TOT UN MÓN OCULT

LIMITACIONS EN LA PERCEPCIÓ DE LA REALITAT

Sensacions i percepcions: factors condicionants

Difícilment una puça es pot imaginar com és el nostre món, l'existència d'éssers pensants i mons virtuals o en sap res de la societat de la informació o de l'exploració espacial. El món és tal com el veiem? El que veiem, el que percebem, és tota la realitat ? Hi ha quelcom més enllà de les nostres percepcions? Existeixen àmbits de la realitat que cauen fora de la nostra capacitat perceptiva?

El desig de saber i de conèixer ha portat als humans de tots els temps a plantejar-se aquest tipus de qüestions relacionades amb el coneixement de la realitat i les possibilitats del coneixement humà.

El text que a continuació presentem ens ajudarà a trobar resposta a algunes de les qüestions plantejades, segons l'estat actual dels coneixements en aquesta matèria.

Sensacions i supervivència.

Tots els animals vivim en el mateix món real, en el mateix muntatge d'àtoms, fotons, neutrins, camps gravitatoris i electromagnètics, etc. Però aquest món real no és visible, ni captable, ni intuïble, ni experimentable, ni perceptible per cap animal. Cada espècie animal ha evolucionat desenvolupant receptors que capten certs trets del món real, precisament aquells trets, la captació dels quals és rellevant per a la supervivència i reproducció d'aquests animals. I aquests missatges del món real captats pels sentits són transmesos pel sistema nerviós i interpretats en el cervell. El que capten els receptors o sentits de l'animal són les seves sensacions. La interpretació que aquestes sensacions reben en el cervell constitueix les seves percepcions.

Cada espècie animal capta alguns trets del món real i els percep d'una manera determinada. Aquests trets, així percebuts, constitueixen el «món perceptual» d'aquesta espècie animal. L'animal no pot percebre més que allò que el seu aparell nerviós-sensorial li permet. És impossible que l'animal experimenti o percebi el món d'una altra manera que el determinat pel seu propi aparell nerviós-sensorial.

Per exemple, durant el dia el Sol inunda la superfície terrestre amb una constant pluja de fotons de diversa freqüència. Nosaltres, els humans, captem els fotons de freqüència corresponent al vermell, veiem el color vermell, però no captem els fotons de freqüència corresponent a l'ultraviolat (encara que topen contra la nostra retina, no ens en donem per informats), no veiem l'ultraviolat. La majoria dels insectes capten l'ultraviolat, però no el vermell. En el nostre món perceptual les roselles són vermelles. En el món perceptual de les abelles són ultraviolades. En el món real no hi ha colors, sinó sols absorció i reflex de fotons de molt diversa freqüència. Això és una cosa que sabem, però que no podem veure ni percebre, perquè cau fora del nostre món perceptual.

Els sentits o receptors dels animals transformen l'impacte que reben del món exterior en impulsos nerviosos, que es propaguen des de cada òrgan sensorial fins al cervell. Les diferents zones de l'àrea sensorial del cervell reben i processen aquesta informació, que el subjecte experimenta com a percepcions qualitativament diferents. El nostre cervell, així com tot el nostre aparell nerviós sensorial, han evolucionat per captar tan sols aquells trets del món que més ens convé conèixer per assegurar la nostra supervivència. Percebem el món real, però deformat utilitàriament en funció de les necessitats de la nostra espècie.

JESÚS MOSTERÍN: Grans temes de la Filosofia actual, Aula Oberta Salvat, Barcelona.

Components personals i socials de la percepció.

Els estímuls captats pels sentits (pressió a la pell, radiacions de determinada longitud d'ona, substàncies químiques en suspensió, ones acústiques de freqüència determinada, etc.) són transportats al cervell en forma d'impulsos nerviosos. El cervell s'encarrega de rebre aquests impulsos i transformar-los en informació significativa. Duu a terme, doncs, una tasca de carácter cognoscitiu: rep les dades sensorials, les selecciona, les relaciona amb altres dades emmagatzemades a la memòria, les identifica com a formes perceptuals i els assigna un nom. El resultat d'aquest procés és un cert coneixement del món (per exemple, que hi ha un gat negre al sofà). La percepció es pot definir com l'acte d'un subjecte per mitjà del qual pren consciència de les seves sensacions i els dóna significat. Es tracta d'un procés complex, el resultat del qual és una representació interna, subjectiva, del món real.

En la configuració de l'acte perceptiu intervenen tant les propietats del sistema nerviós com la pròpia personalitat, l'experiència, la motivació del subjecte perceptor. Fer-se una idea del món real, tenir una manera de veure les coses, significa alguna cosa més que rebre o experimentar estímuls: es tracta de relacionar les dades percebudes amb altres dades ja existents a la memòria, identificar-les i valorar-les des dels punts de vista cognitiu i emocional.

El comportament del subjecte en la percepció no és, doncs, com el d'una càmera fotogràfica que enregistra, passivament, els estímuls que li arriben; al contrari, l'actitud del subjecte és de recerca, d'exploració activa sobre el món real. Davant d'un objecte no restem passius, sinó que en explorar-lo seleccionem, ordenem i interpretem des de la nostra subjectivitat les dades sensorials que ens arriben. Rebem dades i, a la vegada, creem significats. De vegades amb poques dades sensorials llancem una hipótesi perceptiva i l'encertem. Succeeix quan, per exemple, esperem una amiga a l'estació i, malgrat la gentada i l'atabalament, som capaços d'identificar-la per un petit -i característic- moviment del cos. De vegades, contràriament, la il.lusió ens fa caure en l'error: volem trobar la nostra amiga, interpretem erròniament les dades dels nostres sentits i ens equivoquem de persona.

Percebre és, per tant, cercar informació, investigar i qüestionar el món real. Es tracta, en certa manera, d'un comportament intencionat i capaç, en molts casos, de dissenyar la realitat. Aquesta recerca d'informació es fa sempre a partir del que ja se sap. Quan mirem la nit estelada, què veiem? Qualsevol de nosaltres hi veuria estrelles, mentre que un nadiu d'una tribu primitiva hi veuria llums encesos o senyals dels déus; un astrònom hi veuria constel.lacions i un astrofísic, reaccions d'energia i canvis imperceptibles per a nosaltres. Cadascú hi veu segons el que busca i, per tant, segons el que ja sap.

L'activitat perceptiva, doncs, depèn tant de la informació que ja tenim com de les pròpies intencions. La percepció és, doncs, una construcció de cada individu, no una simple aparició d'objectes en el teatre de la consciència. La nostra particular manera d'interpretar les sensacions ens permet situarnos en el món real i adaptar-nos-hi. La percepció és, doncs, una descoberta de significats en el món i, alhora, una resposta adaptativa. Percebre és adaptar-se significativament al món.

Components socioculturals de la percepció.

La percepció és un procés de caràcter cognoscitiu per mitjà del qual un jo capta els estímuls que provenen del món de forma significativa i comprensiva. És una mena de representació interior, privada, del món. Això pressuposa la intervenció de tota la subjectivitat de l'individu: les seves experiències passades, les seves expectatives, el seu estat d'ánim.... I cada subjecte, cadascun de nosaltres, és diferent de la resta. Per això, davant del que aparentment són uns mateixos estímuls, la percepció és diferent en cada individu, canvia de persona a persona: diferents persones poden percebre diferentment un mateix objecte o un mateix. En altres mots, persones diferents poden tenir experiències perceptives diferents davant dels mateixos estímuls. Els estímuls, doncs, no són percebuts independentment del nostre estat intern, de les nostres emocions i motivacions, de la nostra intencionalitat.

Aquesta capacitat del subjecte per configurar l'objecte percebut també depèn de factors socials i culturals. L'ésser humà és un animal social i assoleix tots els aprenentatges dins de la societat i la cultura en la qual viu. Aprenem a percebre influïts pels costums, les creences, el llenguatge, les arts o els mitjans de comunicació de la nostra societat. I és precisament a través d'aquests factors, en tant que factors socioculturals, que elaborem les nostres experiències i els nostres esquemes cognoscitius.

Des d'aquest punt de vista, la percepció d'una tempesta -és a dir, la interpretació d'una tempesta- no és igual per a nosaltres, membres d'una cultura científica, com per als nadius d'una tribu animista d'Oceania. Per tant, l'actitud i el judici de dues persones de cultures diferents davant d'un mateix objecte o un mateix fet és molt diferent.

La pressió social també influeix sobre la percepció: tendim a percebre favorablement allò que els mitjans de comunicació presenten com a valuós o positiu (una marca determinada, un personatge famós...), o allò que el grup a què pertanyem considera positiu.

Percepció i llenguatge.

A través del llenguatge, el subjecte realitza la plena identificació dels objectes percebuts. En efecte, amb l'assignació d'un nom a un objecte culmina la identificació de l'objecte. Per exemple, si no sabem què és una cornucòpia -és a dir, si no tenim el concepte de cornucòpia- dificilment podrem identificar-la quan la veiem, tot i que algú ens pugui dir que és a prop nostre. En el nostre món perceptiu no hi poden haver cornucòpies mentre no associem la paraula a un cert tipus de sensacions. Així, doncs, percebem realment quan podem reconèixer lingüísticament uns estímuls.

Les paraules constitueixen un filtre cultural a través del qual ens relacionem amb el món real. Les paraules representen una determinada comprensió del món, de la realitat, de les relacions entre les persones... Aprenem a percebre a mesura que aprenem les paraules, posem noms i classifiquem les coses. Un estudiant de biologia, per exemple, aprèn a interpretar el que veu pel microscopi a mesura que aprèn les paraules necessàries per designar-ho. Una persona que no coneix aquest vocabulan no és capac de veure-hi el mateix o, si més no, d'anomenar-ho correctament.

A partir d'aquesta situació, és cert que els límits del meu llenguatge constitueixen en certa manera els límits del meu món. El que anomenem "món real" abasta, al cap i a la fi, el que és capaç d'expressar el meu món lingüístic. És des del meu llenguatge que ordeno, interpreto, classifico i em relaciono amb les coses del món. Per tant, el llenguatge que uso expressa la meva experiència -personal i col.lectiva-, les meves vivències i la meva valoració del món amb el qual em relaciono. Sembla, doncs, que som capaços de percebre més i millor a mesura que ampliem el vocabulari. Per aquest motiu una experiència perceptiva rica -un vocabulari extens i matisat- permet pensar el món real tenint-ne en compte la complexitat i, en conseqüència, assolir una manera de veure'l més rica i oberta. Un vocabulari escàs és la millor garantia d'una experiència perceptiva pobra, com també d'una manera tancada de pensar sobre les coses.

AAVV: Filosofia. Castellnou Ediciones, Barcelona

Adaptació a partir de Filòsof(e)s