2005-15
10è ANIVERSARI

titol

Les experiències primerenques

Claus per entendre com es desenvolupa el psiquisme d'una persona i la seva orientació sana o patològica.

Allò cabdal en la construcció del nostre psiquisme i personalitat és la manera com estimem i hem sigut estimats.

L’amor és un exponent essencial no solament per al benestar d'una persona, sinó per al seu desenvolupament cerebral. Aquests coneixements no sempre arriben a tothom. Serà bo, doncs, posar a l’abast de mares i pares que estan ajudant els seus petits a créixer i madurar, les reflexions de l’autora d’una interessant obra titulada «Vincle afectiu i desenvolupament humà». Pel seu interès formatiu presentem, en una petita síntesi, algunes de les seves reflexions entorn la importància de les experiències primerenques.

L’amor és un exponent essencial no solament per al benestar d'una persona, sinó per al seu desenvolupament cerebral. Potser mai com ara hem tingut tanta informació sobre la importància de l'amor. I, tanmateix, aquest coneixement que tenim no arriba a tothom.

Seguim tenint pares que no saben proporcionar l'atenció  i cura necessària no solament perquè els seus infants creixin sans i no pateixin, sinó perquè quan aquests esdevinguin adults i pares, no facin patir, al seu tom, als seus fills. Tampoc la societat acaba d'entendre el missatge de l'amor, un missatge tan antic com difícil, sembla ser, de seguir. Les guerres, la violència, les tortures, l'opressió, el menyspreu per l'altre, la crueltat i la confusió entre cultura, tradició i barbàrie formen la realitat del nostre dia a dia.

M. SADURNÍ: Vincle afectiu i desenvolupament humà.  

 

La ment de l'infant no es construeix primordialment en base a les experiències que el nen, per si sol, pot tenir de les coses, sinó que es co-construeix a través d'altres ments, que serveixen de mediadores del llegat cultural i simbòlic del món on aquest infant creix i es desenvolupa. Aquestes altres ments significatives són en primer lloc i principalment les dels progenitors, en particular la mare. La interacció mare-fill i altres relacions d'amor són la base més important de la construcció de la nostra personalitat i de la nostra salut mental.

La interacció mare-fill i altres relacions d'amor són la base més important de la construcció de la nostra personalitat i de la nostra salut mental.

La dimensió afectiva de la relació mare-fill com a principal constituent de l'orientació del desenvolupament de l'infant ha estat un tant negligida. La comunicació afectiva entre la diada mare-infant és crítica per a una òptima maduració dels sistemes cerebrals que regulen els processos emocionals, la modulació de l'estrès i la capacitat d'autoregulació. La capacitat de la mare per fer que l'infant se senti protegit, segur i estimat és tan important que autors com Wat (2003) escriuen que si un infant creix amb experiències de separació, dolor, por o ràbia, llavors el seu desenvolupament no solament seguirà una via patogènica sinó que hem de pensar que el substrat neurobiològic també es veurà afectat.

Cada persona representa una trobada única entre el seu bagatge -el seu potencial genètic- i el món que li ha tocat viure. Les experiències que una persona viu són les que, dia a dia, experiència per experiència, formen una trobada única amb les estructures del cos i de la ment en procés de formació. Aquestes trobades van orientant l’estructura de la ment d’aquesta persona i la manera de relacionar-se amb els altres, amb el mon i amb ella mateixa. Les experiències, sobretot les primerenques, constitueixen l'esquelet del que serà la nostra vida emocional. Aquest esquelet roman, per haver-se format quan encara no teníem ni capacitat de memòria verbal, ocult a la nostra pròpia consciència i, per tant, a la nostra comprensió.

Per entendre els pensaments i conductes de les persones hem de llegir el llibre de la seva vida i tornar als seus dies d'infantesa. No només a què va passar, sinó sobretot als sentiments que va generar en la persona allò que va passar. Aquests sentiments i emocions varen tenyir una part de la vida que, en paraules de Watt (2003), constitueix "allò no recordable i no oblidable". (...)

Els bebès tenen emocions senzilles: senten confort o desconfort. Però les trobades relacionals amb els altres aviat faran emergir patrons més complexos. El temperament del bebè també és un factor que té a veure amb les emocions que es generen. Els bebès neixen amb diferents llindars d'excitabilitat i capacitat de regulació. Hi ha bebès més sensibles que altres, que s'estressen amb més facilitat, que són més difícils de calmar, que s'espanten amb més freqüència. Les diferències temperamentals dels infants tenen una base biològica, i això explica que hi hagi infants que reaccionen davant els estímuls visuals, auditius i olfactius nous i desconeguts amb un alt nivell d'activitat motriu que és la forma que té l'organisme d'un bebè de comunicar-nos el seu estrès. Aquests bebès, de més grans, experimenten més por i ansietat davant llocs, persones i situacions familiars no coneguts, encara que aquesta és una característica comú a tots els infants. Per contra, hi ha infants més desinhibits, que presenten menys respostes negatives davant estímuls nous. Aquestes diferencies es deuen al llindar més baix o més alt que té cada nen de l'amígdala i les seves projeccions cap altres estructures del sistema límbic central. Els nens inhibits tenen un llindar molt baix i, per això, qualsevol estímul desconegut els altera visiblement. Quan parlem de l'efecte de les experiències, per tant, sempre hem de tenir en compte, que els estímuls són interpretats per un organisme en concret, un organisme que, a més, es troba en un moment evolutiu determinat. Aquest és un principi important si volem entendre els comportaments d'un ésser viu i, en especial, d'un ésser humà.

El control de les emocions és una de les tasques més difícils que té l'ésser humà.

Tanmateix, tant si el bebè té un temperament fàcil com difícil, no pot, per si sol, regular ni controlar les seves emocions. El control de les emocions és una de les tasques més difícils que té l'ésser humà. Necessitarà del desenvolupament de determinades àrees cerebrals. Però sobretot necessitarà de l'amor d'un altre ser humà: necessitarà d'una mare . La paraula "mare" es refereix a la figura més important de criança de l'infant. Aquesta figura pot ser de gènere femení o masculí, i pot ser un progenitor biològic o d'acollida/adopció.

La mare té el poder de calmar el cor espantat o agitat d'un infant. És aquella que, amb un somriure o una abraçada, fa sentir l'infant segur i allunya les seves tristeses i els seus temors. Una de les veus literàries que ha expressat més bé el poder d'una mare és Rainer Maria Rilke, als Quaderns de Malte Laurids Brigge (Rilke, 1910), dels quals està extret aquest deliciós fragment:

"Oh, nit sense objecte! Oh, finestra sorda a la llum de fora, oh, portes tancades amb cura, pràctiques procedents de temps antics, transmeses, justificades, mai enteses del tot! Oh, silenci al replà de l'escala, silenci a les habitacions veïnes, silenci allí dalt, sostre amunt! Oh, mare, oh, tu, l'única que t'enfrontaves a tot aquest silenci quan jo era nen! Que el prenies sobre tu mateixa, mentre em deies "No t'espantis, sóc jo! Que tens el valor en plena nit, de ser el silenci per a aquell que té por, que es mor de por! Encens un llum i la fressa ja ets tu. Aixeques el llum i dius: "No t'espantis, sóc jo". I el diposites a poc a poc i no hi ha dubte: ets tu, tu ets la llum al voltant dels objectes familiars i íntims que estan allí, sense doble sentit, bons, senzills, certs. I quan quelcom es mou a la paret o dóna un pas sobre el terra: tu només somrius, somrius, somrius, transparent sobre un fons clar, el rostre angoixat que et sondeja com si fossis part del misteri, com si estiguessis en el secret de cada so ofegat, de concert i d'acord amb ell. Hi ha un poder que iguali el teu en el regne de la terra?".

siguiente...

Font : M. SADURNÍ: Vincle afectiu i desenvolupament humà. Ed. UOC