Qualitat humana i plenitud com a poble
Un país per a tots, un «futur» a construir entre tots.
El moment que travessa Catalunya és crucial. Històricament ens trobem en un punt crític: una cruïlla de camins en què col·lectivament ens proposem escollir com a poble la ruta a seguir. Si per alguna cosa s’ha distingit històricament el nostre país, impulsat sobretot per influents sectors benestants i il·lustrats però quantitativament sempre minoritaris, ha estat per la voluntat de «ser». Han estat aquests sectors els qui han mantingut viva entre nosaltres al llarg del temps la flama de la consciència nacional. Durant les últimes centúries mai com ara però s’havia arribat a tan alt nivell de consciència col·lectiva en la voluntat d’esdevenir com a poble subjecte forjador del seu propi futur.
Avui però aquesta consciència i aquesta voluntat no pot restar novament reclosa en àmbits de població més o menys conscienciats i polititzats que fan i desfan al seu gust, mentre amplis sectors populars, sociològicament situats més cap a la perifèria, més als marges de la societat o que tanmateix involuntàriament nodreixen la perifèria social, s’ho miren amb distància, fredor i amb una certa indiferència, conscients que aquesta no és la seva guerra, que la seva preocupació vital prioritària passa per sobreviure en el dia a dia a la greu crisi que resignadament ens toca a tots suportar. Des d’un punt de vista formal, el debat sobre el nostre futur col·lectiu, per tant, ha de depassar els escenaris més o menys il·lustrats i polititzats i ha d’arribar al conjunt de la població, i per tal d’evitar el perill d’un debat merament formal, aigualit, superficial i epidèrmic ha de superar l'excessiva focalització en l’encaix jurídic futur i elevar el nivell del seu contingut.
Si volem que el conjunt de la població de veritat s'hi senti implicada i arribi a la consulta amb ple coneixement de causa i amb un alt nivell de consciència respecte la rellevància històrica de la mateixa i sobre la importància del que ens hi estem jugant, hipotecant no solament el nostre futur col•lectiu sinó el de les properes generacions, hem de ser conscients que la cosa encara no està prou madura i que, abans de qualsevol consulta i al marge d’interessades urgències temporals, la feina a fer encara és molta.
La mena de febre col·lectiva en què se’ns vol sumir al conjunt de la ciutadania per part de determinats sectors no sempre és l’escenari psicològic més idoni per prendre decisions de tanta transcendència històrica. És convenient que aquestes es prenguin dins un cert clima de racionalitat i serenor i no enmig d’una alta efervescència col·lectiva. Una decisió d’aquesta mena requereix que estigui ben madurada: elaborada, degudament ponderada i assumida... El treball a realitzar, doncs, abans de la consulta, és encara ampli i ardu.
Pel que fa al contingut del debat hem de tenir clar on volem anar, com hi volem arribar i el que és més important de tot per a què. En l’actual conjuntura històrica, potser sobren folklorismes epidèrmics com els protagonitzats per determinades elits del país segons hem pogut contemplar aquest estiu pels mitjans de comunicació i hi manca un debat més a fons sobre el model de país i de societat que volem. ¡Menys folklore i més contingut! Perquè per bastir un futur sedimentat en alguns dels pitjors valors actuals no fa falta tan feixuc viatge, i per això potser millor quedar-nos com estem. És per això que el debat realitzat fins ara resultat absolutament insuficient. Abans de ser cridada a prendre una decisió la població ha de conèixer, debatre i madurar quins són els possibles escenaris i tenir ben clars els peròs i contres de cadascun d’ells. A més el marc jurídic i polític, la forma d’organització política futura del nostre país és important, però encara ho és més el model social de país que ens proposem bastir. I és sobretot en aquella en la què més s’ha incidit fins avui i no tant en el model de país a construir. És requereix, doncs, un debat molt més ampli en el seu contingut i més a fons.
No tindrem un país de qualitat si no tenim uns ciutadans de qualitat. I els fonaments d’aquesta nova societat no s’improvitzen. És per això que dins el reguitzell de proclames, declaracions i punts de vista exposats públicament en un i altre sentit apareix com especialment rellevant pel seu enfoc constructiu l’aportació feta per 5 destacades personalitats de l’àmbit professional, social i cultural del nostre país, amb trajectòries professionals, polítiques i socials molt diferents, i que en tant que cristians compromesos amb la construcció activa del futur col·lectiu, incideixen especialment en una idea força: no tindrem un país de qualitat si no tenim persones i ciutadans de qualitat. Però de quina qualitat es tracta? Estem parlant d’una qualitat «humana» assentada en uns principis de caire quasi prepolític, conscients que és sobretot el capital moral acumulat l’anima d’un poble, la seva força motriu, i gràcies als quals podrem esdevenir de veritat un poble lliure, forjador actiu del seu futur, un país de qualitat, amb persones i ciutadans autènticament de qualitat.
El nostre futur com a país no està escrit. Està obert i depèn, en gran part, de la força col·lectiva de la seva gent. Cerquem tots plegats la forma política més adequada per garantir un futur pròsper per als nostres fills i néts, i en aquest camí no podem deixar, en cap moment, de dialogar i escoltar-nos mútuament, perquè la democràcia és essencialment debat i deliberació en l’àgora pública.
Com a cristians, no podem ser indiferents a les discussions del present. Estem cridats a participar activament en la recerca del bé comú respectant les legitimes i diverses opcions polítiques. No podem ser, tampoc indiferents, a l’herència que deixem per a les generacions futures. Aquesta és la nostra responsabilitat. És ara que estem bastint les condicions de possibilitat d’aquest futur.
El futur del nostre país i la seva plenitud depèn d’un reguitzell de qualitats humanes dels seus ciutadans.
El debat sobre l’estructura política que requereix una comunitat amb identitat pròpia com Catalunya, tant a Espanya com a Europa i al món, és obert i, lluny de la confrontació i el xoc emocional i populista, ens convé escoltar-nos, analitzar els arguments i les seves possibles conseqüències en la construcció del futur. Independentment de la forma política, del marc final que ens dotem, és bo recordar que el futur del nostre país i la seva plenitud depèn d’un reguitzell de les qualitats humanes dels seus ciutadans, de les virtuts en les que són educats.
Els signants participem de visions diferents de la forma política que ha d’adoptar Catalunya, tenim trajectòries de compromís polític, social i eclesial diferents, legítimes diferencies de criteri, però més enllà d’aquest fet, volem fer-nos eco d’aquells principis prepolítics que considerem que són el motor de progrés social i garantia de futur col·lectiu, de prosperitat, més enllà del marc polític que tinguem.
Si no hi ha un canvi radical en el sistema de valors dels ciutadans, no assolirem el país de qualitat que desitgem.
Fins i tot en el cas que arribem a disposar d’un Estat propi i arribem a gaudir d’una independència anàloga a altres països europeus, considerem que, si no hi ha un canvi radical en el sistema de valors i virtuts dels ciutadans, una aposta decisiva per la qualitat humana, per la nostra riquesa intangible, el capital moral, no assolirem el somni que volem per als nostres fills i néts. Aquesta mateixa consideració és aplicable també en el cas que els ciutadans de Catalunya optessin per una fórmula de vinculació política amb Espanya.
Òbviament, la forma política en aquest aspecte no és irrellevant, però no tot depèn del marc jurídic i polític. No és, en cap cas, la solució miraculosa als múltiples mals que patim com a societat: atur, pobresa, manca de competitivitat, fracàs escolar, crisi de natalitat, i en últim terme, crisi moral.
Cal superar la fragmentació i potenciar la cohesió social, la vinculació afectiva i fraterna entre persones i grups, els lligams de solidaritat a fi de forjar una comunitat sòlida, capaç de crear, innovar i afrontar desafiaments. Defensem uns valors sòlids i unes virtuts cíviques amb força per promoure la humanització de la nostra societat.
Ens cal fer més efectiva la virtut de la justícia distributiva i també superar formes de discriminació latent en el nostre país que generen malestar i rancor social. L’atenció als grups més vulnerables és una exigència que emana directament de l’Evangeli i que ens crida a oferir una igualtat d’oportunitats real per a tothom, la qual cosa significa fer sostenible l’Estat de benestar.
Entenem que cal potenciar la participació política i social enfront de la indiferència i la passivitat, l’esforç per estar informat, i l’elaboració del criteri propi. La democràcia solament és efectiva i real quan els ciutadans prenen part en la vida pública. Per assolir aquest horitzó cal innovar i millorar molts aspectes de la democràcia representativa actual.
Considerem que el futur solament s’obrirà camí si desenvolupem una cultura de la constància i del compromís. Són elements constitutius del nostre passat històric; un capital moral que hem rebut de les generacions passades i que hem de saber transmetre a les futures. Enfront de la cultura de l’ego i del benefici propi, ens cal potenciar el sentit de comunitat i la capacitat de donar-nos generosament per causes col·lectives.
A l’hora de prendre decisions sobre allò que volem ser, no pot mancar la virtut de la prudència en el seu veritable sentit: la capacitat per elegir el millor camí.
Necessitem conrear una virtut com la fortalesa, perquè cal superar moltes barreres, obstacles i dificultats de tot ordre. Només si disposem d’aquesta virtut podrem fer front al pitjor dels mals socials: la fatiga, que porta a la desídia i a la indiferència.
El capital moral acumulat és l’ànima d’un poble, la seva força motriu.
Necessitem, també, audàcia per proposar nous horitzons, per emprendre nous projectes, per no repetir esquemes vells que han causat grans frustracions o quedar-nos passius pensant que no pot canviar res. Volem ser esperançats perquè encara queden moltes coses per fer i moltes són possibles. Finalment, ens cal potenciar la fraternitat, el gran valor oblidat de la Modernitat, d’inequívoques arrels cristianes. Solament si la fraternitat està present en la vida pública, hi haurà esperit de cooperació i d’ajuda mútua i es podrà restaurar la idea de bé comú.
Per acabar, entenem que els cristians no podem ser aliens a la realitat social i política de la nostra nació. En tant que religió encarnada, ens crida al compromís. No ens està permesa la fuga del món en una espècie d’espiritualisme desencarnat; però tampoc hem de tenir la pretensió de convertir l’Evangeli en un programa de partit. La nostra fe és font d’inspiració, però transcendeix qualsevol partidisme.
En un moment especialment convuls com el que estem vivint, no podem oblidar aquelles virtuts que ens han fet ser com som fins al present i que són el nostre actiu intangible més poderós. El capital moral és l’anima dels pobles, la seva força motriu. Gràcies a ell, estem dempeus per afirmar el que som i el que volem ser, convençuts que si sumem totes les voluntats haurem fet el que havíem de fer i el que s’esperava que féssim. Aquesta és la nostra joia i la nostra fermesa com a cristians compromesos amb un temps i un país.
Jordi López Camps, Josep Maria Carbonell, Josep Maria Cullell, Josep Miró i Ardèvol, Francesc Torralba
Font: La Vanguardia diumenge, 6 gener 2013
Veure també:
La «cuestión catalana»: Independentismo de corazón y de conveniencia
La «cuestión catalana»: España pierde Cataluña
