La «paraula»

La força de la «paraula»: «parlar», «escoltar», «callar», «dialogar».

Ment, pensament, paraula, gest, símbol, silenci... llenguatge. La «paraula», articulació efectiva de sons o signes al servei de la comunicació humana. Feixuga forja evolutiva. Eina intel·lectiva i expressiva, al servei del progrés humà. Estri per a la interacció i l'acció. Tresor antropològic. Expressió de l’alt nivell del progrés evolutiu assolit. Forma i fons. Continent i contingut. Sonoritat i expressivitat. Vehicle de comunicació i d’interacció entre els humans. Dimensió emotiva, afectiva. Estri d’afabilitat, de proximitat, d’empatia o de fredor, distanciament i indiferència... Eina multiaxiològica.

Som paraula. Malbaratar, malmetre, malversar, devaluar tan preuat tresor? Hi ha però qui parla pels colzes, qui parla per parlar, qui abusa de la paraula, qui parla per no callar, qui gosa banalitzar la paraula. La banalització de la paraula no ens és en absolut positiva.

La paraula és com l’expressió de la persona. La paraula expressa el nostre propi món. I quan aigualim la paraula amb les nostres interpretacions superficials, ens aigualim i devaluem a nosaltres mateixos.

Enfront del xerraire desbocat... parlar només quan calgui, quan el que s'hagi de dir ... sigui més suau que el nostre silenci.

La «paraula», eina poderosa al servei de la comunicació i interacció entre les persones.

Les paraules per esdevenir autèntiques convé que brollin de l’experiència personal.

Les paraules tenen l'energia i el poder d'ajudar, de curar, de consolar... o d'obstaculitzar, de danyar o d'humiliar.

La vida és «comunicació»

La nostra vida és comunicació. Ens comuniquem amb nosaltres mateixos, amb els altres, amb el nostre entorn; estem constantment comunicant. Tots desitgem fer-nos comprendre i comprendre els altres. Però no sempre sabem fer-ho adequadament. La comunicació és un art que ens és imprescindible a tots.

El llenguatge és una invenció convencional per a que els homes s’entenguin. Hi ha molts registres, codis i canals d’expressió. El llenguatge de la mirada, el llenguatge del cos, el llenguatge verbal, el llenguatge musical, el llenguatge del silenci...

L’home és expressió i diàleg; i s’expressa a través de la paraula, el gest, el símbol... Paraula, gest, símbol... distintes formes d’expressió.... es pot parlar a través de mots, però també es parla des del silenci, a través del somriure, d’un plor, una encaixada de mans o un  petó... 

La paraula. La paraula ocupa bona part de les relacions humanes, mediatitza sentiments, emocions, idees, angoixes i odis... Som éssers dotats de paraula, capaços de dir-nos a nosaltres mateixos i de dir el món que ens envolta. Cada paraula evoca aspectes distints de la realitat. Enfront la paraula interpretativa, explicativa de la realitat, hi ha la paraula interpel.lativa, aquella que interpel·la l’altre. La paraula pot esdevenir reveladora de nosaltres mateixos, però també pot ser encobridora, una excusa per amagar-nos, per tapar el que són les coses i el que som nosaltres. La cridòria, la xerrameca, el diàleg, la paraula sincera, autèntica, la paraula honesta, aquella paraula que brolla del cor... són formes d’expressió mediatitzades per la paraula.

Som paraula. La paraula és com la nostra matèria primera. La paraula és com l’expressió de la persona. La paraula expressa el nostre propi món. I quan aigualim la paraula amb les nostres interpretacions superficials, ens aigualim a nosaltres mateixos.

Al voltant nostre hi ha qui, més o menys inconscientment, practica la incontinència verbal, la llengua desbocada. Hi ha qui parla per parlar, abusa de la paraula, parla per no callar. La xerrameca ens allunya de nosaltres mateixos; enlloc de possibilitar un coneixement més profund de nosaltres mateixos ens porta cap a una vida inautèntica, allunyada del que som. La banalització de la paraula no ens és positiva.

Paraules, paraules, paraules... En sentim tantes! A voltes són paraules buides, de cara a la galeria, paraules de propaganda, paraules per afalagar, per distreure, o per atacar. Paraules sense contingut, que no tenen més finalitat que la immediatesa, el que val avui potser ja no valdrà demà, paraules evanescents que no serveixen per fonamentar res. Sovint no surten de la densitat del pensament i del cor.

La manipulació de la paraula. El gran problema del llenguatge és la tergiversació del significat de les paraules. De vagades a les paraules els hi fem dir, el que no volen dir. Tergiversació que implica, no solament una infidelitat al seu sentit original, sinó també  una degradació del seu contingut essencial. La corrupció de la paraula és el senyal de totes les altres corrupcions.

Es fa escoltar qui parla amb el cor, qui sap vestir de sinceritat i d'autencicitat el que diu.

Salvar la paraula. Estem saturats de paraules fofes, buides, sense contingut substancial. Hem buidat la paraula del seu significat original, del seu contingut essencial. Moltes paraules són dites i enteses “fora de context”; fora de context, vol dir: lluny del sentit original. Davant tanta tergiversació tenim la responsabilitat de retornar al seu sentit original. Hem de recuperar i conservar el contingut i la densitat originaris de les paraules que, el temps i les circumstàncies històriques, han anat transformant. Sovint fem dir a les paraules coses diferents de les que volien expressar originàriament. Sovint ens quedem amb la lletra i ens oblidem del seu esperit. Si anem buidant la paraula del seu contingut originari, al final només queda la carcassa, el continent, amb un contingut absolutament diluït.

La necessitat d’una “purificació” de la paraula és evident. Si hem buidat les paraules del seu contingut essencial, aquestes paraules no poden tenir la força per fer canviar ni les persones ni la societat, no són transformadores. Si convenim que les persones s’eduquen en part a través de la paraula, haurem de concloure que si oferim a la gent paraules fofes, buides de contingut essencial i mancades de la seva substància, de densitat, la resultant serà gent fofa i buida, gent inautèntica.

És precisament en períodes turbulents quan la seva purificació és més necessària; la seva essència més preuada no es troba ni el en el so, ni en la lletra, sinó en el sentit, en el contingut, en el seu esperit que és el que dóna a la paraula la seva força intrínseca. Hauríem de ser fidels a l’esperit originari de les paraules i no prostituir-les. La lletra sola ens condueix a la pobresa interior. Les paraules per ser autèntiques convé que brollin de l’experiència personal.

Parlar, escoltar, dialogar

Parlar és articular significativament la comprensibilitat del món. Parlar és també comunicar a un altre quelcom del propi interior, del que penso i del que sento. És comunicar la pròpia intimitat. És explicar el que sóc, el que penso i el que visc. Una paraula així, que revela el que tenim a dintre, sol ser dita per amor i amb confiança. I demana de ser acollida amb sinceritat.

És relativament fàcil dir paraules boniques. No és tan fàcil viure les paraules dites, (ser). Les paraules que no són ressonància del qui les diu, són com la palla que se l’emporta el vent.  La paraula honesta, autèntica és manifestació de la veritat, de la veritat i autenticitat, que cadascú porta a dintre.

La sobrietat i la franquesa generen proximitat. Ens atrau la paraula autèntica, franca i directa.

Fer-se escoltar. L’actitud que acompanya la paraula pot resultar tan productiva com la paraula en sí mateixa. Es fa escoltar qui parla amb el cor a la mà, qui sap vestir de sinceritat el que diu. La modèstia en les formes i la sinceritat en els continguts desperten en el receptor el desig d’escoltar. L'orador pretensiós, pel contrari, difícilment es fa escoltar. La supèrbia, l’orgull, l’arrogància produeixen refús en l’oient. La sobrietat i la franquesa generen proximitat. Fugim de l’artificiositat, ens afeixuga el discurs grandiloqüent. Ens atrau la paraula autèntica, franca i directa.

Saber escoltar. Escoltar l’altre és la condició necessària per exercir l’art de dialogar. El diàleg requereix saber escoltar. El diàleg és alternança entre paraula i silenci. Quan aconseguim sentir el que veritablement expressa una persona -més enllà dels seus gestos i paraules- l’alliberem del seu aïllament i enriquim la seva vida i s’enriqueix també la nostra.

L’art de dialogar

Reivindicar la paraula autèntica. Davant la incessant immersió en el brogit, la xerrameca i la cridòria a què sovint estem sotmesos, cal reclamar la paraula verdadera. Cal vindicar la paraula sincera, autèntica, honesta,  la que brolla del més profund del nostre cor i que diu nítidament el que som, el que sentim, el que pensem.

Una de les manifestacions de la superficialitat intel·lectual vigent és l’excés de paraules: avui estem saturats de paraules que, posades a la balança, no arriben a fer el pes. És hora de paraules que siguin fruit d’un pensament asserenat, d’un esforç de reflexió i d’una experiència de vida, que siguin paraules plenes de vida. Tant més escriu i parla l’home quant menys té a dir alguna cosa essencial (Heidegger). És urgent dir paraules honestes, essencials, i defugir la xerrameca. És necessari expressar-nos honestament, si volem renovar les nostres vides: individuals i col·lectiva.

El diàleg només és possible si entre totes dues parts hi ha una actitud d’escolta i de receptivitat, de confiança mútua i d’escolta atenta de l’altre. El silenci forma part essencial del diàleg autèntic, és un element decisiu en vista a una autèntica comprensió. En la vida humana no tot és paraula, sinó que també hi ha silenci. La paraula ocupa una bona part de les relacions humanes, mediatitza sentiments, emocions, idees, angoixes i odis, però la paraula no esbandeix tota la complexitat del procés comunicatiu. En la relació interpersonal no tot és paraula. Hi ha també espais de silenci. Per comprendre amb nitidesa i transparència cal escoltar, cal deixar que l’altre parli lliurement. Cal mantenir-se en actitud receptiva i atent a la interpel·lació aliena.

Per a un diàleg sincer la coherència entre el que s’expressa i el que es sent interiorment és imprescindible. L'ideal és que jo m’expressi fidelment, tal com sóc; i comuniqui lliurement com em veig i m’entenc a mi mateix així com la meva percepció de la realitat circumdant. La coherència o fidelitat entre el que expresso i el que sento, ha d'anar acompanyada d'una altra característica essencial: el desig de no condicionar, ni manipular l'actuació del receptor.

El poder de les paraules.

Les paraules contenen la força més poderosa que posseeix la humanitat. Eina poderosa al servei de la comunicació i interacció entre les persones. La paraula pot tenir un poder creador o destructor. La paraule té el poder de commoure, pot fer plorar o fer riure, pot alegrar o entristir. La paraula pot tenir força i poder de convicció quan va acompanyada de coherència personal, però en la seva absència també pot desfermar la falta de credibilitat i ser causa de descrèdit. Les paraules tenen l'energia i el poder d'ajudar, de curar, de consolar o d'obstaculitzar, de danyar o d'humiliar. Podem utilitzar la seva força constructivament oferint paraules d'alè, o la seva vessant destructiva utilitzant paraules negatives. Les paraules tenen un poder misteriós. El poder de la paraula està dins nostre i aquest poder interior el podem vehicular a través de la paraula; el podem compartir i fer nostre, a través d’una paraula viva, eficaç i penetrant. En els nostres dies les paraules sembla que hagin perdut part de la seva força, part del seu poder. Actualment la paraula dita té poc valor. Les paraules se les emporta el vent, diem. Avui sembla que faltar a la paraula donada, mentir, no té cap importància.

Estem assedegats de paraules sinceres, autèntiques. Desitgem sentir paraules amarades d'alè empàtic. Cerquem paraules amb substància, que ens omplin, que ens ajudin a créixer com a persones. Desitgem que siguin paraules sinceres, sentides, sortides de dintre, del cor, gratuïtes i sense segones intencions, ni càlculs interessats, dirigides al cor. Busquen la conversa intel·ligent, la que omple el cor i l’esperit.

Les paraules dites, expressades, tenen els seus efectes. Quan hem tingut una experiència positiva de comunicació, de diàleg; quan ens hem sentit plenament compresos i acceptats per una altra persona, ens hem sentit més dignes d'amor i estima, més lliures, més capaços. Llavors sorgeixen espontàniament actituds positives davant la vida: actituds optimistes, obertes, confiades que porten a una major plenitud de vida.

Quan no ens hem sentit acceptats ni compresos; quan no ens hem comunicat, quan el diàleg ha fracassat ens sentim deprimits, agressius, potser culpables, i fins i tot incapaços. La nostra qualitat de vida s'empobreix i, com a conseqüència, també nosaltres mateixos ens empobrim. Tot això és perquè la comunicació influeix en el nostre benestar general. La comunicació és per a les relacions interpersonals com l’aire ben oxigenat és per a la vida.

La vida és paraula, intercanvi, diàleg, és bona comunicació. Escoltar i callar són realitats inherents a la condició humana. Saber parlar i saber escoltar són condicions per a un autèntic procés de comunicació i mútua comprensió. Comunicar bé ens és necessari per al nostre desenvolupament integral, com respirar aire pur, a ple pulmó, és necessari per al nostre benestar físic. Parlar quan cal, saber escoltar i també callar quan toca constitueixen factors imprescindibles per a una bona salut mental i psicosocial.

Elaboració a partir de materials diversos.