CIVILITZAR EL “BÀRBAR” / HUMANITZAR EL “ CIUTADÀ”

EDUCACIÓ: Un procés personal i intencional que busca ajudar a la persona a desenvolupar i a perfeccionar les seves potencialitats perquè arribi a la seva pròpia plenitud com ésser humà. I així contribueixi al bé comú. Afecta a la totalitat de la persona, als aspectes físics, mentals, emocionals, morals i socials de la persona.

Conjunt de mètodes pels quals un grup humà transmet als seus membres els coneixements, les formes d'actuació i els valors de la pròpia cultura. Consisteix a instruir cada membre del grup per tal d'assolir el ple desenvolupament de llur personalitat. Ensenyar als membres del grup a funcionar o a realitzar la seva funció dins el grup i segons les pautes de la seva cultura. També ajudar-los a ser crítics i alliberar-se dels aspectes constrenyedors de la pròpia societat. Exercitar els sentits, la sensibilitat, el gust, per aprendre a distingir allò que és important per a la vida i té qualitat, d'allò que no en té. Entre les diverses funcions que l'Educació pot jugar al sí d'una societat destaca la seva funció transmissora del bagatge cultural propi del grup humà , l'adaptativa a la pròpia cultura o enculturació, així com la seva funció més personalitzadora i socialitzadora.

Medis i mitjans educatius són la família, les institucions recreatives, els mass-media i, sobretot, l'aparell escolar. Hom pot considerar la relació educativa como un art ( l'educador és un artista que s'esforça per donar forma a l'home, fabricar homes i produir obres ben fetes, acabades, perfectes ), bé que cal que els educadors que el practiquin tinguin coneixements aprofundits sobre què és l'ésser humà, quin és el tipus d'home que volen construir, quina és l'essència de l'Educació i com aquest pot ésser instruït i educat.

Més tard en les civilitzacions del Pròxim i Llunyà Orient, el sistema educatiu és perfeccionà. Entre els xinesos, al s. VI aC. l'estructura feudal es debilità i els homes de lletres iniciaren una reflexió sobre com governar la societat, com fer-ho perquè l'ordre i la justícia regnessin entre els homes, com proporcionar prosperitat i felicitat al poble. Confuci preconitzava que la solució als problemes dels homes i de la societat era: l'Educació. Salvar la societat és, en primer lloc, proporcionar als homes els medis per salvar-se per sí mateixos. La virtut i el comportament virtuós és el camí; aquesta és a la vegada amor, bondat i compassió i està amagada al nostre interior. Es tracta de descobrir-la i fer-la aflorar per mitjà de la reflexió i l'estudi; i practicar-la, per tal d'assolir l'ideal de perfecció i saviesa. Desenvolupar aquesta vida virtuosa implica també ajudar al pròxim a assolir aquest mateix ideal virtuós ( “Fes als altres el que t'agradaria que et fessin a tu”). El programa educatiu de Confuci estava impregnat d'aquesta visió de l'home; es basava en una reflexió constant sobre la naturalesa humana i pretenia formar homes complets i útils a l'Estat i a la societat.

GRÈCIA. Per als grecs el fi últim de l'home és "viure feliç i bellament". La seva meta: unir "bondat" i "bellesa". La “paideia” grega, significava modelar l'home complet (desenvolupament físic, mental i espiritual), necessari per a arribar a una societat perfecta, perseguint l'harmonia en els diversos camps de la vida tant individual com col.lectiva (escultura, arquitectura, música, art de la paraula, etc. ). La seva finalitat: humanitzar, racionalitzar el comportament dels seus membres; harmonitzar i integrar el domini de la raó sobre la força bruta del propi cos. L'educació de l'individu com a "ciutadà" és primordial. La felicitat solament es veu alterada pel dolor; l'únic camí per superar-lo és l'art i en general l'harmonia. L'educació de nens i joves en la polis tenia relació directa amb l'ètica i l'organització, ordenació i harmonització de la vida cívica i el bon funcionament de la vida social (la política). És pel bé de la “polis” que s'ha d'educar als seus ciutadans. Perseguien la formació de l'home complet com a persona individual ( no exclusivament al servei de la col.lectivitat ) perquè assolís la plena harmonia i el domini de les seves pròpies forces. Educar és fer que la raó i no la barbàrie governi la vida personal i per tant també la vida social. Una de les grans troballes educatives dels grecs fou educar a través de la bellesa, presentant l'ideal estètic com a ideal a perseguir i assolir en tots els ordres de la vida personal o col•lectiva. Per a ells l'educació completa implicava el desenvolupament intele.lectual, moral i físic de la persona. L'educació de l'antiga Grècia, valorava tant l'entrenament del cos com de la ment, tant la gimnàstica com les matemàtiques i la música, com a mitjans per assolir l'anhelada perfecció. Per assolir-la, destacaren el domini, l'entrenament i el perfeccionament del cos a través de l'exercici físic i una alimentació sana i equilibrada i el progrés en l'art de la paraula (“oratòria”) com a forma de persuasió per convèncer als altres, no amb la força de les armes o la coacció sinó amb la força de la raó, dels arguments.

L'ideal educatiu a Grècia era el desenvolupament i formació harmònica de totes les capacitats físiques i psíquiques de l'individu. Només el “savi”, el que sap conduir-se a sí mateix, està capacitat per a conduir els altres. L'educació grega donà una gran rellevància al component ètic i al comportament estètic ( alguns dels seus valors més preuats: Bondat, Bellesa, Veritat ). La finalitat educativa dels grecs era preparar als joves per a assumir posicions de lideratge en les tasques de l'Estat i per a una vida social racional i harmònica. Formació física, formació racional, intel•lectual, estètica, moral, cívica i política foren alguns dels ingredients fonamentals de l'educació grega. En segles posteriors, aquesta concepció grega sobre l'abast de l'educació va servir per al desenvolupament d'un tipus d'educació de la qual formaven part l'ensenyament de les arts, l'ensenyament de totes les branques de la filosofia, el cultiu de l'estètica i la promoció de l'entrenament gimnàstic ( com a forma de cultivar la dimensió física, racional, ètica, estètica i espiritual de l'home ).

ROMA. El concepte de “paideia” grega va ser ocupat a Roma pel de “humanitas”, ( és un ideal de vida i d'educació ) que en textos de Ciceró significà clarament cultura, educació i formació pròpies de l'home lliure que solia viure a la ciutat. Expressa la necessitat de cultivar-se i d'humanitzar-se. Per al romà, el pròpiament humà no està fora de l'home sinó en el seu propi interior, el qual malgrat els seus instints i impulsos animals va néixer per a la bondat, la mansuetud i l'eternitat. Inclou no solament el cultiu de les lletres, sinó el cultiu i el domini del propi jo, del propi ànim. “Humanitas” va arribar a indicar el desenvolupament de les qualitats que fan a l'home un ésser veritablement humà, (afabilitat, benignitat, cordialitat, clemència, comprensió, amor, cortesia, respecte propi i pels demés,...) que l'enriqueixen amb una cultura i el diferencien del “bàrbar”. Es tractava d'arribar al cultiu de la “humanitat”, aquell sentiment profund de què tots els homes, en el fons, som molt semblants; els humans tenim trets comuns que en emparenten a tots independentment del nostre origen, raça, religió o condició social. El concepte implicava, per tant, la construcció de l'home civil que viu i opera en la societat humana. El respecte als majors, el sentit de l'honor i la dignitat, la lleialtat, la fortalesa d'ànim i el valor així com l'honradesa en les relacions personals i el respecte a la llei, necessària per a una racional vida pública, foren alguns dels valors transmesos per mitjà de l'educació.

Els romans consideraven l'ensenyament de la retòrica i l'oratòria com aspectes fonamentals, doncs havia de ser per mitjà de la paraula, l'argument i la raó que s'havia de convèncer l'altre. La vida pública, la política, és la realment valuosa socialment i requereix de competència i experiència i aquesta la proporciona el domini de l'art del “ben parlar”, formant bons oradors que sàpiguen convèncer amb la força dels arguments. La vida pública i el prestigi social es converteixen en objectius últims de l'educació i la retòrica i la oratòria els instruments per aconseguir-ho. Una de les finalitats del sistema educatiu romà serà, doncs, formar bons oradors. Segons l'educador del segle I Quintilià, l'adequat entrenament de l'orador havia de desenvolupar-se des de l'estudi de la llengua, la literatura, la filosofia i les ciències, amb particular atenció al desenvolupament del caràcter. I tot plegat com a forma d'aconseguir el perfeccionament de la personalitat i assolir la virtut civil i humana. El seu ideal: l'home perfecte en moralitat i saviesa. L'alliberament de les pròpies passions, l'hamonia amb la natura, el cultiu físic al servei de la salut corporal, axí com l'ideal d'educació harmònica: "Mens sana in corpore sana" foren altres de les orientacions de l'educació romana.

L'HUMANISME RENAIXENTISTA va fer seu l'ideal educatiu dels clàssics. Els humanistes no eren solament literats o erudits, sinó els protagonistes d'un projecte de transformació moral, cultural i política. S'exaltava l'home lliure i es reafirmava la seva dignitat, confiant en la creativitat de l'home, en la seva capacitat de transformar el món i construir la seva pròpia destinació. L'humanisme educatiu renaixentista perseguia no tant una acumulació de coneixements sinó una formació més integral, amb particular incidència en els àmbits intel•lectuals, estètics i morals de l'individu. Importava no tant el nivell d'erudició sinó assolir una plena formació humana, seguint l'ideal educatiu clàssic. L'humanisme pretén formar l'home com a home, de forma integral ( física, intel•lectual, moralment ): la seva finalitat era orientar l'individu cap a l'assoliment de la plenitud humana per mitjà del cultiu dels valors més genuïnament humans.

Un dels principis que regeixen la Formació Permanent i la Formació d'Adults és que aquesta ha de ser "integral", és a dir, ha de fer referència a totes les dimensions de la persona, oferint a l'adult la possibilitat de perfeccionar-se en totes les seves dimensions ; és a dir, afavorir el seu desenvolupament tant en la seva dimensió més personal, com professional o social. Són aquestes diferents vessants d'un mateix procés de desenvolupament personal que l'adult ha d'anar exercitant i desenvolupant harmònicament al llarg de la seva existència (caràcter “permanent”).