Enllaços

REFLEXIONS ENTORN DEL SINDICALISME


En primer lloc vull agrair a “Amics de la Ciutat de Mataró” i als assistents la seva atenció. Vull demanar disculpes als companys i companyes del sindicat, doncs m’hauran d’escoltar, una vegada més, coses que entre tots i totes hem construït, atès que el treball i la reflexió són col•lectives.
És un privilegi ser a Mataró, ciutat origen del sindicalisme del segle XIX, i parlar del sindicalisme del segle XXI. Francament, seria una presumpció imperdonable que jo avui intentés fer un diagnòstic del sindicalisme del segle XXI quan ningú no sap què serà del govern de Catalunya quan d’aquí a un més es constitueixi. Per tant, no cometré aquesta gosadia, però sí faré una cosa més modesta: traslladar a tots vostès algunes reflexions que fa temps venim desenvolupant en el sindicat; sobre quins són els reptes que, com a sindicalisme, tenim en aquests moments, el 2003, i en el proper futur. També intentaré situar alguns elements de referència en relació als reptes actuals de la societat catalana en termes econòmics i socials, tal com jo els percebo.
M’ha semblat que la millor manera de fer-ho és anar exposant, de manera esglaonada, de la més general a la més concreta, algunes preguntes relativament senzilles, aparentment ingènues.


1. Té sentit encara avui el sindicalisme ?


Aquesta pregunta, plantejada per un sindicalista pot semblar provocadora. Però jo tinc necessitat de respondre a aquesta qüestió. Molts dels que esteu presents heu assistit, encara avui, a una visió d’una manera –diguem-ne molt postmoderna- on pràcticament s’ha arribat a enterrar la pròpia necessitat del fet sindical, de l’associacionisme, de la necessitat que la gent s’agrupi per defensar els seus interessos. Fins i tot, s’ha arribat a dir, a teoritzar, durant la dècada dels 80 i 90, que als països desenvolupats les diferències socials havien pràcticament desaparegut. Una part d’això és el que s’ha vingut a anomenar el pensament únic. El pensament únic comença per negar les diferències socials i negar després el conflicte mateix entre els sectors socials... Per tant, no és gratuït demanar-se quin sentit té el sindicalisme, i quin sentit té que la gent defensi els seus drets. És evident que jo no comparteixo aquesta visió del que s’ha anomenat pensament únic, i al llarg d’aquesta xerrada intentaré argumentar-ho.
Crec que poden haver les mateixes raons objectives que quan la mateixa gent del tèxtil de Mataró, al segle XIX, van decidir organitzar-se i configurar això que s’ha anomenat el sindicalisme. Continua havent les mateixes raons. I això no vol dir, per descomptat, que no res hagi canviat. Això és el que intentaré explicar; però en el rerafons, la raó per la qual el sindicalisme va néixer, continua existint.

2. Quina és la funció del sindicalisme avui ?


Quin és el paper del sindicalisme avui a la nostra societat ? Aquesta pregunta obliga a plantejar-se quins són els canvis que s’han produït en els processos productius durant el segle XX als països desenvolupats.

La funció clau, doncs, del sindicalisme actual és continuar essent la de ser capaç de negociar, ser capaç de defensar els drets dels treballadors i de les treballadores a les empreses, siguin públiques, privades, siguin grans o petites; fer de la funció sindical no només un instrument de regulació de les condicions laborals, sinó també la conquesta i defensa de determinats drets.

Jo crec que aquest és l’element que legitima el sindicalisme, que legitima la capacitat de conquerir drets, a través del conflicte, de la negociació col•lectiva i de l’acord. És com un tamboret de tres potes en el que mai no pot fallar cap, perquè sinó es desestabilitza. Si no hi ha conflicte no hi ha vida, doncs el conflicte forma part del mateix fluir de la mateixa societat; si no hi ha negociació el conflicte perd tota la seva força... I, finalment, el sindicalisme, donat el conflicte i donada la negociació, sense acord no avança.

Hi ha una altra funció del sindicalisme al món desenvolupat: la de jugar un paper socioeconòmic important. A diferència del sindicalisme tradicional, de matriu laboralista, de matriu socialdemòcrata, on es donava una certa distinció entre el sindicat i el partit. Aquest és la història de la socialdemocràcia europea.

El model que nosaltres hem construït, el model de CCOO, força generalitzable a tota Espanya –no així a la resta de països europeus- s’entén també el sindicalisme com un agent socioeconòmic, com una defensa de les condicions dels treballadors i treballadores, no només en l’entorn del seu centre de treball, sinó també en l’entorn socioeconòmic general. Per tant, nosaltres juguem un paper actiu en les negociacions dels sistemes públics de pensions. Per això intentem també jugar un paper actiu en la defensa i dels valors d’un sistema públic d’educació com a element clau d’accés a d’altres drets, i com a element clau d’uns valors. I això ho fem, no només des de la perspectiva d’unes persones –els ensenyants, en aquest cas-, que són els professionals del sector, sinó des de la perspectiva del conjunt.

I avui, una funció clau del sindicalisme del futur, que és pròpia d’aquest món globalitzat i interessat, és intentar jugar aquest paper de contrapoder, d’equilibri, a un tipus d’economia que en aquesta fase de globalització es caracteritza per ser una economia sense regles, i sobretot, una economia i un mercat que s’intenta construir sense cap tipus de contrapoder.

Una de les característiques d’aquesta fase de desenvolupament econòmic, que és la globalització, consisteix en que s’intenta construir sense els elements tradicionals de contrapoder. Els Estats nacionals es queden petits per fer front a les economies transnacionals, fins i tot en la seva fase d’economia criminalitzada que està arribant a uns nivells impressionants, amb un volum de recursos brutals... O el propi dret del treball –el que jo vaig estudiar fa trenta anys-, té serioses dificultats per exercir la garantia de drets davant la dimensió transnacional on els Estats no hi arriben.
En canvi, el sindicalisme sí té capacitat per adaptar-se. Això és precisament el que estem intentant des de la CES (Confederació Europea de Sindicats): reforçar un sindicalisme organitzat, que sigui capaç de ser un contrapoder davant aquesta manca de regles del mercat. Aquesta és una funció molt important de cara al futur.


3. Quins són els instruments del sindicalisme actual ?


A banda dels que ja he esmentat, crec que continuen essent els de sempre. No vol dir que no s’hagin modificat, ni molt menys. Quan dic que són els de sempre, estic dient que, en essència, en la seva genètica, continuen essent els mateixos:
- La capacitat de generar i d’agrupar interessos per representar el conflicte que es dóna en el centre de treball i en la societat.
- La capacitat de negociació.
- I la capacitat de mobilitzar i aconseguir transformar aquesta energia en acords.


El sindicalisme del segle XIX no té res a veure amb l’actual. Aquell concepte de classe obrera homogènia, única, ja no és dóna. De fet, si analitzem detingudament la pròpia història, tampoc era ben bé així en aquella època. Però, en fi, d’aquell treballador que té el mateix horari, el mateix salari, empreses de milers de persones –empreses tayloristes i fordistes-, hem passat a una altra època que ho transforma tot. Però que transformi no vol dir que hi hagi un canvi de genètica del sindicalisme i dels seus elements. Continua essent, en allò que és fonamental, igual.


4. Quins són els elements que estan transformant més i que planteja més reptes al sindicalisme ?


4.1. L’espai territorial

El sindicalisme és un més dels fills de la revolució industrial. Va néixer per donar resposta a la situació econòmica i social –que genera les desigualtats- de la revolució industrial. Com passa sempre quan hi ha un canvi de cicle important en la història...: es genera una gran capacitat de creació de riquesa i es genera una gran capacitat de crear injustícia a causa de la mala distribució de la riquesa.

Aleshores, la pròpia societat té necessitat de construir mecanismes, a través de la defensa dels interessos de la gent, per reequilibrar aquesta situació. El sindicalisme és, doncs, la voluntat de distribuir la riquesa generada per la industrialització, de la revolució industrial. I ho fa, lògicament, en l’àmbit territorial propi on es desenvolupava la indústria: és l’espai dels estats nacionals.

Els Estats nacionals són una altra creació de la revolució industrial. Els Estats nacionals no són ni més ni menys que la construcció de les burgesies nacionals dels seus països per tal d’aconseguir uns mercats tancats i protegits. Aleshores, la nostra realitat, el nostre àmbit natural, la del sindicalisme, durant aquests últims 150 anys ha estat la dels estats nacionals. Actualment ja no és així: el futur del sindicalisme passa per redimensionar moltíssim els espais territorials.. En l’àmbit de Mataró això vol dir que es fan més complicats, més diversos i més plurals aquests espais territorials respecte dels que ens hem mogut fins ara. El sindicalisme a Mataró ha de pensar ara en l’espai global, i especialment europeu. Això ara és imprescindible: és el futur del sindicalisme.
El sindicalisme que cregui que pot defensar les conquestes del segle XX tancant-se en les seves fronteres del seu Estat nacional, l’únic que pot aconseguir és endarrerir una mica més el procés de decrepitud, però res més. Aquest és un debat que té molta força al nord d’Europa. El sindicalisme nordeuropeu ha aconseguit millors conquestes i més importants que, per exemple, les dels treballadors del sud d‘Europa. Ells creuen i estan convençuts (em refereixo al sindicalisme dels suecs, finesos, noruecs, danesos) que la millor forma de defensar el seu estat de benestar del futur es tancant-se en els seus Estats nacionals ... Nosaltres diem que aquest plantejament pot servir per defensar els drets de la generació actual, però no pas els drets de la generació del futur... No concebo una defensa dels drets fora del marc del que avui són les economies globalitzades i, més concretament, de l’economia europea.
Per tant, un gran repte del sindicalisme és construir un sindicat europeu fort, a partir de la transformació de la Confederació Europea de Sindicats, i jugar aquest paper d’agent de mobilització, de negociació que estem intentant fer... Anem per un altre gran repte, el segon...


4.2. Ser capaços de respondre a una diversitat profunda dels treballadors i treballadores.


Els treballadors i les treballadores són la matèria primera del sindicalisme, si se’m permet l’expressió desafortunada. Per què aquesta diversitat és un dels grans reptes ? Perquè les transformacions que s’han produït són molt fortes. D’una economia fonamentalment industrialista, de característiques fordistes i tayloristes, hem passat a unes empreses basades en molts casos en els serveis. Aquestes empreses han generat molts tipus de treballadors i de treballadores.
a) En alguns casos amb nivells importants de qualificació.
b) En alguns casos amb una idea de considerar-se autosuficient per defensar les seves condicions de treball.
c) I amb una altra transformació. Passem d’un model de matriu metropolitana a un altre més escampat pel territori. Un exemple: no és el mateix un tipus de sindicalisme de la província de Barcelona que el sindicalisme a l’estació d’esquí de Boi-Taüll, a la Catalunya “carlina”, a la Catalunya del Pirineu: en aquests indrets és molt difícil exercir aquest sindicalisme.

Un tercer repte...


Els joves.


No pas perquè siguin joves; perquè això, rai, deixaran de ser-ho aviat; sinó perquè avui els joves incorporen un tipus de valors i preocupacions que no són els del sindicalisme-fill-del-taylorisme.

Els de la meva generació hem crescut en la idea segons la qual l’estabilitat en l’ocupació és un factor clau, i continua essent-ho. I, aleshores, per això estem reivindicant dignitat al respecte... Però som conscients que en aquests moments, una generació de joves, que suposo que per influència social, metabolitzen els canvis que està experimentant la societat, valora molt més altres qüestions: valora molt més no pas el fet de tenir sempre la mateixa feina, sinó tenir una formació adequada que els permeti sempre tenir el dret a la feina, i no necessàriament a la mateixa. Fins i tot, valora molt la mobilitat dins l’empresa o valora molt la mobilitat dins de diferents empreses, cosa que no es donava en la generació anterior.

O altres factors... Per què quan aconseguim la llei de jornada de treball legal i contractualment, a les empreses es continuen fent jornades de treball molt per sobre de les legals i contractuals ? Jo m’ho he preguntat sovint. Apart de la resposta econòmica, evident, cal contemplar la resposta generacional. Hi ha gent que diu que sempre ha treballat aquestes hores; al camp treballava 12 hores i quan va convertir-se en treballador industrial també... En canvi, ara, entre els joves, això ho viuen amb més dramatisme, perquè tenen molt arrelada la cultura de l’oci, i això obliga al sindicalisme a repensar conceptes



Els treballadors autònoms depenents (Trade)


Hem calculat que a Catalunya són uns dos-cents mil. Són treballadors que essent jurídicament i formalment autònoms, són econòmica i, per tant, socialment depenents. Són aquells que treballen en una o dues empreses; que estan estesos en el conjunt del teixit econòmic d’aquest país, i que surten de l’àmbit tradicional del sindicalisme: des de la gent que treballa a casa seva fent electrocardiogrames per 2 o 3 centres hospitalaris; de gent que treballa per a empreses de media, mitjans de comunicació, que fan de guionistes, però que ho fan només per 2 productores que controlen tots els serials de la televisió a Catalunya...

Són autònoms ? Legalment sí, cotitzen a la Seguretat Social dins del règim d’autònoms... Són independents ? No. O molt pocs, perquè treballen per 1 o 2 empreses i estan en mercats absolutament captius... Això ens ha obligat a nosaltres a posar en marxa una nova eina sindical que anomenen TRADE. El concepte sindical anglès: Trade Union (“Trade” vol dir treballador autònom depenent)



Finalment, un cinquè repte...

La immigració.


Bé, de fet, la immigració no és un element nou: ja Adam i Eva, al Paradís, van inaugurar el fet migratori.... La última immigració al nostre país ha generat efectes molt importants, sobretot en un món on la identitat de classe queda diluïda, no hi ha la identitat del conflicte social; també la crisi de l’esquerra hi ha ajudat... I apareixen noves formes d’identitat que són les predominants avui: les religions, la identitat nacional i la identitat tribal. Que consti que no les poso al mateix nivell. Aquestes noves identitats dificulten moltíssim el fet sindical.
Treballar amb noves generacions d’immigrants que no només vénen de països diferents, sinó que parlen llengües diferents, amb cultures diferents és més dificultós... El factor religiós ho complica també, alhora que ens planteja reptes importants, com ara aquests: Som una societat laica? Sí, la nostra empresa ha de ser laica; sembla que sí... Ha d’haver flexibilitat a l’empresa? Tothom diu que sí, sobretot els empresaris... Aquesta flexibilitat, ¿ha d’estar al servei de l’empresa, o dels treballadors també ? ¿És possible que aquesta flexibilitat al servei dels treballadors es pugui utilitzar perquè els treballadors organitzin la jornada anual com ells vulguin, de manera que, com un fet cultural, no pas com una entrada de la religió dins l’empresa, pugui gaudir del Ramadà, per exemple? Insisteixo: com un fet cultural, i no pas com la transposició de la religió a l’organització del treball a l’empresa.

I si parlem de les vacances ¿en comptes de gaudir de les vacances per Setmana Santa, pel Corpus, etc.. , podem gaudir-les quan vulguem, com ara, després del Ramadà, per exemple ?


Hem parlat de dos canvis importants. Parlem ara del tercer:



La tipologia de l’empresa


No se si vostès s’han fixat, però el capitalisme ara acaba d’introduir l’invent més impressionant: l’empresa sense riscos, el capitalisme sense riscos.

Quan jo estudiava se’ns deia que l’emprenedor era aquella persona que invertia els seus estalvis, el seu capital i arriscava. Jo m’ho vaig creure. I d’aquests emprenedors n’hi ha moltíssims i continuen existint. Però actualment s’ha generat una organització econòmica de la societat a través de la qual grans corporacions que controlen el mercat mundial han inventat el capitalisme sense riscos, perquè el gran eix del capitalisme avui és l’externalització de riscos a tercers. Les grans empreses que controlen el mercat externalitzen el risc a d’altres empreses més petites, subcontractades, fins arribar a les PYMES i fins arribar al TRADE, al treballador autònom depenent, que és empresa, treballador i centre de treball al mateix temps.

Aquestes empreses sense riscos externalitzen els riscos mediambientals a la societat. El capitalisme sense riscos externalitza els riscos en termes de sinistrabilitat laboral als treballadors. L’empresa del capitalisme sense riscos trasllada el risc també al sistema e protecció social quan decideix o pretén fer funcionar els sistema de pagament de pensions no pas com un dret sinó com un producte: “jo compro, en funció de les regles de mercat, la meva jubilació”

Fins i tot, el meu dret a la salut. Si jo sóc una persona d’un determinat risc, si estic fort davant les empreses d’assegurances sóc una persona correcta. Aquest és el model que volen. Aquesta és la realitat als Estats Units avui: 42 milions de persones sense assistència sanitària; un sistema a través del qual tots els drets que a Europa considerem com a drets de ciutadania (Seguretat Social, Sanitat, Pensions) estan vinculats a la condició laboral de la persona. Si tu treballes pots tenir un fons de pensions en aquella empresa; si tu treballes pots tenir una assistència sanitària d’aquella empresa. Però en el moment que perds aquell treball perds també aquells drets fonamentals... Això suposa la mercantilització dels drets socials.

Aquest és un dels grans reptes que tenim actualment. Per què es produeix això? Com és possible que s’hagi inventat el capitalisme sense riscos? Doncs és el resultat de les noves tecnologies. Dit correctament: és el resultat de la utilització en una forma determinada de les noves tecnologies. Les tecnologies per si soles ni són bones ni són dolentes. Les tecnologies de la informació estan generant grans capacitats i grans potencialitats en la democratització de la informació, per exemple, però també estan generant grans instruments de control de la informació en poques mans.
Què ha permès les tecnologies de la informació ? Que hagi desaparegut l’empresa integrada, que era la que ho feia tot des del començament fins al final, i que, sobretot, el que obsessionava l’empresari: que era controlar bé la producció en aquella l’empresa... Ara a l’empresari només necessita controlar dues coses: el mercat i el producte final.

Tot el cicle de producció ja no el necessita controlar perquè l’externalitza a tercers. Per què ho pot externalitzar ? Perquè les tecnologies de la informació poden permetre avui, per exemple, portar la comptabilitat a nivell mundial d’una empresa transnacional des de Sant Joan Despí; en una empresa en la que treballa gent amb 12 llengües diferents. Les tecnologies de la informació permeten això i moltíssimes altres coses més amb el sistema logístic.

Tot això ha transformat dos elements molt importants:
- Com negociem ?
- Com ens organitzem?
Abans, negociar i organitzar-se era força fàcil: una empresa era una societat anònima: pactàvem un conveni. Si eren vàries empreses, el conveni era sectorial i una organització sindical... Joan Peiró, al meu entendre, va estar transformant de manera revolucionària tota l’organització de la CNT després d’un debat important que ja va començar en l’etapa del Noi del Sucre, Salvador Seguí. Ho va fer en un document preciós on venia a dir que calia superar el sindicat de professió perquè era la única manera de fer front a les maneres d’organitzar les empreses: “si l’empresa ha decidit fer-ho tot aquí, nosaltres , sigui quina sigui la professió, sigui quin sigui el sector, necessitem tenir un únic sindicat del sector, de manera que no competeixin els treballadors entre ells (els treballadors del tèxtil de Mataró amb els treballadors del tèxtil de Sabadell, per exemple)”
Doncs bé, paral•lelament a aquella visió que tenia Peiró en la seva època, és la situació en la que ens trobem nosaltres ara. És a dir, l’empresa desintegrada en xarxa, a través d’un sistema d’organització en el que ja no serveix el mètode taylorista esquemàtic de sindicalisme que es plantejava “En què treballem? En el metall ?, doncs organitzem-nos en la federació del metall. Què fem? Plàstic? Doncs organitzem la federació de Químiques. Què fem? Alimentació? Doncs organitzem el sector de l’alimentació”... Però si estem fent activitats socioeducatives com les que fan els monitors d’escoles ? I si estem en una empresa d’hostaleria que té monitors amb aquesta funció? Doncs la complicació és extraordinària...
Afegeixo una petita reflexió. Quins són els reptes més importants que tenim com a país, com a Catalunya ? El país és Catalunya, l’Estat és Espanya,... Europa,... el món....



Els reptes quotidians més importants


Primer. Donar una resposta entre tots els agents socials a un model de competitivitat esgotat. Les empreses a Catalunya han aconseguit un nivell de beneficis important a base d’aprofitar el

diferencial de salaris. Això ja no dóna per més. El diferencial del tipus d’interès tampoc ja no dóna per més, doncs la política monetària està unificada.

Espanya és el país del món desenvolupat que té més risc de patir una crisi econòmica a causa dels seus nivells altíssims d’endeutament de futur, que no podrà suportar. Les famílies espanyoles s’estan endeutant com a conseqüència de la política econòmica del govern. Aquest govern compensa la manca de polítiques públiques, tot estimulant un consum exagerat.

Actualment, no demanar diners a crèdit és de “tontos”, ja que la taxa d’interès és molt baixa respecte a l’índex d’inflació. Això és una perversitat absoluta. Jo no veig canvis de tendència i la situació és molt complicada, perquè tenim un model productiu esgotat.

Tenim els nivells de productivitat més baixos d’Europa per dues raons:
- L’empresa i el sector públic no inverteix en innovació en els nivells que faria falta. Històricament, el que ha generat la productivitat és la substitució de mà d’obra poc qualificada per mà d’obra qualificada, i la innovació tecnològica que fa que el que fan 10 treballadors ho facin 2, multiplicant la productivitat. I creant no 8, sinó més llocs de treball.

- I, després, tenim un dèficit d’estructura educativa. El 34 % dels nois i noies de 16 anys a Catalunya no acaben l’ESO en condicions, el que vol dir un fracàs social. No vull dir que això sigui culpa del sistema educatiu ni molt menys. Catalunya té les taxes d’escolarització postobligatòria més baixes de tota Espanya. M’explico: Després dels 16 anys menys gent continua estudiant i més gent s’incorpora al mercat de treball. Per què ? Perquè hi ha una percepció social segons la qual continuar el cicle educatiu no compensa.

A més, tenim una estructura de mercat de treball perversa. A tota Europa, de 100 treballadors que treballen, 60 tenen FP! I FP2, grau mig en general. Per contra, aquí tenim un percentatge brutal sense estudis i tenim la proporció més elevada de tota Europa... I, en canvi, la proporció d’estudiants de grau mig és la més baixa d’Espanya. A Catalunya els cicles econòmics arriben abans i després arriben a Espanya.

Això està generant molts problemes. L’estratègia de baixos salaris i poca formació ja no serveix. El marge de competitivitat s’està acabant. Els països de l’Est ens superen en tot en aquests moments, fins i tot en qualificació. Eren comunistes, però no estaven mal formats, sembla ser; no pas tant com alguns voldrien dir.
I això incentivarà moltíssim els processos de deslocalització.


Segon. La deslocalització. Que no es pot evitar. La única possibilitat que existeix és que les empreses que es deslocalitzen siguin substituïdes per empreses de mà d’obra més qualificada. S’han donat casos de deslocalització pura i dura portant la fàbrica al Marroc, però també hi ha casos que es porten part de l’empresa al Marroc i part de l’empresa es queda, però invertint en la producció de productes de més valor afegit.
Tot això està provocant l’acumulació del dèficit comercial, que és el més important de la nostra història recent, perquè ens endeutem per consumir però no consumim productes espanyols.
L’altre gran repte és el de la Seguretat Social. Potser no és propi d’un sindicalista dir-ho, però ho diré: En termes de Seguretat Social és, possiblement, on hem fet millor les coses. Des de 1978 s’han fet moltes reformes i significatives. En l’etapa socialista es van fer les reformes bàsiques. En aquests moments tenim un dels sistemes de Seguretat Social europeus més adaptats a la realitat i amb més capacitat d’aguantar el “tirón” dels canvis de la nostra economia. Tothom reconeix que aguantarà perfectament els propers vint anys. Els mateixos portaveus de la patronal del Foment del Treball, que van fer aquelles previsions de que al 2005 la Seguretat Social faria fallida ara diuen que al 2050 entrarà en crisi. En canvi, estem al 2003 i la S.S. té superàvit. Jo ja em nego a discutir amb ells. Qui sap d’aquí a 50 anys quines seran les necessitats? Quina serà l’estructura productiva? I quina serà la capacitat productiva?


Per últim. La immigració.

Catalunya té la gran oportunitat de tornar a fer el que ja vam fer als anys seixanta. Totes les coses que s’expliquen ara de la nova immigració, a mi, que m’he criat a la Barceloneta, em sonen de quan era jove. M’estic referint als comentaris que es fan, des dels més importants als més anecdòtics: de que si canten, que si tenen costums estranyes, que si fan soroll, etc...

Doncs bé, Catalunya té avui –insisteixo- l’oportunitat de repetir aquell fenomen. Catalunya es pot sentir orgullosa d’aquesta gran qualitat que té com a societat, com a nació, com a país: la seva gran capacitat d’integració.

Catalunya només necessita un gran diagnòstic i posar en marxa i activar bones polítiques. Com ? A la immigració només se la integra desactivant els factors que fan que la immigració sigui un element de marginació. Què és el que provoca la marginació ? Els desequilibris, la discriminació dels punts d’origen. Com es pot perpetuar aquesta marginació? A través de la discriminació en origen.
La discriminació en origen, que és la discriminació laboral, condiciona el treball, el salari, i fins i tot la feina. Si hi ha discriminació laboral hi ha també discriminació social. Aquesta persona immigrada només pot aconseguir un lloguer d’un determinat pis i d’un determinat barri, amb unes condicions molt precàries. Si hi ha discriminació laboral, si hi ha discriminació urbanística i discriminació social, hi ha marginació cultural...

I després els demanem que parlin català! Ho podem fer..., peró... ¿algú s’ha preguntat com és que fills de generacions senceres, després de vint anys d’escolarització molt ben feta en l’escola, en català, amb immersió lingüística; que saben perfectament català, després no continuen utilitzant-lo en el seu ús social? Doncs perquè molts d’ells viuen en entorns tancats, en empreses d’unes determinades característiques i també en barris d’unes determinades característiques.

Calen, doncs, polítiques d’integració laborals, socials, culturals, i fent que aquells agents que van ser protagonistes d’aquella integració puguin jugar un paper actiu.

Quins van ser dos dels grans factors que a Catalunya no hagués una ruptura de la classe obrera, com passa a Euskadi en aquests moments ? Cal agrair que ja al segle XIX va haver gent que va tenir clar que els temes nacionals i els temes socials eren una sola cosa. Però al segle XX va passar que la lluita social i la política de lluita contra el franquisme van ser els grans factors de la integració (als centres de treball, als barris, a les associacions de veïns, etc...)


Perspectiva global, impacte local.


Al fil del que abans he esmentat, val a dir que el sindicalisme té també avui la necessitat d’intervenir molt localment. Perquè no és pas veritat que amb la globalització hagi desaparegut l’estat nacional. Qualsevol realitat econòmica incideix sobre el territori. Incideix sobre un territori global, incideix sobre el territori estatal, sobre el territori nacional, sobre un territori comarcal o local. No és el mateix estar en una empresa del metall del Baix Llobregat que treballar aquí a Mataró, en una empresa tèxtil.

Per tant, el paper del sindicalisme també consisteix en saber conjuminar aquest element d’intervenció socioeconòmica des de la perspectiva del territori. Això és el que, modestament, amb algun encert i amb alguna intuïció (a diferència d’altres models europeus) aquí posem en pràctica. Aquest és un petit reconeixement que cal fer a la gent de Comissions que esteu aquí: un sindicalisme amb visió i perspectiva global i d’impacte local.