubtablement positiu, però també fa que, en viure amb més comoditat tinguem menys ocasions d’experimentar amb profunditat la vulnerabilitat i la contingència. La societat s'ha acostumat a no pensar en la mort, reflexió que invitava a considerar les nostres limitacions últimes, a viure el present amb més intensitat i a jutjar els objectius amb més lucidesa. El dolor és una font de ruptura amb la rutina i de qüestionament radical de què som, què volem i quin sentit té la vida. La persona que ha sofert pot ser més comprensiva amb el dolor dels altres, més solidària, més relativitzadora dels afanys i les ambicions quotidianes, més inquieta respecte a una presència transcendent. La nostra societat, però, defuig no tan sols el dolor, sinó qualsevol mena de contrarietat i de molèstia, malgrat els elements enriquidors que aquesta pogués tenir, malgrat l’increment de llibertat que un xic d'estoïcisme proporciona. Naturalment, hi ha uns nivells de dolor que, més que un ajut a experimentar la transcendència, constitueixen un dels dubtes més angoixants sobre l’existència d’un Déu poderós i benvolent, i cal agrair a la ciència que hagi contribuït a reduir-los. De fet, una insistència excessiva en la contemplació del dolor en contra del plaer ha actuat com un element distanciador entre la religió i la societat quan s’ha disposat de més comoditats i de més remeis, de més ocasions de plaer.

Augmenta el control sobre la vida

El control de natalitat, les fecundacions assistides, l’enginyeria genètica, han fet augmentar el control humà sobre la vida de la nostra descendència; han obert esperances a qui desitjava concebre i no podia, obren la porta a reduir la incidència d’algunes malalties hereditàries, però també plantegen nous problemes ètics —¿cal eliminar un fill en gestació si una anàlisi revela que hi ha risc que no sigui normal?¿podem encarregar un fill amb unes certes característiques genètiques per tal que algun dels seus òrgans pugui salvar un altre fill ja existent?, ¿podem fecundar òvuls humans per tal d’aprofitar mèdicament les cèl·lules mare a què donen lloc en les primeres divisions cel·lulars?, ¿podem emprar neurotransmissors no tan sols per mitigar malalties mentals sinó també per modificar el caràcter o incrementar la memòria o la intel·ligència? A més, han degenerat, de vegades, en capricis —com ara triar el sexe, la talla, el color dels ulls dels fills. També la producció de plantes i animals transgènics amb la finalitat d’optimitzar el rendiments de conreus i explotacions ramaderes fa que puguem incidir sobre el futur de l’evolució biològica amb una profunditat i rapidesa insospitades. Les possibilitats d’actuar sobre gens i sobre neurotransmissors ens fan sentir com propietaris de la creació i fan que sentim la vida ja no amb esplendor de miracle, com una sorpresa meravellosa, sinó com quelcom que podem controlar, en què podem intervenir profundament i, per tant, no com quelcom de donat, més enllà del nostre abast nostre control.

També la mort ha esdevingut problemàtica, amb una medicina que de vegades allarga la vida en condicions escassament desitjables. D’altra banda, la religió adverteix els riscos de mala utilització de la ciència, i intenta controlar-ne l’ús, cosa que pot ser font de conflictes, que sovint poden ser resolts en comitès d’ètica, en què es procura que tinguin veu alhora els científics i representants diversos de la societat, especialment avesats a reflexionar sobre els valors.

Contribueix a la dispersió d’interessos

La tecnologia ha contribuït a multiplicar les distraccions, a accelerar el ritme vital, a reduir la disponibilitat de silenci, a una inundació d’informació desordenada i incoherent. Tot això dificulta travar un missatge religiós que intenti donar una certa unitat i sentit a l’individu, que se sent abocat a l’exterior i fragmentat en una multiplicitat erràtica de sol·licitacions. La música, la televisió, els jocs d’ordinador, les navegacions per Internet, ocupen un lloc creixent en la vida, de vegades fins a extrems grotescos o addiccions malaltisses. El silenci i la introspecció són fonts d’experimentar la transcendència i d’explorar l'univers interior, però la dispersió produïda per un excés de sol·licitacions exteriors i la manca de voluntat a considerar- lo com un valor autèntic ens les van fent perdre.

D'altra banda, la tècnica considera la productivitat com un valor decisiu; la pausa contemplativa ha quedat gairebé bandejada de la vida i el temps sense rendiment econòmic directe sembla perdut. Així, anem deixant de costat el ser per centrar-nos en el fer, en un horitzó temporal limitat per l’efectivitat a curt termini. L'acceleració del ritme vital, la successió galopant de novetats tecnològiques, fan que allò après a l'escola quedi ràpidament obsolet, que moltes experiències semblin quedar cremades tot just després d'haver estat viscudes, en lloc de constituir un bagatge amb una potencialitat a llarg termini. Això, d'altra banda, contribueix a reduir el contacte entre generacions i a trencar la transmissió d’idees, reflexions i creences, amb uns efectes culturals que poden resultar devastadors.

Font: David JOU: Déu, cosmos i caos cap.2 (fragment)


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...