Una mirada crítica sobre la sèrie televisiva Merlí

A Catalunya volem bastir un país nou, pròsper, plural, integrador i just. El país s’ha de bastir però sobre bases sòlides. I això implica fer-ho a partir no solament de l’assoliment de determinats nivells de progrés i benestar materials, sinó també a partir de valors autèntics i consistents i no tant d’un caduc i inconsistent relativisme axiològic.

Si en temps passats, la socialització es circumscrivia a la família, l'escola i el grup d'iguals, avui dia els mitjans de comunicació són agents socialitzadors de primera importància (veure aquí). No és un secret per ningú la funció referencial i mimètica que els mitjans de comunicació i la publicitat exerceixen en la població. Els mitjans de comunicació s'han erigit en el tercer agent social d'importància en la socialització adolescent després de la família i el grup d'iguals, exercint una labor mediadora entre tots dos. Malgrat que la seva incidència social és variable en funció dels continguts, el gènere i l'edat, els mitjans constitueixen una rica font d'informació i aprenentatge que nodreix de recursos simbòlics a les seves experiències vitals.

MERLÍ està esdevenint un fenomen en el panorama mediàtic català i en altres àmbits on la sèrie s’està difonent. De moment, està triomfant en altres territoris i països on s’emet. En conjunt, l’última temporada de la sèrie de TV3 ha tingut, de mitjana, 538.000 espectadors i una quota de pantalla del 17,7%. A Catalunya fa poques setmanes ha acabat la sèrie emesa per TV3, al llarg de 3 temporades. Més enllà de les fredes dades d'audiència, la sèrie ha traspassat la petita pantalla per convertir-se en un fenomen social. Merlí és una sèrie que aprofitant la filosofia parla dels diversos aspectes de la vida. Una producció destinada als adolescents, que exposa la realitat actual dels adolescents, amb un professor de filosofia que s'enfronta a una aula d'alumnes amb els seus conflictes interns, generacionals i socials en el nostre àmbit cultural i de desenvolupament, on l'intel·lecte conviu amb les seves hormones encabritades i que no hi ha manera d'embridar. Bo serà doncs que, acabada la sèrie, fem un balanç d’alguns aspectes relacionats amb la mateixa amb la finalitat de poder contrastar l’experiència de la sèrie feta per cadascú amb una visió crítica de la mateixa a fi que cadascú en pugui treure les seves pròpies conclusions.

A Catalunya volem bastir un país nou, plural, integrador i just, construint-lo al voltant de 4 grans eixos: nacional, social, antropològic i també ideològic. Catalunya necessita avançar no solament en la seva construcció «nacional» i «social»,  necessita també progressar de manera especial en l’eix «antropològic» i afinar molt més acuradament en alguns dels seus valors ideològics. Les societats, alliberades i antropològicament no narcotitzades,  que vulguin esdevenir autènticament avançades hauran de tenir també ben present aquests últims vectors. És en alguns d’aquests eixos que la sèrie incideix i és per això que aportem un comentari crític de la mateixa en algunes de les seves vessants com els models de vida que ens proposa, la ideologia que la sustenta o els valors que s’hi transmeten. El país s’ha de bastir però sobre bases sòlides. I això implica fer-ho a partir no solament de l’assoliment de determinats nivells de progrés i benestar materials, sinó també a partir de valors autèntics i consistents i no tant d’un caduc relativisme axiològic. D’opinions n’hi ha per tots els gustos, però alguna de les que s’han expressat a les xarxes arribava a dir:  la sèrie és una merda, però és com la pluja fina que poc a poc la seva ideologia, els valors i els models de vida que s’hi proposen van calant ...

És la funció de la televisió pública catalana i el paper social d’una de les seves sèries d’èxit que a continuació s’exposen en un sentit crític. Ho fem a partir d'alguns comentaris en relació a aquestes qüestions apareguts a CatDialeg.cat i d’un article en el qual l’autor es mostra molt crític amb el projecte de transformació dels valors dominants que ja s’ha dut a terme en moltes altres sèries de TV3.  La televisió pública catalana, l’eina cultural més potent que ha tingut el país en les darreres quatre dècades, està cada vegada més implicada en la difusió d’un pensament i d’una forma de vida nihilista. Merlí ha entrat a sac en el món de l’adolescència i la joventut. Com ho veuen, per exemple, les moltes persones que han vingut a viure al nostre país procedents de països on encara es valora la paternitat, el matrimoni, la família i les normes que han de regir la sexualitat, es pregunta?

Sectarisme i degradació: TV-3 i Merlí

La seva visió de la concepció moral i del llenguatge s’ha alineat amb el discurs progre. La seva agenda no ha estat mai la pròpia d’un mitjà públic que intenta mantenir una certa ponderació, sinó el de la promoció i defensa a ultrança de l’agenda gender i LGBTI. No només això, per exemple, la millor difusió de l’anual saló pornogràfic que se celebra a Barcelona ha tingut el millor propagandista a TV-3, ha donat veu a les manipulades defensores de la prostitució, és a dir, al tràfic de dones, i al mateix temps defensa un feminisme radical de tòpic. La ideologia i la consigna sempre s’han anteposat a la realitat, i ha silenciat el que jutjava que era contrari al seu projecte de formatat de ments, i ha promocionat el que li servia.

L’ús que fem del temps passat simplement serveix per remarcar que la qüestió ve de lluny, però no que ha canviat. En aquest àmbit, no només segueix igual, sinó que ha empitjorat i la sèrie dedicada a joves i adolescents en horari de màxima audiència, “ Merlí “, demostra fins a on pot arribar en la seva immoralitat una televisió que en teoria és de tots, però en realitat és un mitjà que es comporta com una empresa privada.

Merlí és una sèrie d’èxit que ara ha acabat la tercera temporada amb un excel·lent registre d’audiència, fins i tot ha estat exportada. El seu èxit no té secret, problemes juvenils, sobretot, amors, sexe. En teoria narra les actituds d’un professor de filosofia “inconformista”, és a dir, políticament correcte i sota aquest fil argumental hi cap tot. Les seves classes en un institut són el fil conductor que en la seva última versió se supera a si mateix: sexe, nus, promiscuïtat, trios bisexuals, droga. S’han utilitzat tots els recursos argumentals i visuals amb morbo que puguin atraure el públic juvenil (i al que ja no ho és tant, però li va aquesta marxa). En tota la sèrie sobre estudiants s’omet un tema que TV-3 ha de considerar marginal: mai estudien. Són joves d’un institut en el qual l’estudi, el treball escolar com a visió de la realitat no existeix. El relat de l’esforç acadèmic està fora de pla, és marginal. És un exemple pèssim. És una caricatura interessada que accentua uns aspectes fàcils de guionitzar i suprimeix o minimitza tota la complexitat dels joves d’avui. Cerca només audiència morbosa i falsament iconoclasta per políticament correcta i constitueix injecció ideològica en vena. És la degradació d’una televisió pública.

Independentment de les ideologies de cadascú, el fet que una sèrie que s’emet a la televisió pública catalana opini tan obertament de la seva postura política (encara que sigui a través d’un personatge), no dóna una imatge de pluralitat. Algun partit polític ha acusat TV3 d’adoctrinament, falta de pluralitat en les ideologies polítiques que s’hi presenten i ha criticat que la sèrie “només reflecteix una part de la societat catalana”.

CatDialeg.cat

Apoteosi de Merlí a TV3

Carles Ros i Arpa

El capítol final de la sèrie Merlí es va convertir en una apoteosi televisiva, amb una gala al Teatre Nacional, catifa vermella inclosa, i més de dues hores de programació especial. TV3 ho ha fet tot, des de l’inici de la sèrie fins a l’últim capítol, per promocionar-la. Ja han anunciat que aviat sortirà un llibre sobre la sèrie. I que serà substituïda per una altra que té com a protagonista una mare soltera amb tres fills. Realment TV3 i la productora de la sèrie, del Grup Godó, tenien molt a celebrar. Per les altes audiències? No només això. L’aposta els ha sortit rodona. Han difós amb una gran eficàcia les idees que volien transmetre sense que la societat hagi ofert cap mena de resistència, i econòmicament suposo que els ha anat molt bé.

La qüestió no és si el que es mostra a la sèrie reflecteix o no la realitat de les nostres famílies i dels nostres instituts. La qüestió és que la sèrie marca un cop més el camí a seguir. Merlí és l’aplicació als adolescents i joves de l’ambiciós projecte cultural d’inversió dels valors: la supressió de l’autoritat dels pares i professors, la normalització de les famílies desestructurades, el proselitisme de les relacions homosexuals i de la sexualitat viscuda en etapes cada vegades més tendres de la vida i desvinculada de tota norma moral.

L’ideòleg de la sèrie és un filòsof d’idees anarquistes i que fa ostentació del seu escepticisme radical. Els seu autors tenen clar el que volen transmetre i saben molt bé com fer-ho. Els personatges que encarnen més clarament els nous valors que la sèrie promou són els més atractius. S’alterna la inconsistència dels models de vida proposats amb el vernís de seriositat intel·lectual que dona la filosofia. La frivolitat i el comportament deontològicament inacceptable del professor protagonista de la sèrie, queda compensat amb el final dramàtic i un fi de festa ple de malenconia. No, no és l’adoctrinament tradicional, que es veu a venir d’una hora lluny, és un treball de transformació de les consciències subtil, simpàtic, imperceptible.

L’espectador pot veure la sèrie i complaure’s amb els models de vida que ofereix. Potser alguns pares han tranquil·litzat les seves consciències en veure que la disbauxa no és només a casa sinó arreu. Hi ha una altra forma de veure la sèrie: junts en família, amb les mares i els pares desvetllant el sentit crític dels seus nois i noies davant dels molts paranys que la sèrie conté. Fer-los veure que sense els límits i l’exigència dels pares no s’eduquen fills lliures i responsables, sinó persones febles, capricioses, amb molts de números per errar el camí a la vida. Que no se n’han de fiar dels mestres que renuncien a la seva auctoritas, fruit del seu coneixement i experiència vital, i es posen a la mateixa alçada que els seus alumnes. Fer-los veure que el sentit de la sexualitat no és el plaer egocèntric ni passar una bona estona, sinó la culminació d’un amor madur entre un home i una dona, que es comprometen a estimar-se amb un amor obert a crear noves vides humanes, persones a les que educar en la família que hauran de ­construir de grans. Que no és veritat que «escollir és perdre», tal com va dir en una entrevista l’actor que encarna el personatge d’en Pol, sinó que l’autèntica llibertat és ser capaç de ser fidel als vincles familiars, realitzar un ideal de vida plena, i saber renunciar a tot allò que ens en aparta.

Aquest projecte de transformació dels valors dominants ja s’havia dut a terme en moltes altres sèries de TV3. Però Merlí ha entrat a sac en el món de l’adolescència i la joventut. La sèrie, amb tot el que conté, s’ha emès a les 10 de la nit, i és apta per a majors de 13 anys si hem de fer cas al quadradet groc situat en un racó de la pantalla. La televisió pública catalana, l’eina cultural més potent que ha tingut el país en les darreres quatre dècades, està cada vegada més implicada en la difusió d’un pensament i d’una forma de vida nihilista. TV3 ha fet un gran paper en la defensa i promoció de la llengua catalana i d’elements específics de la nostra cultura. Però també ha estat la punta de llança per difondre una forma de pensar i de viure que fomenta l’individualisme hedonista i que refusa la tradició cristiana, pal de paller de la nació catalana des del seu origen, i els valors sobre els que es sustenta tota societat amb vocació de futur.

Què pensarien els nostres avis i àvies si veiessin un capítol de la sèrie Merlí? Entendrien aquesta obstinació de la televisió pública en degradar els costums dels més joves? Com ho veuen les moltes persones que han vingut a viure al nostre país procedents de països on encara es valora la paternitat, el matrimoni, la família i les normes que han de regir la sexualitat? No és fàcil entendre com és possible que els dirigents que lluiten per aconseguir un Estat propi, es dediquin amb la mateixa perseverança a ensorrar els fonaments de la pròpia societat.

Article publicat al Diari de Girona