LES RELIGIONS
Els humans naixem amb la capacitat de «transcendir». Aquesta capacitat innata ens permet “anar més enllà” de les nostres coordenades d’espai i de temps i accedir a aspectes de la realitat que depassen l’àmbit estrictament material i dels sentits. Per altra banda, estem constituïts de tal forma que estem imperativament abocats a la recerca de la felicitat, de la plenitud, de l’absolut. La interioritat, l’espiritualitat, la religió, les religions són experiències humanes d'alt nivell a través de les quals intentem conjuminar aquests dos aspectes. Fan la funció de compaginar aquesta capacitat de «transcendir» amb l'impuls antropològic també innat d'anar a la recerca de l’absolut. És per això que podem afirmar que l’ésser humà es antropològicament «religiós».
Hauríem de diferenciar el que és la «religió» en singular (com a expressió de la més profunda experiència humana de transcendència) de «les religions» en plural, és a dir, les formes culturals concretes amb què aquella s’ha vehiculat i utilitzat històricament ( cristianisme, budisme, islamisme catolicisme, esglésies, clergats...) (veure aquí). En aquest article l’autor R. M. Nogués es refereix a la religió com a sistema institucional, com a estructura destinada a l'administració del sagrat, com a «sistema religiós», que comporta diversos elements: (1) un grup social amb una identitat específica (2) unes pràctiques socials: ritus, cerimònies, lleis morals, formes de transmissió de la fe o de socialització dels seus membres; (3) unes doctrines que expliquen el món i la seva relació amb la divinitat.
Les religions no sempre han estat fidels a la seva funció alliberadora. Massa sovint han estat utilitzades com a mecanismes de control i de domini. En relació a la religió cristiana algú amb esperit crític ho ha expressat així: "Hem estat víctimes d'un abús de llenguatge. Ens han fet creure que Déu és l'autor de tot un món anomenat religiós fet de paraules, lleis, ritus i doctrines, la qual cosa ens ha impedit caminar amb llibertat d'esperit, tal com recomanava l'apòstol Pau. Hem confós, i hem identificat, el Llibre amb la Paraula, la doctrina amb la veritat, els ritus sacramentals amb la fe..."
La «religió» és una de les grans dimensions mentals i culturals dels humans. L’extensió universal del fet religiós és evident. La religió és una de les més grans experiències humanes, com l’art, la política, l’economia etc. Les religions són construccions institucionals, mentals, doctrinals, rituals, administratives, etc., que intenten donar vertebració social a les experiències de transcendència. Són impressionants construccions culturals que coordinen les creences, les practiques rituals i les normes de conducta dels grans grups humans que sintonitzen amb una determinada visió compartida de la transcendència. Existeixen una gran diversitat de religions, entre les quals destaquen les grans tradicions religioses d’orient i d’occident. Les religions pretenen donar una interpretació global de la realitat. Unes centrades en Déu, d'altres orientades al conreu de la interioritat. El nucli central de les religions són les seves institucions (textos, doctrines, estructures organitzatives, normes de conducta, codis d'expressió rituals, llibres sagrats, textos fundacionals, clergats, temples, actes rituals, codis de conducta personal i social..). Són l’expressió d’unes realitats transcendents molt importants, però sovint agafen una dinàmica pròpia i es constitueixen en forces autònomes que acaben modificant les arrels de les quals provenen.
Les religions com moltes altres realitats es configuren en relació amb el substrat cultural d'on neixen. Tendeixen a ocupar tot l’espai social. En ocasions s’apropien del conjunt de la societat prenent el control directe o indirecte del poder polític. Antropològicament tant la religió com l’espiritualitat, si són realment serioses, són una invitació a superar l’egocentrisme per donar-se a l’altre, per obrir-se a l’alteritat. Suposen una actitud d’obertura al misteri, també a aquest grandiós misteri que anomenem «Déu». Són productes humans que han anat vehiculant i enriquint el patrimoni cultural de la humanitat. Són factors conformadors de la realitat social que han tingut i continuaran tenint un pes molt important en la gran aventura hominitzadora i humanitzadora del procés inacabat en què ens trobem immersos la humanitat.
Les religions són impressionants construccions culturals que coordinen les creences, les practiques rituals i les normes de conducta dels grans grups humans que sintonitzen amb una determinada visió compartida de la transcendència. Moltes d’elles estan centrades explícitament en Déu, i d’altres estan més aviat orientades cap al treball de la interioritat. Totes funcionen, però, d’una manera relativament comparable si prescindim de les qualificacions teològiques, en la mesura que generen dinàmiques relativament comparables pel que fa a construcció de doctrines, clergats, monestirs, ritus, normes de conducta, etc.
El nucli central de les religions són les seves institucions, que abasten textos de referencia per fixar posicions doctrinals, estructures organitzatives, sistemes de normes de conducta, codis d’expressió ritual, etc. Tot plegat dona lloc al que sol ser patrimoni de totes les religions o tradicions espirituals: llibres sagrats, textos fundacionals, clergats més o menys jerarquitzats o autentificats per algun tipus de tradició, temples o estructures «equiparables, actes rituals de molts tipus i codis de conducta personal i social. El material cultural al qual donen lloc les religions imposa pel volum, la qualitat i el poder, expressats en mil formes al llarg de la historia humana, constituint un dels fenòmens culturals mundials de més abast.
Les religions organitzades institucionalment tenen en relació amb la societat un paper similar al que les creences tenen respecte de la ment. Són l’expressió d’unes realitats molt importants a les quals es refereixen, però sovint agafen una dinàmica pròpia que deixa de referir-se a aquelles realitats i es constitueixen en forces autònomes que acaben condicionant, modificant i eventualment negant les arrels de les quals provenen. Possibiliten, doncs, però també canalitzen; faciliten, però també limiten; expressen, però també deformen. Les descripcions de l’evolució de les religions al llarg de la historia humana han donat lloc a una immensa literatura d’estudis generals o monogràfics. Entre els generals, hom pot al·ludir, simplement a tall d’il·lustració, a descripcions com les de Delumeau (1993) o Woodhead (2002).
Com en el cas de les creences, les religions es configuren en relació amb el substracte cultural on neixen. Les cultures modulen profundament les maneres de pensar i sentir. Nisbert (2003) ha estudiat de manera detallada com l’estil agrari d’Orient relacionat amb la cultura de l’arròs ha configurat un pensament més col·lectivista i comunitari que no pas a Occident, i alguns autors pensen que això ha pogut concretar-se al llarg de mil·lennis en determinades seleccions genètiques que condicionen el funcionament cerebral. Lògicament, les religions també registren aquestes influencies culturals donant lloc a tradicions diferents i complementàries. Á Occident, per exemple, la visió del sentit de la historia marca les tradicions mitològiques gregues (visió cíclica de la història) o la tradició judeocristiana (visió progressiva i direccional); a Orient, en canvi, la religió s’orienta més cap a la mirada interior, ates que en gran part les manifestacions de la història són vistes com un avatar enganyós de la realitat.
Cal assenyalar que, en la mesura que la religió pretén donar una interpretació global de la realitat, tendeix a ocupar tot l’espai social cosa que sovint l’acaba portant a gestionar el poder polític. Moltes religions tenen així la temptació de la teocràcia. Tant a Roma en la seva versió de la divinitat imperial, com a Egipte en situacions comparables, la religió envaeix tot l’espai social i s’apropia del conjunt de la societat per la via del poder polític. Es curiós que una tradició religiosa com la cristiana, originàriament als antípodes del poder i proclamant un igualitarisme i una fraternitat revolucionàries, hagi acabat també connectant perfectament amb el monopoli del poder i la jerarquia social i, cosa més curiosa, defensant-ho com a element central del seu missatge, quan qualsevol estudi mitjanament informat detecta amb facilitat que la situació de control del poder en nom del seguiment de Jesús de Natzaret és una aberració grotesca.
Font: NOGUÉS, R. M. : Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió.
Veure també:
Religions: Panorama conceptual
La dimensió religiosa de la naturalesa humana
Anar a la secció: DIMENSIÓ TRANSCENDENT
