2005-15
10è ANIVERSARI

titol

«Lloat sigueu»

Del creixement il·limitat a una «ecologia integral»

A propòsit de l’encíclica «Lloat sigueu» («Laudato si»)

L'encíclica aborda el futur ecològic a partir d'una concepció integral de la persona humana, amb la seva dignitat i la seva relació amb la natura creada, obra de Déu.

L’encíclica és una constant crida a aturar i minimitzar la constant degradació de l’ambient humà i el deteriorament ambiental global, mostrant clarament la indissolubilitat entre el fet social, el fet ambiental i el fet econòmic. Es demana començar a establir nous estils de vida més sostenibles. Demana una aliança entre l’ésser humà i el medi ambient, establint unes relacions més integrals. Parla d’una nova ecologia vinculada a una nova antropologia.

    Un moment crucial per a la humanitat.

  1. Fa prop de 11 mil anys, la temperatura de la Terra va començar a augmentar de manera natural, ocasionant la fosa progressiva de l'última gran glaciació. Gran part de l'aigua, en passar de l'estat sòlid al líquid, va elevar el nivell dels mars, va separar terres dels continents, va formar illes, va incentivar la formació de boscos i d'altres ambients. En aquests últims 11 mil anys dels Homínids només va quedar l'Homo sapiens, que es va tornar sobirà en tot el planeta. La petjada ecològica (grau d'impacte ecològic produït per una societat) de les civilitzacions anteriors a la civilització occidental va tenir sempre un caràcter regional. El pes va començar amb el capitalisme, que va transformar el món. Els científics estan demostrant que l'acció humana ha provocat una crisi ambiental sense precedents en la història de la Terra.
  2. Ens trobem, doncs, en un moment crucial per a la humanitat. La humanitat entra en una fase de no retorn en la seva relació amb el planeta. El factor humà pot afectar les condicions de vida de totes les criatures. El canvi climàtic s’ha convertit en una crisi existencial per a l’espècie humana. La destrucció de l’ambient humà és quelcom perillós. La vida és un do que ha de ser protegit de diverses formes de degradació. El desafiament de protegir la nostra casa inclou la preocupació per unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral.
  3. La civilització té el repte d’emprendre un gir que afecta la seva forma de vida i el model de relació de l’ésser humà amb el món. Trastocada aquesta relació bàsica, la relació amb l’altre, la dimensió social queda radicalment qüestionada en les formes de producció i consum, però també en els vessants polític, social i comunitari. El creixement econòmic, el medi ambient, la protecció dels animals i la seva relació amb l'home, no es poden tractar com compartiments estancs.
  4. De la «ferida» ecològica a una «ecologia integral»

  5. Sant Francesc D’Assis en el seu Càntic de les criatures recorda que la Terra, la nostra casa comuna, «també és com una germana, amb qui compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços». «Aquesta germana clama pel mal que li provoquem, a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu ha posat en ella». El seu crit, juntament amb el dels pobres, interpel·la la nostra consciència «a reconèixer els pecats contra la creació».  I proposa que la resposta adequada a aquesta presa de consciència sigui «una conversió ecològica mundial».
  6. L’arrel humana de la crisi ecològica. Mai la humanitat no havia tingut tant poder sobre ella mateixa i res no garanteix que el farà servir bé. En mans de qui està i pot arribar a estar tant poder? És tremendament perillós que resideixi en una petita part de la humanitat.
  7. La Terra, la nostra casa, sembla convertir-se cada vegada més en un immens dipòsit de porqueria. Aquesta cultura del rebuig afecta tant els éssers humans exclosos com les coses que ràpidament es converteixen en escombraries. Si l’actual tendència continua, aquest segle podria ser testimoni de canvis climàtics inaudits i d’una destrucció sense precedents dels ecosistemes, amb greus conseqüències per a tots nosaltres. Ja s’han superat certs límits màxims d’explotació del planeta sense que hàgim resolt el problema de la pobresa. La idea d’un creixement il·limitat implica la mentida de la disponibilitat infinita dels béns del planeta. El nivell d’intervenció humana, sovint al servei de les finances i del consumisme, fa que la terra en què vivim en realitat es torni menys rica i bella. A causa nostra, milers d’espècies ja no donaran glòria a Déu amb la seva existència. No és propi d’habitants d’aquest planeta viure cada vegada més inundats de ciment, asfalt, vidre i metalls, privats del contacte físic amb la natura. El model de creixement exponencial i el progrés en sentit materialista ens estan abocant a una situació límit.
  8. No sol haver-hi consciència clara dels problemes que afecten els exclosos. Un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social, que ha d’integrar la justícia, per tal d’escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres. Culpar l’augment de la població i no el consumisme extrem és una manera de no afrontar els problemes. Una minoria es creu amb el dret de consumir en una proporció que seria impossible generalitzar. Hi ha un veritable «deute ecològic», particularment entre el Nord i el Sud. El model de progrés i de creixement que volem serà impensable si ho desvinculem d'un plantejament ambiental i d'un plantejament social. Necessitem enfortir la consciència que som una sola família humana. No hi ha fronteres ni barreres polítiques o socials que ens permetin aïllar-nos, No hi ha espai per a la globalització de la indiferència.
  9. Aquestes situacions provoquen el gemec de la germana terra, que s’uneix al gemec dels abandonats del món. Un clamor que ens reclama un altre rumb. Mai no hem maltractat i ferit la nostra casa comuna com en els darrers dos segles.  Si algú observés des de fora la societat planetària, un comportament que a vegades sembla suïcida. La degradació ambiental i la degradació humana i ètica estan íntimament unides.  Aquest comportament evasiu ens serveix per a continuar amb els nostres estils de vida de vida, de producció i de consum. No poden deixar de replantejar-se els objectius, els efectes, el context i els límits ètics d’aquesta activitat humana. La humanitat és cridada a prendre consciència de la necessitat de realitzar canvis d’estils de vida, de producció i de consum.
  10. L’encíclica es desenvolupa al voltant del concepte de «l’ecologia integral», un paradigma capaç d’articular les relacions fonamentals de la persona: amb Déu, amb ella mateixa, amb els altres éssers humans, i amb la creació.  L’objectiu és desenvolupar el perfil de l’ecologia integral, que en les seves diverses dimensions, comprengui «el lloc específic que l’ésser humà ocupa en aquest món i les seves relacions amb la realitat que l’envolta».
  11. No hi ha dues crisis separades, una d’ambiental i una altra de social, sinó una sola i complexa crisi sòcio-ambiental. Les trajectòries per a la solució requereixen una aproximació integral per a combatre la pobresa, per a  retornar la dignitat als exclosos i simultàniament per a protegir la natura. Per als creients suposa una nova dimensió, tenint en compte no només com es viu la comunió amb Déu, amb els altres i amb un mateix, sinó també amb totes les criatures i la natura.
  12. Juntament amb el patrimoni natural, hi ha un patrimoni històric, artístic i cultural, igualment amenaçat. És part de la identitat comuna d’un lloc i una base per a construir una ciutat habitable. La desaparició d’una cultura pot ser tant o més greu que la desaparició d’una espècie animal o vegetal. La imposició d’un estil hegemònic de vida lligat a un mode de producció pot ser tan danyosa com l’alteració dels ecosistemes. Fa falta tenir cura dels llocs comuns, els marcs visuals i les fites urbanes que acreixen el nostre sentit de pertinença, la nostra sensació d’arrelament, el nostre sentiment de «ser a casa» dins la ciutat que ens conté i ens uneix
  13. En l’encíclica se’ns proposa una “nova antropologia" que ha de portar a una nova comprensió de la realitat i del món. Des d'aquesta perspectiva esdevenim germans, però no només entre l'espècie humana, sinó també a escala planetària. I això demana una nova espiritualitat amb una nova ètica on la natura té valor en si mateixa, i no tan sols com un valor instrumental al nostre servei. No hi haurà una nova relació amb la natura sense un nou ésser humà. No hi ha ecologia sense una adequada  antropologia.
  14. La cultura ecològica  hauria de ser una mirada distinta, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avanç del paradigma tecnocràtic.  Buscar només un remei tècnic a cada problema ambiental que sorgeixi, és aïllar coses que en realitat estan entrellaçades, i amagar els veritables i més profunds problemes del sistema mundial. És indispensable minorar la marxa per a mirar la realitat d’una altra manera, recollir els avenços positius i sostenibles, i alhora recuperar els valors i els grans fins arrasats per un desenfrenament megalòman.
  15. Cara el futur: herència de mort o esperança de vida

  16. Al cor del recorregut del Laudato si’ ens trobem amb aquesta pregunta: «Quina classe de món volem transmetre als que vindran després de nosaltres. Aquesta qüestió no és només sobre el medi ambient. L’encíclica reclama una nova ètica i una nova espiritualitat. Vincula el progrés econòmic amb el progrés social. Ens interpel·la sobre quin model de societat volem i com volem garantir el progrés. Això porta a qüestionar-nos també sobre el sentit de l’existència i sobre els valors a la base de la vida social: «¿Amb quina finalitat hem arribat a aquesta vida? Per quin objectiu treballem i lluitem?
  17. El consum energètic, les indústries d’armament, el creixement dels residus o la gestió de l’aigua són amenaces veritables, són expressió d’una cultura de mort. «Mentre més buit està el cor de les persones, més necessita objectes per comprar, posseir i consumir».  És responsabilitat humana l’aposta per la vida. Ens cal la transformació cap a una cultura de vida, que assumeix la dignitat i la transcendència de la creació. Se’ns demana una actitud ètica: sortir vers l’altre i superar l’individualisme. És contrari a la dignitat humana fer sofrir inútilment els animals i sacrificar sense necessitat llurs vides. No és compatible la defensa de la natura amb la justificació de l’avortament. No sembla factible un camí educatiu per a acollir els éssers febles que ens envolten, si no es protegeix un embrió humà encara que la seva arribada sigui causa de molèsties i dificultats. La defensa de la vida dels no-nascuts s’estén també als que han de venir.
  18. Les generacions futures tenen el dret d’heretar un planeta en condicions. Ja no n’hi ha prou de dir que hem de preocupar-nos per les futures generacions. Es requereix advertir que el que està en joc és la nostra pròpia dignitat. Som nosaltres els primers interessats a deixar un planeta habitable per a la humanitat que ens succeirà. És un drama per a nosaltres mateixos, perquè això posa en crisi el sentit del propi pas per aquesta Terra.
  19. L’experiència cristiana, una visió que il·lumina aquesta fosca hora planetària

  20. L’ecologisme a l’ús de les últimes dècades s’ha convertit més en una ideologia que en una activitat pràctica eficaç. Moltes vegades dóna més importància a la "natura" que a la “persona”. Encara que es presenti com a instrument per a defensar l’ésser humà, sovint no li reconeix un paper central en la Creació.
  21. L’experiència cristiana de Déu il·lumina la nostra situació planetària. Des del Déu bíblic, entre el Creador i les criatures hi ha una relació especial que es concreta en l’experiència d’amor i llibertat de l’ésser humà. No som Déu. La terra ens precedeix i ens ha estat donada. Déu ofereix als éssers vius la terra com a estatge. Això no es pot interpretar com una invitació als éssers humans a espoliar el planeta. Hem de rebutjar amb força que, del fet de ser creats a imatge de Déu i del mandat de dominar la terra, se’n dedueixi un domini absolut sobre les altres criatures. La Bíblia no dóna lloc a un antropocentrisme despòtic que es desentengui de les altres criatures. La millor manera de posar en el seu lloc l’ésser humà, i de posar fi a la seva pretensió de ser un dominador absolut de la terra, és tornar a proposar la figura d’un Pare creador i únic amo del món. L’ésser humà és reconegut com a imatge i representant de Déu en la creació. La terra és l’espai o casa per a la vida. Els éssers humans som responsables i col·laboradors de la creació. Això implica una crida de Déu a la responsabilitat de la humanitat. Som administradors o ecònoms i hem de retre comptes davant Déu.
  22. Essent creats pel mateix Pare, tots els éssers de l’univers estem units per llaços invisibles i conformem una espècie de família universal, una sublim comunió que ens mou a un respecte sagrat, afectuós i humil. No pot ser real un sentiment d’íntima unió amb els altres éssers de la natura si al mateix temps en el cor no hi ha tendresa, compassió i preocupació pels éssers humans. És evident la incoherència de qui lluita contra el tràfic d’animals en perill d’extinció, però resta completament indiferent davant el tràfic de persones, es desentén dels pobres o s’entesta a destruir un altre ésser humà que li desagrada.
  23. La fe en el Creador és, en primer lloc, una invitació a lloar Déu. El creient és convidat a viure en l’admiració agraïda per la creació. L’agraïment suposa un canvi de mirada, des del consum a la contemplació. Aprendre a mirar permet descobrir  en el món la latència de l’Esperit que tot ho vivifica. Lloat sigui, doncs.

siguiente...

Elaboració pròpia, a partir de materials diversos