Violència d’Estat contra empoderament nacional
Hi ha problemes que es cronifiquen si no es reconeixen, si no es diagnostiquen adequadament, més encara si es neguen i no s'afronten amb justícia. El problema de la relació entre Espanya i Catalunya és d'aquests. Si per alguna cosa s’ha distingit la història del nostre país ha estat per la seva voluntat de «ser». Mai com ara però s’havia arribat a un tan alt nivell de consciència col·lectiva en la voluntat d’esdevenir com a poble, subjecte polític forjador del seu propi futur.
Nació. Sobirania. Ciutadans (no súbdits). Volem exercir el nostre dret a decidir. Els catalans han ordit al llarg de la seva història el sentiment de constituir un “poble” singular, amb un tarannà i una idiosincràsia que li són propis. Això ha cristal·litzat avui amb un alt nivell de «consciència nacional». La consciència de constituir un "poble", amb voluntat de “ser” plenament, ha cristal·litzat avui d’una forma més expressa. Ens sentim ciutadans empoderats, amb voluntat i capacitat per decidir col·lectivament sobre el nostre futur polític (no volem ser súbdits de ningú). Catalunya té una identitat i personalitat pròpies forjades al llarg dels segles. Vol que se li reconeguin i respectin, i poder exercir-les plenament.
Dos formes d’entendre Espanya. Hi ha dos grans concepcions del que és Espanya: Per a uns Espanya és un Estat unitari, igualitari, amb una certa descentralització administrativa distribuïda territorialment, però en el fons deutora d'una concepció centralista, uniformitzadora, jacobina de l'Estat i que no admet l'existència d'un altre nacionalisme que no sigui l’inconscient encara que no declarat nacionalisme espanyol de matriu messetària. Per a altres, però, Espanya és una nació de "nacions", és a dir, resultat de la fusió en un moment històric determinat d'un conjunt de realitats històriques (insuficientment reconegudes en la Constitució del 78 com "nacionalitats" i "regions "). Catalunya, amb mil anys d'història i institucions d'autogovern a l'esquena, és la capdavantera en la lluita pel seu reconeixement ple com a "nació", com a subjecte polític sobirà amb capacitat de decidir lliurement el seu futur.
Les dretes tenen una “concepció” de l’Estat espanyol que se’ns ha volgut imposar com a pensament únic, menystenint, menyspreant, no reconeixent i tanmateix negant, per interessos espuris, l’existència d’aquesta complexa realitat “nacional” dels diferents “pobles” d’Espanya, territorialment i política articulats històricament, però no eternament, dins d’un mateix Estat. ¿Tenen realment un projecte convivencial il·lusionador per cohesionar el pluralisme nacional existent? Històricament el que sempre han demostrat és que ho tenen tot estructurat amb matriu castellana i aquesta manté sempre un sentit d’imperi i d’imposició. En aquest conflicte hi ha identitats hegemòniques que per la seva força, s’han volgut imposar a d’altres. Es tracte d’un imperialisme/colonialisme històric, polític, cultural i sociològic en l’organització de la vida social, política, educativa, lingüística, cultural. ( l’última i més greu episodi la forma d’aplicar del 155). Els nacionalismes hegemònics, com per exemple l''espanyol, a més d’amenaçar, fins i tot manu militari, els altres més petits, són els nacionalismes més impositius.
En el nostre context la tensió-confrontació rau en el conflicte entre els promotors de la sobirania absoluta del poble de Catalunya i els defensors de la sobirania constitucional de tot el poble espanyol inclosa Catalunya. Pot pretendre un Estat mantenir per la força impositiva una "unitat", històricament no sagrada ni eterna, en contra de la voluntat majoritària d’un poble expressada democràticament? Reconeixement, comprensió i respecte d’aquesta realitat "nacional" per part de tothom, i no incomprensió, menyspreu i menysteniment, és el que es reclama també des de Catalunya.
L 'Estat espanyol, instal·lat en la primera concepció, no està disposat a reconèixer els anhels històrics i les aspiracions "nacionals" de Catalunya. A més de negar-se a reconèixer aquesta realitat intenta acabar amb ells, a força de repressió i violència. A Catalunya volem la plenitud nacional del nostre país, volem ser el que volem ser i no volem ser el que altres ens diuen que hem de ser. Espanya un cop més es troba en una cruïlla històrica crucial. El comportament de les seves institucions determinarà si es guia per un esperit democràtic de diàleg i de pacte o per l'esperit autoritari de la imposició i la coerció.
“Pretendre que els dos milions de catalans que demanen la independència s'emmotllin al model d'Estat nació és una pèrdua de temps. Al capdavant del futur estaran aquells països i els seus governs que no pretenguin sotmetre als seus ciutadans en nom d'una nació per formar part d'ells, sinó que treballin per unir-los sota el paradigma dels valors universals i del benestar comú” (J. Esculies: La nación real).
Comunicativament seria molt més rentable pel "procés" davant l’opinió pública invertir la terminologia emprada: en comptes de parlar d' “independència” (percepció negativa que denota trencament, separació, ruptura, fractura, rompiment, fraccionament. etc.) seria més estratègit emprar el concepte de “sobirania”, empoderament, emancipació, autoafirmació, autodeterminació, etc. No és que no vulguem la unitat, és que el que volem és ser sobirans, amos del nostre propi destí com a poble, decidir plenament el nostre destí.
Pel seu contingut general i per les valuoses perspectives d’anàlisi que ens aporta ens proposem reproduir un interessant article d'Eduard Ibánez que pot ser d’utilitat i d’interès per als nostres seguidors. Un article amb un nivell d’anàlisi i unes perspectives no habituals en el debat públic, que incideixen en les línies mestres de fons seguides històricament per un supremacista (aquest sí) i inconscient nacionalisme espanyol davant qualsevol intent d’empoderament català. Per la densitat del seu contingut i per la seva extensió el presentarem en dos entregues, a fi de fer-lo més fàcilment païble.
L'Estat com a imposició violenta (I)
La naturalesa profunda de l'Estat espanyol
Per Eduard Ibáñez(1)
Les acusacions presentades per rebel·lió i sedició en els processos seguits contra líders socials, càrrecs electes i comandaments policials catalans han tornat a mostrar, aquest cop amb una especial claredat, la naturalesa profunda de l'Estat espanyol.
Aquestes acusacions s'han de posar en un context més ampli: l'operació policial de l'1 d'octubre de l'any passat contra el referèndum a Catalunya considerat il·legal, la posterior aplicació del art.155 de la Constitució espanyola (destitució del Govern i dissolució del Parlament) i els múltiples processos penals oberts contra centenars de persones per aquells fets, amb les ordres d'empresonament provisional decretades judicialment, que en alguns casos duren ja més d'un any.
Evidentment, no sabem com acabaran aquests processos penals. Però, ara per ara, aquestes actuacions, que compten amb aval judicial provisional, ens revelen, amb una llum poc habitual, la naturalesa violenta de l'Estat espanyol (pel que fa aparell i estructura política) i, per tant, la seva immoralitat, que en termes cristians bé podríem anomenar realitat de pecat estructural.
No em proposo valorar aquí les actuacions polítiques dels líders catalans objecte d'acusació en els processos penals. Tinc la meva opinió personal. Però el que ara diré aquí, és independent d'això. Tot el que afirmo sobre l'Estat espanyol em sembla evident tot i que aquelles actuacions es consideressin desencertades o no justificades i fins i tot reprovables moralment.
L'Estat espanyol modern, com la majoria de grans Estats (encara que no tots, ni tots en la mateixa mesura o grau) són estructures de violència. Han sorgit, s'han expandit, s'han mantingut i defensen la seva existència mitjançant la violència o l'amenaça de la violència. Violència policial, penal, militar o guerra bruta. Penes de mort, empresonaments, operacions militars i actuacions violentes de serveis secrets, han estat, al llarg de la història, el modus operandi fonamental enfront de tota resistència a la seva expansió o l'intent de secessió. Violència prevista a la llei, violència amb abús de la llei o violència fora i al marge de tota llei. Un conjunt de poders i aparells institucionals han estat els impulsors i garants d'una unitat política imposada per la força i la violència contra tots aquelles persones o grups que un moment o altre s'han oposat a aquella unitat o l’han pretès disgregar per constituir una unitat diferent o unir-se a una altra.
Si contemplem amb mirada històrica la formació i desenvolupament de l'Estat espanyol, tot sembla confirmar aquesta trista constatació. És cert que no tot ha estat violència, ni la violència és l'única força de cohesió, evidentment. Circumstàncies culturals, econòmiques, geopolítiques i demogràfiques poderoses han contribuït òbviament a la conformació d'aquest constructe polític que anomenem Estat espanyol. Ningú pot negar-ho. Però la violència del centre del poder estatal, o dels poders unitaristes, ha estat en molts moments la força més decisiva i la que ha permès mantenir la vinculació dels diferents pobles peninsulars, culturalment diversos (pròxims, però diversos) sota un centre de poder únic (vinculat fonamentalment a la cultura d'un d'aquests grups).
Des d'aquest centre de poder s'ha edificat una unitat política mitjançant les institucions transmissores de les significacions socials (llenguatge, escola, mitjans de comunicació, institucions públiques, infraestructures ...), que han anat construint i legitimant una identitat nacional sobre la base d'una determinada llengua (castellà) imposada com a superior, unes tradicions i símbols, i uns mites històrics, que ha estat reforçada per importants moviments migratoris interns. Tot això és ja molt conegut i descrit i, per descomptat, és molt similar al procés de construcció d'altres Estats nacionals (el francès, sense anar més lluny, és molt similar al respecte).
Les múltiples guerres, cops d'Estat i operacions policials i militars o guerra bruta dutes a terme pel Regne d'Espanya al llarg de la seva història per a la seva expansió o per a la defensa de la seva integritat no permeten més que una visió tràgica. El domini, les agressions i les matances contra els pobles americans i els d'altres continents. Les guerres frustrades a Europa per mantenir els territoris de la Corona. La guerra enfront de l'intent de secessió de Catalunya (1641-1652), que havia proclamat per primera vegada la seva República en 1641. La Guerra de Successió (1701-1715), al final de la qual es va decretar l'abolició de la Corona d'Aragó i els seus diversos estats, amb totes les seves institucions polítiques i part del seu Dret, i va procedir a la seva annexió formal al Regne de Castella i les seves lleis (Decrets de Nova Planta, 1716). Els segles d'imposició i homogeneïtzació cultural i lingüística forçoses, sostingudes per la violència d'Estat, practicades pels seus diferents monarques autoritaris i dictadors (Primo de Rivera, Franco), o més recentment (ja en context de democràcia) el sagnant contraterrorisme, la tortura i les lleis d'excepció contra el terrorisme secessionista d'ETA, componen un panorama desolador.
L'últim episodi viscut a Catalunya ens ofereix la prova més recent. L'ús de la violència policial, l'abús de les normes constitucionals i la manipulació de les lleis penals i processals (mitjançant relats fàctics distorsionats i interpretacions que forcen matusserament les normes) per apartar, amenaçar i empresonar als dirigents responsables de l'últim intent de secessió, pacífic i sense armes (i possiblement només simbòlic), mostren la profunda tendència d'aquest Estat a defensar la seva unitat apel·lant a tots els seus ressorts de poder, inclosa la violència. El poder militar i el dret penal usats com a arma per defensar la unitat política com a bé jurídic per se.
Una preconcepció alienada, inconscient i invisible, de la nació espanyola
Darrere d'aquesta naturalesa violenta de l'Estat espanyol batega una atàvica i profunda concepció, conformada al llarg de segles, de la nació política, transmesa de generació en generació, que impregna la mentalitat de la majoria dels ciutadans espanyols, en tots els estrats socials, fins al punt de convertir-se en pressupost o preconcepció intel·lectual invisible que ennuvola tota mirada i condiciona totes les interpretacions de la realitat del que succeeix.
Es tracta d'una concepció de la nació espanyola com una mena de fet polític inqüestionable, com un absolut, i fins i tot com un fi en si mateix, qualificada durant dècades com "unitat de destí en l'universal" i avui com "indissoluble unitat", "pàtria comuna i indivisible" i "indissoluble" (art.2 Const.), o per altres fins i tot com "bé moral", la defensa de la qual justificaria l'ús de la violència. És a dir, l'elevació a unitat política necessària i inqüestionable d'una determinada realitat social.
En aquesta preconcepció, l'Estat espanyol és vist com un a priori natural, ignorant l’atzarós i complex procés de la seva formació a força d'innombrables opcions polítiques i militars i relacions de poder. Procés que ha donat lloc a un determinat Estat i en un determinat territori, que bé podria haver inclòs territoris diversos dels que actualment el conformen (per exemple, podia haver inclòs el que avui anomenem Portugal, Gibraltar, Andorra o Perpinyà, però van quedar fora, o bé podia haver deixat fora el que anomenem Catalunya o Menorca i van quedar dins). No obstant això, tots aquests processos polítics són ignorats i la realitat actual és observada com a priori inevitable i etern. Un a priori que no necessita de cap tipus de justificació, la qual només és exigida als que pretenen de separar-se d'aquella unitat. I, a més, una realitat política que pot imposar-se per la força fins i tot a aquells grups que la rebutgen. Com a màxim, es reconeix la pluralitat cultural interna de l'Estat i l’existència de diferents nacionalitats (art. 2 Const.), però enteses com a elements específics dins d'un fet nacional anterior i superior que els engloba.
Aquells que pretenen separar-se d'aquesta unitat política, són qualificats amb el terme de "nacionalistes", "extremistes", "radicals" i avui "rebels" a una realitat superior d'obediència suposadament deguda. Són vistos com "deslleials", "egoistes" o "insolidaris", un "anacronisme", que tracten de "trencar" o "dividir", mentre que els que defensen la unitat (per descomptat "nacional") com una realitat indiscutible i inapel·lable, serien els que es troben del costat de la veritat, el bé, l'ordre i el progrés de la història.
Els que pretenen estructurar-se en una unitat política pròpia o diferent són vistos com a persones cegades per elements irracionals, emocionals i identitaris per descomptat pre-moderns, mentre que els que defensen aquella determinada unitat com a superior i inqüestionable només serien els realistes que adopten l'única posició raonable que no necessita explicació ni justificació.
En aquest sentit, tota percepció o opinió (més o menys argumentada) que l'actual unitat política és inconvenient o perjudicial als interessos o drets d'algun dels seus grups integrants i, per tant, l'opció de rebutjar-la, és considerada com a irracional, egoista i inacceptable per principi. Només s'admet, si de cas (i no sense preu), l'intent de modificar les relacions internes dins d'aquesta unitat, però mai qüestionar-la.
Aquesta unitat política espanyola ve a ser, per a molts (la majoria) un objecte físic sòlid que no s’hauria de "trencar" o "destruir" (expressat en diferents metàfores, com la de "casa comuna" o "família"), o fins i tot un objecte metafísic (una realitat espiritual procedent de les profunditats de la història), que és el que és, sense objecció possible, i que abasta naturalment un determinat territori i justament aquest territori. Aquells que són membres d'aquest objecte físic, ho serien necessàriament i per fet natural, amb independència de la seva voluntat, com a fet objectiu que no admetria ni opció ni discussió.
Aquesta visió, inculcada durant segles, pateix una llarga sèrie de greus confusions conceptuals que s'alimenten entre elles: confusió entre el que les coses són (la realitat política d'un moment donat) i el que les coses haurien (o no) de ser. Confusió entre nació (grup humà amb vincles culturals i certa consciència de grup) i Estat (unitat juridicopolítica que pot incloure nacions diverses). Confusió entre Estat (institució política artificial) i territori físic. Confusió entre Dret (normes positives vigents subjectes a canvi) i moral (exigències ètiques anteriors i superiors a les lleis vigents).
La concepció de la nació espanyola i el cúmul de confusions que comporta, bé poden ser descrites com una "alienació", en el sentit que li dóna el sociòleg Peter Berger, com aquell procés pel qual l'individu se li imposa la inexorabilitat fictícia (pròpia de les lleis naturals) al món humanament produït. Així, diu, Berger, les innombrables contingències de l'existència humana són transformades en manifestacions inevitables de la llei universal.
En aquest procés, se succeeixen les teoritzacions dirigides a legitimar i justificar aquest ordre inexorable, d'acord amb els conceptes socials en cada moment més forts. Així, l'última fase de la justificació historicopolítica de la unitat estat espanyola es recolza en la idea de democràcia. L'existència de l'actual Estat seria un fruit de la democràcia i, per tant, la seva defensa una exigència democràtica. No obstant això, cal dir que la justificació entra en contradicció amb els seus propis conceptes de partida, ja que entén per democràcia una cosa tan pobra i tan erroni com la imposició de la majoria. De tal manera que el grup o grups demogràficament més grans dels que es compon aquella unitat política Espanya, en ser majoria, és a dir, en ser numèricament més, podrien imposar-se sobre aquells grups que són numèricament menys, mitjançant el pes del vot personal i seva traducció en legisladors, encara que els que són menys fossin majoria en un determinat territori i mantinguin vincles culturals, lingüístics i comunitaris propis, anteriors a la formació d'aquella unitat-Estat i experimentats com superiors als vincles amb la resta de la població de aquell Estat. En efecte, els que són menys, estan sotmesos a la voluntat dels que són més pel que fa a determinar fins i tot si existeixen com a grup propi, i si tenen dret o no constituir el seu Estat propi. Això és justament el que suposa l'exigència de respecte a la Constitució vigent i la necessitat prèvia de reformar-la per poder separar-se de l'Estat, ja que aquesta reforma només és possible a condició que els qui es neguen a la separació deixin de fer-ho, ja que altrament, la reforma constitucional és impossible.
En una altra modalitat d'aquest tipus d'arguments defensors de la unitat política actual es troba la idea que es tractaria d'un pacte que no pot ser trencat. No obstant això, no consta ni on, ni entre qui, ni quan es va celebrar el pacte que hauria donat origen a l'actual Estat, els defensors del qual pressuposen com a pacte lliure i entre iguals i suposadament irrevocable o etern, generació rere generació, fins i tot malgrat que una de les parts incomplís completament les obligacions pactades. La Constitució espanyola de 1978 no és, per descomptat, aquest suposat pacte. La seva elaboració va tenir sempre com a pressupost indiscutible no negociable (sota amenaça militar) la unitat política prèvia i en la seva negociació no es va donar veu ni es va reconèixer com a part negociadora a cap regió o nacionalitat de les que després va reconèixer en el seu art.2, ni evidentment va oferir ni va discutir mai cap altra opció que la unitat política espanyola exactament tal com es trobava constituïda en aquell moment històric. El que en tot cas es va pactar, doncs, va ser el règim jurídic i polític de la unitat política existent, però en cap cas aquesta unitat.
D'aquesta manera, l'apel·lació a la democràcia (i el seu ordre constitucional derivat, suposadament pactat lliure i irrevocablement) atorgaria l'últim argument per imposar la unitat política de forma coactiva mitjançant el dret penal i altres ressorts jurídics, imposició que ni tan sols és vista com a tal, sinó com a justa defensa de l'ordre inqüestionable, natural o pactat, i que porta a una interpretació completament distorsionada del que ha passat a Catalunya en els últims anys, sense comprendre (o sense voler comprendre) absolutament res.
Per a la seva lectura original i íntegra:
https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/apunts-eticopolitics/estat-com-imposicio-violenta-232005?utm_source=butlleti&utm_medium=email&utm_campaign=2018-12-19_butlleti
(1) Eduard Ibáñez Barceloní de naixement (1969). Llicenciat en dret i doctor en dret penal per la Universitat de Barcelona, amb una tesi titulada "Detenció processal i sistema penal garantista". Llicenciat en filosofia per la Universitat Ramon Llull. Exerceix com a advocat i dirigeix l’associació Justícia i Pau. Actualment és també president de la Comissió General de Justícia i Pau d'Espanya i membre del Moviment de Professionals Catòlics de Barcelona.
