Consumeixo..., doncs existeixo (I)

Comencem situant-nos en el moment actual que, al meu parer, pot ser anomenat “era del consum”. Per què “era del consum”? Perquè en ella s'ha augmentat el consum rapidíssimament. En les nostres societats no es tracta de consumir béns bàsics i necessaris, sinó que el característic és el consum de béns superflus.

Es parla de la societat consumista. Tots hem dit cent vegades: “estem en una societat consumista”. Però parlar d'una societat consumista no és el mateix que parlar d'una societat en la que tothom consumeix, perquè és lògic i evident que tothom ha de consumir sempre quelcom per poder sobreviure. Una societat consumista és aquella en què els individus consumeixen béns fonamentalment superflus. És a dir, és una societat en la que els individus consumeixen no el que és necessari per a la vida, sinó allò superflu, i en la que, a més, el consum legitima la política i legitima l'economia.

Què vol dir que legitima la política? Doncs senzillament que si hi ha un polític   que digui “pujarà el nivell de consum; pujarà la riquesa”, llavors, en sentir això, la gent dirà: “a aquest és a qui cal votar”. Què és el que els toca fer als economistes? Aconseguir que hi hagi creixement. El creixement és acollit per la gent amb gran entusiasme. Si hi ha creixement s'estén l'entusiasme. Si no hi ha creixement tot és un desastre, un daltabaix. Quan s'ha arribat a un determinat nivell, a tothom li costa moltíssim canviar cap avall. En aquest sentit pot dir-se que es legitima la política. La política es legitima si els polítics són capaços d'aconseguir per a la gent un creixement econòmic. Per altra banda, l'economia es legitima si cada cop es fabriquen productes més sofisticats. Quan una persona compra un cotxe se li ofereix triar entre una immensa gamma de varietats, de manera que la persona pot fer el seu cotxe a la carta: se li ofereix per triar el model de cotxe, els últims avenços en sistema de navegació, ordinador d'a bord i una multitud de prestacions com finestretes elèctriques, retrovisors, aire condicionat i… que ningú més tingui un cotxe igual! Perquè encara que la personalitat es manifesta en altres coses que no són el cotxe que portem, el cas és que la gent al final creu que la seva personalitat es mostra en el cotxe que porta, en el vestit que du… i succeeix que, efectivament, el truc funciona: la gent es compra un cotxe perquè així demostra quina és la seva personalitat. L'economia es legitima des d'aquesta perspectiva i els ciutadans estan encantats.

Així, doncs, una societat consumista és aquella la dinàmica central de la qual està constituïda pels béns de consum superflus; i en la que, a més a més, els individus xifren el seu èxit i la seva felicitat en aquest consum . Això és el que passa en les nostres societats, en les que la gent està convençuda que tenir èxit és poder lluir cotxes, vestits... i això és, a més, el que els proporciona felicitat. No és que la gent pensi això massa reflexivament, però és el que realment tenen a la ment. Per això podem dir que estem en una societat consumista.

Estem en l'era del consum perquè el consum està a la medul·la de les nostres societats. En aquest consum “vivim, ens movem i som”. Ens sembla que és natural i que allò artificial és canviar aquest estil. Allò natural és que un surt i es pren un refresc i llavors un es compra això, i es compra allò altre… és el natural!

Fixem-nos en el mecanisme de les nostres societats. Quan arriba Nadal la gent comença a rebre una sèrie de catàlegs en els que s'explica tot el que hom pot comprar. El que a la gent li arriba com a anunci de Nadal, no és el naixement del Nen, sinó catàlegs per poder comprar. I si a algú se li acut, en arribar el Nadal, no entrar en aquesta dinàmica i no regalar res a la família, a qui et va fer un favor, al veí... queda absolutament malament i desprestigiat socialment. S'ha aconseguit amb això que tots els rituals estiguin mediatitzats per regals i que la gent consumeixi. Un altre exemple d'això poden ser les bodes. Quan es parla de bodes tothom pensa més en el saló on es celebrarà el banquet que en el propi compromís personal dels nuvis. Encara que en totes les bodes es fa més o menys el mateix i en totes toquen la marxa nupcial i fan una sèrie de coses pautades i absolutament marcades, tothom segueix el joc muntat al voltant del ritual. Podem continuar, en la mateixa línia, amb el negoci al voltant de la mort amb els tanatoris, les funeràries, etc. I en altres circumstàncies ocorren processos semblants. Si hem d'anar a buscar feina no podem anar amb una indumentària qualsevol. Cal anar una mica bé. I és absolutament impossible aconseguir un bon negoci si no portes un cotxe decent. I de sobte ens adonem que tota la nostra vida està impregnada pel consum de béns que com més costosos són, major èxit i majors possibilitats ofereixen. Al final, ens anem adonant que tots som la mar de consumistes.

Penso que si els éssers humans ens caracteritzem com a tals pel fet de ser conscients, la primera cosa que hem de fer és prendre consciència del que estem fent . Això em sembla que és ja donar un primer pas. Hem d'adonar-nos que aquesta és la dinàmica de les nostres societats. Per començar pensem-ho i després, donem un pas més. Preguntem-nos si ens agrada. Ens sembla que volem continuar fent el mateix, o no ho volem? Se suposa que som éssers lliures i això és el que ha de portar a preguntar-nos cadascú: Què es consumeix? Qui ho consumeix? Qui decideix el que es consumeix.

Entre les respostes més habituals que es solen donar davant aquest fenomen podem destacar-ne algunes que a continuació presentem sintèticament:

a) Hi ha els que diuen que el consumidor és sobirà. El consumidor consumeix el que vol lliurement. Aquesta resposta constitueix la línia neoliberal.

b) Altres diuen que el consumidor és un vassall, perquè el productor és un tirà. Els productors, els empresaris, produeixen i aconsegueixen que la gent consumeixi allò que ells volen que sigui consumit.

c) La tercera posició afirma que estem en una nova època. Abans s'entenia que el proletariat era l'avantguarda de la transformació social; però ara són els consumidors l'avantguarda de la història. L'avantguarda ha passat de la classe productora a la classe consumidora. Els consumidors som aquells que podem transformar la societat i fer la revolució. Si abans es deia que els que havien de fer-la eren els proletaris, ara són els consumidors.

d) La quarta postura, que és la de l'autora d'aquest treball, és la de la “ciutadania del consumidor”, que comentarem en el seu moment.

http://www.fespinal.com/espinal/catala/1quadern.htm