Enllaços

Dossier “Coordinadora del Maresme per la Pau i el Desarmament” Abril 2001. Pau i Món Laboral
Font: Transcripció Xerrada-Col•loqui “Pau i Món Laboral “, 16 novembre 2000. Foment Mataroní

Guió

INTRODUCCIÓ

Primera etapa
Segona etapa
Tercera etapa. La crisis dels noranta.

DEL TAYLOR-FORDISME A LA FLEXIBILITAT

Què és la flexibilitat?
Repercussions pràctiques
Efectes respecte als mitjans de producció.
L’impacte de la flexibilitat
És nociva la flexibilitat?
El cas espanyol

COM AFECTA LA FLEXIBILITAT AL SINDICALISME

REFLEXIONS ENTORN L’ORGANITZACIÓ DELS TREBALLADORS

Quin ha de ser aquest discurs harmonitzador d’allò divers?
El concepte d’igualtat.
El paper de l’Estat
 

Introducció

Tot i que no hi ha una relació osmòtica, de reciprocitat, entre el moviment per la pau i el moviment organitzat, sí que trobem en el conflicte social –més concretament, en el conflicte laboral-, un marc de reflexió privilegiat pel que fa a l’educació per a la pau. Sempre que entenguem -com ja és lloc comú- que l’educació per a la pau consisteix en educar en la regulació pacífica dels conflictes.

En el marc laboral hi trobem el conflicte per excel•lència: a ningú li agrada dependre sempre de l’altre. Aquesta és l’essència del conflicte social. En ell s’hi circumscriuen dos aspectes cabdals.: primer, la permanència en el temps; segon, la mútua necessitat dels contendents, de les contraparts, la mútua necessitat d’un amb l’altre.

El Dret Laboral i les seves manifestacions, com ara els convenis col•lectius, és un tractat de pau entre ambdues parts, on es plasmen les figures de mediació. En l’educació per a la pau es parteix d’una convicció fonamental: si volem avançar cal reconèixer d’entrada l’existència del conflicte. A l’article 28 de la constitució espanyola es constata això: només es pot solucionar el conflicte a través del seu reconeixement exprès.

Dit això, convindria fer esment de les successives etapes per les que ha travessat el conflicte social dins el marc de les empreses.

Primera etapa

Des de mitjan segle XIX fins el primer terç del segle XX, el discurs que predomina és el de classe contra classe; és l’època de les grans ideologies, del darwinisme social. Els interessos d’ambudes parts apareixen com a irreconciliables.

Segona etapa

A partir de 1910 el panorama industrial canvia, amb transformacions radicals en els sistema productiu. La introducció de nous mètodes i tècniques (Taylorisme, fordisme) desemboquen en el treball en cadena. Aques nou model productiu exigeix una empresa pacificada i certa participació dels treballadors. És a partir d’aqui que podem trobar àmplies dosis de col•laboració entre patrons i treballadors (1945-1980). És el Welfare, l’Estat assistencial o del benestar.

Aquesta etapa es caracteritza, doncs, pel pacte social. Aquest pacte social es fonamenta en el ple reconeixement del conflicte social; fins i tot, de la seva plena constitucionalització. Això te la seva traducció en un període de pau social a través d’una xarxa de protecció social. És una època en que la plena ocupació és una realitat. L’Estat té un paper hegemònic en el marc de les relacions laborals, llevat del marc de l’empresa. En aquest període (1945-1980), el moviment obrer oblida la guerra de classe contra classe, atès que és un interlocutor privilegiat entre la patronal i l’Estat. I tot plegat, sense oblidar que, malgrat aquest pacte social, es considera l’empresa com un fet aïllat, on l’empresari fa i desfà: “l’empresa és meva”.

Tercera etapa. La crisis dels noranta.

A partir de 1990 un nou model productiu s’imposa, i amb ell, la cultura de la flexibilitat. Amb aquesta nova cultura se’n va en orris el pacte social de la postguerra: el neoliberalisme impúdicament fa ostentació de la seva victòria. És a partir d’aleshores que ens trobem amb fets i actituds que s’encadenen:

Els pactes laborals no es respecten. No es nega el conflicte social, però ara les classes socials hegemòniques reneguen de la protecció de l’Estat. És a dir, mentre que les patronals reneguen de la protecció assistencial (Welfare) a la contrapart (els treballadors) sí que se’ls exigeix les obligacions del pacte social. Paral•lelament i, com a conseqüència, assistim a un renaixement de la violència juvenil.

En resum, podem dir que el neoliberalisme victoriós ha conduït a la flexibilització, i aquesta a la precarització laboral. També hi ha filòsofs que embelleixen, que glorifiquen aquest nou model social, tot lloant les bondats de l’egoisme (Karl R. Popper, primer premi Catalunya).

Conclusió: El debat que aquí es proposa, davant la situació d’incertesa, de precarietat, no és entre l’individu i l’estat (perquè és fals), sinó entre individu i societat. Només des d’aquesta perspectiva els treballadors poden trobar camins per poder avançar.


DEL TAYLOR-FORDISME A LA FLEXIBILITAT

En els darrers anys s’ha parlat i escrit força sobre la flexibilitat. La flexibilitat és l’epicentre d’un autèntic terratrèmol que està fent trontollant les antigues certeses del món del treball. Aquest desconcert és lògic, atès que qui realment està governant aquest procés o, millor, qui està fent el discurs ara com ara hegemònic en la matèria, són els propis empresaris (que han trobat en les noves circumstàncies una coartada per tal de re-distribuir i resituar a favor seu el sistema de drets i obligacions en el contracte de treball. També la dreta ha trobat un autèntic filó per trencar els marcs constitucionals fins ara vigents arreu d’Europa i pretén imposar la seva ideologia egoista basada en l’individualisme i l’afany de lucre, com una mena de dret natural, propi de la condició humana. La desorientació de l’esquerra social i, en ella, de les organitzacions representatives dels treballadors és ben palesa.

Esquerra i treball asalariat (i cultura del treball asalariat) han estat durant dos segles termes coincidents en qualsevol reflexió. Però quan avui parlem del treball asalariat, resulta inevitable la sensació de vertigen. Enterrada la lluita de classes, ara hi ha també moltes veus que posen en dubte que els treballadors –la classe obrera- sigui el subjecte revolucionari. Els escèptics encara avancen més: té l’esquerra sentit? Té el sindicalisme sentit?

Encara que pesi alguns encara segueixen existint els propietaris dels mitjans de producció i persones que han de vendre la seva força de treball físic i/o intel•lectual; segueixen existint alienacions col•lectives tant o encara més profundes que abans, i encara segueix existint un profund dèficit en l’exercici del dret a la igualtat, la més important conquesta de la civilitat humana, juntament amb la resta de les llibertats públiques. Els mitjans de producció –molt més complexos- segueixen en mans d’uns pocs, i molts en depenen d’ells, i aquests pocs imposen el què, el quan i el com es produeix, sense atendre a les necessitats incidividuals i col•lectives de les persones, obviant, si cal als seus interessos, l’Estat de Dret, i devastant la natura en el seu afany de lucre incesant.

Aquests pocs reivindiquen no pas la Societat del Benestar, sinó el benestar de les societats (anònimes, per suposat). El fosar entre els diferents països és cada cop més gran, de manera que estem avançant vers una dualització planetària que exclou de les conquestes de la civilització a més de dues terceres parts de la humanitat, tot bunqueritzant els països opulents, fomentant el racisme: la llibertat de circulació és pel capital, no pas per a les persones. El que és pitjor, aquesta manca de seny que regna actualment gaudeix de la major legitimació social que mai havia ostentat.

De tota manera, els problemes de fons segueixen essent semblants als d’abans, però en canvi les nostres alternatives estan en crisi perque no s’adequen a la nova realitat. Amb un símil podem explicar-ho: els virus causants d’aquesta patologia que és, en la seva pròpia essència, el capitalisme, han mutat, creant sistemes de defensa als nostres antibiòtics tradicionals: cal buscar-ne, doncs, nous remeis (la qual cosa no vol dir que aquelles medecines antigues siguin ineficaces).

Així, doncs, el sistema de produir esta canviant. I amb el sistema productiu estan canviant moltes altres coses: les cultures i la forma d’entendre el món de la gent, els valors que estructuren la societat en què es desenvolupen: cap societat s’ha vertebrat mai sobre un altre element que no sigui el treball; és a partir d’aquesta vertebració que han sorgit les diferents cultures.

Cal constatar, d’entrada, que l’esquerra, els treballadors, el sindicalisme, mai no han posat en pràctica un model de producció alternatiu al que ha imperant en cada situació històrica sota el capitalisme. És més, quan han assolit el poder s’han limitat a entronitzar el model vigent en els països capitalistes. Fins i tot han exaltat aquest mateix model. Els “rojos” sempre han posat l’èmfasi en el sistema distributiu, però sempre han acceptat el model hegemònic, el sistema productiu, com a quelcom lògic i immutable. En fi, rarament han discutit la forma de produir; o, quan ho han fet, s’han limitat, en general, a esmenar el sistema existent. Per tant, el discurs de l’esquerra respecte al sistema productiu sempre ha estat subsidiari.

Qualsevol manual d’història del sindicalisme o de l’esquerra ens demostra com sempre, sempre, hem arribat tard a les noves situacions produïdes per les revolucions productives. Les hem assumit, sovint, amb la passió dels conversos. El protomoviment obrer anterior a la revolució industrial es va oposar a la mecanització del treball amb mètodes coneguts que avui ens semblen poc ortodoxes, i, tanmateix, amb posterioritat, tant el sindicalisme com l’esquerra van elevar a dogma les bondats (objectives) d’aquella mateixa revolució industrial. De primeres es va abominar del taylorisme i el fordisme, i, pocs anys després consideràvem que això era el súmmum de la cultura productiva (no era aquest model productiu el de la Unió Soviètica?) (¿Quina diferència existeix –des de la perspectiva de la producció- entre el macdonalsdià empleat del mes i el camarada Stajanov i l’emulació socialista?).

Doncs bé, en l’actualitat ens trobem davant una situació paradoxal similar: ens malfiem del que és nou i tot just ja comencem a glorificar-lo. Ens ha tocat viure uns temps de profundes mutacions socials en una situació de derrota objectiva. Cal reconstruir els murs de la civilitat destruïts per la nova tecnologia militar dels bàrbars, sense que ens serveixin gran part dels materials i tècniques als que estàvem acostumats. Per fer-ho no tenim més remei que aprendre d’aquesta nova tecnologia i re-adequar les nostres defenses. Ja vindran temps millors per passar a l’atac.



Què és la flexibilitat?

“L’època de la burgesia es caracteritza i distingeix de totes les altres pel constant i agitat desplaçament de la producció, per la commoció ininterrompuda de totes les relacions socials, per una inquietud i una dinàmica incesants” (“El Manifest Comunista”, 1847).

L’entronització de la cultura del diner, de l’afany de lucre, la mercantilització de qualsevol activitat i, fins i tot, de qualsevol sentiment humà, elements que defineixen tots ells intrínsecament el capitalisme, comporten aquesta coneguda dinàmica: el canvi constant del mode productiu per produir més, per ser més competitiu; en definitiva, per guanyar més diners.

En aquesta boja carrera del capitalisme vers la barbàrie i l’autodestrucció conflueixen, en els darrers vint anys, un seguit de factors que cal ponderar, factors interrelacionats entre si, que expliquen el gran salt que han comportat els nous sistemes productius i, en conseqüència, la crisi del taylor-fordisme.

En primer lloc, la pròpia crisi del sistema productiu fins aleshores hegemònic, el taylor-fordisme singularment als Estats Units, a finals dels setanta davant la llavors empenta del model japonès (i, en menor mesura, alemany), basat en la descentralització, el treball col•lectiu i el “just in time”. La saturació del mercat i l’exigència social de productes amb canvis constants en les seves formes, que comporta la generalització de la cultura del consumisme, és difícilment compatible amb la producció en sèrie tradicional. D’aquestaa crisi de principis dels anys vuitanta apareix, singularment a les grans empreses, el que es coneixerà com “postfordisme”, és a dir, una nova estructuració empresarial que permeti una realització de productes més flexible.

En segon lloc, cal esmentar l’impacte que al respecte té la generalització de la informàtica en la producció, especialment després de la universalització dels ordinadors personals d’ençà mitjan dels vuitanta i, en els últims temps, d’Internet, com a instrument vinculat amb el treball. Les formes de produir experimenten un canvi ostensible en tots els sectors: els treballs constants i repetitius (propis del taylor-fordisme) comencen a ser automatitzats, la producció en sèrie es substituïda per una producció “a la carta” i, al seu torn, s’obren unes potencialitats desconengudes fins ara.

Com a tercer element, s’afegeix les indubtables conseqüències de l’anomenada mundialització o globalització, en part provocada pels dos elements abans esmentats, juntament a un espectacular desenvolupament dels sistemes de transport, la caiguda dels països de l’Est i l’apertura de nous mercats. Tot empeny a un mercat únic de capitals a escala planetària. També podem parlar de globalització en el terreny de la producció: internacionalització i parcelació del procés de producció, que permet que les parts que composen qualsevol producte puguin realitzar-se a països diferents. Això dóna facilitat a les empreses en la recerca d’avantatges comparatius respecte d’un Estat a un altre, que incrementin la seva taxa de guanys.

En quart lloc, és apreciable l’increment de la terciarització al primer món. La globalització, que s’ha donat també en la producció, ha significat que una part significativa de la indústria tradicional (en general la bruta, encara que no sempre) s’hagi desplaçat fora de les fronteres de les amurallades metròpolis, de tal manera que podem parlar d’una nova divisió mundial del treball. Tot plegat en detriment del sector secundari, en les societats opulentes.

Finalment caldria re-situar el que podem anomenar la crisi de legitimació de l’Estat capitalista. La victòria en tota regla del neoliberalisme comporta que les classes dominants ja no necessiten de l’Estat com a garant en front del perill roig (països de socialisme real o esquerra ara en ple desconcert). Això ha abundat en la crisi del pacte social keynesià: el dogmatisme a l’ús avui hegemònic exigeix que l’Estat no interfereixi, no només en el mercat, sinó tampoc en la distribució de la renda; la cultura dominant entre l’empresariat és la de “no m’exigeixi vostè –Estat- més aportacions econòmiques; no es fiqui en els meus negocis; retiri’s de l’economia –llevat de si les coses em van malament i cal que m’ajudi, és clar-... perquè ja no el necessito substancialment com a garant de la propietat privada”.

També cal ressenyar l’increment general del nivell cultural-formatiu de les noves generacions (les del “baby boom”: en gran mesura la crisi econòmica dels anys setanta i la de l’ocupació dels vuitanta s’abordà (almenys a Europa) per aquesta via, és a dir, amb un increment dels esforços dedicats a la formació, especialment universitària, com a mesura per reduir el col•lectiu d’aturats. Això ha comportat un increment sensible del nivell cultural dels joves, amb una major capacitació i també amb altres necessitats vitals. Aquest increment s’ha vist associat amb una progressiva potenciació, dins del mercat laboral, del sector de coll blanc (tendència aquesta, al seu torn, interrelacionada amb l’esclat informàtic i la progressiva terciarització). Juntament amb aquest aspecte, cal tenir en compte també l’ingrés en el mercat de treball de nous col•lectius, especialment el de les dones.

Finalment, incideix en aquest assumpte la crisi de la plena ocupació del model keynesià. El gran pacte social que dóna lloc al naixement del welfare es configura a partir, d’una banda, de la moderació salarial per part dels treballadors; d’altra banda, a més a més de les contraprestacions, per la garantia estatal de l’estabilitat en l’ocupació. La crisi dels setanta trenca aquest model; i, quan aquesta crisi comença a superar-se, han començat a actuar algunes de les forces que hem esmentat abans: desplaçament d’un cert tipus de producció vers zones semi-perifèriques, impacte de les noves tecnologies en l’ocupació, etc.

Tot això és el que ha passat en els darrers temps. Tot aquest procés, encara incipient, és el que anomenem flexibilitat. Els profetes de la modernitat auguren un futur sense treball asalariat, amb milions de micro-empreses de ciutadans autònoms que treballarien informàticament des de casa seva. Però aquests visionaris confonen la realitat amb els somnis. La realitat i el sentit comú ens indiquen que el treball virtual és una realitat que anirà implantant-se en amplis sectors, però que, malgrat tot, no pot existir cap societat humana virtual per definició. Aquests gurus obliden un element cabdal: algú haurà d’encarregar-se dels treballs de manteniment ordinaris, de la reproducció de les forces productives i del transport dels béns produïts i de matèries primeres, fins i tot en les noves metròpolis virtuals. Una recent vaga de la principal empresa del transport en una societat tan internet-dependent com la dels Estats Units posa de mnanifest aquesta contradicció.

Repercussions pràctiques

En la relació entre la producció i demanda. Ens trobem davant de la fi del model de producció tradicional relativament independent de la demanda. En el taylor-fordisme les empreses anaven elaborant béns sense una causalitat directa amb les comandes, tot acumulant en cas de caiguda de la demanda, els corresponents stocks. Contràriament avui, ens trobem davant una absoluta vinculació de la producció amb la demanda, servint-se les comandes tot seguit, amb stockjs zero o mínims. És el que s’anomena “just in time”. S’aprecia, doncs, una absoluta dependència respecte de la demanda externa, la qual cosa comporta una producció flexible. Això té conseqüències directes en l’àmbit de les relacions laborals.

Afectació a l’organització tradicional de l’empresa. Sota els paràmetres del fordisme i del taylorisme, l’empresa tendia a ser un univers tancat, en un espai físic concret, en el que es realitzaven el màxim de productes o serveis dins del procés productiu. Avui, pel contrari, la tònica general és la descentralització en la producció de matèries i la prestació de serveis. La macro empresa piramidal i jerarquitzada passa a ser substituïda per l’empresa xarxa, constituïda per un creixent nombre de micro empreses interrelacionades. Fins i tot determinats processos productius es trasllada al propi client.

La flexibilitat afecta també al concepte d’empresari. S’està donant una certa difuminació de la figura de l’empresari, del subjecte que dóna feina. De la mateixa manera que no tots els que treballen en l’espai físic de l’empresa són treballadors de la mateixa. El tradicional exercici de les competències empresarials també queda difuminat, en la mesura en que el poder decisori es descentralitza. Per tant, el model jerarquitzat de competències també entra en crisi.

Efectes respecte als mitjans de producció.

Un dels grans motors de la crisi de l’antic model es troba en la innovació tecnològico-informàtica, doncs ha mutat en gran mesura el sistema de subordinació del treballador a una determinada màquina o a una repetició constant i immutable dels processos productius. La revolució tecnològica no només exigeix un increment i una variació constant de sabers laborals, sinó que també exigeix una contínua adaptació tant dels asalariats com del propi empresari i del centre de treball. A diferència del taylor-fordisme, la revolució tecnològica sembla no tenir fi: cada innovació informàtica comporta potencialment nous canvis. Y aquesta constant mutació es produeix amb una rapidesa temporal fins ara desconeguda. L’impacte social de la informatització no es limita només a la forma de pensar de la gent: s’ha dinamitat molts dels conceptes fins ara immutables, com ara, la divisió social del treball, l’estratificació entre l’espai fàbrica i la vida privada del treballador, etc.

Finalment, el contingut de la prestació laboral també s’ha vist afectat. El contracte de treball ha passat de ser tancat a ser obert. Hem passat d’un sistema “fotogràfic” o d’”imatge fixa” a un altre “cinematogràfic”, en constant dinamisme. El standard fordista del treballador que inicia la seva vida professional com aprenent en una empresa amb un determinat horari o torn (invariables al llarg de la seva vida professional) i acaba la seva carrera laboral com a oficial especialitzat en el mateix ofici (sobre la base de l’increment del coneixement pràctic que significa la constant repetició de determinats moviments o concrets coneixement d’una concreta tecnologia) està essent enterrat a marxes forçades pels nous mètodes i formes de producció.



L’impacte de la flexibilitat

Ens trobem davant una revolució tan profunda que no pot ser considerada com un simple punt i apart; més aviat caldria emprar la metàfora de la de la fi del capítol. Totes i cadascuna de les institucions pròpies del dret laboral i del sindicalisme s’esta veient afectat pel nou panorama. Així, doncs, tant el Dret Laboral com el sindicalisme s’ha de re-pensar de nou.

La pràctica del “just in time” té un impacte indubtable en el marc de les relacions laborals. L’existència de períodes vall i períodes punta en la producció sobre la base d’una demanda externa té clares conseqüències: el sistema de plantilla tancada i estàtica fins ara imperant fa difícil la compatibilitat amb la flexibilitat. Tot plegat es complica, a més a més, davant el fet de que si bé en la majoria dels casos l’empresa sap que aquestes comandes s’han de produir, desconeix en la pràctica quan, en quin moment concret, es produiran.

Les mesures que davant aquesta situació ha adoptat el “management” empresarial són diverses: l’abús de la temporalitat en la pràctica contractual, que no és més que més precarietat. Aquest és el cas espanyol. A d’altres països d’Europa no es donen aquestes vies tan oneroses pels asalariats. El discurs interessat de la patronal i de la dreta espanyoles intenta confondre precarietat amb la flexibilitat dels nous sistemes productius.

Una altra de les tècniques alternatives per fer front als nous reptes és la contractació a temps parcial de caràcter indefinit, dels contractes fixos discontinus, o la distribució irregular de la jornada i del sistema de descansos mitjançant horaris flexibles; o el sistema de treball a torns, que passa de ser un mecanisme tancat a un altre molt més dinàmic.

Els canvis pel que fa a l’organització i jerarquització empresarial també té implicacions en les relacions laborals. Apareixen treballadors autònoms dependents o relacions para-laborals, atès que l’empresa ha descentralitzat bona part dels treballs que abans es realitzaven en el propi centre de treball. Determinades franges de treballadors “propis” es veuen expulsats de la relació asalariada, de l’empresa, vers una situació d’autònoms. Aquest col•lectiu d’autònoms cada cop més es troba en una situació d’absoluta dependència respecte a un empleador. També el teletreball s’està generalitzant.

Com està afectant al model tradicional de drets i obligacions? Ho està fent amb l’exigència d’una formació professional allunyada dels antics (i estàtics) sabers anterios: s’exigeix, avui, un esforç constant en matèria formativa, originat pels canvis continus tant en software com en hardware i, encara més important, en les formes de pensar –i produir- dels asalariats. També cal remarcar que els sistemes d’enquadrament professional tradicionals (categories) ha esdevingut, en molts sectors, obsoletes. La innovació informàtica comporta una difuminació ostensible dels antics clixés professionals, sobre els que s’estructurava el salari, l’experiència i els coneixements del treballador. Això ha significat canvis sensibles en la mobilitat funcional (ara molt més àmplia) o la introducció de la noció de polivalència professional.

Conceptes tradicionals de la nòmina han caigut en desgràcia (és el cas de l’antiguitat), i apareixen noves realitats, com ara el salari sobre resultats u objectius, o bé sobre els beneficis de l’empresa, etc.. En definitiva, pràcticament la totalitat de les institucions pròpies del contingut individual del Dret del Treball es troben en procés de transformació. Assistim a un autèntic terratrèmol. Al seu torn, s’està produint una fractura important en el col•lectiu asalariat: entre les generacions “culturalment flexibles” i les “culturalment fordistes”.


És nociva la flexibilitat?

Mai les organitzacions dels treballadors no han tingut un model productiu propi. Des del punt de vista dels interessos dels asalariats tan dolent és el fordisme com la flexibilitat, atès que, en el fons, són dos sistemes d’explotació i alienació. En si maeixa la flexibilitat resulta pel moviment obrer organitzat i pels propis treballadors, un concepte neutre: ni bo ni dolent. Una altra cosa és que cal afrontar la nova situació tot plantant cara a la lectura neoliberal interessada que fa la dreta social i l’empresariat. Aquesta interessada lectura de la flexibilitat no només pretén discutir les conquestes socials assolides durant el segle XX, sinó quelcom més: el retorn a l’individualisme descarnat, la rediscussió del discurs igualitari, el sotmetiment de tota la societat (de la polis) a l’economia (entesa com el simple afany de lucre), el retorn a la llei de la selva, a la llei del més fort: la fi del pacte social keynesià.. Això és el que s’anomena el darwinisme social.

Com més temps trigui el moviment organitzat dels asalariats i els seus representants socials i polítics progressistes en intervenir, més els costarà després trobar fòrmules alternatives a la lògica hegemònica actual. L’interès de la dreta social és confondre socialment flexibilitat amb deteriorament social, fer veure que els nous sistemes productius comporten l’empitjorament de les condicions de vida i de treball de la majoria de la població i l’enriquiment d’una minoria.

La flexibilitat (com en el seu dia va ocórrer amb el taylor-fordisme) no té per què comportar empitjorament ni deteriorament de les condicions de vida; ho farà, únicament, en la mesura en que les organitzacions socials i polítiques dels asalariats no sàpiga ser a l’alçada de les circumstàncies.

El cas espanyol

Les diverses patronals europees, en parlar de flexibilitat es refereixen al cas espanyol, que constitueix el model del dogmatisme egoista. La “flexibilització” del nostre marc laboral, que fou generalitzant-se durant els anys vuitanta i al llarg dels noranta, es va produir, en bona mesura, a costa dels treballadors amb contracte indefinit. La cultura de la temporalitat està resultant catastròfica pel nostre sistema productiu: no només pels seus costos (atur, sinistrabilitat laboral, etc.), sinó també pels seus efectes socials (dèficit de formació professional, menor motivació dels treballadors, etc.); i el que resulta més greu: s’ha demostrat que no servia per crear ocupació. La reforma laboral de 1994 s’enfrontava, doncs, a aquesta situació, però aquesta reforma fou la consagració de la precarietat, no pas de la flexibilitat. La protecció vers els treballadors va disminuir. La posterior reforma laboral de 1997 va intentar paliar aquest desastrós panorama, al menys en el marc legal. La realitat va per un altre lloc.

La cultura de la temporalitat dota de més poder a l’empresari en el centre de treball. Els empresaris tenen ara més força de negociació per fixar les condicions de treball individuals: precaritzen el treball i augmenten la seva taxa de beneficis.



COM AFECTA LA FLEXIBILITAT AL SINDICALISME

El que està en crisi és el model del sindicalisme fordista, el que s’ha anat conformant al llarg del període d’hegemonia del welfare (estat del benestar).

El sindicalisme ha continuat obeint als antecedents més tradicionals: la conformació de l’interès col•lectiu dels treballadors; és a dir, la suma de voluntats i interessos individuals per tal de constituir un col•lectiu. Això li permetè fer front a l’empresari i també a l’Estat.

És aquesta noció d’interès col•lectiu el que ja no és clar. Aquest col•lectiu es basava en el treballador tipus (home madur, casat, amb feina estable, ofici en el sector industrial, etc). Pel sindicalisme fordista aquest el retrat robot del col•lectiu. Aquest “col•lectiu” convenia a l’empresari, com a interlocutor tipus, la contrapart en la negociació.

Aquest model es tradueix en una estructura centralitzant del sindicat i piramidal, doncs els interessos defensats han de ser únics, davant les posicions, també úniques, de l’empresa, de la patronal i de l’estat. Aquest és el model propi del fordisme. Per tant, l’estructuració vertical i piramidal del sindicat no és un fet autista: obeeix a una determinada forma de produir, a uns valors socials i econòmics determinats.

Aquest panorama unitarista per conformar un col•lectiu va començar a entrar en crisi ja durant els anys setanta amb la coneguda aparició de moviments sindicals perifèrics, singularment protagonitzats per les franges de treballadors que prestaven els seus serveis en sectors estragègics. Aquestes minories, conscients de la seva força de negociació, varen fer valer en molts casos el seu poder per tal d’imposar els seus interessos específics al marge de la “majoria” o del “col.lectiu”. Les noves tendències socials i productives han aguditzat la crisi d’aquest model.

El “col•lectiu” s’ha disgregat. Els canvis soferts en la producció han afectat a la composició del nucli essencial dels asalariats. Existeixen àmplies franges de treballadors amb interessos i cultures propis: dones, treballadors joves, immigrants, etc. És previsible que un futur proper convisquin el model de sindicalisme fordista (ara ja en decliu) amb sectors de treballadors flexibles, i fins i tot, dins dels treballadors flexibles ja apareixen interessos diferents. Tot plegat farà que es vagi oblidant la “pràctica única” del sindicat: la creença de que poden defensar-se les mateixes coses en tots els àmbits, independentment del tipus d’empresa o sector en què es produeixi el debat sindical.

Un cas típic d’aquesta situació és el famós cas de les “dobles escales salarials” en funció de la data d’ingrés en l’empresa i la pèrdua de legitimació del sindicat respecte als col•lectius desafavorits que això significa. El sindicalisme accepta –sovint acríticament- la necessitat de reduir costos salarials per als nous –els joves-, per tal de salvaguardar el salari dels antics. El “col•lectiu”, com un tot, ha desaparegut.

La desvertebració de l’empresa fordista (la seva horitzontalització) i l’impacte de les noves tecnologies en la producció, així com la traslació de determinats nivells de producció als propis consumidors estan comportant que, en determinats casos, institucions, com ara la vaga, perdin gran part de la seva eficàcia com a mecanismes de pressió i externalització del conflicte, en no afectar substancialment al servei. La disgregació, d’una banda, la ineficàcia dels models de mobilització tradicional fan dir a molts sindicalistes que “cada cop costa més tirar endavant una vaga”, culpant els propis treballadors d’això.

En general, la crisi del sindicalisme comporta una falta de legitimació del sindicat per tal de representar els interessos individuals dins l’empresa. En la mesura en què el sindicalisme és reaci a acceptar la flexibilitat no pot donar una resposta efectiva. La qual cosa es tradueix en l’aparició, en el si del centre de treball, de fenòmens de matriu individualista, com a mecanisme de negociació enfront l’empresari, tot dificultant encara més la pràctica del “col•lectiu”.

En el model espanyol el panorama es complica. Ens trobem que en l’interior de l’empresa existeix un organisme unitari, el comitè d’empresa. Aquest comitè representa l’interès de la majoria, i només pensen en clau de centre de treball, obviant qualsevol referència a la situació que vagi més enllà dels murs, reals o virtuals d’aquest espai. És a dir, el comitè d’empresa no ajuda a afrontar els nous temps de la flexibilitat.

I, tanmateix, la flexibilitat es caracteritza perquè incrementa els nivells de participació dels treballadors en les formes de produir. A diferència del model fordista en què l’asalariat és un mer apèndix executiu d’una màquina, en una cadena, en una empresa piramidal, la flexibilitat, en la mesura en què es descentralitzen la presa de decisions i que els nous sistemes productius doten de més capacitats decisòries als productors, comporta una resituació, sens dubte en clau positiva, dels instruments de participació.

No obstant això, és curiós com l’actual lectura hegemònica dels nous sistemes productius intenta amagar aquest aspecte. Els empresaris, la dreta social, pretenen, doncs, aplicar els elements negatius del canvi productiu –la precarietat- i negar l’aplicació dels més positius.



REFLEXIONS ENTORN L’ORGANITZACIÓ DELS TREBALLADORS

El sindicalisme juga, ara com ara, un paper central en els sistemes democràtics de relacions laborals. Continua mantenint altes dosis de representativitat dels asalariats i grans nivells de participació i poder social. Dit això també cal esmentar que el sindicalisme és en crisi, perquè el terreny en què es mou està modificant-se ostensiblement. El sindicalisme està en crisi perquè l’esquerra també ho està. L’esquerra és presonera també del dia a dia, de la política mediàtica; ha estat incapaç de readaptar el seu discurs igualitari a les noves situacions, als nous valors, a les noves aspiracions dels ciutadans; en definitiva, al canvi de model productiu. En la mesura en que, per definició, el sindicalisme es situa en el terreny de l’esquerra, aquesta crisi de lo polític també l’afecta.

En aquests moments el fordisme continua essent –amb diferència- el sistema hegemònic en la producció i en els valors de la gent (especialment, pel que fa a determinades franges generacionals). I no només això: el fordisme seguirà existint durant molts anys (com, en certa manera, segueixen havent encara artesans) en molts sectors de la producció. Però la flexibilitat va en augment, en progressió geomètrica, guanyant terreny, amb els seus defectes i amb les seves virtuts, en detriment del fordisme i dels valors socials d’aquest.

Els interrogants que s’obren són prou importants: ¿el col•lectiu dels asalariats continua sent l’element motor de l’alternativitat al sistema capitalista? La resposta és positiva malgrat el discurs imperant del neoliberalisme. Fa molt de temps, molts anys que han apregut en el sistema imperant noves contradiccions socials que escapen del tradicional conflicte capital-treball i que comporten l’existència d’interessos col•lectius, més o menys organitzats, que ni l’esquerra ni el sindicalisme han sabut integrar en els seus paràmetres fordistes. Molts han vist en aquests moviments la fi de la classe obrera com a subjecte protagonista de l’alternativitat al sistema capitalista.

No obstant això, el propi capitalisme és capaç de superar aquests conflictes socials d’aquests nous agents. L’únic enfrontament que el sistema es veu impossibilitat de superar és el conflicte capital-treball: precisament perquè en ell se situa la seva pròpia raó de ser. En aquesta dicotomia s’ha forjat el discurs emancipador dels dos darrers segles. En el moment, si això fos possible, en que se superi aquesta contradicció, el capitalisme, per definició, deixarà de ser capitalisme, doncs haurem entrat en un nou sistema de producció.

El que passa és que mai (mai!) en la Història s’ha produït un procés de transformació propiciat per les pròpies classes dominants. És per això que la alternativitat al sistema només pot sorgir d’aquest enfrontament central i irresoluble; la resta de conflictes socials poden subsistir i finalitzar amb l’actual model econòmic, rentant-li la cara, humanitzant-lo, si és el cas, però mai no podrà passar amb el sistema de relacions laborals.

La majoria de la població asalariada viu avui bé (fins i tot molt bé) en les societats opulentes... i això comporta (no es pot negar) egoismes i conservadorismes en el seu si. l també, en conseqüència, la crisi dels instruments socials i polítics que aboguen per la igualtat. Però tots sabem que aquests nivells de benestar no són universals: ni en molts col•lectius socials, ni, per descomptat, respecte a la immensa majoria de la població mundial. En definitiva, encara es manté ben viva, íntegra, l’alienació en el treball.

Un nou interrogant: ¿Té sentit el sindicalisme en l’era de la flexibilitat?
L’eix motor de l’esquerra, del sindicalisme, ha estat la lluita per la igualtat. Mentre que l’exercici de la llibertat ha trobat sòlides tuteles sota el capitalisme –amb totes les limitacions que volguem- no es pot dir el mateix de l’altra pota sobre les que s’han sustentat els règims moderns: el dret a la igualtat.

Mentre el capitalisme, per pròpia essència, impedeix que treballadors i empresaris es trobin en un pla d’igualtat substancial –fer-ho seria negar-se a si mateix-, continua vigent la necessitat de la unió dels asalariats, la suma dels interessos individuals en un pla col•lectiu, i l’exercici del conflicte per assolir aquest objectiu: això ha estat així en el manufacturisme, en la revolució industrial, en el taylor-fordisme i en la flexibilitat.

En els últims anys, en el marc del debat sindical, assistim a una mena de diàleg de sords entre dues posicions: la dels que postulen la vigència de les antigues certeses, autistes al que està passant, i la dels que aboguen pel simple pragmatisme de pactar lo nou, massa vegades sense contingut crític i sense valors alternatius. Entre ambdues radicalitats existeix una sortida gairebé inexplorada: acceptar lo nou, amb totes les conseqüències, tot adaptant a això els nostres antics sabers, tot creant nous axiomes emancipatoris. Correm el risc d’equivocar-nos puntualment, però el risc de l’immobilisme és, tanmateix, molt més gran.

Aquesta acceptació comporta un important canvi de xip en la conformació tradicional del que hem caracteritzat com interès col•lectiu: ja no n’hi ha un sol interès comú, que unifiqui aspiracions individuals, sinó varis interessos i tots ells són legítims. Caldria matisar: no és que existeixin diversos interessos, sinó que el mínim comú denominador que els unifica és més general i, en conseqüència, menor. Si el sindicat es manté en el model de l’interès col•lectiu dels treballadors fordistes, està condemnat a un destí gremialista a llarg termini; a representar, únicament, a una porció dels asalariats, porció que, a més a més, anirà progressivament en retrocés. No es tracta, doncs, de rebaixar plantejaments, sinó de trobar el comú punt de trobada de totes aquelles persones que viuen del seu treball i dotar a aquestes aspiracions de nous axiomes emancipatoris.

En la mesura en què el poder en l’empresa s’horitzontalitza, en que l’empresa es difumina i es descentralitza, això ha de comportar una mímesi en idèntic sentit per part del sindicalisme. L’organització del sindicat, doncs, també ha de ser flexible; flexible en el sentit de diversa. Sens dubte, en múltiples sectors i empreses de configuració productiva taylor-fordista, el model fins ara imperant segueix sent útil. Però ja no ho és pels col•lectius que veuen el seu sistema de relacions laborals adequat als sistemes emergents. Aquest és el cas, per posar exemples evidents, dels teletreballadors o dels autònoms dependents, i també el de determinats tipus de feines, vinculats amb les noves tecnologies, que difícilment poden ser classificats organitzativament al vell estil (les federacions –verticals- d’indústria).

En la mesura en què amb la flexibilitat la producció es diversifica en funció de cada centre de treball i que l’estructura empresarial es difumina, les singularitats apareixen de manera més visible. D’aquí que també apareixi la necessitat de trobar nous elements d’unificació dels interessos diversos, i noves formes de vertebració de l’esquelet sindical. Sorgeix així una aparent paradoxa: mentre que resulta necessari dotar al sindicat en l’empresa de majors capacitats de decisió, cal re-elaborar el discurs de l’organització com a tal (fora de l’empresa) a fi i efecte que cada nucli productiu no acabi convertint-se en una mena de subjecte autista, amb la consegüent pèrdua de poders i de configuració de respostes alternatives. Per tant el sindicat-organització ha de cedir sobirania als seus àmbits inferiors –els d’empresa- i, al seu torn, ha de consolidar un discurs nou que serveixi per re-unificar una realitat cada cop més diversa.

Quin ha de ser aquest discurs harmonitzador d’allò divers?

És difícil pronunciar-se en aquests moments de desconcert. En primer lloc, cal donar per enterrat el temps de les veritats absolutes. Ara com ara ningú no té la raó. Hi ha veritats (moltes i diverses), hi ha idees (moltes i diverses). Això comporta bandejar el corró (rodillo) absolut de les majories sobre les minories. La unificació dels interessos col•lectius cada cop més diversos no passa, doncs, per cap Bé absolut, sinó per la lluita contra el Mal. En d’altres paraules, contra les posicions de la contrapart (patronal) que pretenen una redistribució de les rendes del treball en perjudici de la majoria. Des d’aquest punt de vista, el sindicalisme ha de començar a acceptar que, dins dels seus rengles, i cap l’exterior, existeixi un discurs divers. El sindicalisme, dins l’empresa, ha de fer seu el vell slogan ecologista: “pensar globalment, actuar localment”. I això repercuteix en el significat de la participació. No pas en el sentit d’audiència, sinó de descentralització del poder també en les persones. L’afiliat, així, no ha de ser un mer cotitzant.

El concepte d’igualtat.

Cal repensar la “igualtat”, que ha estat l’eix vertebrador del sindicalisme. Pel model del sindicalisme en el fordisme això significa tabla rasa. Més que igualtat, probablement, caldria parlar d’homogeneització. Actualment, es tendeix a determinar el salari en base al treball realitzat, a la seva productivitat, a la seva qualitat, generalment a nivell individual. Aquesta tendència és del tot contrària, per definició, a l’anterior concepte d’igualtat. I doncs? És això dolent? És que tractar igual a tothom, en funció de determinats paràmetres objectius, independentment de les condicions (capacitats o aptituds) personals, no vulnera també el dret a la igualtat? No desincentiva també aquesta pràctica a molts asalariats, convertint-se sovint en un altre element d’alienació? Igualtat formal no és igualtat substantiva. Cal postular la igualtat en la diversitat.

El problema no és tant la diversitat en la remuneració, en el seu vincle amb la producció, sinó qui i com determina aquesta diversitat.

El paper de l’Estat

És característic de gran part de l’esquerra que faci bandera de l’Estat en el seu discurs polític. Però no cal oblidar que aquest discurs es sustentava en gran part sobre el propi eix motor de l’esquerra: la societat. Una de les grans diferències entre esquerra i dreta (al marge de l’altre eix que representa la igualtat) és que la dreta posa lo individual per damunt de lo col•lectiu.

En el debat actual, a la recerca d’una postura plenament alternativa, l’esquerra ha d’apostar per potenciar la societat civil amb tots els seus valors. Entre l’individualisme propi del liberalisme i l’estatalisme tradicional de l’esquerra (i, en part, del welfare) hi cap un terreny necessari: la resituació de la societat com a element que pren decisions i les posa en pràctica. És veritat que el welfare –com diuen els neoliberals- ha creat una certa dependència dels ciutadans respecte de l’Estat. Però això no equival a substituir aquest Estat-dependència per l’individualisme extrem. Probablement el pacte social del tercer mil•leni ja no passa peel gran acord interclassista amb l’Estat com a garant (el welfare keynesià), sinó entre els ciutadans entre si a través de la pròpia Societat, com a element de tutela davant la barbàrie.

En efecte, les empreses no són ja illes allunyades del fet col•lectiu de la ciutadania. De fet, no ho han estat mai, però paradoxalment, amb la flexibilitat ho són menys. L’empresa –tot i que s’hagi negat- sempre ha tingut un determinat cost social: ¿No ha estat així, per exemple, quan les coses han anat malament o l’empleador ha volgut incrementar els seus guanys, tot això mitjançant plans de reestructuració que han pagat els ciutadans, especialment els asalariats? ¿No ha estat així en els casos de sinistrabilitat laboral? També l’impacte social de l’empresa s’ha incrementat en els darrers temps: ho ha fet per les necessitats ecològiques de salvació del mediambient socialment demandades; ho ha fet també, en exigir-se cada cop més, amb la introducció de les noves tecnologies, una constant i creixent formació professional. I tot plegat és pagat per tots els ciutadans. Així, doncs, malgrat la retòrica neoliberal, en els darrers temps l’ús de recursos socials per part dels empresaris –els mateixos que reclamen la fi de l’intervencionisme de l’Estat- no han minvat; ans al contrari, s’han incrementat.

Hi ha més. La flexibilitat, el nou model productiu, també està comportant una major vinculació de la producció amb els propis individus. Ho fa quan es traspassen determinats processos als propis ciutadans. Ho fa també quan estem assistint al que es coneix com a producció individualitzada, de tal manera que cada consumidor pugui elegir prèviament les característiques del producte que vol adquirir. Doncs bé, si aquesta persona individualitza la producció al seu gust i, al seu torn, se li traspassen determinades activitats productives –tot pagant per això- sembla obvi que també tingui dret a triar no només el què, sinó també el com es produeix.

En fi, cal acabar amb la desconnexió entre empresa i societat, i aquí només el sindicat pot ser el valedor dels interessos dels ciutadans en el si de les empreses. Només el sindicat pot discutir amb els patrons en el propi centre productiu què i com es produeix. Difícilment aquest rol pot ser jugat, per exemple, pels organismes unitaris (comitès d’empresa). Aquesta seria la traducció del slogan ecologista: “pensar globalment, actuar localment”. Només així es pot construir un fil conductor comú d’un interès col•lectiu cada cop més divers i evitar la disgregació del col•lectiu asalariat i la pèrdua dels valors de l’esquerra.

Això suposa posar fi a l’estrabisme en l’acció sindical: tot i sent necessari l’Estat, el sindicalisme ha de deixar de mirar tant vers ell, i fixar la seva mirada en la societat i la producció.