Enllaços

Ramon López



Entre els motius del dubte exposats per Descartes, el més interessant -potser l'únic realment interessant- és el del geni maligne, aquest hipotètic ésser superior a mi entossudit a enganyar-me, a fer-me creure en proposicions -com les proposicions matemàtiques- que podrien ser del tot falses. La qüestió ara és aquesta: es tracta d'una mera ficció retòrica?, d'una hipòtesi ad hoc? El mateix Descartes -en les "Respostes" a les "Objeccions" i en altres textos- s'encarrega de tranquil•litzar els seus polemistes fent veure que el dubte és "hiperbòlic". Hi ha, però, constatacions suficients per a pensar que la hipòtesi del geni maligne és consubstancial al seu mètode i que té, també, repercussió en la seva metafísica. En aquest tema -com en d'altres- la cèlebre "claredat cartesiana" esdevé molt i molt qüestionable.

Com diu Vidal Peña "el dubte ha comenat a ser seriós quan s'ha dubtat de les matemàtiques que versen sobre idees pures, (...) doncs, al cap i a la fi, la veritat del món sensorial rau en la seva intel•ligibilitat racional".
La hipòtesi del geni maligne posa en entredit la meva consciència lògica sencera; la meva capacitat d'intel•lecció, les meves evidències mateixes. I el geni, per enganyar-me, ha d'actuar voluntàriament -no pot haver-hi engany on no hi hagi intenció- i, al mateix temps, ha de ser omnipotent. Es tracta de Déu?

Descartes, a les "Meditacions", s'apressa a dir que l'engany ha de venir de l'hipotètic geni maligne, no de Déu, puix com "bon cristià" sap (?) que Déu és infinita bondat. I aquest Déu no fal•laç és la garantia de tota la veritat captada amb claredat i distinció. Fixem-nos bé en el que diu i en el que insinua: ho sap com a creient -"bon cristià"-, però no ho demostra, ni pot demostrar-ho com a filòsof.
A la "Meditació" I afirma que "no convé fiar-se per complet de qui alguna vegada ens ha enganyat", i més endavant escriu que "Déu permet que m'enganyi alguna vegada".
Curiosament, als "Principis de filosofia", I,5, s'"oblida" del geni i es refereix directamente a Déu, lligant l'omnipotència divina amb la possibilitat d'enganyar.
"Dubtarem també de totes les demés coses que en altre temps ens semblaren molt certes, fins i tot de les demostracions matemàtiques i de llurs principis (...) i principalment perquè hem sentit dir que Déu, el nostre creador, pot fer tot allò que vulgui i (...) donat que ha permès que ens equivoquéssim algunes vegades (...) per què no hauria de permetre que ens equivoquéssim sempre?"
Estem davant el famós tema de voluntarisme diví -oposat a l'intel•lectualisme- defensat a l'Edat Mitjana per Joan Duns Escot i Guillem d'Ockham. Ara es planteja únicament en termes epistemològics. Podríem enunciar-ho d'aquesta manera: crec en les veritats matemàtiques perquè han de ser així, o aquestes veritats se m'imposen perquè Déu ho vol, i si Ell ho volgués d'una altra forma, les veritats serien unes altres?
Això ens duu a la qüestió del cercle cartesià: Déu garanteix les meves evidències i alhora crec en Déu perquè la seva existència se m'imposa com a evident. A la "Meditació" V, quan just acaba de formular la prova estrictament ontològica, Descartes afegeix aquesta significativa frase:
"Qualsevol que sigui l'argument de què em valgui, sempre anirem a raure al mateix lloc: que només tenen el poder de persuadir-me per complet les coses que concebo clarament i distinta".
Cal preguntar-se aleshores, si l'evidència justifica Déu, com pot Déu justificar l'evidència? I això ens porta a un altre interrogant: què entén Descartes per Déu?
Obviament, el Déu de Descartes és alhora omnipotent i perfectíssim, però per perfectíssim estén "aquell ésser que no té la capacitat d'enganyar". La perfecció divina, paradoxalment, implica una limitació a la seva omnipotència. Només amb aquestes característiques Déu pot ser garantia de les meves evidències; és a dir, garantia de la meva consciència lògica i de l'ordre racional de món tal com es manifesta a la meva consciència lògica. I això és just el que posava en qüestió la hipòtesi del geni maligne.
Dues qüestions per acabar. Primera: queda realment "destruda" del tot la hipòtesi del geni maligne? Segona: el déu que Descartes troba, no serà un déu "fet a mida", el déu que justament "necessita"?