EDUCACIÓ I ETAPES DE LA VIDA

Ja hem considerat que l'Educació és fonamentalment un procés, i que equival a l'activitat interior que realitza l'educant a fi de produir en ell canvis que siguin humanitzants de la seva conducta. Si l'Educació és un procés, la mateixa formarà part d'un desenvolupament que requereix necessàriament temps. El temps humà abasta tota la nostra existència i aquesta està constituïda per una successió de canvis que flueixen cap a nous canvis.

L'ésser humà al llarg de la seva existència està avesat al desplegament, al desenvolupament de la pròpia personalitat, des del moment del seu naixement fins l'ancianitat. L'educació serà el procés per mitjà del qual intentarà assolir, amb el seu esforç personal, la humanització de sí mateix.

La persona adulta també necessita "educar-se"

Tradicionalment s'ha parlat fins ara de quatre grans etapes, per les quals passa la temporalitat de la nostra existència. Aquestes etapes són: Infantesa – Adolescència – Adultesa - Ancianitat. L'Educació no recorria d'igual forma cadascuna d'aquestes etapes. Es donava preferència a la primera (Infantesa), i se li llevava importància a mesura que el subjecte s'allunyava de la mateixa i s'internava en l'ancianitat. És així com es va pensar que la Infantesa era l'etapa educativa per antonomàsia, sense tenir en compte que molts aprenentatges no poden realitzar-se a aquesta edat. L'adultesa no era doncs considerada com una etapa pròpiament dita de l'educació, ja que l'adult devia ser el resultat de tota l'educació rebuda amb anterioritat.

Ara bé, aquest procés, és viscut en l'actualitat d'una manera molt distinta del que va ser en els segles passats. Abans, en efecte, es creia que el desenvolupament de la personalitat consistia en l'acumulació de vivències i experiències encaminades a la preparació per a la vida adulta, meta de tota l'existència. La vida estava enfocada a l'assoliment de la vida adulta. L'adultesa era considerada com la culminació, la plenitud de l'existència humana: hi havia unes etapes preparatòries i posteriorment ja s'entrava en la decadència. D'aquí la preocupació per assolir i fer assolir, el que es va denominar la "maduresa". La "maduresa" era doncs una meta a assolir, era la finalitat de l'educació. A l'actualitat, en canvi, el desenvolupament de la pròpia personalitat és viscut com un procés de desplegament personal que es realitza vivint pròpiament cadascuna de les etapes de la vida i al llarg de la nostra existència. Avui d 'una manera totalment nova l'home va prenent consciència dels diversos estadis pels quals va passant en el procés de la seva humanització. Cada vegada més, el nen es vivencia com nen, l'adolescent es vivencia com adolescent, l'adult es vivencia com adult i l'ancià es vivencia com ancià. Es procura viure amb tota intensitat cadascuna d'aquestes fases vitals.

Pel que fa a l'educació, poc a poc s'ha anat prenent consciència que l'adult també necessita continuar el procés de desplegament, de desenvolupament; necessita i pot aprendre continguts i habilitats noves; necessita, per tant, continuar educant-se. Així, es va superant la concepció de que la infantesa i l'adolescència són els períodes pròpiament dits de l'educació. És així com sorgeix el nou plantejament sobre la "Finalitat de l'Educació"; l 'home ha d'assolir un "estat de maduresa" o és un ésser que viu en una contínua situació de maduració mai acabada?

La maduresa de la personalitat no guarda necessàriament relació amb l'edat cronològica.

El nou plantejament de l'educació es veu més clarament si, en lloc de parlar d'un "estat de maduresa" a assolir, es considera l'home com un ésser en continu procés de maduració. L'home és l'únic ésser que està destinat a viure en un continu i mai acabat esforç de maduració personal.

Cada edat és adequada per anar progressant i evolucionant i posseeix el seu propi procés de maduració. La Finalitat de l'Educació ja no serà doncs exclusivament la preparació per a la vida adulta, l'assoliment de la "maduresa" de la personalitat, sinó la vida plena de cadascuna de les etapes de la vida, i segons les possibilitats reals de cadascú. Des d'aquesta perspectiva, l'ancianitat, per exemple, no és una etapa de decadència, sinó una situació més, propícia també, per continuar progressant en el mai acomplert procés de maduració humana, original i rica en sí mateixa. Per "maduració" s'entén, doncs, la capacitat per a viure plenament i autènticament les vivències pròpies de cada edat, cap a una mai assolida "plenitud".

La nova concepció de la "maduració" de la personalitat

Seguint l'esquema proposat resulta que el naixement de l'ésser humà pot ser interpretat com el d'un ésser immadur o com el d'un ésser prematur. L'home neix certament inacabat. només que, per a alguns, "inacabat" significa "immadur", i per a d'altres, "inacabat" significa "complet” però en continu procés de maduració.

L'home no només neix com un ésser complet però inacabat, sinó que roman en idèntica situació al llarg de tota la vida, fins a l'ancianitat inclosa. El fet que l'home neix com un ésser "inacabat", es desprèn clarament dels casos constatats d' "éssers humans" amb comportament d'animals. Un cas impressionant és el de la troballa a l'Índia, en un cau de llops, de dues nenes. La una tindria al voltant de dos anys i l'altra de set. Aquestes nenes tenien conducta de llops. Eren quadrúpedes i utilitzaven les seves mans com "arpes". Fugien dels éssers humans. De dia s'arraconaven contra la paret i de nit intentaven fugir. S'alimentaven de carn crua i udolaven com llops. La major, va viure vuit anys en un asil, i, a la seva mort, havia après, amb gran esforç, a mantenir-se i caminar erecta, però quan podia tornava a caminar com quadrúpeda. Va arribar a conèixer unes quaranta paraules i a formar frases de dues o tres paraules. Això ens demostra que l'home, que biològicament neix com a tal, fora de l'ambient humà, no arriba a realitzar el seu procés de maduració humana. No obstant, quan es troba en ambients gens o poc càlids humanament té tot el que necessita per a créixer com a home, està capacitat per a fer-ho, només que no ho actualitza.

L'ésser humà mai arribarà a un grau complet d'humanització, de realització personal, sinó que, per pròpia naturalesa, es troba sempre en un continu trànsit per diverses etapes de maduració. Neix "Persona" però es va fent "Personalitat". Neix "home" però s'"humanitza", mitjançant el creixement gradual i progressiu enmig de la comunitat dels homes. Tan és així que, podem reconèixer, que l'home al néixer, surt de l'úter matern, per a ingressar en el mateix instant, a l'úter social. Ambdós úters són igualment importants per al seu procés d'humanització. De l'úter matern rep la seva connotació com "Persona" i de l'úter social el seu connotació com "Personalitat".

El procés de creixement personalitzant no té fronteres; ara bé, en la pràctica pot realitzar-se d'una manera més o menys humanitzant. Quan més entrada en anys es troba una persona, tant més personalitzada estarà. El procés de maduració equival doncs a un procés d'humanització contínua, per la qual cosa l'edat adquireix un sentit dinàmicament positiu, com l'avanç cap a alguna cosa sempre original i inèdita, quelcom que s'aconsegueix només vivint. Qui més anys viu, més humanitzat haurà d'estar. Si això no ocorre, és que no hi ha hagut educació, i si no hi ha educació hi ha estancament o regressió, la qual cosa implica el no haver progressat en el procés de “fer-se home”.

L'educació no és doncs només un dret de l'home, sinó també un deure, una obligació de cadascú. Tothom tenim l'obligació de desenvolupar-nos, de socialitzar-nos, de civilitzar-nos, d'humanitzar-nos al màxim de les nostres possibilitats. Per això, per tal de desplegar-se al màxim com a “humà” i per tal de “conviure harmoniosament amb la comunitat”, l'home no ha d'esperar a que un altre li "doni" l'educació, sinó que ha de ser ell mateix qui realitzi el seu propi i personalitzant procés d'humanització. L'home és un caminant en constant procés d'humanització. En la realització del projecte total d'home, el que importa és que aquesta maduració es vagi produint en cadascuna de les etapes de la vida.

La nova funció de l'Educació

Partint de la concepció de que l'home és un ésser que neix prematurament, i que això implica néixer i romandre com un ésser complet però inacabat, resulta que la necessitat de maduració contínua no és un requisit imposat per la societat, sinó que és l'exigència de la naturalesa humana.

Resulta impossible determinar un "model d'home madur" ni tampoc un "ideal de maduresa" com l'"estat ideal" al que ha d'arribar cada home per a estar educat. El grau de maduració que va adquirint l'home, etapa darrera etapa, és una real conquesta que depèn tant de l'edat com de les potencialitats inscrites en la seva "herència filogenètica" i dels condicionaments socio-històrics de cada individu.

El principal objectiu de l'educació serà, doncs, el d'acompanyar en el procés de maduració contínua del subjecte educant, procurant que aquest procés es realitzi en les millors condicions possibles, i segons les reals capacitats de cadascú. L'educador es transforma necessàriament en el guia d'aquest procés de maduració contínua. El contingut de l'educació, deixa de ser quelcom a ser donat a l'educant (un "bé cultural"a oferir), per a passar a ser una nova manera de viure, d'afrontar la realitat, un "estil de vida personalitzat" que l'educant ha d'adoptar. L'educació consistirà en aprendre a viure com un home complet però incabat, en busca contínua de la mai assolida plenitud humana. En aquesta nova concepció es veu a l'home com a "ésser obert", és a dir, com a ésser obert a fer-se, a anar-se fent, pel fet que el que ens caracteritza als humans és que la nostra existència no ens ve simplement donada, definida i acabada com als animals, sinó que proposa una tasca a realitzar, una fita a assolir: la d'esdevenir plenament “humans”.

Aquesta nova concepció de l'home i del paper de l'educació pot llavors ser descrita com l'aprofitament del temps per part de cadascú , per a viure plenament cadascuna de les etapes del seu desenvolupament, en la recerca d'una humanització sempre major.

Extractes, traducció i adaptació a partir de:

LUDOJOSKI, Roque L: "Antropogogía. Educación del hombre" . Ed. Guadalupe