El futur de la humanitat també passa per unes «humanitats» amb futur

No les «coses» sinó les «persones»; no el «tenir» sinó el «ser»... el que de veritat hauria d’importar-nos. Cal reprendre el camí de la necessària «restauració» antropològica i de l'autèntic «progrés».

Les «humanitats» són un conjunt de matèries acadèmiques que tracten qüestions al voltant de la condició humana.

Un món sense «humanitats» és un món menys humà, menys habitable i, sens dubte, menys feliç.

Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà.

La crisi que ens embarga és àmplia i profunda. Abasta una gran diversitat d'aspectes: l'economia, la política, els models de creixement i desenvolupament, els estils de vida, les ideologies, els grans referents transmesos pel nostre patrimoni civilitzador, la concepció mateixa de l'ésser humà, l'orientació de l'educació, els valors dominants ... I enmig de tot això, sovint l'ésser humà és convertit en un apèndix més del sistema al servei dels valors de l'economia i del mercat. Aquesta situació de crisi generalitzada no queda tampoc al marge d’una situació de crisi del coneixement,  de l’educació i de les humanitats. Es requereix un cert esforç per combatre la ceguesa de la lògica dominant i conservar la capacitat de veure l’ essencial. La pregunta clau és si la direcció en què anem és la correcta.

Cal regenerar el marc social i treballar per a una rehumanització del nostre entorn. Cal revisar i reorientar la noció mateixa de «progrés» i de «cultura». La nostra societat necessita una profunda reconversió del sentit de la «cultura» i redescobrir de nou valors de fons que ens serveixin de vertader fonament. Cal tornar a posar en valor l'ésser humà, la persona sencera en la seva integritat, per sobre d'altres consideracions de tipus materialista, economicista, utilitarista. Això suposa situar-se novament en el camí de la necessària «restauració» antropològica i de l'autèntic «progrés». Això és primordial per a un futur esperançador de la humanitat. Seria convenient recrear el model social predominant a Occident en les últimes dècades. Crear un nou paradigma en què assentar els nous plantejaments vitals, sustentat per valors sòlids que responguin a la veritat de l'ésser humà i no a ideologies banals. Nou paradigma i nous valors capaços de regenerar la societat des de les seves arrels més profundes i als individus en el més íntim de les seves necessitats vitals, en els seus desitjos de salut i felicitat, en les seves irrenunciables ànsies de plenitud. La revolució necessària ha d’anar orientada tant al canvi de la superestructura com de les actituds i els comportaments personals.

Les idees conformen el pensament. El pensament condiciona la conducta i les conductes tenen conseqüències, beneficioses o perjudicials, per al propi individuo i pel seu entorn. En un món amb prevalença de la ciència i la tècnica, sovint els valors propis de la dimensió humana queden en segon terme. En una època amb predomini del desenvolupament tecnològic, i en què la humanitat creu haver avançat i progressat tant, l’ésser humà sovint  es veu sotmès a un  procés cosificador en què la dignitat de l’home ha estat reduïda a la categoria de cosa o funció. Una mostra de la preocupant manca de formació en aquest àmbit i que palesa un greu dèficit en l’assoliment d’ uns mínims valors humanístics, poc assimilats i degudament integrats personalment, formant part d’una cultura personal mínima exigible en el nostre context, pot ser la manca de respecte, insults, exabruptes, etc. a determinades persones en les xarxes socials per part de determinats sectors de població. Inacceptable quan es traspassa la legítima crítica de les idees i es cau directament en l’atac a la persona. La tasca formativa a realitzar entre aquests grups per l’assoliment d’un mínim cívic convivencial és encara àmplia.

Les dificultats amb què es troben les humanitats s’inscriuen en una crisi més general del saber, també del saber científic, sovint valorat tan sols per les seves aplicacions pràctiques i sense que se’l relacioni amb la pregunta pel sentit. La cultura humanística és una inversió necessària, més en un món com el d’avui. Si renunciem als nutrients que les humanitats ens ofereixen, i que ens ajuden a ser més plenament humans, podem acabar construint autòmats insensibles, mancats de sentiment, gèlids de cor, egocèntrics, insolidaris, destructius, desvinculats de tot sentit i orientació, éssers insaciables, incapaços d’omplir-nos de veritat.

Les humanitats formen part del «nucli dur» de les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de l’utilitarisme. Les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts són els pilars fonamentals de la civilització i la cultura. Avui és imprescindible que tothom sàpiga parlar, llegir i escriure correctament. Els escriptors clàssics han de ser referents culturals. S’han de buscar fórmules que facin presents les humanitats a l’interior dels currículums. S’han de conèixer autors i d’obres que resumeixi els fruits  del  coneixement  humanístic  que  tothom  hauria  d’assimilar. Trobar l’equilibri entre les disciplines tècniques i les humanitats. Les ciències necessiten les humanitats, i les humanitats no poden desvincular-se de la ciència. Les humanitats necessiten una discriminació  positiva fomentant  el  gust  per  la lectura, l’escriptura i el coneixement dels clàssics. Les humanitats tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà.

Transcrivim el text del manifest sobre les humanitats que van elaborar el passat mes de gener l'Institut d'Estudis Catalans i la Facultat de Teologia de Catalunya.

1. Les darreres transformacions en el món de l’ensenyament, els vastos processos culturals de canvi i les convulsions en la situació econòmica i política, amb el predomini de la lògica del mercat capitalista, són factors que incideixen en el conreu de les que, en els països occidentals, es coneixen com a «humanitats». Les humanitats han configurat la cultura occidental des dels seus inicis (Atenes, Roma, Jerusalem) mitjançant un lligam amb les ciències i la tècnica, el qual es manifesta sobretot en el Renaixement i es perllonga fins a la modernitat. Aquesta es fonamenta en l’esperit crític i dialogal, la democràcia, la tolerància, el respecte a la ciència, el pluralisme de creences i el coneixement filosòfic. Allunyar-se de les humanitats empobreix i aïlla. Occident ha forjat una visió del món en la qual l’autonomia i la dignitat de la persona i la seva constitució espiritual són a la base d’un sentiment comú.

2. La intensa preocupació, plenament justificada, dels governs i de la societat civil pel foment de la ciència, la tecnologia i les noves formes de transmissió del coneixement i de la informació, ha anat acompanyada d’una minva en l’atenció envers les humanitats. Igualment, altres factors, com la pèrdua dels grans relats històrics i dels referents col·lectius, han contribuït a afeblir el conreu de les humanitats. Les dificultats amb què es troben les humanitats s’inscriuen en una crisi més general del saber, també del saber científic, sovint valorat tan sols per les seves aplicacions pràctiques i sense que se’l relacioni amb la pregunta pel sentit.

3. La minva de la cultura humanística comporta l’empobriment del pensament, la precarietat del discurs ètic i la pèrdua de la cohesió de la nostra civilització. En aquest sentit, és urgent sortir de l’analfabetisme funcional i simbòlic, que deixa grans buits en el sistema de referències personals i col·lectives i permet submissions i manipulacions.

Cal una recuperació del símbol, començant pel llenguatge mateix, en els seus horitzons filosòfic i religiós, com un dels senyals distintius d’una cultura humanística completa. La cultura humanística és una inversió necessària.

4. Les humanitats són percebudes com a mancades d’atracció, com si fossin poca cosa més que un llegat arcaic i sense interès.

Tanmateix, porten dins d’elles la passió per la bellesa i per un món més humanitzat, lliure i feliç. Les humanitats són interessants i útils, perquè ajuden la persona humana a examinar-se a si mateixa i a valorar i admirar el que rep d’altres persones, perquè contribueixen a articular críticament el propi pensament i a expressar-lo de manera intel·ligible, perquè discernir i tenir criteri és imprescindible per viure i per orientar-se. Cal, però, recuperar l’entusiasme per totes les creacions de l’esperit humà i restablir i potenciar la figura del mestre que conrea i comunica les humanitats amb passió.

5. L’educació s’ha erigit en un repte cabdal en un món que tendeix a l’individualisme i a la desvinculació de les responsabilitats compartides. La transmissió del saber i de la saviesa no pot quedar al marge de la societat del coneixement. Més aviat la tecnosfera ha de permetre una circulació àmplia de la cultura humanística. Igualment, en els mitjans de comunicació, les propostes de tipus humanístic han de trobar-hi un ressò rigorós i de qualitat. Les humanitats formen part del «nucli dur» de les formes espirituals de vida, més enllà del materialisme i de l’utilitarisme.

Per tot això, fem les propostes següents:

El món d’avui sembla només interessat per allò pràctic i útil, bandejant allò teòric i especulatiu, per «in-útil».

En l'educació i la formació s'han primat les disciplines pràctiques i menystingut el valor de les «humanitats», oblidant que són aquestes les que ens ajuden a veure més enllà, contribuint a fer-nos més feliços, encara que en sí no reportin beneficis materials.

1.   Les llengües i la literatura, la filosofia, la història i les arts són els pilars fonamentals de la civilització i la cultura. Per això, és imprescindible garantir que tothom sàpiga parlar, llegir i escriure correctament. En relació a Secundària, els escriptors clàssics, grecs i llatins, i els grans relats de la Bíblia (l’antiga «història sagrada») han de ser referents culturals que han de trobar el seu lloc en el currículum escolar. Per això, cal impulsar l’aprenentatge de les llengües modernes i de les llengües clàssiques (grec i llatí), les quals s’han de mantenir com a matèries optatives però no residuals. D’altra banda, pel que fa a la literatura, cal establir un cànon obert d’autors i d’obres que resumeixi els fruits  del  coneixement  humanístic  que  tothom  hauria  d’assimilar.  En  no  poques cultures europees, tot emulant la familiaritat dels grecs amb Homer, es tendeix a promoure el coneixement dels clàssics respectius durant la Secundària. Aquesta tendència ha de ser mantinguda en el cas de la cultura catalana, que no ha de menystenir els grans valors de la literatura universal, entesa com a patrimoni de la humanitat.

2.   La  Universitat  ha  de  combinar  l’especialització  amb  una  consideració  global  dels sabers. La connexió i la transversalitat es fan, doncs, especialment necessàries. Cal plantejar fórmules intel·ligents que facin presents les humanitats a l’interior dels currículums de les carreres tècniques. Concretament, en els currículums escolars i universitaris s’ha de trobar l’equilibri entre les disciplines tècniques i les humanitats. No es poden confinar les humanitats a les «carreres de lletres». Les ciències necessiten les humanitats, i les humanitats no poden desvincular-se de la ciència.

3.   Les humanitats han de procurar establir aliances estratègiques amb les ciències, amb les tecnologies i amb el món de la comunicació. La cultura humanística s’ha de valer de tots els aliats possibles per tal de contribuir eficaçment a l’esperit del temps. És convenient, per exemple, que la cultura humanística empri les noves tecnologies sense abandonar del tot els formats tradicionals, sinó fent veure la complementarietat entre tradició i innovació, i buscant la millor manera de difondre i impulsar allò que és essencial al món del pensament: l’autoritat de la raó. Les humanitats necessiten una discriminació  positiva.  En  aquest  sentit,  seria  convenient  fomentar  el  gust  per  la lectura, l’escriptura i el coneixement dels clàssics.

4.   Els mitjans de comunicació –també aquells que utilitzen els nous codis comunicatius–són   vehicles   potents   de   difusió   cultural,   i   en   darrer   terme   han   esdevingut«educadors»,  sobretot  de  les  generacions  més  joves.  La  cultura  humanística  ha d’entrar dins el món de la comunicació, i cal receptivitat per part dels mitjans perquè això sigui factible.

Les «humanitats» tindran futur en la mesura que siguin enteses com a factor d’humanització, de responsabilitat moral i cívica i de creixement de l’esperit humà.

Barcelona, 16 de gener de 2013

Salvador Giner, Armand Puig, Rafael Argullol, Agustí Borrell, Victòria Camps, Lluís Font, David Jou, Jordi Llovet, Xavier Morlans, Perico Pastor, Ramon Pla, Francesc Torralba, Mariàngela Vilallonga

Veure també: De la crisis global a la «restauración» antropológica