titulo de la web

El petit príncep / El principito cap XXI-XXV

El 23 d'abril, Dia de Sant Jordi, patró de Catalunya. Dia simbòlic, festa tradicional catalana: dia de la «rosa» i del «llibre», expressió de l’«amor» (la rosa) i la «cultura» (el llibre).

Deliciosa pàgina, una de les més belles i dolces pàgines de la literatura, un deliciós plaer poder fruir de l’expressivitat d'aquesta obra en la llengua pròpia... amistat, estimació, amor i poesia... paraules suaus, innocentes, sinceres, honestes, autèntiques, sortides de dintre... en definitiva, un conte de nens per a adults.

Anterior

Capítol XXI

Aleshores va ser quan va aparèixer la guineu.

- Bon dia —va dir la guineu.

- Bon dia —va respondre educadament el petit príncep, que es va girar, però no va veure res.

- Sóc aquí —va dir la veu—, sota la pomera…

- Qui ets? —va dir el petit príncep—. Ets molt bonica…

El petit príncep- Sóc una guineu —va dir la guineu.

- Vine a jugar amb mi —li va proposar el petit príncep—. Estic tan trist…

- No puc jugar amb tu —va dir la guineu—. No estic domesticada.

- Ah!, perdona —va fer el petit príncep.

Però després va reflexionar, va afegir:

- Què vol dir "domesticar"?

- Tu no ets d’aquí —va dir la guineu—, què busques?

- Busco els homes —va dir el petit príncep —. Què vol dir “domesticar”?

- Els homes —va dir la guineu—, tenen escopetes i cacen. És molt empipador. També crien gallines. És l’única cosa interessant que fan. Busques gallines?

- No —va dir el petit príncep—. Busco amics. Què vol dir “domesticar”?

- És una cosa massa oblidada —va dir la guineu—. Vol dir “crear lligams”…

- Crear lligams?

- És clar —va dir la guineu—. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessito. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una guineu igual que cent mil altres guineus. Però, si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món…

- Ja ho començo a entendre —va dir el petit príncep—. Hi ha una flor… em penso que m’ha domesticat…

- Pot ser —va dir la guineu—. A la Terra s’hi veuen tota mena de coses…

- Oh!, no és pas a la Terra —va dir el petit príncep. La guineu va semblar molt intrigada:

- En un altre planeta?

- Sí.

- Hi ha caçadors, en aquest planeta?

- No.

- És interessant això! I gallines?

- No.

- No hi ha res perfecte —va sospirar la guineu. Però la guineu va tornar a la seva idea:

- Duc una vida monòtona. Caço gallines, els homes em cacen. Totes les gallines s’assemblen, i tots els homes s’assemblen. Per això m’avorreixo una mica. Però, si em domestiques, la meva vida serà com si li toqués el sol. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan amagar sota terra. El teu em cridarà fora del cau, com una música. I a més, mira! Veus, allà baix, els camps de blat? Jo no menjo pa. Per mi el blat és inútil. Els camps de blat no em recorden res. I això és ben trist! Però tu tens els cabells de color d’or. Aleshores serà meravellós quan m’hauràs domesticat! El blat, que és daurat, em farà pensar en tu. I m’agradarà el soroll del vent entre el blat…

La guineu va callar i va mirar una bona estona el petit príncep:

- Si us plau… domestica’m! —va dir.

- D’acord —va respondre el petit príncep—, però no tinc gaire temps. Tinc amics per descobrir i moltes coses per conèixer.

- Només es coneixen les coses que es domestiquen —va dir la guineu—. Els homes ja no tenen temps de conèixer res. Compren coses fetes als comerciants. Però com que no hi ha comerciants d’amics, els homes ja no tenen amics. Si vols un amic, domestica’m!

- Què s’ha de fer? —va dir el petit príncep.

- S’ha de ser molt pacient —va respondre la guineu. Per començar t’asseuràs una mica lluny de mi, així, a l’herba. Jo et miraré de reüll i tu no diràs res. El llenguatge és una font de malentesos. Però cada dia et podràs asseure una mica més a prop…

L’endemà el petit príncep va tornar.

- Hauria valgut més que tornessis a la mateixa hora —va dir la guineu—. Si véns, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres ja començaré a ser feliç. A mida que anirà passant l’hora, cada cop em sentiré més feliç´. A les quatre, ja m’agitaré i m’inquietaré; descobriré el preu de la felicitat! Però si véns a qualsevol hora, no sabré mai quan m’he de preparar el cor… Calen ritus.

- Què és un ritu? —va dir el petit príncep.

- També és una cosa massa oblidada —va dir la guineu—. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies, una hora, de les altres hores. Hi ha un ritu, per exemple, entre els meus caçadors. El dijous ballen amb les noies del poble. Per això el dijous és un dia meravellós! Me’n vaig a passejar fins a la vinya. Si els caçadors ballesin quan volguessin, tots els dies s’assemblarien i jo no tindria mai vacances.

Així doncs, el petit príncep va domesticar la guineu. I quan es va acostar l’hora d’anar-se’n:

- Ai! —va dir la guineu— … Ara ploraré.

- És culpa teva —va dir el petit príncep—, jo no et volia cap mal, però tu has demanat que et domestiqués…

- És clar que sí —va dir la guineu.

- Però ara ploraràs! —va dir el petit príncep.

- És clar que sí —va dir la guineu.

- Així no hi surts guanyant res!

- Hi surto guanyant —va dir la guineu—, pel color del blat. Després va afegir:
- Torna a veure les roses. Entendràs que la teva és única al món. Després vine a dir-me adéu i et regalaré un secret.

El petit príncep va anar a veure les roses.

- No us assembleu gens a la meva rosa, encara no sou res —els va dir—. No us ha domesticat ningú i no heu domesticat ningú. Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que cent mil d’altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món.

I les roses estaven incòmodes.

- Sou boniques, però esteu buides —va continuar dient—. No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la seva rosa és com vosaltres. Però ella sola és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè es la que he posat sota la campana. Perquè és la que protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.

I va tornar amb la guineu:

- Adéu —li va dir…

- Adéu —va dir la guineu—. Aquí tens el meu secret. És molt senzill: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls.

- L’essencial és invisible als ulls —va repetir el petit príncep, per recordar-se’n.

- És el temps que has perdut amb la rosa, que la fa tan important.

- És el temps que he perdut amb la rosa… —va fer el petit príncep, per recordar-se’n.

- Els homes han oblidat aquesta veritat —va dir la guineu—. Tu no l’has oblidat. Et fas responsable per sempre d’allò que has domesticat. Ets responsable de la teva rosa…

- Sóc responsable de la meva rosa… —va repetir el petit príncep, per recordar-se’n.

Capítol XXII

- Bon dia —va dir el petit príncep.

- Bon dia —va dir el guardaagulles.

- Què fas aquí? —va dir el petit príncep.

- Trio els viatgers, en paquets de mil —va dir el guardaagulles. Engego els trens que els transporten, ara cap a la dreta, ara cap l’esquerra.

I un exprés il·luminat, retrunyint com el tro, va fer tremolar la caseta del canvi d’agulles.

- Tenen molta pressa —va dir el petit príncep—. Què busquen?

- L’home de la locomotora mateix ho ignora —va dir el guardaagulles. I un segon exprés il·luminat va retrunyir en sentit invers.
- Ja tornen? —va preguntar el petit príncep.

- No són els mateixos —va dir el guardaagulles. És un intercanvi.

- Què no estaven contents, allà on eren?

- No s’està mai content allà on s’és —va dir el guardaagulles. I va retrunyir el tro d’un tercer exprés il·luminat.
- Persegueixen els primers viatgers? —va preguntar el petit príncep.

- No persegueixen res de res —va dir el guardaagulles—. A dins hi dormen, o bé badallen. Només els nens esclafen el nas contra els vidres.

- Els nens són els únics que saben què busquen —va fer el petit príncep—. Perden el temps amb una nina de drap, que es converteix en una cosa molt important, i si els la prenen, ploren…

- Tenen sort —va dir el guardaagulles.

Capítol XXIII

- Bon dia —va dir el petit príncep.

- Bon dia —va dir el venedor.

Era un venedor de pastilles perfeccionades que calmen la set. Te n’empasses una cada setmana i ja no tens cap necessitat de beure.

- Per què vens això? —va dir el petit príncep.

- És un gran estalvi de temps —va dir el venedor—. Els experts han fet càlculs. S’estalvien cinquanta-tres minuts cada setmana.

- I què es fa amb aquests cinquanta-tres minuts?

- Cadascú en fa el que vol...

- Jo, es va dir el petit príncep, si tingués cinquanta-tres minuts per gastar, aniria caminant tranquil·lament cap a una font...

Capítol XXIV

Ja era el vuitè dia de la meva avaria al desert i havia escoltat la història del venedor mentre bevia l’última gota de la meva provisió d’aigua.

- Ah! —vaig dir al petit príncep—, són molt bonics tots els seus records, però encara no he reparat l’avió, no em queda res per beure, i també estaria molt content si pogués anar tranquil·lament cap a una font!

- La meva amiga la guineu —em va dir...

- Ei, jovenet, ara no es tracta de la guineu!

- Per què?

- Perquè ens morirem de set...

No va entendre aquest raonament, em va respondre:

- És bo haver tingut un amic, encara que un s’hagi de morir. Estic molt content, jo, d’haver tingut una amiga guineu...

No mesura el perill, em vaig dir. No té mai gana ni set. Amb una mica de sol en té prou... Però em va mirar i va respondre al meu pensament:

- Jo també tinc set... busquem un pou...

Vaig fer un gest de cansament: és absurd buscar un pou, a l’atzar, en la immensitat del desert. Malgrat tot, ens vam posar en marxa.

Quan havíem caminant durant hores, en silenci, es va fer de nit i les estrelles es van començar a encendre. Les veia com en un somni, perquè tenia una mica de febre a causa de la set. Les paraules del petit príncep em ballaven a la memòria.

- Així tu també tens set? —li vaig preguntar.

Però no va respondre a la pregunta. Simplement em va dir:

- L’aigua també pot ser bona per al cor...

No vaig entendre la resposta però vaig callar... Ja sabia que no se li havien de fer preguntes. Estava cansat. Es va asseure. Me li vaig asseure al costat. I, després d’un silenci, va afegir:
- Les estrelles són boniques, gràcies a una flor que no es veu...

Jo vaig respondre sí, és clar, i vaig mirar, sense parlar, els plecs de la sorra sota la lluna.

- El desert és bonic —va continuar.

I era cert. Sempre m’ha agradat el desert. T’asseus en una duna de sorra. No es veu res. No se sent res. I tanmateix alguna cosa resplendeix en silenci...

- El que fa bonic el desert —va dir el petit príncep—, és que en algun lloc amaga un pou...

Em va sorprendre entendre tot d’una aquella resplendor misteriosa de la sorra. Quan era petit, vivia en una casa antiga, i la llegenda deia que hi havia un tresor enterrat. Naturalment no el va descobrir mai ningú, ni potser ningú no l’havia buscat. Però la casa on vivia amagava un secret al fons del cor...

- Sí —vaig dir al petit príncep—, tant si es tracta d’una casa, com de les estrelles o del desert, el que fa que tinguin bellesa és invisible!

- Me’n alegro, que estiguis d’acord amb la meva guineu —va dir.

El petit príncep s’adormia, el vaig agafar a coll i vaig continuar el camí. Estava emocionat. Em semblava que duia un tresor fràgil. Fins em va semblar que no hi havia res de més fràgil a la Terra. A la llum de la lluna, mirava aquells ulls tancats, aquells flocs de cabells que tremolaven al vent i em deia: El que veig només és una escorça. El més important és invisible...

Els seus llavis entrecoberts van esbossar un mig somriure i em vaig dir:

El que em commou tant d’aquest petit príncep és la fidelitat a una flor, és la imatge d’una rosa que resplendeix dins seu com una flama d’un llum, fins i tot quan dorm... I encara em semblava més fràgil. Bé, cal protegir els llums: una ventada els pot apagar...

I caminant així, vaig descobrir el pou a trenc d’alba.

Capítol XXV

Els homes —va dir el petit príncep—, s’entaforen a dins dels expressos, però ja no saben què busquen. Aleshores s’agiten i van fent voltes a la sínia…

I va afegir:

- No val la pena…

Tengo sed

El pou on havíem arribat no s’assemblava als pous saharians. Els pous saharians són simples forats excavats a la sorra. Aquell era com un pou de poble. Però allà no hi havia cap poble, i em semblava que somiava.

- És estrany —vaig dir el petit príncep—, tot està a punt: la politja, la galleda i la corda…

Va riure, va tocar la corda, va fer girar la politja. I la politja va gemegar com gemega un penell vell quan el vent ha dormit molt de temps.

- Ho sents? —va dir el petit príncep—, estem despertant el pou i canta… Jo no volia que ell fes cap esforç:

- Deixa’m fer a mi —li vaig dir—, pesa massa per tu.

Lentament vaig fer pujar la galleda a la barana. La vaig col·locar ben dreta. A les orelles em ressonava el cant de la politja i, a l’aigua que encara tremolava, hi veia tremolar el sol.

- Tinc set d’aquesta aigua —va dir el petit príncep—, dóna-me’n I vaig entendre què havia estat buscant!
Vaig alçar la galleda fins als seus llavis. Va beure amb els ulls tancats. Tot era com una festa. Aquella aigua era molt més que un aliment. Havia nascut de la caminada sota les estrelles, del cant de la politja, de l’esforç dels meus braços. Era bona per al cor, com un regal. Quan jo era petit, la llum de l’arbre de Nadal, la música de la missa del gall, la dolçor dels somriures feien resplendir així el regal de Nadal que rebia.

- Els homes del teu país —va dir el petit príncep—, cultiven cinc mil roses en un sol jardí… i no hi troben el que busquen…

- No ho troben —vaig respondre…

- I en canvi el que busquen es podria trobar en una sola rosa o en una mica d’aigua…

- I tant —vaig respondre.

I el petit príncep va afegir:

- Però els ulls són cecs. S’ha de buscar amb el cor.

Jo ja havia begut. Respirava bé. La sorra, a la matinada, és de color de mel. Aquest color de mel també em feia feliç. Per què havia de tenir pena…?

- Has de complir la promesa que em vas fer —em va dir fluixet el petit príncep, que se m’havia tornat a asseure al costat.

- Quina promesa?

- Ja ho saps… el morrió per al be… sóc responsable de la flor!

Em vaig treure de la butxaca els esbossos dels dibuixos. El petit príncep els va veure i, rient, va dir:

- Els teus baobabs una mica semblen cols…

- Oh!

Jo que estava tan orgullós dels baobabs!

- La guineu… les orelles que li has fet… semblen una mica com banyes… són massa llargues! I va tornar a riure.

- Ets injust, jovenet, jo només sabia dibuixar boes tancades i boes obertes.

- Oh!, ja estan bé —va dir—, els nens ja saben de què va.

O sigui que vaig dibuixar un morrió. I tenia el cor encongit mentre l’hi donava: Tens projectes que no sé…

Però no em va respondre. Em va dir:

- Saps, quan vaig caure a la Terra… demà farà un any… A continuació, després d’un silenci, va dir:

- Vaig caure molt a prop d’aquí… I es va posar vermell.

I un altre cop, sense entendre per què, vaig sentir una pena estranya. I em va venir al cap una pregunta:

- Aleshores, no era casualitat que fa vuit dies, el matí que et vaig conèixer, et passegessis així, tot sol, a mil milles de totes les regions habitades? Tornaves al lloc on havies caigut?

El petit príncep es va tornar a posar vermell. I jo, dubtant, vaig afegir:

- Potser perquè s’acostava l’aniversari?

El petit príncep es va posar vermell de nou. No responia mai a les preguntes, però, quan un es posa vermell, vol dir que "sí", oi?

- Ai! —li vaig dir—, tinc por… Però em va respondre:

- Ara has de treballar. Has de tornar al teu aparell. T’espero aquí. Torna demà al vespre…

Però jo no estava tranquil. Recordava la guineu. T’arrisques a haver de plorar una mica si t’has deixat domesticar…

anar al principi...








El principito: cap XXI-XXV

El 23 de abril, Día de Sant Jordi, patrón de Catalunya. Día simbólico, fiesta tradicional catalana: día de la «rosa» y del «libro», expresión del «amor» (la rosa) y la «cultura» (el libro).

Deliciosa página, una de las más bellas y dulces páginas de la literatura, un delicioso placer poder disfrutar de la expresividad de esta obra en la lengua propia… aprecio, amistad, amor y poesía… palabras suaves, inocentes, sinceras, honestas, auténticas, salidas de dentro… en definitiva, un cuento de niños para mayores.

Capítulo 21

Apareció entonces el zorro;

-Buenos días-saludó el zorro.

-Buenos días-contestó amablemente el principito que al darse vuelta en dirección a la voz no vio a nadie.

-Si me buscas, aquí estoy-aclaró el zorro- debajo del manzano...

-Pero..., quién eres tú?-preguntó el principito- Eres muy hermoso...

Una rosa única en el mundo-Soy un zorro-dijo el zorro.

-Acércate..., ven a jugar conmigo-propuso el principito- Estoy tan triste!...

-Jugar contigo? No..., no puedo-dijo el zorro- Aún no estoy domesticado.

-Ah! Perdón-se excusó el principito.

Interrogó, luego de meditar un instante:

-Has dicho "domesticar"? Qué significa "domesticar"?

-Tú no eres de aquí-afirmó el zorro- Puedes decirme qué es lo que buscas?

-Busco a los hombres-respondió el principito- Dime, qué significa "domesticar"?

-Los hombres-intentó explicar el zorro- poseen fusiles y cazan. Eso es bien molesto. Crian también gallinas; es su único interés. Tú buscas gallinas, verdad?

-No-dijo el principito- Busco amigos. Qué significa "domesticar"?

-Ah!..., es una cosa muy olvidada-respondió el zorro- Significa "crear lazos".

-Crear lazos?-preguntó el principito.

-Así es-confirmó el zorro- Tú para mí, no eres más que un jovencito semejante a cien mil muchachitos. Además, no te necesito. Tampoco tú a mí. No soy para tí más que un zorro parecido a cien mil zorros. En cambio, si me domesticas..., sentiremos necesidad uno del otro. Serás para mí único en el mundo. Seré para tí único en el mundo...

-Creo que empiezo a entender-dijo el principito- Hay una flor... Creo que me ha domesticado.

-Es probable-contestó el zorro- En este planeta, en la Tierra, pueden ocurrir todo tipo de cosas...!

-Oh! No es en la Tierra-se apresuró a decir el principito.

El zorro se quedó no menos que intrigado.

-Acaso en otro planeta?

-Sí.

-Puedes decirme si hay cazadores en ese planeta?

-Oh, no! No los hay.
-Me está resultando muy interesante, Hay gallinas?

-No.

-No existe nada que sea perfecto-dijo el zorro suspirando.

Luego prosiguió:

-Mi vida es algo aburrida. Cazo gallinas y los hombres me cazan. Todas las gallinas se parecen como también los hombres se parecen entre sí. Francamente me aburro un poco. Estoy seguro que..., si me domesticas mi vida se verá envuelta por un gran sol. Podré conocer un ruido de pasos que será bien diferente a todos los demás. Los otros pasos, me hacen correr y esconder bajo la tierra. Pero el tuyo sin embargo, me llamará fuera de la madriguera, como una música. Mira! Puedes ver allá a lo lejos los campos de trigo? Yo no como pan, por lo que para mí el trigo es inútil. Los campos de trigo nada me recuerdan. Es triste! Pero tú tienes cabellos de color oro. Cuando me hayas por fin domesticado, el trigo dorado me recordará a ti. Y amaré el sonido del viento en el trigo...

El zorro en silencio, miró por un gran rato al principito.

-Por favor... domestícame!-suplicó.

-Lo haría, pero... no dispongo de mucho tiempo-contestó el principito. Quisiera encontrar amigos y conocer muchas cosas.

-Sabes...? Sólo se conocen las cosas que se domestican-afirmó el zorro. Los hombres carecen ya de tiempo. Compran a los mercaderes cosas ya hechas. Y... como no existen mercaderes de amigos, es muy simple, los hombres ya no tienen amigos. Si realmente deseas un amigo, domestícame!

-Y... qué es lo que debo hacer?-preguntó el principito.

-Debes tener suficiente paciencia-respondió el zorro- En un principio, te sentarás a cierta distancia, algo lejos de mi sobre la hierba. Yo te miraré de reojo y tú no dirás nada. La palabra suele ser fuente de malentendidos. Cada día podrás sentarte un poco más cerca.

Al otro día el principito volvió:

-Lo mejor es venir siempre a la misma hora-dijo el zorro- Si sé que vienes a las cuatro de la tarde, comenzaré a estar feliz desde las tres. A medida que se acerque la hora más feliz me sentiré. A las cuatro estaré agitado e inquieto; comenzaré a descubrir el precio de la felicidad! En cambio, si vienes a distintas horas, no sabré nunca en qué momento preparar mi corazón... Los ritos son necesarios.

-Qué son los ritos?-preguntó el principito.

-Se trata también de algo bastante olvidado-contestó el zorro- Es aquéllo que hace que un día se diferencie de los demás, una hora de las otras horas. Te daré un ejemplo. Entre los cazadores hay un rito. Todos los jueves bailan con las jóvenes del pueblo. Para mí el jueves es un maravilloso día, ya que paseo hasta la viña. Si los cazadores no tuvieran un día fijo para su baile, todos los días serían iguales y yo no tendría vacaciones.

Fue así como el principito domesticó al zorro. Pero al acercarse la hora de la partida:

-Ah!-dijo el zorro- Voy a llorar.

-No es mi culpa-repuso el principito- Tú quisiste que te domesticara, no fue mi intención hacerte daño...

-Sí, yo quise que me domesticaras-dijo el zorro.

-Pero dices que llorarás!

-Sí-confirmó el zorro.

-Ganas algo entonces?-preguntó el principito.

-Gano-aseguró el zorro- por el color del trigo.

Luego sugirió al principito:

-Vuelve y observa una vez más el jardín de rosas. Ahora comprenderás que tu rosa es única en el mundo. Cuando vuelvas para decirme adiós, yo te regalaré un secreto.

Se dirigió el principito nuevamente a la rosas:

-En absoluto os parecéis a mi rosa. Nadie os ha domesticado y no habéis domesticado a nadie. Así era mi zorro antes, semejante a cien mil otros. Al hacerlo mi amigo, ahora es único en el mundo.

Las rosas se mostraron ciertamente molestas.

-Sois bellas, pero aún estáis vacías-agregó todavía- Nadie puede morir por vosotras. Es probable que una persona común crea que mi rosa se os parece. Ella siendo sólo una, es sin duda más importante que todas vosotras, pues es ella la rosa a quien he regado, a quien he puesto bajo un globo; es la rosa que abrigué con el biombo. Ella es la rosa cuyas orugas maté (excepto unas pocas que se hicieron mariposas). Ella es a quien escuché quejarse, alabarse y aún algunas veces, callarse. Ella es mi rosa...

Regresó hacia donde estaba el zorro:

-Adiós-dijo.

-Adiós-dijo el zorro- Mi secreto es muy simple: no se ve bien sino con el corazón; lo esencial es invisible a los ojos.

-Lo esencial es invisible a los ojos-repitió el principito a fin de acordarse.

-El tiempo que dedicaste por tu rosa, es lo que hace que ella sea tan importante para ti.

-El tiempo que dediqué por mi rosa...-repitió el principito para no olvidar.

-Los hombres ya no recuerdan esta verdad-dijo el zorro- En cambio tú, por favor... no debes olvidarla. Eres responsable para siempre de lo que has domesticado. Eres responsable de tu rosa...

-Soy responsable de mi rosa...-dijo en voz alta el principito a fin de recordar...

Capítulo 22

-Buenos días-dijo el principito.

-Buenos días-dijo el guardavías.

-Qué haces aquí?-preguntó el principito.

-Realizo la clasificación de los viajeros por grupos de mil-respondió el guardavías- Despacho los trenes que los trasladan, tanto hacia una dirección como hacia la otra.

Un rápido tren rugiendo como un trueno, hizo temblar la cabina.

-Están muy apurados-dijo el principito- Qué buscan?

-No lo sabe ni aún el que conduce la locomotora-afirmó el guardavías.

Otro tren rugió, pasando en sentido inverso al anterior.

-Ya regresan?-preguntó el principito.

-No son los mismos-dijo el guardavías- Es un cambio.

-No les agradaba en donde estaban?

-Nadie está nunca conforme donde está-dijo el guardavías, mientras rugía el tercer tren.

-Es que persiguen a los primeros viajeros?-preguntó intrigado el principito.

-No persiguen absolutamente nada-respondió el guardavías- Allí dentro bostezan o se quedan dormidos. Unicamente los niños aplastan sus narices contra los vidrios.

-Sólo los niños tienen claro lo que buscan-dijo el principito- Juegan con una muñeca de trapo que termina transformándose en algo sumamente importante. Si se les quita la muñeca, comienzan a llorar...

-Ellos tienen suerte-continuó el guardavías.

Capítulo 23

-Buenos días-saludó el principito.

-Buenos días-contestó el mercader.

Se trataba de un vendedor de píldoras que quitan la sed. Se las ingiere una vez a la semana y se pierde la necesidad de beber.

-Para qué vendes eso?-quiso averiguar el principito.

-Para economizar tiempo-dijo el mercader- Investigadores han podido calcular que se ahorran cincuenta y tres minutos por semana.

-Qué se hace con los minutos ahorrados?.

-Lo que se quiere...

"Yo -dijo el principito- con cincuenta y tres minutos para gastar, lo que haría sería caminar lentamente hacia una fuente..."

Capítulo 24

 

Era ya el octavo día en medio del desierto, y había escuchado la historia del mercader, mientras bebía la última gota de agua que quedaba.

-Ah!-dije al principito- Me gustan tus recuerdos pero aún no he podido reparar mi avión, ya no queda nada para beber y también me agradaría dirigirme muy lentamente hacia una fuente.

-Mi amigo el zorro...-me dijo.

-Mi pequeño hombrecito, ya no se trata más del zorro!

-Por qué?-preguntó algo indignado el principito.

-Porque vamos a morir de sed...

Sin comprender mi explicación agregó:

-Es hermoso haber tenido un amigo, aún si vamos a morir. Soy feliz por haber tenido un amigo zorro...

"No tiene noción del peligro-me dije- Nunca siente hambre, nunca sed... Un poco sol es suficiente para él"

Me miró y dijo como respondiendo a mis pensamientos:

-También tengo sed... Veamos si encontramos un pozo...

Expresé un gesto de cansancio. Nada mas ridículo que buscar un pozo al azar en medio del desierto. De todas formas, emprendimos la marcha.

Caminamos horas en silencio hasta que cayó la noche y las estrellas comenzaron a brillar. Parecía estar soñando, estaba algo afiebrado a causa de la sed. Danzaban por mi mente, palabras del principito;

-Tú también tienes sed?-pregunté.

No me respondió. Simplemente me dijo:

-El agua también puede ser buena para el corazón...

Me resultaba ciertamente complicado comprender su respuesta, pero como sabía que era mejor no interrogarlo, me callé...

Se lo veía algo cansado. Se sentó y yo cerca de él. Luego de un silencio dijo:

-Las estrellas son bellas, por una flor que no se ve...

"Seguramente"-dije- Sin hablar miré las ondulaciones de la arena bajo la luna.

-Es muy bello el desierto-agregó.

Pensaba igual. Siempre he amado el desierto. Puede uno sentarse sobre un médano sin ver nada, sin oír nada y sin embargo... algo resplandece en el mágico silencio.

-Lo que embellece aún más al desierto -dijo el principito-, es que escode un pozo en cualquier parte, en el sitio menos esperado...

Comprendí de pronto el misterio del resplandor de la arena. Cuando era jovencito, vivía en una casa muy antigua y contaba la leyenda que allí había un tesoro escondido. Nadie pudo descubrirlo y quizá nadie lo haya buscado. Sin embargo, encantaba toda la casa. Mi casa guardaba un secreto en el fondo de su corazón...

-Sí-dije al principito-; se trate de la casa, de las estrellas o bien del desierto mismo, lo que indudablemente embellece es invisible.

-Así es como piensa mi zorro, me gusta que estés de acuerdo con él-dijo.

Tomé en mis brazos al principito que había quedado dormido, y proseguí la marcha. Sentía una gran emoción recorrer mi cuerpo. Me parecía estar cargando un frágil tesoro. Y aún más, sentía que no existía algo más frágil sobre esta Tierra. La luz que provenía de la luna iluminaba la pálida frente del hombrecito, sus ojos cerrados y los cabellos dorados movidos por el viento. Me dije: "Lo que aquí veo, es solo una corteza. Lo más importante es invisible..."

Sus labios permanecían entreabiertos esbozando una suave sonrisa.

Me dije: "Lo que me emociona de este principito es su fidelidad por una flor, es la imagen de una rosa que brilla en él aún en su sueño como la llama de una lámpara..." Lo sentí aún más frágil. Es muy necesario cuidar de las lámparas ya que un golpe de viento puede apagarlas...

Y así, caminando lentamente, descubrí el pozo al amanecer.

Capítulo 25

-Veo que los hombres-comentó el principito- se encierran en los rápidos sin saber lo que buscan. Esto los agita y comienzan a dar vueltas...

Tengo sed

El pozo que habíamos hallado era bien extraño para un desierto, mas bien parecía el pozo de una aldea.

-Es raro-dije al principito- Todo está ya preparado: la roldana, el balde, la cuerda...

Rió, tocó la cuerda e hizo mover la roldana que gimió como una vieja veleta.

-Escuchas? -preguntó el principito- Despertamos al pozo y él ahora nos canta...

-Permíteme a mí-le sugerí. Creo que para ti es muy pesado.

Lentamente icé el balde, lo asenté bien. Dentro mío cantaba aún la roldana y en el agua..., vi temblar el sol.

Tengo sed de esta agua-dijo el principito- Dame de beber. Comprendí lo que había buscado.

Acerqué el balde a sus labios y bebió con los ojos cerrados. Todo parecía una fiesta. El agua había nacido del caminar bajo las estrellas, del canto de la roldana, del esfuerzo de mis brazos. Era como un regalo, buena para el corazón. Cuando pequeño, la luz del árbol de Navidad, la música de la misa de medianoche, la calidez de las sonrisas formaban todo el resplandor del regalo de Navidad que recibía.

-En tu tierra-dijo el principito-, los hombres cultivan miles de rosas en un mismo sitio, pero no encuentran lo que buscan...

-Así es, no lo encuentran...-dije.

-Y pensar que lo que buscan, podría encontrarse en una sola rosa o en un poco de agua...

-Seguro que así es-afirmé.

-Pero como los ojos están ciegos, se hace necesario buscar con el corazón.

Yo había bebido, respiraba bien. Al nacer un nuevo día, la arena se mostraba color miel. Eso me hacía feliz. ¿Por qué habría de apenarme?

-Necesito que cumplas tu promesa-me dijo dulcemente el principito al tiempo que se sentaba cerca mío.

-¿Y cuál es esa promesa?-pregunté algo olvidado.

-Un bozal para mi cordero... soy responsable de mi flor!

Tomé de mi bolsillo los bosquejos de dibujo. Al verlos, el principito rió y dijo;

-Tus baobabs son bien parecidos a los repollos, sabes?

-Oh! ¡Estaba muy orgulloso de ellos!

-Fíjate ahora en las orejas del zorro... parecen cuernos y además, son demasiado largas! -dijo todavía riendo.

-Eres algo injusto. Yo no sabía dibujar más que boas abiertas y cerradas.

-Oh, está bien! -dijo- Los niños saben.

Dibujé como pude un bozal y sentí una opresión en mi corazón al dárselo.

-Veo que tienes proyectos que desconozco...

Me dijo:

-Sabes, mi caída sobre la Tierra... mañana se cumplirá el aniversario...

Luego de un silencio:

-Caí muy cerquita de aquí-dijo y se sonrojó.

No comprendí bien por qué, pero sentí un gran pesar.

-Entonces no te paseabas por casualidad aquélla mañana en la que te conocí, hace ocho días, así, solo y a mil millas de toda región habitada. ¿Acaso regresabas al punto de tu caída?

El principito enrojeció otra vez y dije vacilando;

-Quizá por el aniversario...?

Nuevamente enrojeció el principito. Nunca respondía a las preguntas, pero... cuando uno se enrojece significa "sí", ¿no es cierto?

-Ah! -le dije- Temo...

-Ahora debes continuar tu trabajo-dijo interrumpiéndome- Debes volver a tu avión. Aquí te esperaré. Regresa mañana por la tarde...

No me quedaba tranquilo. Me recordaba esto al zorro. Si uno se deja domesticar, corre el riesgo de llorar un poco...

Antoine de Saint-Exupéry: El petit príncep. Cap. XXI-XXV

ir al principio...





Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...