|
EL
DESPLEGAMENT DEL RACIONALISME
(Columna)
El pensament racionalista del segle XVII té el seu origen a França. Però
es manifesta com a producte d'una situació històrica complexíssima de
tot Europa amb abast polític, social i religiós. França és certament el
centre de gravetat d'una societat en crisi que cerca nous ordres i modes
de vida. Però és a l'oest i centre d'Europa (especialment a Alemanya,
Anglaterra i Holanda) on es perfilen obertament els canvis.
Pel que fa a la vida política, hom contempla la fi de la preponderància
espanyola. Religiosament s'estabilitza el pluralisme, que es consagra
internacionalment i jurídica per la Pau de Westfàlia (1648) i per la Pau
dels Pirineus (1659). La Guerra dels Trenta Anys, típicament religiosa
en un moment inicial, degenera en conflagració europea en la qual es
dirimeix l'hegemonia espanyola o francesa.
Els acords esmentats aparenten voler establir un equilibri a Europa. En
realitat fan que França assoleixi una hegemonia que serà ben seva del
1648 fins al 1714.
Ensems, entre 1640 i 1650, Europa es commou amb uns moviments
revolucionaris que presenten certa uniformitat i idèntiques aspiracions.
Tendeixen a limitar l'abast de les monarquies absolutes, que es van
formant arreu d'Europa Occidental tot seguint l'exemple francès.
D'aquest caire són: 1)la crisi política espanyola del 1649, amb la
revolta de Catalunya i Portugal; 2) el moviment paral•lel francès de la
Fronda; 3) la revolució auspiciada pel partit liberal de Joan de Witt el
1654 a Holanda; 4) i també la "Revolta Anglesa" que culminà amb la
decapitació de Carles I el 1649. Tots aquests fenòmens manifesten :
a) una afirmació dels drets individuals,
b) El desig d'una nova estructura dels pressupostos i la seva eficaç
fiscalització per part dels ciutadans,
c) una voluntat de participació de la ciutadania en el poder legislatiu.
En definitiva, tot això són les aspiracions d'una burgesia enriquida i
il•lustrada.
El pensament filosòfic francès emmiralla, a més a més, una munió de
peculiars tensions internes del país: les ferides de les lluites civils
entre catòlics i hugonots, entre senyors i burgesos, i, indirectament,
l'impacte de la improductivitat i el mode de vida ostentós de la noblesa
integrada en la més poderosa burgesia, quan França, per assolir
l'hegemonia a la qual aspirava, tenia necessitat de forçar al màxim la
productivitat del país, en contra dels interessos senyorials i
nobiliaris.
Pensadors com ara Descartes i Gassendi són un bon exemple d'una
filosofia condicionada per unes estructures socials conflictives. Es un
pensament emprenedor i lliure en l'àmbit científic pràctic, però
conservador, clerical i escolàstic en l'ideològic.
Així, Gassendi s'oposa taxativament a la metafísica idealista i al saber
d'essències platònic en nom del saber empíric i pràctic. El coneixement
empíric i pràctic era l'únic que podia interessar qui volia produir més
i millor per a un domini més perfecte de la natura. Però Gassendi
corregeix el materialisme mecanicista d'una concepció atòmica
probabilística del món amb un creacionisme providencialista i un
espiritualisme intel•lectualísitc heretat de l'Escolàstica. Similars
observacions es podrien fer de Descartes.
En aquest sentit, El Racionalisme i l'Empirisme, com a dos vessants
intrínsecs d'una única Filosofia Moderna, són des dels seus inicis i en
una perspectiva política social, les actituds teorètiques que impulsen
el desenvolupament de les activitats científiques i el coneixement
objectiu del món. Però, al mateix temps, conserven elements propis d'una
òptica escolàstica que tan eficaç havia estat per a teoritzar i
conservar estructures senyorials de segles endarrera.
Tot aquest panorama es va modificant sensiblement en el pas del segle
XVII al XVIII. En aquest, la filosofia és el nucli d'una autèntica
revolució cultural, eficaç instrument en mans d'una burgesia que vol
imposar un canvi polític. L'exaltació de la raó, la llibertat crítica i
la tolerància consoliden definitivament l'esperit de la Filosofia
Moderna, que culmina en la Il•lustració. Amb una consideració més
purament teòrica, l'individu es forja en un esforç espiritual en front
de l'herència històrica i aquest esforç es tradueix en un positiu
progrés en totes les esferes de la vida. Enfortit per la confiança en
una raó superior i immediatament present en ell mateix, i fent ús
d'aquesta raó, l'home pot renovar i fer seva l'antiga màxima sofista de
"l'home mesura de totes les coses". La màxima no conserva el seu caire
escèptic, sinó que subratlla que l'home és subjecte actiu i creador vers
l'infinit.
......................
El segle XVII s'inaugura el corrent filosòfic racionalista. Es l'esperit
que aviva i sustenta la concepció del món de l'Edat Moderna, del
Neoclassicisme literari i artístic, del període barroc-geomètric-empíric.
La raó és la substància de la subjectivitat humana, allò que permet
aplegar i reconciliar els criteris particulars en un sol criteri comú i
universal, i per això mateix, permet a més a més, elaborar una síntesi
objectiva, certa i segura dels elements que considera: l'estructura del
món real, el valor, l'abast i el fonament de la ciència, i l'ordenació
de la vida pràctica de l'home en virtut d'una concòrdia i llibertat
igualitària.
Aquesta unificació dels camps metafísic, científic, polític, moral i
fins i tot religiós, és la tasca que s'han imposat els més alts
representants d'aquesta orientació filosòfica: Descartes, Spinoza,
Pascal, Malebranche i Leibniz. Però ampliant encara més l'àmbit podem
admetre-hi Kant, pel seu apriorisme, i Hegel en qui el racionalisme es
potencia al màxim i dóna origen a l'Idealisme.
Establertes aquestes premisses inicials, cal concloure que les notes
distintives que es desprenen d'aquesta orientació investigadora siguin:
a) una aspiració a la possessió de la totalitat
b) un afany per l'obra i la creació.
c) una aplicació de l'existència a l'activitat.
d) un impuls de dominació de les coses a partir del ple desenvolupament
de totes les facultats,
e) en resum, una visió expansiva i optimista de la vida, de la tasca
humana.
L'afirmació del poder i autonomia de la raó porta, en conseqüència, una
ruptura i una reformulació dels conceptes que han de regular l'acció en
la vida pràctica: hom afirma un dret natural, una moral natural i una
religió natural independents de tota creació. Però no es concep, de cap
manera com a crítica anihiladora, o una suspensió del judici ("epoché")
a la manera dels antics escèptics; no es tracta de l'abandonament
perenne en el dubte, sinó que en ella i per ella l'home tractarà de
posar fonaments, conservar, transmutar, elevar, en definitiva, unir, el
bagatge de coneixements que la tradició silenciosament ha apartat.
Aquest és el valor del dubte cartesià i el principi de la justificació
del mètode.
D'altra banda, la ferma creença en el poder de la raó sobre la realitat
(allò que és possible que sigui o que és) implica també una autonomia i
afirmació de la llibertat. La raó, per al racionalista, és sinònim de
llibertat creadora,, llibertat que s'expressa, com hem assenyalat abans
en:
- L'àmbit especulatiu-teòric: gnoseologia, metafísica.
- L'àmbit actiu pràctic: ètica, política, dret racional.
- L'àmbit científic: unificació ordenada i estructurada del món dels
fenòmens a partir de les seves relacions intrínseques i extrínseques,
però sempre en funció dels criteris epistemològico-metafísics adoptats.
De nou i sempre eternament vell, se suscita i planteja l'ideal del món
antic: la possessió per part de l'intel•lecte de l'ordre i l'harmonia de
l'home en aquest cosmos.
S'imposa per a aquest fi:
a) la necessitat d'una fonamentació justa;
b) un ordre vigorós i sever;
c) un encadenament sistemàtic dels sabers i dels ordres del saber;
d) una anàlisi exhaustiva del camp conceptual;
e) la concepció d'una natura inanimada, sotmesa a lleis immutables,
proporció fixa de repòs i moviment; un mecanicisme, en resum, que no
tolera ni la màgia ni l'encantament.
Només és possible un esforç sistemàtic d'aquesta mena pressuposant a
tota consideració prèvia la creença en la "universalitat" de la raó.
Característiques del Racionalisme.
El Racionalisme Modern és, d'altra banda, a) una doctrina gnoseològica,
perquè l'únic mitjà adequat i complet de coneixement és la raó, de
manera que tot coneixement "veritable" té un origen i un fonament
racional. Un repàs de les obres més importants dels autors de la
Modernitat ens mostra que aquesta afirmació no és exagerada. Descartes
va escriure el "Discurs del Mètode" i les "Regles per a la direcció de
l'esperit"; Locke, un "Assaig sobre l'enteniment humà"; Hume, "La
investigació sobre l'enteniment humà"; Spinoza, el "Tractat sobre la
correcció de l'enteniment"; Kant, la "Crítica de la Raó Pura".
La llista podria ser encara més exhaustiva. Els mateixos títols temàtics
ens parlen d'aquesta preocupació fonamental del filòsof modern,
empirista i/o racionalista, en el seu afany de trobar un mètode
d'utilització adequat de l'enteniment, que permeti a aquest saber amb
seguretat que no es pot haver equivocat. Sigui com sigui, l'oposició
tradicional Racionalisme/Empirisme és més expositiva que real ja que ni
els racionalistes moderns rebutjaren la influència del món sensible, ni
els empiristes rebutjaren realitats provinents del subjecte; així les
idees de "reflexió" de Locke, l'hàbit de Hume. No és més que un problema
de proporció. Així mateix els empiristes participen d'un cert
racionalisme en admetre el poder sintetitzador de la raó aplicada als
fets de l'experiència.
I, el Racionalisme és, en definitiva, b) una doctrina metafísica donat
que la realitat és en última instància racional: si alguna cosa no és
pensada no és.
El saber racional i la matemàtica.
L'únic instrument que els racionalistes jutgen necessari per al seu
designi, la fonamentació i la universalitat vertadera del coneixement
fou la creença ferma en la pròpia capacitat de raonament lògic: no
autoritat, la Revelació, ni tampoc el comú acord. I aquí sorgeix com una
inspiració extraordinàriament màgica i reveladora la ciència matemàtica
juntament amb el seu mètode intern, deducció rigorosament pura.
El saber matemàtic fou per als racionalistes el tipus de coneixement
racional perfecte. L'excel•lència i el valor del coneixement racional,
havia d'identificar-se, per tant, amb la matemàtica, saber model,
ciència perfecta i pura que ja havia mostrat fructíferament la seva
potència i eficàcia en l'àmbit de les ciències, especialment en allò que
afecta la quantificació dels fenòmens físics. La constitució de la
Ciència Moderna es va iniciar a conseqüència de la crítica de la física
aristotèlica. Es començà a desconfiar de la demostració sil•logística
com a mètode científic per a subratllar cada vegada més l'observació,
l'experiència i la seva subjecció a mesura matemàtica per a aconseguir
un autèntic progrés en les ciències.
L'experimentació expressada en fòrmules matemàtiques fou el que va fer
que la ciència es posés definitivament en camí. Això s'esdevé durant el
segle i mig que va des de finals del segle XV fins a principis del XVII.
Els homes que millor representen aquesta revolució científica són
Copèrnic, Kepler i Galileu, per mitjà del mètode científic que
definitivament Bacon havia consolidat. Amb la unificació de la mecànica
celeste i terrestre aconseguida per Newton, la revolució científica
assoleix la maduresa.
Evidentment, per tots ells, només el raonament pot establir les
relacions matemàtiques entre els fets de l'experiència i construir-ne
una teoria científica.
El problema de les idees innates.
Malgrat tot, aquesta vinculació al mètode matemàtic va unida
correlativament al problema de l'innatisme de les idees. L'època de les
llums exigia la prova que l'esperit no era cap recipient sense
contingut, cap tàbula rasa, sinó que tenia una existència independent
que tancava a dins de si mateixa un tresor de veritats segures i al
mateix temps una prova de contrast de les coses.
Les idees innates no són reminiscències sinó virtualitats que l'esperit,
la ment posseeix per pròpia constitució i que va desenvolupant i
actualitzant en la seva evolució interna sense flux exterior
......................
En definitiva, l'esperit racionalista es proposa en la seva tasca
investigadora maniobrar amb idees objectives, exactes, universals i
necessàries que responguin a
1) Una Epistemologia (Teoria del coneixement).
2) Una Metafísica (estructura profunda de la realitat).
3) Una Moral (govern autònom de la vida humana).
4) Una Política (relacions mútues entre individus i Estats)
inflexiblement racionals.
Només en aquesta conveniència, els àmbits del saber ja no serien tan
discutits i a l'abast de tantes opinions. El filòsof del Racionalisme
que debuta en la Història de les idees a partir de la cautela, de
l'escepticisme, de la supressió del judici: "No acceptar mai cap cosa
per vertadera si hom no la reconeix vertaderament com a tal"
(Descartes), acaba reivindicant, gràcies a la seguretat, que el mètode i
la pròpia raó li proporcionen el més alt projecte, al qual tot aquell
que és genuïnament filòsof aspira: fer intel•ligible l'univers en
conjunt i explicar el lloc que hi té l'home. Es l'esperança d'una
llibertat creadora infinita que ja no és potencial sinó actual.
|
|