2005-15
10è ANIVERSARI

titol

SOBRE LA CURA DE LA CASA DE TOTS

Una invitació a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta.

Anterior

El 24 de maig del 2015 fou publicat «Laudato si», un document eclesial dirigit a tota persona de bona voluntat d’arreu del planeta, davant el desafiament urgent de protegir la nostra casa comuna i amb la voluntat d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral.

A continuació presentem un resum, en atapeïda síntesi, sobre l'encíclica papal «Lloat sigueu» («Laudato si»), per la seva amplitud de mires, per la perspectiva global emprada i per l’obertura a suggeridors horitzons en la contemplació i enfocament dels problemes a escala planetària que ens ofereix el document.

  • Un crim contra la natura és un crim contra nosaltres mateixos.
  • La degradació ambiental i la degradació humana i ètica estan íntimament unides.
  • La humanitat encara posseeix la capacitat de col·laborar per a construir la nostra casa comuna.

RES D’AQUEST MÓN NO ENS RESULTA INDIFERENT [1-16]

La nostra casa de tots és com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços. Aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns posats. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la. La violència que hi ha en el cor humà, també es manifesta en els símptomes de malaltia que advertim en el sòl, en l’aigua, en l’aire i en els éssers vivents. Oblidem que nosaltres mateixos som terra.

Res d’aquest món no ens resulta indiferent. En aquesta encíclica, intento especialment entrar en diàleg amb tothom a propòsit de la nostra casa de tots. La problemàtica ecològica és «una conseqüència dramàtica» de l’activitat descontrolada de l’ésser humà: «A causa d’una explotació inconsiderada de la natura, [l’ésser humà] corre el risc de destruir-la i de ser al seu torn víctima d’aquesta degradació». Es subratlla la «urgència i la necessitat d’un canvi radical en el comportament de la humanitat», perquè «els progressos científics més extraordinaris, les proeses tècniques més sorprenents, el creixement econòmic més prodigiós, si no van acompanyats per un autèntic progrés social i moral, es giren en definitiva contra l’home».

L’ésser humà sembla «no percebre altres significats en el seu ambient natural, sinó solament aquells que serveixen els fins d’un ús immediat i consum». Es necessita una conversió ecològica globa. Es fa poc esforç per «salvaguardar les condicions morals d’una autèntica ecologia humana».Tota pretensió de cuidar i millorar el món suposa canvis profunds en «els estils de vida, els models de producció i de consum, les estructures consolidades de poder que regeixen avui la societat». L’autèntic desenvolupament humà posseeix un caràcter moral i suposa el ple respecte a la persona humana, però també ha de prestar atenció al món natural i «tenir en compte la naturalesa de cada ésser i la seva mútua connexió en un sistema ordenat».

Es fa una invitació a «eliminar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial i corregir els models de creixement que semblen incapaços de garantir el respecte del medi ambient». El món no pot ser analitzat solament aïllant-ne un dels aspectes, perquè «el llibre de la natura és un i indivisible», i inclou l’ambient, la vida, la sexualitat, la família, les relacions socials, etc. «La degradació de la natura està estretament unida a la cultura que modela la convivència humana». L’ambient natural és ple de ferides produïdes pel nostre comportament irresponsable. També l’ambient social té les seves ferides. Totes elles es deuen en el fons al mateix mal, és a dir, a la idea que no existeixen veritats indiscutibles que guiïn les nostres vides, per la qual cosa la llibertat humana no té límits. El malbaratament de la creació comença allà on no reconeixem ja cap instància per damunt de nosaltres, sinó que només ens veiem a nosaltres mateixos.

Units per una mateixa preocupació. Un crim contra la natura és un crim contra nosaltres mateixos. Les arrels ètiques i espirituals dels problemes ambientals ens inviten a trobar solucions no sols en la tècnica sinó en un canvi de l’ésser humà. Se’ns proposa de passar del consum al sacrifici, de l’avidesa a la generositat, del malbaratament a la capacitat de compartir, en una ascesi que significa aprendre a donar, i no simplement renunciar.

El desafiament urgent de protegir la nostra casa de tots inclou la preocupació d’unir tota la família humana en la recerca d’un desenvolupament sostenible i integral, ja que sabem que les coses poden canviar. La humanitat encara posseeix la capacitat de col·laborar per a construir la nostra casa comuna. Faig una invitació urgent a un nou diàleg sobre la manera com estem construint el futur del planeta.

En primer lloc, faré un breu recorregut per distints aspectes de l’actual crisi ecològica. A partir d’aquesta mirada, reprendré algunes raons que es desprenen de la tradició judeo-cristiana. Després intentaré arribar a les arrels de l’actual situació. Així podrem proposar una ecologia que, entre les seves distintes dimensions, incorpori el lloc peculiar de l’ésser humà en aquest món i les seves relacions amb la realitat que l’envolta. A la llum d’aquesta reflexió voldria avançar en algunes línies àmplies de diàleg i d’acció i proposaré algunes línies de maduració humana inspirades en el tresor de l’experiència espiritual cristiana.

Alguns eixos que travessen tota l’encíclica: l’íntima relació entre els pobres i la fragilitat del planeta, la convicció que en el món tot està connectat, la crítica al nou paradigma i a les formes de poder que deriven de la tecnologia, la invitació a buscar altres maneres d’entendre l’economia i el progrés, el valor propi de cada criatura, el sentit humà de l’ecologia, la necessitat de debats sincers i honestos, la greu responsabilitat de la política internacional i local, la cultura del rebuig i la proposta d’un nou estil de vida.

EL QUE ESTÀ PASSANT A LA NOSTRA CASA (17-61)

I. CONTAMINACIÓ I CANVI CLIMÀTIC

La contínua acceleració dels canvis de la humanitat i del planeta s’afegeix avui a la intensificació dels ritmes de vida i de treball. La velocitat que les accions humanes li imposen avui contrasta amb la natural lentitud de l’evolució biològica. Els objectius d’aquest canvi veloç i constant no necessàriament s’orienten al bé comú i a un desenvolupament humà, sostenible i integral. El canvi és quelcom desitjable, però esdevé preocupant quan es converteix en deterioració del món i de la qualitat de vida de gran part de la humanitat. S’adverteix una creixent sensibilitat respecte a l’ambient i a la protecció de la natura, i creix una sincera i dolorosa preocupació pel que està passant amb el nostre planeta.

Contaminació, escombraries i cultura del rebuig. Existeixen formes de contaminació que afecten diàriament les persones. Cal considerar també la contaminació produïda pels residus, incloent-hi les deixalles perilloses presents en distints ambients. Aquests problemes estan íntimament lligats a la cultura del rebuig, que afecta tant els éssers humans exclosos com les coses que ràpidament es converteixen en escombraries.

El clima com a bé comú. El clima és un bé comú, de tothom i per a tothom. Hi ha un consens científic molt consistent que indica que ens trobem davant un preocupant escalfament del sistema climàtic. La humanitat és cridada a prendre consciència de la necessitat de realitzar canvis d’estils de vida, de producció i de consum, per a combatre aquest escalfament o, almenys, les causes humanes que el produeixen o accentuen. Al seu torn, l’escalfament té efectes sobre el cicle del carboni.

El canvi climàtic és un problema global amb greus dimensions ambientals, socials, econòmiques, distributives i polítiques. Molts d’aquells qui tenen més recursos i poder econòmic o polític semblen concentrar-se sobretot a emmascarar els problemes i a amagar els símptomes.

II. LA QÜESTIÓ DE L’AIGUA

Altres indicadors de la situació actual tenen a veure amb l’esgotament dels recursos naturals. L’aigua potable i neta representa una qüestió de primera importància, perquè és indispensable per a la vida humana i per a sustentar els ecosistemes terrestres i aquàtics En alguns països hi ha regions amb aigua abundant i al mateix temps altres que pateixen greu escassesa. Un problema particularment seriós és el de la qualitat de l’aigua disponible per als pobres. Mentre es deteriora constantment la qualitat de l’aigua disponible, en alguns llocs avança la tendència a privatitzar aquest recurs escàs, convertit en mercaderia que es regula per les lleis del mercat. L’accés a l’aigua potable i segura és un dret humà bàsic, fonamental i universal, perquè determina la sobrevivència de les persones, i per tant és condició per a l’exercici dels altres drets humans. Aquest món té un greu deute social amb els pobres que no tenen accés a l’aigua potable, perquè això és negar-los el dret a la vida radicat en la seva dignitat inalienable.

III. PÈRDUA DE BIODIVERSITAT

Els recursos de la terra també són actualment depredats a causa de formes immediatistes d’entendre l’economia i l’activitat comercial i productiva. Però no n’hi ha prou de pensar en les distintes espècies sols com  a eventuals «recursos» explotables, oblidant que tenen un valor en elles mateixes. La immensa majoria s’extingeixen per raons que tenen a veure amb alguna acció humana. Per al bon funcionament dels ecosistemes també són necessaris els fongs, les algues, els cucs, els insectes, els rèptils i la innombrable varietat de microorganismes.

Quan s’analitza l’impacte ambiental d’alguna iniciativa, se sol posar atenció en els efectes sobre el sòl, l’aigua i l’aire, però no sempre s’hi inclou un estudi acurat sobre l’impacte en la biodiversitat. Com que totes les criatures estan connectades, cada una ha de ser valorada amb afecte i admiració, i tots els éssers ens necessitem els uns als altres.

IV. DETERIORACIÓ DE LA QUALITAT DE LA VIDA HUMANA I DEGRADACIÓ SOCIAL

Si tenim en compte que l’ésser humà també és una criatura d’aquest món, que té dret a viure i a ser feliç, i que a més té una dignitat especialíssima, no podem deixar de considerar els efectes de la degradació ambiental, de l’actual model de desenvolupament i de la cultura del rebuig en la vida de les persones.

El creixement desmesurat i desordenat de moltes ciutats que s’han fet insalubres per a viure-hi, a causa de les emissions tòxiques, el caos urbà, els problemes del transport, i la contaminació visual i acústica. No és propi d’habitants d’aquest planeta viure cada vegada més inundats de ciment, asfalt, vidre i metalls, privats del contacte físic amb la natura.

La privatització dels espais, els efectes laborals d’algunes innovacions tecnològiques, l’exclusió social, la  injustícia en la disponibilitat i el consum d’energia i d’altres serveis, la fragmentació social, el creixement de la violència i l’aparició de noves formes d’agressivitat social, el narcotràfic i el consum creixent de drogues entre els més joves, la pèrdua d’identitat són signes, entre altres, que mostren que el creixement dels darrers dos segles no ha significat en tots els seus aspectes un veritable progrés integral i una millora de la qualitat de vida. Alguns d’aquests signes són al mateix temps símptomes d’una veritable degradació social, d’una silenciosa ruptura dels llaços d’integració i de comunió social.

S’hi afegeixen les dinàmiques dels mitjans de comunicació i del món digital, que, quan es converteixen en omnipresents, no afavoreixen el desenvolupament d’una capacitat de viure sàviament, de pensar en profunditat, d’estimar amb generositat. Això ens exigeix un esforç perquè aquests mitjans es tradueixin en un nou desenvolupament cultural de la humanitat i no en una deterioració de la seva riquesa més profunda. La veritable saviesa, producte de la reflexió, del diàleg i del trobament generós entre les persones, no s’aconsegueix amb una mera acumulació de dades que acaba saturant i obnubilant, en una espècie de contaminació mental. Al mateix temps, tendeixen a reemplaçar les relacions reals amb els altres, amb tots els desafiaments que impliquen. Els mitjans actuals permeten que ens comuniquem i que compartim coneixements i afectes. Tanmateix, a vegades també ens impedeixen de prendre contacte directe amb l’angoixa, amb el tremolor, amb l’alegria de l’altre i amb la complexitat de la seva experiència personal. Per això no hauria de cridar l’atenció que, juntament amb l’aclaparadora oferta d’aquests productes, es desenvolupi una profunda i melangiosa insatisfacció en les relacions interpersonals, o un danyós aïllament.

V. INJUSTÍCIA PLANETÀRIA

L’ambient humà i l’ambient natural es degraden junts, i no podrem afrontar adequadament la degradació ambiental si no prestem atenció a causes que tenen a veure amb la degradació humana i social. De fet, la deterioració de l’ambient i la de la societat afecten d’una manera especial els més febles del planeta. Els efectes més greus de totes les agressions ambientals els sofreix la gent més pobra. L’impacte dels desajusts actuals es manifesta també en la mort prematura de molts pobres.

No sol haver-hi consciència clara dels problemes que afecten particularment els exclosos. Sovint sembla que els seus problemes es plantegen com un apèndix, com una qüestió que s’hi afegeix gairebé per obligació o de manera perifèrica. Molts professionals, formadors d’opinió, mitjans de comunicació i centres de poder estan situats lluny d’ells, en àrees urbanes aïllades, sense prendre contacte directe amb els seus problemes. Viuen i reflexionen des de la comoditat d’un desenvolupament i d’una qualitat de vida que no estan a l’abast de la majoria de la població mundial. Aquesta falta de contacte físic i de trobament, a vegades afavorida per la desintegració de les nostres ciutats, ajuda a cauteritzar la consciència i a ignorar part de la realitat en anàlisis esbiaixades. Però avui no podem deixar de reconèixer que un veritable plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social, que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient.

En lloc de resoldre els problemes dels pobres i de pensar en un món diferent, alguns pensen només a proposar una reducció de la natalitat. El creixement demogràfic és plenament compatible amb un desenvolupament integral i solidari. Culpar l’augment de la població i no el consumisme extrem i selectiu d’alguns, és una manera de no afrontar els problemes. Es pretén legitimar així el model distributiu actual, en què una minoria es creu amb el dret de consumir en una proporció que seria impossible generalitzar.

La injustícia no afecta sols individus, sinó països sencers, i obliga a pensar en una ètica de les relacions internacionals. Hi ha un veritable «deute ecològic», particularment entre el Nord i el Sud, relacionat amb desequilibris comercials amb conseqüències en l’àmbit ecològic, com també en l’ús desproporcionat dels recursos naturals dut a terme històricament per alguns països.

El deute ecològic. Els pobles en vies de desenvolupament, on es troben les més importants reserves de la biosfera, continuen alimentant el desenvolupament dels països més rics a costa del seu present i del seu futur. La terra dels pobres del Sud és rica i poc contaminada, però l’accés a la propietat dels béns i recursos per a satisfer les seves necessitats vitals els està vedat per un sistema de relacions comercials i de propietat estructuralment pervers. És necessari que els països desenvolupats contribueixin a resoldre aquest deute limitant de manera important el consum d’energia no renovable, i aportant recursos als països més necessitats per a donar suport a polítiques i programes de desenvolupament sostenible.

VI. LA FEBLESA DE LES REACCIONS

Aquestes situacions provoquen el gemec de la germana terra, que s’uneix al gemec dels abandonats del món, amb un clamor que ens reclama un altre rumb. Mai no hem maltractat i ferit la nostra casa de tots com en els darrers dos segles. Però som cridats a ser els instruments del Pare Déu perquè el nostre planeta sigui allò que ell va somiar en crear-lo i respongui al seu projecte de pau, bellesa i plenitud. El problema és que no disposem encara de la cultura necessària per a afrontar aquesta crisi i fa falta construir lideratges que marquin camins, mirant d’atendre les necessitats de les generacions actuals incloent-hi tothom, sense perjudicar les generacions futures.

Crida l’atenció la feblesa de la reacció política internacional. El sotmetiment de la política davant la tecnologia i les finances es mostra en el fracàs de les Cimeres mundials sobre medi ambient. Hi ha massa interessos particulars i molt fàcilment l’interès econòmic arriba a prevaler sobre el bé comú i a manipular la informació per a no veure afectats els seus  projectes. L’aliança entre l’economia i la tecnologia acaba deixant a fora el que no formi part dels seus interessos immediats.

A poc a poc alguns països poden mostrar avenços importants, el desenvolupament de controls més eficients i una lluita més sincera contra la corrupció. Hi ha més sensibilitat ecològica en les poblacions, encara que no arriba a modificar els hàbits danyosos de consum, que no semblen cedir sinó que s’amplien i despleguen.

Mentrestant, els poders econòmics continuen justificant l’actual sistema mundial, on dominen una especulació i una recerca de la renda financera que tendeixen a ignorar tot context i els efectes sobre la dignitat humana i el medi ambient. La degradació ambiental i la degradació humana i ètica estan íntimament unides. Avui «qualsevol cosa que sigui fràgil, com el medi ambient, queda indefensa davant els interessos del mercat divinitzat, convertits en regla absoluta». És previsible que, davant l’esgotament d’alguns recursos, es vagi creant un escenari favorable per a noves guerres, disfressades rere nobles reivindicacions. Es requereix de la política una major atenció per a prevenir i resoldre les causes que puguin originar nous conflictes. Però el poder connectat amb les finances és el que es resisteix més a aquest esforç, i els designis polítics no solen tenir amplitud de mires.

En alguns països hi ha exemples positius d’assoliments en la millora de  l’ambient. Aquestes accions no resolen els problemes globals, però confirmen que l’ésser humà encara és capaç d’intervenir positivament. Com que ha estat creat per a estimar, enmig dels seus límits broten inevitablement gestos de generositat, solidaritat i cura. Al mateix temps, creix una ecologia superficial o aparent que consolida un cert adormiment i una alegre irresponsabilitat. Aquest comportament evasiu ens serveix per a continuar amb els nostres estils de vida de vida, de producció i de consum. És la manera com l’ésser humà s’espavila per alimentar tots els vicis autodestructius: intentant no veure’ls, lluitant per no reconèixer-los, postergant les decisions importants, actuant com si no passés res.

VII. DIVERSITAT D’OPINIONS

Finalment, reconeguem que s’han desenvolupat diverses visions i línies de pensament a propòsit de la situació i de les possibles solucions. En un extrem, alguns sostenen a tota costa el mite del progrés i afirmen que els problemes ecològics es resoldran simplement amb noves aplicacions tècniques, sense consideracions ètiques ni canvis de fons. A l’altre extrem, altres entenen que l’ésser humà, amb qualsevol de les seves intervencions, només pot ser una amenaça i perjudicar l’ecosistema mundial, per la qual cosa convé reduir la seva presència en el planeta i impedir-li tota mena d’intervenció.

Sobre moltes qüestions concretes l’Església no té per què proposar una paraula definitiva i entén que ha d’escoltar i promoure el debat honest entre els científics, respectant la diversitat d’opinions. Però n’hi ha prou de mirar la realitat amb sinceritat per a veure que hi ha una gran deterioració de la nostra casa de tots. L’esperança ens invita a reconèixer que sempre hi ha una sortida, que sempre podem reorientar el rumb, que sempre podem fer alguna cosa per resoldre els problemes.

(...)