¿Què és l’home perquè te’n recordis? (salm 8)

La concepció antropològica del món hebreu

Article: “Què és l’home perquè te’n recordis?” sl 8,5

Jaume DURAN I NAVARRO. Metge i teòleg
Facultat de Teologia de Catalunya. ISCREB

RESUM de l'article: L’antropologia pretén explicar la persona humana, les seves dimensions, la seva especificitat, allò que la descriu com és. Té per finalitat desplegar un model per a la comprensió de les seves capacitats i de la relació amb l’entorn. D’entre els diferents models antropològics que al llarg de la història han cercat aquest objectiu, la concepció de la persona humana en els textos de l’Antic Testament, la mirada antropològica del món hebreu en el context dels escrits del Poble de Déu presenta un atractiu diferencial i específic. Hi podem descriure la multidimensió de la persona, la seva interrelació natural, l’evolució de les dimensions que la configuren i la seva relació amb una creació que la transcendeix. (A continuació presentem un resum de la primera part de l'article)

Déu ha creat l’humà, però no l’home, en el sentit que calia que l’ésser humà seguís creant-se ell mateix lliurement en prendre consciència, en fer opció, en optar lliurement.

No som déus. La divinitat es troba situada en un pla totalment altre, i la humanitat en un pla diferent del pla de Déu. Una humanitat, però, capaç de fer opció voluntària, lliure, per aquest pla de Déu.

1. Una mirada antropològica

És una pregunta que neix de la sensació de petitesa de la persona humana davant de la grandesa de Déu. Una pregunta que dibuixa l’ésser humà a les plenes mans de Déu, a la total voluntat del Creador, deixat absolutament a la seva presència. Una expressió que ens recorda i ens vol fer veure’ns éssers creats, insignificants enfront de la divinitat, immensa, omnipresent i omnipotent.

En la mateixa pregunta hi trobem esperança, desig de trobada, de relació amb el pare creador, amb qui es confia; l’esperança de saber-se humanitat creada, susceptible de ser tinguda en compte per Déu, capaç de ser recordada, (“recordada” vol dir visitada), estimada.

I ens podem plantejar: Com és aquest ésser que es pregunta “què és l’home”? Què té aquesta criatura de Déu perquè sigui recordada? I com es mostra davant del seu Déu? Com és que s’atreveix a preguntar-li-ho? Què el fa moure a trobar Déu?

Endinsar-nos en aquesta pregunta del Salm 8 i aproximar-nos a reconèixer en el conjunt de l’AT com és aquesta persona, què la fa persona, què la transcendeix, i veure-hi els trets antropològics que la defineixen, els uns com a ésser creat, individu en el món, i els altres com a ésser relacional, és l’objecte del present article. L’article mira d’explicar aquesta realitat de la persona, en les seves dimensions i relacions a partir de les paraules que els escrits de l’Antic Testament.

La persona és un conjunt de funcions i capacitats, totes creades i articulades com un tot. És persona humana la que camina i s’alça donant gràcies a Déu. La que s’ajeu i descansa. La que corre i lluita per viure. És persona humana la que va sola pel món i també la que s’aplega per crear comunitat compartida. La que neix i creix, i emmalalteix i mor. La persona humana és la que també sent, la que té por i desitja, la que plora i riu, la que somnia i malda per ser feliç i gaudir. És la que decideix i opta des de la seva pròpia llibertat, la que preveu i té ús del llenguatge, la que recorda i es pensa, la que intueix i escull, la que aprèn i s’equivoca. La persona humana és la que escolta i parla, la que estima i és estimada, la que accepta i vol. És la que cerca Déu i es pregunta per les respostes que no es poden trobar. És la que té esperança, la que pot tenir fe i desesperar, la que viu i mor, i no del tot.

L’ésser humà és sens dubte una estructura personal, multidimensional i dinàmica. Un ésser que és dotat de sentit en ell mateix, un subjecte amb llibertat i intel·ligència. És un ésser complex i complicat d’entendre i descriure. Des de la concepció primerenca de la divisió de la persona en cos i ànima dels pensadors hel·lenistes fins avui, hem anat trobant-hi i descobrint-hi unes dimensions diverses que la fan del tot diferenciada de la resta de les espècies.

Nombrosos estudis han pretès explicar aquesta persona humana des de la seva estructura complexa i dinàmica, multidimensional. El que és cert és que la tradició hebrea supera amb molt la dicotomia de cos i ànima que ha estat la base principal del saber científic del món occidental desplegat pel racionalisme i l’empirisme dels darrers segles.

1. Una persona és, primerament, corporeïtat, perquè som i tenim cos, que ens permet desplegar en el món físic les nostres possibilitats.
2. És també intel·lecte evolucionat, racionalitat i pensament, dotada de capacitat de discernir i d’optar, de preveure i utilitzar el llenguatge, d’escollir lliurement el seu projecte.
3. És emoció i sentiment profund, motor de vida i energia, no només conscient de tota transformació.
4. És una persona que també cerca i es transcendeix a ella mateixa, que s’amara d’anhel i es fa preguntes.
5. Un ésser de dimensions plurals que l’expliquen i el fan viure.

Els escrits de l’AT. s’inicien explicant la creació del món, situant el paper creador del Déu d’Israel per sobre de tot el creat, i descriuen també com ha estat creat aquest ésser humà. En l’anàlisi dels tres primers capítols del Gènesi hom hi pot entreveure tota la complexitat d’aquest ésser extraordinari que Déu ha fet, en tota la seva pluralitat constitutiva i relacional, i que li permet esdevenir com és.

Analitzant alguns versets dels capítols inicials, serem capaços de percebre la multidimensió que ens caracteritza i ens fa ser, als humans, com som. Els primers redactors ja ho varen dibuixar als inicis, i l’ésser humà que prega en el salteri ja s’hi manifesta plenament, i és capaç de interrogar-se tot mirant humil, servent, el creador: “Què és l’home perquè te’n recordis?”. Es posa en valor el llibre dels salms com a expressió de l’anhel relacional de la persona amb el creador amb qui pot dialogar, i que manifesta aquesta interioritat habitada de la persona humana que descriu la fe.

2. L’ésser humà creat a imatge de Déu

Gènesi 1-3, la creació de l’ésser humà

L’interès per la vida humana està en el rerefons de tota antropologia. Per al poble d’Israel, el valor de la vida s’inicia en la consideració del viure. De fet, el món hebreu accepta l’existència de forma joiosa i és en l’exili quan pren consciència que cal relatar-la. I per a relatar-la, la clau és centrar-se en la persona humana, en la seva creació com a ésser humà i la seva relació amb el Déu. Es tracta d’entendre la persona humana des de la seva creació i com es dibuixen els primers trets antropològics i relacionals de l’ésser humà.

Els primers capítols del Gènesi, especialment Gn 1-3, expliquen la creació i la vida de l’ésser humà en el món. Constitueix un relat de la creació inspirat en les fonts i tradicions mesopotàmiques de les quals bevien els redactors primers, en ple exili babilònic (segle VI a. C). Efectivament, es veuen molt influenciats per la cultura mesopotàmica: els déus decideixen crear els éssers humans per al seu servei, i, així, aquests esdevenen els seus esclaus i hi mantenen una relació distant.

El relat del Pentateuc és el relat d’una creació amb mentalitat d’aliança amb Déu. En Gn 1-3 es descriu la creació de l’ésser humà, en el sentit d’humanitat, des del punt de vista filosòfic i teològic, i de la seva relació amb Déu. En poques pàgines podem veure-hi reflectit el primer minut de la humanitat i el desplegament de tota la seva riquesa humana, allò que la fa diferent de la resta de les espècies i que, per la seva personal relació amb el Déu creador, li permet també construir un destí col·lectiu. El rellevant és que Déu és el Déu d’Israel, i que a més, és el creador.

El primer relat

En el relat de la creació hi trobarem dues narracions ben diferents. El primer relat que prové de la tradició sacerdotal i aquesta ha volgut deixar petjada de la visió sacerdotal de la història de la salvació de la humanitat. El de Gènesi 1-2,4a, ens descriu una creació ordenada. Descriu la creació del tot des del no-res. (Históricament és un relat posterior al primer que, estratègicament, es situa en primer lloc). El relat culmina en la creació suprema de l’ésser humà, i finalitzant amb el repòs del Creador. La creació de l’home a imatge i semblança de Déu establirà el domini i supremacia sobre tota altra espècie creada; l’home, imatge de Déu, pot dominar la resta del creat i possibilita la relació d’aquesta amb el seu Déu.

Aquest primer relat sacerdotal és el d’una creació de la paraula, de l’eficàcia; una creació en la qual Déu pren la paraula cada cop i ordena la creació. És el relat de la construcció d’un univers que finalitza en la segona part del darrer dia, el sisè, quan Déu crea l’ésser humà a semblança seva. D’aquí ve que l’única imatge possible de Déu sigui el rostre humà, tot i que per això no es divinitza la persona de cap manera. Amb la darrera de les seves creacions, la de l’ésser humà, s’esdevé tota la realitat creada; aquí finalitza una creació de l’univers en el qual només existia bondat (Gn 1,31): La creació de l’ésser humà en aquest primer relat s’emmarca plenament en el pla de Déu, tot i que no hi ha diàleg entre Déu i la persona humana.

Déu crea l’ésser humà a la seva imatge i el fa sexuat, ésser humà de sexe masculí, i ésser humà de sexe femení. És el darrer ésser viu en arribar a la Terra, i a partir d’ell tot pren un sentit nou; així, la creació de l’univers per part de Déu va acompanyada d’una manifestació positiva de la divinitat. Déu només conté el bé, beneeix! Beneeix la vida i l’home, l’ésser viu creat!

Estem davant de la creació del món, en el qual s’hi insereix la persona humana com a ésser “preferit”. Una creació des de fora, en la qual Déu disposa tots els elements de l’univers de forma ordenada, planificada, i que clou amb la creació de la persona humana, abans del descans del sàbat.

El segon relat

El segon relat de la creació, i de la relació entre Déu i l’ésser humà, es descriu a Gn 2,4b-3,24. És el relat de la tradició jahvista, anterior en el temps a la primera, la sacerdotal; és una tradició més humanista, diríem, més antropològica. Parla sobretot de la persona humana; descriu la creació de l’home i de la dona, i de la seva relació amb el món. Aquest és, per excel·lència, el relat de la creació de l’ésser humà.

Parlar d’Adam és parlar de l’ésser humà, en genèric. En hebreu, l’home és designat amb el nom d’Adam, relacionat amb terra fèrtil, “adamàh”. Adam es pren com el nom de la família humana, l’ésser humà. És un nom col·lectiu que personifica l’origen dels grups, en aquest cas de la humanitat. Se’ns dibuixa la creació del gènere humà i explica la creació de la parella en la seva evolució antropològica.

Els textos posen l’èmfasi a considerar una creació del gènere humà única. Una unitat de gènere, de condició i de relació amb Déu, de destí i d’inserció en el pla salvífic de Déu. Entre un inici, en el qual l’home no existia i un final en el qual Déu expulsa l’home del paradís i el fa definitivament mortal, salvaguardant l’arbre de la vida que dona immortalitat, es troba tota l’obra no només creadora, sinó també salvífica.

La creació de l’ésser humà a Gn 2-3, té un sentit molt més antropològic i teològic que biologista. El relat vol parlar del sentit de l’hominització com a consciència de l’individu humà, de la personalització de l’ésser creat, que entra en relació amb ell mateix, amb l’altre i amb la divinitat. Reconeix una consciència pròpia i la seva experiència espiritual i moral del bé i del mal.

Un ésser amb la tota la corporeïtat que li proporciona la terra d’on prové, la llibertat que li confereix la “vida” donada per Déu diferenciadament, que el fa intel·lectiu per a decidir, que li permet desitjar i sentir... –sentir por, sentir vergonya, sentir-se acompanyat de l’altre–, i, finalment, la consciència del pecat, l`ètica conductual pròpia del transcendir d’un cervell evolucionat. Aquest individu és únic i dotat de tota la humanitat.

Una creació que neix de la terra mateixa amb la qual Déu actua de terrissaire. Déu crea l’ésser humà al paradís, en un context de pau i divinitat. És creat de la terra primerament, però sobretot de la divinitat, de l’alè de vida, que el fa realment viure... Aquest alè és el que el fa diferent i lliure, el que el capacitarà. El relat ens presenta la imatge d’un Déu actua, modela l’ésser, planta un jardí, hi posa l’home, i li dona un manament. Es tracta d’un Déu que actua com un ésser humà, que s’implica amb la creació amb actes de caire humà, que entenem els humans, un Déu que fa i parla, que dona vida, que es passeja pel jardí. Un Déu manifestat en dimensions comparables a les humanes. En aquest segon relat de la creació hi veiem també traces de l’experiència humana.

És un relat en dues parts: una d’optimista, de positiva, de creació i llibertat (Gn 2,4b-25), i una de dramàtica (Gn 3,1-24), que ens mostra característiques que defineixen el viure d’aquesta persona humana. Dues parts que expressen, ja de bon començament, la condició humana de contrast i lluita interna en plena relació amb la divinitat. És una creació en el pla del projecte de Déu i, per tant, no podem entendre-la separada del projecte diví.

L’ésser humà surt de la pols “adamàh” (fisicitat o corporeïtat de la persona). Però el que la fa persona, individu, el que li confereix projecte de vida, és l’esperit, que el capacita com a persona viva que pot entrar en relació amb Déu. Segons el relat, Déu no infon aquest esperit als animals, sinó que els modela simplement, els dona forma i deixa que l’ésser humà els domini tot podent-los posar nom. Només l’alè del Senyor el diferencia.

En aquest segon relat, la relació de l’home i la dona, esdevinguts un i no diferenciats, s’esdevé en el diàleg; el diàleg permet el desenvolupament, i constitueix el pilar sobre el qual l’ésser és capaç de prendre consciència pròpia.

Quan diem que l’ésser humà creat és un ésser en creació, volem dir que es va configurant des de l’origen. És en Gn 3 on s’explica el desplegament de la persona humana com a tal, per la seva relació amb l’altre i amb el Creador, allò que justament fa humà l’ésser humà: el diàleg, la consciència, el pensament i la seva espiritualitat transcendent.

És Déu qui inicia el diàleg amb l’ésser humà. Déu ha estat el que ha parlat primer, ha pres la iniciativa, donant un manament, demanant un compromís. Tanmateix, l’ésser humà encara no respon, no hi té relació. La persona inicia el diàleg amb el seu igual. El primer cop que utilitza la paraula és quan s’exclama davant de l’altre, amb qui es reconeix: La relació que el fa sentir-se un és l’emmirallament amb l’altre com ell.

Déu ha demanat un compromís a l’ésser humà: no menjar de l’arbre del coneixement del bé i del mal. De fet, amb aquest acte el fa lliure. L’hauria pogut crear condicionat, determinat, sense opció, però el va fer lliure per prendre decisions. La prova de la lliure decisió és el drama de l’opció de la humanitat. És el drama original, no el pecat original, que n’és la conseqüència.

En el capítol de Gn 3 es relata aquesta relació de l’ésser humà amb Déu, on ja veiem que el domini sobre allò creat no el capacita per dominar les lleis de la vida mateixa que rauen en l’arbre del coneixement del bé i del mal, en l’arbre de la saviesa.

El precepte del Senyor és clar: es pot menjar de tots els fruits excepte del de l’arbre del coneixement. La persona humana simplement opta. Perquè el mal està allà, la temptació i el dubte són també constitutius del marc creat, formen part de la vida. La serp simbolitza el mal al qual l’home ha de ser capaç d’enfrontar-se. Enganyada per la serp, la dona es deixa seduir per l’aspecte agradable a la vista, i excel·lent per assolir el coneixement, tenir-ho tot, esdevenir-ho tot. Aquest contacte amb el mal a través de l’opció de trencar el pla de Déu, no és fruit d’una reflexió individual, més aviat ens trobem amb l’experiència de la persona impulsada pel desig.

L’ésser humà evoluciona en la relació interpersonal i amb el transcendent.

No és en l’opció pel conflicte que l’ésser humà evoluciona, sinó en la relació interpersonal i amb el transcendent. Allà es pren consciència! Una relació que encara no és verbal, però ja és reflexió pròpia: “Llavors a tots dos se’ls obriren els ulls” (Gn 3,7a). I es van adonar que anaven nus, que estaven ja en un pla propi, no en el pla de Déu. El pla de Déu es simbolitza amb aquesta nuesa sense vergonya, mentre que l’experiència del pla de la humanitat, de la ruptura amb el pla diví, es manifesta per la sensació vergonyosa, de nuesa. L’impuls primari del desig, socialitzat, compartit, viscut, esdevé sentiment, i aquest sentiment de vergonya finalment esdevé sentiment de culpa. Una experiència, la de l’home-dona de concrear-se, d’evolucionar en llibertat, a partir de la realitat perfectible que Déu ha permès.

D’aquest fet, d’aquesta opció, en sortirà el coneixement de l’arbre del bé i del mal, i la primera de les experiències serà reconèixer que la seva opció transgredeix la voluntat del Senyor-Déu, i descobriran, amb vergonya, la seva nuesa humana, la seva no-divinitat, la seva imperfecció, símbol de la consciència ferida.

L’home i la dona es van amagar de la presència del Senyor-Déu, ferits pel seu desamor, amb la intenció que no els veiés. La parella humana esdevé, d’aquesta manera, presonera del pecat i del mal, perquè ha optat per la desgràcia d’allunyar-se del pla diví. La conseqüència de l’acte, de la decisió conscient per l’opció, la racionalitat pura que els fa decidir, suposa un canvi substancial de la realitat que l’ésser humà viu al paradís. La racionalitat, la capacitat de decidir, d’optar lliurement, és també una de les dimensions antropològiques de la persona. Finalment, l’epíleg d’aquest capítol Gn 3 ens permet entendre la humanitat. Explica la condició humana i el pecat, la seva llibertat i l’opció d’allunyar-se del pla de Déu, el constitutiu d’allò que anomenem “pecat”. Veiem, així, una humanitat, un ésser, que evoluciona, que va essent creat, en llibertat, des del primer moment.

L’ésser creat de la pols demostra també sensibilitat, resposta al desig, i opta pel fruit atractiu de l’arbre del coneixement; té experiència sensible, i intel·lectiva, des del moment en què pren decisions i opta. Aquest ésser físic, creat de la pols de la terra (Gn 2,7), també se’ns mostra sensible (Gn 3,6a), se’ns mostra racional (Gn 3,6b), i en sentir-se culpable i relacionar-se amb el Creador (Gn 3,7-8), fa reflexió moral, transcendeix, amb la qual cosa es mostra plenament la naturalesa humana en totes les seves quatre dimensions.

La relació humana

Finalment, allò que fa desplegar definitivament la naturalesa de la persona de forma plena és la relació, la condició d’igualtat amb l’altre i la paraula. Aquesta relació ens permetrà, a partir del llenguatge, entendre la seva condició davant del món, del seu Déu, i les seves actituds humanes. La humanitat es constitueix en comunitat, i això ho fa possible l’ajuda de l’altre, que li fa costat. La cultura prové sobretot de la paraula, i en la paraula que la fa conscient i relacional, la persona es co-crea. L’home necessita l’altre per poder esdevenir ell com a individu. Aquesta creació de parella  permet a l’ésser humà d’esdevenir la persona que som.

M. Balmary suggereix que la personalitat de l’ésser humà és el resultat de tres nivells relacionats, dependents, que ja trobaríem explicats al primer llibre de l’AT. Hi veu una creació compartida, d’aquesta personalitat:

1. un primer nivell és el creat per la divinitat, un nivell en què l’ésser humà és contemplat des de fora, sense ser ell mateix, totalment passiu.
2. un segon nivell de desplegament personal que es deriva de la relació i que és possible gràcies a la creació de l’altre, també provinent de Déu.
3. i el tercer nivell, constitutiu del “jo” individual, una construcció que depèn exclusivament de la persona que ja ha assolit els dos nivells previs, una realització del “jo” individual, que permet finalment transcendir.

La relació entre dos persones de diferent sexe més que parlar de relació sexuada parla de relació humana, necessària per esdevenir plenament humà. El que és propi del jo és dir la veritat, fer opció. El que fa l’ésser humà no és pròpiament Déu sinó la creació del seu propi jo a partir de l’opció (llibertat), que era una capacitació donada per Déu en crear-lo, però no predeterminada.

El que fa l’ésser humà realment humà és el "llenguatge"

Si el relat de la creació acabés a Gn 2,7, estaríem només en el primer nivell constitutiu de la persona, equivalent al nivell de Gn 1,26 (un nivell en què l’ésser humà és contemplat des de fora, sense ser ell mateix, totalment passiu). El que el fa l’ésser humà realment humà és el llenguatge, i en el diàleg amb el Creador, la paraula. El llenguatge el fa relacional amb Déu, i totalment persona humana.

En el primer relat del Gènesi, l’home no pren la paraula, només Déu parla. El primer relat és el de la creació de l’univers, mentre que el segon és el de la persona, de l’ésser lliure i multidimensional, des d’on podem aproximar-nos a entendre “Què és l’home perquè te’n recordis?”.

La paraula contribueix a fer l’ésser humà. El fet aïllat del llenguatge com un aspecte plenament humà ens parla de la intel·ligència de la persona humana29, d’aquest animal racional. La primera paraula que Déu adreça a l’home en el diàleg és a Gn 3,9b, “On ets?”, i amb això Déu s’apropa, inicia el diàleg des dels orígens. En el diàleg, Déu ha interpel·lat l’ésser humà perquè sap que s’amaga. Li fa una pregunta, la resposta de la qual ja coneix. És una pregunta per fer-se preguntes, perquè l’ésser humà relexioni, evolucioni, maduri. L’ésser humà, en respondre, per primer cop, manifesta que té por i que s’ha amagat. És una resposta del grup, de l’home i la dona junts, una resposta d’ésser humà.

En iniciar el diàleg, la persona, prenent consciència, es continua construint i esdevenint; construeix un jo, un nosaltres, que la fa diferent del tu amb qui té el diàleg. Un jo que el diferencia de Déu creador. Quan Déu parla a l’ésser humà reafirma aquest “tu no ets jo”, “jo no soc tu”, i en aquest “no ets Jo” hi ha la negació, que no ha estat interioritzada encara per la persona humana, que no la realitza fins que no inicia el diàleg. Així, la creació de Déu genera llibertat, nodreix i possibilita a l’ésser humà per esdevenir, i també expressa negació, el que no és. Transgredir i acceptar la decisió lliure de trencar amb el pla de Déu permet seguir creant-se un mateix en llibertat (responsabilitat personal) i el possibilita en les seves plenes dimensions.

M. Balmary explica així aquesta creació de l’ésser humà: Déu ha creat l’humà, però no l’home, en el sentit que calia que l’ésser humà seguís creant-se ell mateix lliurement en prendre consciència, en fer opció, en optar lliurement, en dialogar per a reconèixer-se un jo-no-tu, ser capaç del segon i tercer nivell de desplegament personal (nivell de desplegament personal, construcció del “jo” individual que depèn exclusivament de la persona, la realització plena del “jo” individual).

Déu crea, permet la creació, però no en sentit possessiu; per la llibertat donada, no posseeix del tot. Déu esdevé en els relats un ésser omnipotens, però no omnitenens. Déu no només crea i diferencia, sinó que fa lliure l’ésser humà i després l’allibera, una vegada i una altra, com es descriu en tot l’AT. El Déu del Gènesi és un Déu que acompanya, que hi és, que ha creat l’ésser humà per a ell, no per a Ell (des de la creació, Déu està a favor de l’home, de l’ésser humà: el mira, l'escolta, el sent entranyablement, està permanentment al seu costat. Déu és infinitament entranyable, absolutament misericordiós).

El narrador de Gn 1 ja ens expressa aquesta petita diferència semàntica que és teològica i filosòfica; Déu crea l’ésser humà, home i dona, no com déus sinó “en imatge”, “com a semblança”. No parla d’un “com nosaltres” perquè des del primer moment el relat explica que no som déus, ni com ells! situant la divinitat en un pla totalment altre, i una humanitat en un pla diferent del pla de Déu. Una humanitat, tanmateix, capaç de fer opció voluntària, lliure, per aquest pla de Déu.

La creació de Déu és totalment diferent, pura, generosa, que capacita l' ésser humà de llibertat: crea “en imatge”, mentre que l’ésser humà crea com ell; el mateix “home-dona” diu de la “dona-home”: és carn de la meva carn.

La procreació fa que la parella humana possibiliti l’existència d’un fill creat, però no la seva possessió, perquè podrà separar-se’n. Aquesta capacitat de “separar-se” exteriorment, físicament i interior, espiritualment... fan realment de l’ésser humà un ésser que serà animat, amb ànima pròpia. Tot i així, allò que li ha fet possible seguir creant-se ha estat exclusivament l’alè de Déu, el seu esperit de vida, el seu do. Només Ell fa possible la Vida que l’ésser viu.

A l’AT, l’ésser humà se’ns presenta en relació amb Déu. El seu comú denominador és l’estreta relació amb el seu Déu. L’home de l’AT viu vinculat a Déu, en un vincle amb una comunitat amb qui el Creador estableix una aliança. Antropològicament parlant, els llibres sagrats tracten uns temes que tenen a veure amb la persona com a ens creat a imatge de Déu, i en relació amb Ell. Primerament, en els escrits bíblics, l’ésser humà experimenta el fet d’esdevenir creat gratuïtament, des de la possibilitat desdeenirr del tot humà. En segon lloc, viu una vida que ell re-crea i que el transforma, co-creativa amb la creació mateixa, que l’ha portat a existir. Finalment, aquest ésser creat participa de la persona del futur, del disseny final de l’ésser humà, i actua a través del seu viure com a agent en camí, en un trajecte no acabat, que es sustenta en la promesa de Déu. És aquesta persona humana creada i relacionada amb Déu a semlança seva la que dirigint-se humilment al seu creador, li demana:

Font: Jaume Duran i Navarro, Metge i teòleg Facultat de Teologia de Catalunya. ISCREB

veure també:

Insignificantes, pero divinos

Concepciones antropológicas: Antropología bíblica

Cosmovisión hebrea: herencia y presencia

Secció: CONCEPCIONS ANTROPOLÒGIQUES