TREBALL, TÈCNICA I TECNOLOGIA

La revolució industrial i el treball
ACTIVITATS
Qüestionari
Videos Youtube
Anem a la wikipèdia: taylorismo, fordismo, toyotismo, flexibilidad laboral, subcontratación

Introducció

D’entrada, el treball no sembla que sigui una qüestió problemàtica, sinó més aviat un fet d’allò més quotidià. Tanmateix, encara que el treball sigui una realitat constant en la nostra vida, la concepció que en tinguem pot variar considerablement: des de viure’l com una càrrega i una obligació a veure’l com un aspecte dignificador i perfeccionador de nosaltres mateixos.

Aproximació al concepte de treball

L’ésser humà, com qualsevol altre animal, és un ésser necessitat. Requereix aigua, menjar, calor, salut... Per tal de satisfer aquestes necessitats recorre, com la resta dels animals, a la natural. Però, encara que la natura posseeix el que necessitem per a sobreviure, no sempre ho trobem al nostre abast ni en la quantitat suficient. Per això, l’ésser humà no s’ha limitat a prendre el que la natura li ofereix, sinó que l’ha manipulat i modificat per extreure’n el que li calia.

Així, des d’èpoques molt primitives, l’ésser humà sembra, domestica, construeix preses..., és a dir, participa activament en la seva supervivència. Totes aquestes activitats de manipulació es consideren treball.

El treball és l’activitat productiva que consisteix en una manipulació i modificació intencionada i conscient de la natura, per tal d’obtenir-ne el necessari per a subsistir.

Encara que tots els éssers vivents tenen necessitats,no tots les satisfan de la mateixa manera. La majoria dels animals depenen més que l’ésser humà de la natura, perquè es limiten a prendre el que hi troben. Per aquesta raó es diu que, malgrat que les necessitats són comunes, aquesta forma de satisfer-les que és el treball és exclusiva de l’ésser humà. Dit d’una altra manera, el treball és una activitat constitutiva i específica de la condició humana.

Actualment, la forma més habitual d’entendre el treball és com a lloc de treball. Entès d’aquesta manera, seria tot allò que fem a canvi d’un sou. Treballo de fuster, d’informàtic o de perruquer. Aquest sentit de treball (com a lloc de treball) no és diferent del treball com activitat productiva. Només en èpoques primitives cada individu participava directament en la producció d’allò que necessitava. Ràpidament es va produir una diversificació d’activitats i cadascú es va especialitzar en una tasca. Després, mitjançant el canvi, aconseguia tota la resta. Per aquesta raó, encara que un treball concret no produeixi directament un bé de primera necessitat (pensem en un futbolista, un informàtica o una professora), sí que consisteix en una activitat indirectament productiva, ja que el seu resultat és canviat per diners i aquests, al seu torn, pel que necessitem.

Característiques

La majoria dels filòsofs consideren el treball una de les activitats distintives de l’ésser humà. Se li ha concedit tanta importància que, per a alguns pensadors, com Marx, el treball és l’essencial de l’ésser humà i el que el distingeix de les altres espècies animals
 

Vegem-ne algunes característiques:

- És una activitat específicament humana. Potser no és el més característic de l’espècie humana (atès que alguns pensadors consideren el nostre caràcter racional com allò més propi nostre), però és evident que és exclusiu d’aquesta espècie. Cap altre ésser vivent manipula intencionadament i conscientment l’entorn per tal de procurar-se el que necessita.

- Es una activitat relacionant. Mitjançant el treball l’ésser humà es relaciona amb:

- la natura. En l’activitat productiva els individus es dirigeixen a la natura i hi entren en contacte. Aquest contacte no consisteix en una relació ingènua i passiva, sinó en una relació activa de transformació, en la qual procurem adaptar-la a les nostres necessitats. L’ésser humà intervé en la natura: munta sistemes de regadiu, construeix embassaments i centrals nuclears... Els individus, en definitiva, humanitzem la natura perquè l’alterem a la nostra mesura i segons les nostres necessitats.
- Els altres. L’acció productiva, com la majoria de les nostres accions, té una marcada dimensió social. En el treball, l’ésser humà es posa en contacte amb els altres. Aquest contacte pot ser directe: col·laborant conjuntament amb d’altres, per exemple quan construeix un embassament, o bé pot ser indirecte: perquè utilitza procediments o coneixements que adquireix gràcies als altres, per exemple quan aplica recursos com la fertilització o la rotació en la producció agrícola d’aliments.

- És una activitat relacionada amb la tècnica. La tècnica és la capacitat d’idear, fabricar i utilitzar instruments. La relació que mantenen la tècnica i el treball és tan estreta que, de vegades, s’arriben a confondre. El que resulta evident és que molts treballs requereixen l’ajut, cada cop més sofisticat, de prestacions tècniques que els facin més fàcils i profitosos. Pensa en l’íntima relació que manté qualsevol feina (agricultura, construcció immobiliària, periodisme...) amb l’ús d’instruments, maquinària i procediments específics.

- És una activitat d’apropiació legítima. Així ho han defensat alguns autors, com per exemple Locke. Aquest filòsof va defensar que totes les persones tenen dret a la propietat privada. Locke argumentava que, mentre que la natura no pertany a ningú perquè no és una creació humana, el resultat de les nostres accions pertany als qui les duen a terme. En l’actualitat, el reconeixement de la propietat privada i la seva relació amb el treball depenen del sistema cultural, econòmic i polític de cada societat. No obstant això, sembla força estesa la creença que el treball ens confereix certs drets i deures sobre el que produïm.


Repàs històric a la valoració del treball

L’activitat productiva té una important dimensió social, perquè s’hi donen relacions de cooperació i perquè la manera com s’organitza influeix considerablement en la forma de relacionar-nos. En definitiva, el caràcter social del treball es plasma en la mútua relació que es produeix entre treball i societat: el treball influeix en la societat i, alhora, cada societat sosté una concepció i una valoració diferents del treball. A continuació teniu un breu repàs (i també un xic simplista) de les concepcions del treball que s’han donat en èpoques històriques diferents.

- En l’antiguitat (s. VII a.C. – s. IV d.C). El treball manual era menyspreat. Aquesta concepció era pròpia d’una societat esclavista en què el treball manual era desenvolupat, gairebé exclusivament, per una classe social inferior (els esclaus). L’activitat productiva es considerava una baixesa, ja que s’associava a un grup social desposseït. D’aquesta manera, el treball va ser valorat per les classes privilegiades com una activitat impròpia d’homes lliures, els quals, “deslliurats” del treball, es podien dedicar del tot a activitats “més elevades” i que no constituïen treball, com la política, la guerra, l’estudi, l’art... El sistema esclavista va ser un dels factors de l’èxit econòmic d’aquestes societats, però, a la llarga, va ser contraproduent, ja que el menyspreu del treball manual no va fomentar que es dediquessin esforços a millorar les tècniques productives.

- En l’Edat Mitjana (s. V – s. XIV) tampoc no existia una valoració positiva del treball. Alguns pensadors consideren que aquesta valoració negativa va ser conseqüència de la difusió d’una interpretació literal de la Bíblia, segons la qual la necessitat de treballar és deguda al pecat original. L’ésser humà va ser expulsat del paradís (on gaudia de totes les facilitats i tenia al seu abast tot el que necessitava) i va ser castigat a treballar i a guanyar-se amb el seu esforç tot allò de què havia gaudit feliçment, però del qual s’havia tornat indigne. Influïts per aquesta concepció, els individus de l’Edat Mitjana van veure en el treball una condemna i una obligació penosa que Déu els imposava.

Va contribuir a aquesta valoració negativa del treball una societat feudal, caracteritzada per una rígida estratificació social, en la qual a cada estament li corresponia una forma de vida i d’ocupació. En aquesta societat, formada bàsicament per tres estaments (senyors-guerrers), monjos i serfs), el que patia pitjors condicions i pitjor consideració era el tercer estament, el qual suportava, fonamentalment, l’activitat productiva, és a dir, era el que treballava. No obstant això, en la Baixa Edat Mitjana va començar a donar-se un fenomen que va afavorir un canvi social i, també, un canvi en la concepció del treball. Aquest fet innovador va ser el progressiu augment en quantitat i importància d’un altre grup, el dels artesans i comerciants, que es van desvincular dels senyors feudals i de l’agricultura i es van establir a les ciutats.

- En l’Edat Moderna (s. XV – s. XIX) es va produir una revalorització el treball. Va ser conseqüència de l’auge d’una classe social que devia l’èxit, precisament, al treball: la burgesia. Els artesans i comerciants que durant la Baixa Edat Mitjana havien emigrat a les ciutats (burgs) van formar aquesta nova classe, que va anar adquirint cada cop més importància (social, econòmica i política). El prestigi de la burgesia va estar acompanyat d’un augment del prestigi de la seva ocupació, el treball.

- En l’Edat Contemporània s’ha produït una valoració excessiva del treball. Segons alguns pensadors, les societats occidentals basen la seva prosperitat en l’èxit industrial i comercial, només possible mitjançant el treball. L’esforç i l’esperit de superació es converteixen, així, en virtuts socials i morals. Però, malauradament, això s’exagera fins al punt que per a algunes persones el treball és l’única activitat que els pot proporcionar èxit i felicitat. Per a aquests pensadors, aquesta sobrevaloració provoca que fets com ara tenir un bon lloc de treball o triomfar en la carrera professional siguin vistos com l’única manera de realització personal. Tanmateix, aquesta valoració extrema topa, també, amb una situació real de dèficit d’ocupació. I així, encara que s’inculca que el treball és la principal forma de satisfer les inquietuds i la creativitat personal, el cert és que no tothom pot accedir a un lloc de treball, a causa del greu problema de l’atur. D’aquesta manera, el treball esdevé un bé escàs que, mentre que en altres èpoques era una obligació o un deure, en aquesta constitueix un dret.

L'activitat tècnica. Aproximació al concepte de tècnica

La paraula tècnica, com tantes altres, té l’origen en un terme grec: tekhné. Aquest terme posseïa molts usos i significats, entre els quals hi havia els d’art, ofici, habilitat,manera i, fins i tot, astúcia. Però a la base d’aquesta multiplicitat d’usos existia un significat mínim comú: ser una activitat basada en un conjunt de coneixements, normes i procediments que caracteritzaven una manera de fer concreta, ja fos fer de fuster, poeta, pagès o polític.

Passa una cosa similar amb l’actual significat de tècnica. Encara que puguem trobar-lo en múltiples contextos: m’he apuntat a una acadèmic on m’ensenyen la tècnica de la pintura a l’oli; he decidit estudiar Enginyeria Industrial perquè sempre m’han interessat les carreres tècniques; se m’ha espatllat el televisor, així que hauré de trucar a un tècnic que el repari; en Pep és un gran jugador de futbol i destaca per la seva tècnica; en Marc és un tècnic en la matèria..., a la base de tots aquests usos existeix un significat comú. En tots plegats suposem l’existència d’una habilitat o mètode a fer certes coses. Podem considerar la tècnica de la manera següent:

- Capacitat per a modificar l’entorn en benefici propi, que es concreta en la possessió de maneres de procedir eficaces i en la possibilitat d’idear, construir i utilitzar instruments que auxiliïn l’acció.

Aquesta definició podria fer-nos pensar que la tècnica és un tipus de destresa comuna als éssers humans i als animals. Efectivament, observem que alguns animals són capaços d’utilitzar estris i construir artefactes: els castors fabriquen dics; els ocells, nius; les abelles, bresques per a produir mel... Els dics, els nius i les bresques, no són el resultat d’una habilitat tècnica?

En sentit estricte, no. Els animals poden construir coses que semblen producte de la tècnica, però en realitat es limiten a seguir uns patrons fixos de conducta, i per això no posseeixen la capacitat de perfeccionar les seves construccions, ni d’inventar i fabricar altres artefactes més eficaços... Només els primats s’acosten mínimament a la capacitat humana per a imaginar, construir i utilitzar eines eficaces en la solució dels problemes amb què es troben.

Característiques

Si en destaquem els tres essencials, la tècnica suposa:

- Una adaptació del subjecte al medi. L’aparició de la capacitat tècnica va suposar un mecanisme adaptatiu molt més eficaç que la pura adaptació biològica. Gràcies a la tècnica, els primers homínids van aconseguir de satisfer amb èxit les seves necessitats. Poder produir aliments o aconseguir-los més fàcilment, ser capaç de defensar-se malgrat la seva debilitat física, proporcionar-se calor encara que les condicions fossin adverses... van permetre a l’ésser humà sobreviure en qualsevol lloc del món sense haver d’esperar mutacions genètiques que el fessin més apte per a la vida. Dit d’una altra manera, l’aparició de la capacitat tècnica va fer pràcticament innecessària l’evolució i l’adaptació biològiques.

Tanmateix, i encara que sembli paradoxal, la capacitat tècnica va sorgir precisament de l’evolució natural, és a dir, d’una sèrie de transformacions físiques que van patir els homínids. La posició erecta va alliberar les mans i, com que ja no eren necessàries en la locomoció, va possibilitar que es fessin sevir i s’especialitzessin en l’ús d’estris i en el seu transport. Les primeres eines van ser, segurament, les mans: amb elles l’individu primitiu capturava petits animals, arrencava fruits, trossejava els aliments, bevia, curava... Després l’ésser humà va imaginar maneres de fer les seves mans més poderoses i infal•libles, i així va inventar les fletxes, el ganivet, la llança, el martell... Tots aquests instruments suplantaven i substituïen la mà, però, alhora, la feien imprescindible en el seu ús. Per això, per a molts pensadors, la mà és l’instrument d’instruments i la tècnica, una projecció dels òrgans corporals.

- Una adaptació del medi al subjecte. Per a alguns filòsofs, l’essencial de la tècnica no és que permet al subjecte adaptar-se al medi, sinó que li permet modificar l’entorn i fer-se’l més favorable. Tots els éssers vius tenen necessitats i tots els que sobreviuen les satisfan; no obstant això,l’ésser humà és l’únic que posseeix capacitat tècnica. Per tant, allò que explica la possessió d’aquesta capacitat no pot ser tenir necessitats, sinó que ha de ser quelcom d’específic dels humans: la fantasia o imaginació. L’ésser humà és l’únic que posseeix un món interior, l’únic que pot abstreure’s o concentrar-se completament en si mateix. En aquesta abstracció, i gràcies a la imaginació, l’ésser humà inventa maneres diferents de satisfer les seves necessitats bàsiques. Però no s’atura aquí. Un cop satisfetes, n’inventa unes altres de noves i, també, noves solucions, en una cadena que, per a alguns pensadors, pot ser inacabable. Això és el característic de la tècnica: la creació d’un món artificial per a satisfer cada nova necessitat. I és que l’ésser humà no tan sols vol alimentar-se i sobreviure; a més, vol divertir-se, viatjar, aprendre... i, per a fer-ho, construeix edificis, carreteres, parcs, cinemes... En definitiva, transforma la natura i, al seu damunt, construeix un món fantàstic.

- Una activitat en continu desenvolupament. Des de l’aparició de la tècnica, l’Homo sapiens sapiens no ha evolucionat; en canvi, el que ha sofert grans i profundes transformacions ha estat la tècnica, la qual ha de progressar per adaptar-se a les circumstàncies i, també, per fer front a les noves necessitats. L’ésser humà no tan sols imagina formes d’aconseguir el que necessita, sinó que també s’inventa noves necessitats. Per tot plegat, un dels trets més característics de la tècnica és que comporta un continu procés de canvi i transformació. Aquest procés és, per a molts, un camí de perfeccionament i progrés. En acumular-se els èxits del passat, cada nova generació pot inventar, sobre els antics, nous i millors procediments. A més, la interrelació constant que es dóna entre ciència i tècnica contribueix a augmentar aquest progrés: els avenços i descobriments científics són immediatament aplicats en la construcció d’artefactes més moderns i eficaços.

 

El desenvolupament tècnic. Classificació segons Ortega i Gasset. Quadre:

A més de l’aparició de les màquines, la tècnica contemporània, la que Ortega i Gasset qualifica de tècnica del tècnic, es caracteritza per un altre tret essencial: la seva íntima relació amb la ciència. La tècnica en l’estat en què la coneixem avui només és concebible si en el seu avenç hi participen decididament els coneixements i descobriments científics. Invents com l’automòbil o l’avió no haurien estat possibles sense la contribució de la moderna física; la càmera fotogràfica o les fibres sintètiques, sense la química; l’enginyeria genètica, sense la biologia...

Però no tan sols la ciència influeix en la tècnica, sinó que també succeeix el contrari. Els instruments i màquines que la tècnica proporciona són usats pels científics, i així contribueixen a la viabilitat i l’èxit de les seves investigacions. Actualment, la ciència no es pot concebre sense la tècnica. Entre altres raons, la realització d’experiments exigeix condicions especials: laboratoris preparats tècnicament, satèl•lits artificials, acceleradors de partícules, microscopis electrònics, ordinadors potentíssims...

L’impacte de la tecnologia en el món actual.

Tal com s’ha dit, la col•laboració de la ciència i la tècnica ha suposat, per a totes dues, un desenvolupament sense precedents. En concret, per a la tècnica ha significat un desenvolupament tan important que ha estat batejada amb el nom de tecnologia i, la nostra època, amb el d’era tecnològica.

Quines repercussions ha tingut la seva introducció i expansió en tots els àmbits de la nostra existència? Tant sigui en l’activitat productiva, repercussions socials i altres...

Definició de tecnologia

De les diverses etapes de la tècnica que s’han esmentat, l’última sembla desmarcar-se de forma profunda de les altres: el grau de sofisticació assolit és un esdeveniment completament original en la història de la humanitat. Aquest desenvolupament espectacular està molt lligat a un factor: la relació que mantenen la tènica i la ciència des de l’Edat Moderna.

Tant la ciència com la tècnica, si entenem aquests termes en un sentit ampli, existeixen des de l’inici de la humanitat, però, fins pràcticament el segle XVI, van seguir camins diferents. Els filòsofs i els científics dedicats a l’estudi de la natura tenien generalment inquietuds i interessos diferents dels de pagesos i artesans; les seves activitats, per tant, es desenvolupaven de forma pràcticament aliena i desconnectada. Això va començar a canviar amb el sorgiment de la ciència moderna. És significatiu que Galileu (un dels seus primes representants) fos, també, dels primers a dur a terme les seves investigacions conjuntament amb la tècnica. Galileu va construir un telescopi (aplicant els seus coneixements òptics) i el va utilitzar per a estudiar els altres i, així, confirmar la seva teoria de l’univers. A partir d’aleshores, la relació entre tècnica i ciència ha estat cada cop més estreta. Per a la tècnica, això ha suposat una transformació tan profunda que, comparant-la amb les formes anteriors, s’ha considerat oportú diferenciar-la amb un altre nom, tecnologia.

La tecnologia és un conjunt de procediments i recursos de gran complexitat i sofisticació que caracteritzen la tècnica des del segle XVIII. La diferència fonamental respecte de la tècnica anterior és l’aplicació dels avenços i teories científics.

Ja ho podem comprovar diàriament: la tecnologia ha envaït pràcticament tots els aspectes de la nostra existència. N’obtenim múltiples beneficis, tants que s’ha convertit en quelcom de completament imprescindible. Qui pot imaginar-se l’actual ritme de vida de la humanitat sense el telèfon, l’ordinador, la fotocopiadora, la televisió, el tren, l’avió, el microones o l’aspiradora?

Repercussions en l’activitat productiva.

La profunda transformació soferta per la tècnica ha afectat enormement el treball. Tanmateix, no sempre ho ha fet de forma positiva. Les repercussions tecnològiques solen ser de doble signe.

Avantatges

- L’eficàcia i la productivitat. La revolució tecnològica va tenir com a efecte més evident l’augment de l’eficàcia i de la productivitat, ja que gràcies a la introducció de maquinària especial i a la reorganització dels procediments i recursos va ser possible fabricar més, més ràpidament i millor. És fàcil comprovar que amb una màquina excavadora és molt més còmode i ràpid excavar una rasa que fer-ho amb una pala, o bé que la maquinària tèxtil permet fabricar més jerseis que si ho fem a mà...

- La humanització de les condicions laborals. L’ús de maquinària i el perfeccionament dels mètodes de treball permeten descarregar el treballador de les feines més dures i pesades. Això constitueix un avenç, ja que suposa alliberar-lo de les tasques més esgotadores físicament i reservar-li les feines més gratificants i creatives, les que requereixen la participació de qualitats essencialment humanes: intel•ligència, espontaneïtat...

- El temps lliure. L’augment de la productivitat comporta fabricar més en el mateix temps i amb els mateixos recursos. Això significa que les persones necessiten treballar menys per a produir el mateix. És un fet que, des de l’inici del capitalisme fins ara, hi ha hagut una disminució considerable de la jornada laboral. Al principi, no hi havia horaris fixos, motiu pel qual, depenent de la producció, es podien superar fins i tot les quinze hores per dia. La reducció de la jornada laboral comporta, evidentment, un augment del temps, que les persones poden dedicar al descans, el lleure, la diversió...; és a dir, un augment del temps lliure i de la qualitat de vida.
 

Inconvenients.

- La sobreproducció i el consumisme. Produir més i millor porta, en algunes ocasions, a fabricar més del que la societat necessita en un moment determinat. Aleshores es dóna una situació de sobreproducció: hi ha més oferta d’un producte que persones interessades a adquirir-lo. Aquest fenomen és molt perjudicial per a les empreses perquè, si no venen, poden arribar a tenir pèrdues i veure’s obligades a reduir la plantilla de treballadors. Un dels mecanismes per a solucionar el problema de la sobreproducció és fomentar el consumisme; és a dir, promoure la compra de determinats productes, encara que no n’hi hagi una necessitat real.

- La deshumanització i alienació. La introducció i utilització de maquinària no sempre suposa una humanització del treball. De vegades, l’ús de màquines provoca que el treball de les persones es converteixi en un auxili de la màquina i es redueixi, per exemple, a prémer un botó o apujar una palanca al ritme que la màquina imposa. Quan el treball esdevé tan repetitiu i automàtic que es torna similar al funcionament d’una màquina, aleshores perd la seva dimensió humana i parlem de deshumanització o mecanització del treball. Marx va ser un dels pensadors que van denunciar aquesta situació. Segons aquest pensador, el treball és una activitat essencial per a l’ésser humà; no obstant això, en determinades condicions produeix alienació. La paraula alienació prové del terme llatí alienus, que significa “un altre”. Per Marx, estar alienat és estar fora de si, ser estrany a un mateix. Alienar-se suposa, en definitiva, no reconèixer-nos en el que fem, com si,en realitat, ho fes una altra persona. Així, en l’activitat productiva, si l’individu hi participa com una peça anònima més d’una complexa maquinària i perd la consciència de la dignitat i el valor del seu treball, aleshores el treballador no se sent de cap manera identificat amb el que fa ni amb el que produeix; dit d’una altra manera, està alienat.

- El frau del temps lliure i la desocupació. Per a alguns pensadors, el temps lliure suposa un frau, perquè, encara que considerem que és un temps lliure de treball, en realitat forma part del cicle productiu. Per tal de mantenir l’eficàcia i el rendiment, la producció s’ha de combinar amb moments de descans: un treballador relaxat i descansat treballa més i millor. Per aquest motiu, alguns pensadors sostenen que el temps lliure respon als interessos productius i no pas, com pensem, als del treballador. Els filòsofs que han estudiat aquest fenomen assenyalen, a més, que el temps lliure també contribueix a augmentar el creixement econòmic i industrial, ja que, quan les persones no treballen, es converteixen en consumidores de la indústria de l’oci: cinemes, restaurants, sales musicals, teatres...
Una altra de les possibles repercussions de la introducció de maquinària pot ser l’augment de la desocupació. La substitució de treball humà per treball mecànic pot comportar fabricar més amb menys persones i, en conseqüència, pot representar una disminució dels llocs de treball. El temor a una conseqüència d’aquest tipus es va donar des de l’inici de la Revolució Industrial; per això, la introducció de maquinària en alguns sectors, com el tèxtil, va estar acompanyada de protestes i revoltes dels treballadors, que veien perillar els seus llocs de treball.

Repercussions socials

La transformació tecnològica ha estat tan espectacular i decisiva que alguns autors parlen, fins i tot, de revolució i es refereixen a la nostra època amb el terme d’era tecnològica. L’afirmació no sembla exagerada si reflexionem sobre la nostra forma de vida i el nostre entorn. La tecnologia ha envaït tots els àmbits de la nostra existència, no tan sols el productiu, sinó també el familiar, el cultural, l’artístic... Això ha suposat que la societat en què vivim es caracteritzi per un tret fonamental: és una societat tecnificada, una societat dominada per una omnipresència total de la tècnica.

En la vida quotidiana això resulta evident. Els habitatges han incorporat els principals avenços tècnics: electrodomèstics, calefacció central, connexions a xarxes telefòniques, televisió per cable, etc. Els edificis, els mitjans de transport o, fins i tot, les activitats de lleure estan tecnificades: gestos com ara despenjar el telèfon o engegar el televisor han esdevinguts “naturals”, i hem oblidat que depenen d’elevats processos tecnològics.

La política, l’economia, l’educació i fins i tot la nostra percepció del món també s’han vist afectades per la introducció de la televisió, els ordinadors i la comunicació per xarxes. Fins i tot l’art s’ha vist influenciat per la revolució tecnològica. D’una banda, han aparegut noves formes d’expressió artística, com el cinema o la fotografia. De l’altra, ha afectat la naturalesa mateixa de l’obra d’art i la seva valoració, ja que la possibilitat de produir-la i reproduir-la en sèrie en fa perillar l’originalitat i el caràcter única. Aquesta presència de la tecnologia en tots els àmbits ha tingut una sèrie de conseqüències. Vegem-ne algunes:

- El culte a la novetat. Des del naixement de la ciència al primer vol amb motor van transcórrer vint-i-cinc segles. Des d’aquesta darrera data a l’arribada dels humans a la Lluna només van passar 66 anys. Se’n desprèn, doncs, que la ciència i la tècnica progressen a un ritme vertiginós. Això provoca una transformació contínua i un envelliment prematur de gairebé tots els artefactes tècnics que adquirim. Només ens cal pensar en el món informàtic: en terminis molt curts, els nostres ordinadors i programes queden desfasats per uns altres de més recents. El mateix succeeix en altres àmbits: automòbils, moda, equips de música... Tot això converteix la nostra societat en una societat efímera, en la qual ben poques coses conserven el seu valor i prestigi per molt de temps i la majoria són substituïdes per unes altres de més noves i millors.

- La indefensió de l’home del carrer. La complexitat i sofisticació dels avenços tècnics provoca, paradoxalment, un distanciament respecte d’aquests avenços: l’home del carrer sap com ha d’usar els artefactes tècnics, però, en la majoria dels casos, es desconeix el funcionament (sabem engegar el televisor i treballar amb l’ordinador, però potser desconeixem com funcionen). Així, el món que ens envolta esdevé tan misteriós com devia ser-ho l’entorn natural per a l’home primitiu. Avui més que mai depenem de la paraula dels tècnics-experts, ja siguin economistes, pedagogs o metges. Ells són els qui saben com han de ser els nostres llocs de treball, el que hem de conèixer o les medecines capaces de salvar-nos la vida. Per aquest motiu es diu que la tecnologia contribueix només parcialment a la llibertat de les persones.

- El benestar com a valor suprem. La principal contribució de la tecnologia és la millora de les condicions materials de vida: cases més habitables, feines domèstiques menys pesades, transport més ràpid i còmode, aliments més duradors... En resum, la tecnologia ajuda eficaçment a aconseguir el màxim benestar. Evidentment, això en si mateix no és negatiu: afavorir el nostre benestar és una conquesta important, sempre que no es converteixi en el nostre únic objectiu. Tanmateix, quan el benestar material passa a ser un valor suprem s’hi subordinen tots els altres: cultura, llibertat, respecte, justícia..., aleshores ens trobem davant d’una societat materialista que ha perdut el valor fonamental del que és humà.


Altres repercussions.

Hipnotitzats per l’eficàcia de la tecnologia i pel miratge del benestar, ignorem, per comoditat o per ingenuïtat, algunes de les conseqüències que comporta. No obstant això, si el que volem és una tecnologia respectuosa amb el medi i amb els éssers humans, hem de continuar reflexionant i obrint els ulls davant els problemes que genera.

- Els problemes mediambientals. Els desastres relacionats amb el medi ambient són nombrosos i tothom coneix la seva connexió amb la industrialització i la tecnificació de la cultura del moment actual. Ciència i tècnica han estat unides a un ideal productivista que té com a únic criteri el desenvolupament i l’èxit econòmic. Això ha provocat que no es valorin en la seva justa mesura algunes de les seves conseqüències: l’esgotament dels recursos naturals, la contaminació, la desprotecció de les espècies, l’alteració i dels ecosistemes... Aquesta actitud despreocupada ocasiona que ens trobem amb problemes tan greus com l’escalfament de l’atmosfera o el “forat” de la cap d’ozó, per no parlar del perill que suposen per al planeta les centrals nuclears, les quals constitueixen un risc potencial (possibles accidents) i, també, un risc real (problema dels residus radioactius altament tòxics). Durant tota l’era tecnològica, el benestar de què gaudim els éssers humans s’ha sostingut sobre la precarietat i el perill d’extinció dels altres habitants del planeta. L’espècie humana es pot atribuir el mèrit d’haver edificat el seu món artificial a costa de marees negres i acumulació de residus; és a dir, d’haver construït el seu món sobre la destrucció del món natural. Sortosament, existeix una consciència cada cop més clara d’aquests problemes i una voluntat més ferma de solucionar-los. En els darrers anys hem estat testimonis del naixement de l’ecologisme (mai abans no hi havia hagut un moviment explícit i exclusiu de la natura) i del seu progressiu creixement.

- Els problemes bioètics. Un altre dels àmbits en què se susciten problemes amb importants implicacions ètiques és el de la medicina i l’enginyeria genètica. Els descobriments i avenços tecnològics han propiciat enormes beneficis en aquest terreny, per exemple en el diagnòstic de malalties o en el seu tractament i curació mitjançant tècniques i instruments avançadíssims: làser, escàner, ecografies, quimioteràpia i radioteràpia, vacunes, trasplantaments d’òrgans, potents medicaments... No cal assenyalar tot el que això ha significat per a la humanitat. No obstant això, com en altres àmbits, també en aquest la tecnologia i el progrés tenen una cara menys favorable, que planteja seriosos dilemes morals. Destaquen la legitimitat de l’ experimentació amb animals i éssers humans i les repercussions dels avenços en enginyeria genètica (possibles manipulacions de la dotació genètica, reproducció por clonació, creació d’espècies noves per modificació genètica...) Per aquesta raó, el desenvolupament d’una bioètica (disciplina encarregada d’estudiar i aclarir els problemes ètics relacionats amb la vida) que sigui seriosa i eficaç és una responsabilitat que tenim amb les generacions futures nosaltres mateixos.

Possibles solucions ?

Molts dels pensadors actuals han reflexionat sobre aquest problema i, en conseqüència, han qüestionat l’optimisme progressista que va acompanyar el naixement de la ciència moderna i la tecnologia. Alguns d’aquests pensadors s’han atrevit, fins i tot, a proposar alternatives i possibles solucions que redueixin o suprimeixin el cost negatiu que, inevitablement, sembla que tinguin el desenvolupament i el progrés tecnològics. No obstant això, tot i que som conscients dels problemes que comporta la tecnologia, encara no tenim clar quina pot ser la millor manera de solucionar-los.

- El retorn a la natura. Si la causa dels mals que afecten la humanitat és inherent al sistema de vida actual i al desenvolupament tecnològic i industrial que el fa possible, aleshores l’única solució és tornar a un estadi de vida pretecnològic, en què l’ésser humà visqui al marge de la tècnica i en contacte íntim amb la natura. Els que defensen aquesta posició es basen en una concepció de l’ésser humà similar al mite del bon salvatge de Rousseau. Segons aquest filòsof, l’home és bo, generós i lliure per naturalesa; és la civilització (tal com ha evolucionat) la que el corromp, esclavitza i embruteix. Encara que Rousseau no predica el retorn a l’estat de naturalesa, algunes de les seves idees han fet efecte en corrents naturalistes i antiprogressistes, com el moviment hippy, que sí que defensen un retorn a formes de vida més naturals i d’acord amb els nostres instints.

Aquest retrocés resulta, per a molts pensadors, inviable, ja que comporta renunciar no tan sols als inconvenients de la tècnica, sinó també a tots els avenços que comporta: aigua corrent, llum elèctrica, penicil•lina... (Vegeu Savater, F.)

- Racionalitat crítica enfront de racionalitat instrumental. Per a alguns pensadors, entre els quals cal destacar els integrants de l’escola de Frankfurt, la deshumanització de la natura i de l’ésser humà és fruit de l’expansió a tots els àmbits de la tècnica. La tècnica es basa en una raó que només considera els mitjans més eficaços per a obtenir uns determinats fins. És, per tant, una raó utilitarista o instrumental que tan sols té en compte el criteri més eficient i productiu, però no la conveniència o el valor dels fins al servei dels quals es posa. Per això, la tècnica pot servir a fins inadequats, fins i tot destructius, com ara produir més al preu que sigui o bé obtenir més comoditats a costa d’una natura maltractada. A més, la tècnica es revela completament ineficaç a l’hora de valorar quins fins són més adequats que d’altres: el nostre benestar o la conservació del planeta, més producció o producció més humana. Per aquest motiu, l’escola de Frankfurt defensa, com a única solució als problemes que comporta el desenvolupament tècnic i la seva preeminència, la substitució de la racionalitat instrumental per una racionalitat més àmplia i crítica: una racionalitat que tingui en compte no tan sols els mitjans més eficaços, sinó també els fins més adequats.

- La tecnoètica. La ciència és neutral, ja que s’ocupa purament d’ampliar el nostre coneixement; en canvi, la tecnologia pot estar al servei de fins adequats o inadequats èticament. Per aquesta raó, perquè la tecnologia no és intrínsecament bona ni dolenta (depèn dels fins que persegueixi i de la manera com ho faci), si volem que sigui respectuosa amb la natura i amb l’ésser humà i que contribueixi a la supervivència (també a llarg termini), hem d’advocar per la creació d’una tecnoètica, és a dir, d’una ètica de la tècnica que la valori en funció dels seus fins i mitjans. A més, hem d’intentar que els tècnics assumeixin aquesta tecnoètica, hi participin i, per tant, se sentin responsables de les conseqüències del seu treball.

Segons Mario Bunge (1919), una de les causes del creixement incontrolat de la tecnologia és que els tècnics no se senten moralment responsables de les conseqüències dels seus projectes. El tècnic-expert sol estar ocupat en una empresa o institució i és contractat perquè trobi el millor mitjà, el més eficaç per a assolir una meta (sigui guanyar unes eleccions, construir un pont o exterminar tot un poble). Com que els fins no són establerts per ell, sinó per l’empresa o la institució que li paga, no se sent directament responsable de l’aplicació del seu projecte o de les conseqüències que se’n deriven. No obstant això, segons Bunge, el tècnic ha de sentir-se responsable de tot el que fa, dissenya o planifica, encara que no estableixi ell els fins i es limiten a complir ordres. Les ordres no han de ser acatades quan contravenen els nostres principis morals. Destruir la natura o crear pobresa, injustícia i desigualtat... han de ser fins incompatibles amb els nostres principis.

La solució als problemes actuals passa ineludiblement per conscienciar-nos que els tècnics, amb el seu saber i perícia, són els responsables de la bona utilització del seu coneixement. Per això Bunge afirma: “No es pot manipular el món com si fos un tros d’argila, negant-se alhora a assumir la responsabilitat pel que es fa o pel que es refusa de fer, particularment si la perícia de l’expert en qüestió es necessita per a reparar els danys que ha fet o almenys per a evitar danys futurs”.

La revolució industrial i el treball

Al segle XVIII els economistes (Smith, Ricardo. Say) coincideixen en demostrar que el treball és a l’origen de la “riquesa de les nacions”. Gràcies al treball, els individus s’enriqueixen i permeten al seu país acumular recursos. Per a Karl Marx, la creació de valor que aporten els treballadors no els pertany. En un sistema capitalista, aquesta aportació de valor va a parar als propietaris dels mitjans de producció. El treballador està doblement alienat, econòmicament i sociològicament car està obligat desposseir-se de les riqueses que ha creat, i des del punt de vista sociològic, perquè està obligat a treballar per viure. Aquesta concepció del treball recorrerà el segle XX.

El 1893, Émile Durkheim, “el pare de la sociologia francesa”, s’interessa per la “divisió del treball”. Ell està convençut que la divisió del treball no només aporta progrés econòmic sinó també és responsable de la cohesió social: “La divisió del treball fa que el treballador no només estigui encorbat fent la seva tasca, sinó que a, més a més, es relaciona amb els seus col·laboradors i rep les seves accions. Per tant, el treballador no és només una mena de màquina que repeteix una i altra vegada els mateixos moviments sense saber quina és la finalitat de la seva feina, sinó que ell sap que les seves accions tenen un objectiu. Així doncs, el treballador sent que allò que fa serveix per alguna cosa”. 

En resum, la divisió del treball fa veure que els individus són complementaris, com la imatge dels òrgans dins el cos humà. Lluny de dividir-nos, la divisió del treball ens ajunta, afirma E. Durkheim. El treball és així la font de la cohesió social, al costat de la família, de l’escola o de la religió. Tanmateix no tots els sociòlegs del segle XX seran tan optimistes com aquest pare fundador de la sociologia. 

Després de la Segona Guerra mundial, Georges Friedman torna a interessar-se en els efectes de la divisió del treball. Certament Frederick W. Taylor i la seva organització científica del treball han modificat sensiblement les dades del problema. A inicis del segle XX, la posada en marxa en la indústria del sistema taylorista va generar formidables beneficis de productivitat. Segons G. Friedman “l’observació quotidiana dels talleres ens ofereix nombrosos exemples d’escissió, de separació de les tasques, i de degradació de l’aprenentatge, en les branques més diverses de la producció”. 

Segons els propis termes de G. Friedman, “el treball perd tota significació per al treballador especialitzat qui, conseqüentment, tendeix a sentir-se poc responsable respecte de la seva feina elemental”.  

En definitiva, l’excés de divisió del treball fa mal als treballadors i perjudica la qualitat del treball. Així doncs, ¿es pot dir que la divisió del treball desuneix els individus implicats? Segurament, segons G. Friedman. Les solucions al problema cal buscar-les en l’ensenyament d’especialitzacions variades i en el desenvolupament de més temps lliure. En resum, cal fer tot el possible per evitar que la insatisfacció del treball esdevingui en ressentiment que pugui derivar perillosament en comportaments agressius i violents, que perjudicarien la cohesió social.

ACTIVITATS

Encara que el text es refereix a la ciència, el que diu es pot aplicar perfectament a la tècnica.
- Busca tres exemples d'avenços tècnics l'aparició dels quals generi un nou problema. (Per exemple, el cotxe ens permet anar més de pressa, però causa contaminació.)

- Investiga en quina època, aproximadament, van ser inventats artefactes tècnics com: la màquina de vapor, la impremta, el telèfon, l'automòbil, el làser...

- Indica què van fer possible aquests artefactes i com van modificar la vida i els costums d'aquesta època.

- Assenyala altres invents tècnics que, al teu parer, hagin contribuït decisivament en la forma de vida actual
 

Els papalagi (home blanc) és com un peix, un ocell, un cuc i un cavall alhora. Perfora la terra a través del sòl i cava túnels sota els més amples rius d'aigua fresca. Repta per les muntanyes i roques, lliga cordes de ferro als seus peus i corre veloç, més de pressa que el cavall més ràpid. Es mou en l'aire, pot volar! L'he vist lliscar a través de l'aire com una gavina de mar. Té una gran canoa per damunt de l'aigua i també per sota de l'aigua... Els papalagi són mags. Canteu-los una cançó i l'agafaran i fins i tot us la tornaran en el moment que vulgueu. Posen un tros de vidre davant vostre i hi agafen la vostra imatge. I milers de vegades se'n pot treure la vostra imatge falsificada, tantes com vulgueu.                                                             Tuiavii de Tiavea, cap d'una tribu del Pacífic Sud

- Indica a quins avenços tècnics es refereix l'autor.

- Busca exemples de coses que la tecnologia encara no permet de fer, però que creguis possibles en un futur proper.

- Assenyala algun exemple d'alguna cosa que creguis que la tècnica mai no serà capaç de fer.
 

Doncs bé, hi ha homes que se serveixen tranquil·lament d'un instrument sense tenir la menor idea sobre la seva estructura. Conec locutors de ràdio que no saben ni tan sols si el seu micròfon és un micròfon de cinta o un micròfon de condensador, i conductors d'automòbil que només coneixen del seu cotxe el lloc on hi ha l'accelerador. Fins i tot sembla que el nombre d'aquests homes que diríem automàtics, que no manegen tot i no saben res, va constantment en augment. És un fet realment trist que molt pocs d'entre el nombre immens de radiooients s'interessin per aquesta veritable meravella de la tècnica que és el receptor.                                                               Bochénsky, J. "Introducció al pensament filosòfic"

- Llegeix el text de Bochénsy i posa algun exemple d'avenç tècnic que utilitzis, però que no sàpigues com funciona.

- L'autor del text sembla atribuir aquest desconeixement a una manca d'interès de l'usuari. Hi estàs d'acord o penses que, a causa del grau de complexitat tècnica actual, és impossible conèixer el funcionament de tots els aparells que utilitzem?
 

Si Rousseau no predicava el retorn a la natural, imagina't jo, que crec en el "bon salvatge" força menys que ell. Escric aquestes paraules en un ordinador, tu les llegiràs gràcies a la llum elèctrica i per mediació de la indústria editorial; estic desitjant acabar aquesta pàgina per anar-me'n a veure una pel·lícula a la televisió i com que em fa una mica de mal el cap de tant pensar en prendré de seguida una aspirina: de manera que si comencés ara a proclamar com me'n sembla, de dolenta, la civilització seria pura xerrameca. Jo no vull que la civilització desaparegui ni disminueixi; ben al contrari: el que vull és que es civilitzi força més. A més, les societats humanes inventen coses (normes, tècniques, teories...), però mai no "desinventen" res. Quan alguna cosa del que ja està inventat no ens agrada, no pot ser desinventat sinó substituït per una altra invenció millor. Per curar-nos del que ja hem inventat no hi ha cap altre camí que continuar inventant... més i millor                                                                   Savater, F. "Política para Amador"

- Explica per què per a l'autor és inviable el retorn a la natura.
- Indica quina és la solució que proposa als problemas de la tècnica.
- Dóna la teva opinió de forma argumentada.

Qüestionari

1. Dóna una definició de treball, tècnica i tecnologia.
2. Explica què significa que el treball ha passat de ser un càstig a ser un bé escàs.
3. Argumenta per què la introducció de maquinària i la innovació científica suposen una revolució tècnica.
4. Explica què és l'alienació segons Marx.
5. Defineix què és la tecnoètica i explica com pot contribuir a solucionar les repercussions negatives de la tecnologia
6. Compara la racionalitat crítica amb la instrumental

7. Explica què significa l'afirmació següent: "La tècnica és, alhora, una forma d'adaptació del subjecte al medi i una forma d'adaptació del medi al subjecte"

8. Assenyala amb quin tipus de tècnica (de l'atzar, de l'artesà o del tècnic) relacionaries les frases següents:
- Segurament, la invenció del foc friccionant dues pedres es va produir per casualitat.
- L'usuari sap quin botó ha de prémer perquè la fotocopiadora es posi en marxa, però segurament desconeix el mecanisme precís del seu funcionament.
- La manera de tractar la fusta era transmesa acuradament de generació en generació i molt rarament es produïa alguna innovació.

9. Completa la taula següent:

	Instruments	Màquines
Característiques	.............	..............
Exemples	.............	..............

10. Defineix les expressions següents: tècnica, tecnologia, alienació, societat tecnificada, bioètica, tecnoètica, racionalitat instrumental, racionalitat crítica.

11. Llegeix el text de Mario Bunge i:
- Indica si consideres factible el que proposa.
- Comenta si demanar responsabilitats al tècnic et sembla una bona solució al creixement incontrolat de la teconologia.
- Compara la solució que proposa M. Bunge amb les alres que s'han exposat.

 

Pel fet de ser moralment ambigua, la tecnologia hauria d'estar sota control en comptes de permetre que es desenvolupi sense traves en benefici dels grups econòmics o polítics que poden pagar-la. En altres paraules, cal tenir el tecnòleg com a responsable, no tan sols tècnicament sinó també moralment, per tot el que dissenyi o executi. No tan sols s'ha d'exigir que els seus artefactes siguin òptimament eficients sinó també que, en comptes de ser malèfics, siguin beneficiosos, i això no tan sols a curt termini sinó també a llarg termini. I que no vinguin amb el conte que només els agents lliures poden ser considerats responsables, de manera que un tècnic que actuï sota ordres és innocent. Si se li ordena que faci alguna cosa perjudicial, el tecnòleg és lliure de refusar d'acatar l'ordre. És clar que podrà ser castigat per desoberir. Però això és part del joc de la vida humana -de tota vida- en societat -en qualsevol societat. Com més responsable és un càrrec, més arriscat és, però també és força més gratificador.                                                                      Bunge, M. "Ética, ciencia y técnica"

12. Exposa les principals idees del text següent:

(...) Algunes societats han establert una forma de vida que simplement no dóna gaire valor al canvi tecnològic. Així passa amb els tikopia, com va estudiar l’antropòleg Raymond Firth a final dels anys vint. La seva illa nativa, a la Polinèsia, no té minerals, té poques roques i hi escasseja l’argila i la ceràmica per a la construcció. Usen fibres vegetals, fusta i una mica de ferro, aconseguits mitjançant el comerç, per construir vaixells vestits i eines. Els tikopia van mostrar una decidida manca d’interès pel canvi tecnològic. Firth va trobar que no estaven particularment interessats a fer coses noves o a millorar les tècniques tradicionals. Però als tikopia, ni la religió, ni la màgia no els prohibien l’acceptació de la tecnologia moderna. Quan ho consideraven adient, comerciaven obertament buscant eines de metall, vestits europeus i plantes comestibles importades, i també adaptaven tecnologia forana. En resum, malgrat que els tikopia donaven proves de potencial inventiva, els mancava l’ambició o l’interès per prosseguir la novetat tecnològica amb rigor. Vivint en una cultura ben integrada, on es recompensava la conformitat amb les regles i els procediments establerts, no tenien cap incentiu per buscar cap progrés tècnic. Des de la perspectiva occidental, els tikopia estaven tecnològicament estancats, segons el seu sistema de valors, la tecnologia era on havia de ser i en harmonia amb la resta de la seva cultura.                                                                 Basalla, G. “La evolución de la tecnología”

Videos YOUTUBE
Taylorismo
http://www.youtube.com/watch?v=Nr4rfwnZ7KE
http://www.youtube.com/watch?v=k0p81Ol7njE&feature=related
Tiempos modernos. Charles Chaplin
http://www.youtube.com/watch?v=-YO86Bepf5Y&feature=related
Fordismo. La cadena de montaje móvil. 1913
http://www.youtube.com/watch?v=fs04DopT5QU&feature=related
Henry Ford
http://www.youtube.com/watch?v=it3udPj59kE&feature=related
Henry Ford project
http://www.youtube.com/watch?v=RK-gVb5wKO0&feature=related
Toyotismo
http://www.youtube.com/watch?v=ahnyE93Oyl8
Just in time
http://www.youtube.com/watch?v=g_G7SQzKif4&feature=related

"La historia de las cosas". Annie Leonard (com és de depredador el sistema econòmic capitalista!)
1. http://www.youtube.com/watch?v=5BSmAmQ3SDM&feature=related
2. http://www.youtube.com/watch?v=qNhyxwo2xB8&feature=related
3. http://www.youtube.com/watch?v=nuizFG_YiOE&feature=related

"Comprar, llençar, comprar" (L'obsolescència planificada)
1.http://www.youtube.com/watch?v=HV_rBFCsI9Q
2.http://www.youtube.com/watch?v=9DVsvliy5q0&feature=related
3.http://www.youtube.com/watch?v=XcaCh3qCdmE&feature=related
4.http://www.youtube.com/watch?v=pddNW1_tiEg&feature=related
5.http://www.youtube.com/watch?v=n2xGNqKBibY&feature=related
 

Anem a la wikipèdia

Taylorismo

Frederick W. TaylorEl taylorismo corresponde a la división de las distintas tareas del proceso de producción; conlleva el aislamiento del trabajador y la imposición de un salario proporcional al valor que el obrero añade al proceso productivo. Este fue un nuevo método de organización industrial, cuyo fin era aumentar la productividad y evitar el control que el obrero podía tener en los tiempos de producción.

Frederic W. Taylor (1856 - 1915) fue un ingeniero y economista norteamericano que elaboró un sistema de organización racional del trabajo, ampliamente expuesto en su obra “Principles of Scientific Management” (1912), en un planteo integral que luego fue conocido como “taylorismo”. Se basa en la aplicación de métodos científicos de orientación positivista y mecanicista al estudio de la relación entre el obrero y las técnicas modernas de producción industrial, con el fin de maximizar la eficiencia de la mano de obra y de las máquinas y herramientas, mediante la división sistemática de las tareas, la organización racional del trabajo en sus secuencias y procesos, y el cronometraje de las operaciones, más un sistema de motivación mediante el pago de primas al rendimiento, suprimiendo toda improvisación en la actividad industrial.

Frederick W. Taylor intentó eliminar por completo los movimientos innecesarios de los obreros con el deseo de aprovechar al máximo el potencial productivo de la industria. Hizo un estudio con el objetivo de eliminar los movimientos inútiles y establecer por medio de cronómetros el tiempo necesario para realizar cada tarea específica.

A este método se lo llamó organización científica del trabajo. El sistema de Taylor bajó los costos de producción porque se tenían que pagar menos salarios, las empresas incluso llegaron a pagar menos dinero por cada pieza para que los obreros se diesen más prisa. Para que este sistema funcionase correctamente era imprescindible que los trabajadores estuvieran supervisados y así surgió un grupo especial de empleados, que se encargaba de la supervisión, organización y dirección del trabajo. Este proceso se enmarcó en una época (fines del siglo XIX) de expansión acelerada de los mercados que llevó al proceso de colonialismo, que terminó su cruzada frenética en tragedia a través de las guerras mundiales. Su obsesión por el tiempo productivo lo llevó a trabajar el concepto de cronómetro en el proceso productivo, idea que superaría a la de taller, propia de la primera fase de la Revolución Industrial.

La organización del trabajo taylorista transformó a la industria en los siguientes sentidos:

Aumento de la destreza del obrero a través de la especialización y el conocimiento técnico.
Mayor control de tiempo en la planta, lo que significaba mayor acumulación de capital.
Idea inicial del individualismo técnico y la mecanización del rol.
Estudio científico de movimientos y tiempo productivo.
La división del trabajo planteada por Taylor efectivamente reduce los costos y reorganiza científicamente el trabajo, pero encuentra un rechazo creciente del proletariado, elemento que sumado a la crisis de expansión estructural de mercado (por velocidad de circulación de la mercancía) lo llevaría a una reformulación práctica en el siglo XX que es la idea de fordismo.

Según el propio Taylor, las etapas para poner en funcionamiento su sistema de organización del trabajo eran las siguientes:

1. Hallar diez o quince obreros (si es posible en distintas empresas y de distintas regiones) que sean particularmente hábiles en la ejecución del trabajo por analizar.

2. Definir la serie exacta de movimientos elementales que cada uno de los obreros lleva a cabo para ejecutar el trabajo analizado, así como los útiles y materiales que emplea.

3. Determinar con un cronómetro el tiempo necesario para realizar cada uno de estos movimientos elementales y elegir el modo más simple de ejecución.

4. Eliminar todos los movimientos mal concebidos, los lentos o inútiles.

5. Tras haber suprimido así todos los movimientos inútiles, reunir en una secuencia los movimientos más rápidos y los que permiten emplear mejor los materiales más útiles.

La aplicación del sistema de Taylor provocó una baja en los costos de producción porque significó una reducción de los salarios. Para estimular a los obreros a incrementar la producción, muchas empresas disminuyeron el salario pagado por cada pieza. Hacia 1912 y 1913 se produjeron numerosas huelgas en contra de la utilización del sistema de Taylor.

Para que el sistema ideado por Taylor funcionara correctamente era imprescindible que los trabajadores estuvieran supervisados en sus tareas. Así se conformó un grupo especial de empleados, encargado de la supervisión, organización y dirección del trabajo fabril.

Quedaba atrás, definitivamente, la época en que el artesano podía decidir cuánto tiempo le dedicaba a producir una pieza, según su propio criterio de calidad. Ahora, el ritmo de trabajo y el control del tiempo de las tareas del trabajador estaban sujetos a las necesidades de la competencia en el mercado.

Fordismo

El término fordismo se refiere al modo de producción en cadena que llevó a la práctica Henry Ford; fabricante de automóviles de Estados Unidos. Este sistema que se desarrolló entre fines de la década del 30 y principios de los 70, supone una combinación de cadenas de montaje, maquinaria especializada, altos salarios y un número elevado de trabajadores en plantilla. Este modo de producción resulta rentable siempre que el producto pueda venderse a un precio bajo en una economía desarrollada.


Origen y desarrollo del fordismo

El fordismo apareció en el siglo XIX promoviendo la especialización, la transformación del esquema industrial y la reducción de costos. Esto último, a diferencia del taylorismo, no se logró a costa del trabajador sino a través de una estrategia de expansión del mercado. La razón es que si hay mayor volumen de unidades (debido a la tecnología de ensamblaje) y su costo es reducido (por la razón tiempo/ejecución) habrá un excedente que superaría numéricamente a la élite, tradicional y única consumidora de tecnologías en la modernidad. Aparece un obrero especializado con un status mayor al proletariado de la industrialización y también surge la clase media del modelo norteamericano que se transformará en la cara visible del arquetipo del american way. Pero el sistema excluye el control de tiempo de producción por parte de la clase obrera, como solía ocurrir cuando el obrero además de poseer la fuerza de trabajo, poseía los conocimientos necesarios para realizar su trabajo de forma autónoma, de esta manera el capitalista quedaba fuera de los tiempos de producción. El hinduismo (con ayuda anterior del taylorismo) llega para romper con ese monopolio del trabajo, por un trabajo alienante con características que llevan al obrero a perder ese "monopolio" y por ende perder el control de los tiempos de producción. Además antes de esta nueva clase trabajadora, los obreros estaban sindicados, lo cual les brindaba un respaldo frente a la opresión capitalista, esta forma de agrupamiento llego a Estados Unidos a través de la primera camada de inmigrantes europeos, fuertemente ligados al trabajo de los artesanos y gremios de trabajadores. La idea de sumar la producción en cadena a la producción de mercancías no sólo significó las transformaciones sociales culturales que podemos resumir en la idea de cultura de masas o mass media. Como prototipo se puede hablar de la creación de automóviles en serie, de la expansión interclasista del consumo que deviene en nuevos estímulos y códigos culturales mediados por el capital. También hay que advertir que el modelo madura bajo el esquema económico del keynesianismo (que lleva al Estado de bienestar) lo que promueve un protagonismo histórico de las clases subordinadas y el amarre del capital a consideraciones sociales y de clase. Influido todo esto por el ascenso de los socialismos reales y el miedo a su expansión global por parte del liberalismo capitalista. En resumen, podemos contar como elementos centrales del modelo fordista:

-Aumento de la división del trabajo.
-Profundización del control de los tiempos productivos del obrero (vinculación tiempo/ejecución)
-Reducción de costos y aumento de la circulación de la mercancía (expansión interclasista de mercado) e interés en el aumento del poder adquisitivo de los asalariados (clases subalternas a la élite)
-Políticas de acuerdo entre obreros organizados (sindicato) y el capitalista.

Crisis y caída del fordismo

El keynesianismo dirigió al fordismo hacia acuerdos sociales que permitieran un mayor nivel en la calidad de vida en la población históricamente diezmada y esclavizada. Para esto el Estado generó una serie de mecanismos e intervino activamente en la economía, redistribuyendo parte de las ganancias. Sin embargo, los trabajadores no agrupados siguieron estando fuertemente excluidos, sobre todo en los países subdesarrollados. En América Latina este proceso se conoció como I.S.I. (Industrialización por sustitución de importaciones) y fue el proyecto industrial que intentó el subcontinente para lograr despegar de su condición periférica. Los países que lograron desarrollar con relativo éxito este proceso fueron Argentina, Colombia, Chile, México, Uruguay y Brasil.

Cuando el sistema económico keynesiano y el sistema productivo fordista dan cuenta de un agotamiento estructural en los años 70, las miradas en la producción industrial comienzan a girar al modelo japonés (toyotismo); modelo que permitió llevar a la industria japonesa del subdesarrollo a la categoría de potencia mundial en sólo décadas. La crisis mundial del mercado del petróleo en 1973 advierte la caída del modelo de bienestar (o keynesiano en otras regiones más liberales) lo que se hará mundialmente efectivo ocho años después con el proyecto neoliberal global impulsado por Estados Unidos e Inglaterra a principios de la década de los 80

El Posfordismo

Es el sistema de producción que encontramos en la mayoría de los países industrializados actualmente. Se diferencia del fordismo, sistema de producción usado en las plantas automotrices de Henry Ford, en que en estos los trabajadores se encontraban en una estructura de producción en línea, y realizaban tareas repetitivas especializadas.

El Post-Fordismo se caracteriza por los siguientes atributos:

--Nuevas tecnologías de información
--Énfasis en los tipos de consumidor, en contraste con el previo énfasis en las clases sociales.
--Surgimiento de los servicios y trabajadores de 'cuello blanco'.
--La feminización de la fuerza de trabajo.
--La globalización de los mercados financieros.
-El modo posfordista influye en el sistema de producción, proceso de fabricación, trabajadores, organización empresarial y la comercialización

Producción en cadena
La producción en cadena fue un proceso revolucionario en la producción industrial cuya base es la cadena de montaje; una forma de organización de la producción que delega a cada trabajador una función específica y especializada en máquinas también más desarrolladas. Su idea teórica nace con el taylorismo, pero madura en el siglo XX con Henry Ford. A fines del siglo XX es superada por una nueva forma de organización industrial llamada toyotismo que se ha profundizado en el siglo XXI.

La disciplina del trabajo y la búsqueda del control de los tiempos de producción del obrero tenían un límite objetivo en el siglo XIX. Este era que el día tiene 24 horas y la forma en que el obrero trabajaba tenía una velocidad determinada aún en gran parte por el tiempo dedicado a fabricar algún objeto. La división del trabajo no bastó para aumentar la velocidad en la producción por lo que Fred Taylor trabajó la idea de cronómetro con el objetivo de eliminar ese "tiempo inútil" o malgastado en el proceso productivo.

La organización del trabajo taylorista redujo efectivamente los costos de las fábricas pero se desentendió del salario de los obreros. Eso dio inicio a numerosas huelgas y descontento generalizado del proletariado con el modelo, cosa que Henry Ford corrigió y con esto logró también una visible transformación social.

La evolución de este modelo productivo se continuaría en el toyotismo.

Toyotismo

El toyotismo corresponde a una revolución en la producción industrial que fue pilar esencial en el sistema de procedimiento industrial japonés y que después de la crisis del petróleo de 1973 comenzó a desplazar al fordismo como modelo referencial en la producción en cadena. Se destaca de su antecesor básicamente en su idea de trabajo flexible, aumento de la productividad a través de la gestión y organización (just in time) y el trabajo combinado que supera a la mecanización e individualización del trabajador, elemento característico del proceso de cadena fordista.

El toyotismo y la crisis productiva de los años. Cuando el sistema económico keynesiano y el sistema productivo fordista dan cuenta de un agotamiento estructural en los años 73-74, las miradas en la producción industrial comienzan a girar al modelo japonés; modelo que permitió llevar a la industria japonesa del subdesarrollo a la categoría de potencia mundial en sólo décadas. Los ejes centrales del modelo lograban revertir la crisis que se presentaba en la producción en cadena fordista. Estos puntos serían:

--Flexibilidad laboral y alta rotación en los puestos de trabajo/roles.
--Estímulos sociales a través del fomento del trabajo en equipo y la identificación transclase entre jefe-subalterno.
--Sistema just in time; que revalora la relación entre el tiempo de producción y la circulación de la mercancía a través de la lógica de menor control del obrero en la cadena productiva y un aceleramiento de la demanda que acerca al "stock 0" y permite prescindir de la bodega y sus altos costos por concepto de almacenaje.
--Reducción de costos de planta permite traspasar esa baja al consumidor y aumentar progresivamente el consumo en las distintas clases sociales.

La manera en que se manifiesta idealmente esa nueva concepción vinculación/ejecución tiene que ver con una economía que tenga un crecimiento aceptable y un control amplio de mercados externos. A pesar de que sólo un pequeño grupo de países cumplen con ese escenario, el toyotismo también ha manifestado formas híbridas en otros países con el objetivo de perseguir la reducción de costos y el estímulo social a los trabajadores.

Toyotismo como eje industrial del neoliberalismo.

 El sistema toyotista se complementó con la serie de reformas neoliberales que el mundo presenció en la década de los 80 y que maduraron en los años 90 bajo la idea de globalización. Este complemento ha sido virtuoso en el sentido que sí se han cumplido efectivamente las metas de circulación de la mercancía (expansión del consumo), reducción de costos derivados y pérdida de poder e injerencia del obrero (paralelo a la destrucción de la unidad de la clase obrera) pero también ha traído consecuencias negativas en el modelo socio-cultural de occidente que es si no la cultura moderna industrial. Estos puntos serían:

Desaceleramiento en la innovación tecnológica en términos de creatividad y reconfiguración permanente de la cosmovisión (idea de los "grandes inventos"). En ese escenario, el crecimiento se da en el plano de la nanotecnología (reducción progresiva del tamaño de los chips para mayor confortabilidad y ahorro) y la biotecnología, que al estar en manos privadas no se sabe si su uso será mayoritariamente para el beneficio científico o para un programa dual de redireccionamiento bélico (armamento biológico) y prestación utilitarista de mercado.
La caída generalizada de salarios, desprotección creciente del otrora Estado de bienestar, potencialización del individualismo y el desempleo estructural (entre otros factores) minan la contención ideológica del trabajador de la época toyotista bajando la productividad esperada. Si bien es cierto que este sistema ha llevado al siglo XXI al control social, de extracción de plusvalía y de pérdida de los tiempos productivos del obrero más altos de la historia del hombre, aún no se ha podido controlar finalmente al obrero en un escenario totalizante del tipo Un mundo feliz o 1984. Esto posibilita la "fuga" de productividad y eventuales crisis que llevan a muchas empresas a fusiones, planes agresivos de reducción cuando no directamente a declararse en quiebra para repactar su déficit.
La crisis ecológica y el agotamiento de las materias primas tradicionales aumentan el riesgo en la empresa contemporánea e impiden la perfección del modelo toyotista, aún cuando en muchas empresas sí se logre su implantación ideal.

Flexibilidad laboral

La flexibilidad laboral hace referencia a la fijación de un modelo regulador flexible para el manejo de los derechos laborales en el interior de las empresas y organizaciones privadas inmersas en una lógica capitalista y de libre mercado. La aplicación de la flexibilidad laboral requiere de un proceso de desregulación del mercado laboral que usa de referente el contrato individual de trabajo,[1] para flexibilizar los antiguos mecanismos logrados por los sindicatos en el siglo XX, esperando con ello mantener el crecimiento de todo el sector privado.

Objetivos
Los mecanismos de flexibilización laboral se han enfocado en la generación de empleo a través de la reducción del costo de la mano de obra o del tiempo de jornada o de contratación, en tanto se señala que carece de sentido establecer múltiples derechos en favor de cada vez menos personas, engendrando privilegios de los cuales solo algunas personas gozan cabalmente (ej. sindicatos) y que no beneficiarían en estos tiempos a la mayor parte de empleadores y empleados. A su vez este ahorro permite generar a las empresas un aumento de su productividad y a su vez generar más plazas de trabajo, lo que a la larga tendría como consecuencia el incremento del ingreso y el tiempo libre.[2]

Se permite así mejorar los servicios, mayores oportunidades a las empresas y a las personas, en mundo globalizado donde las estructuras rígidas y las legislaciones abultadas y complejas resultarían impedimentos a ser superados en pos de mayor libertad para la población económicamente activa.

El proceso de flexibilidad actual es paralelo al paso hacia una economía postindustrialista y digital, dónde las fuentes de empleo potencialmente se diversifican y pluralizan, siempre que existan las facilidades para desarrollarlas. De la misma forma los problemas asociados a la desregulación del mercado laboral proviene de debilidades de las estructuras jurídicas donde se aplica, que permiten sacar ventajas más allá del contrato o acuerdo establecido.

Mecanismos
Este fenómeno sería visible en la tendencia al trabajo por comisión, la contratación por hora, la subcontratación, el trabajo temporal, el autoempleo, etc.

A esta serie de transformaciones en los mecanismos de producción se la identifica en su origen con el toyotismo, en relación a la planta japonesa de automóviles que superó el modelo fordista de producción a fines de los 70. Sus principales características son:

--Alta rotación en los puestos de trabajo/roles.
--Estímulos sociales a través del fomento del trabajo en equipo y la identificación transclase entre jefe-subalterno.
--Sistema just in time; que revalora la relación entre el tiempo de producción y la circulación de la mercancía a través de la lógica de menor actividad obrera en la cadena productiva y un aceleramiento de la demanda que acerca al "stock 0" y permite prescindir de la bodega y sus altos costos por concepto de almacenaje.
--Reducción de costos de planta permite traspasar esa baja al consumidor y aumentar progresivamente el consumo en las distintas clases sociales.

Subcontratación

Subcontratación (del inglés outsourcing), también llamado tercerización (no debe confundirse con terciarización) o externalización, es el proceso económico en el cual una empresa determinada mueve o destina los recursos orientados a cumplir ciertas tareas, a una empresa externa, por medio de un contrato. Esto se da especialmente en el caso de la subcontratación de empresas especializadas. Para ello, pueden contratar sólo al personal, en cuyo caso los recursos los aportará el cliente (instalaciones, hardware y software), o contratar tanto el personal como los recursos. Por ejemplo, una compañía dedicada a las demoliciones puede subcontratar a una empresa dedicada a la evacuación de residuos para la tarea de deshacerse de los escombros de las unidades demolidas, o una empresa de transporte de bienes puede subcontratar a una empresa especializada en la identificación o empaquetación.

El término asociado offshore outsourcing implica la trasferencia de empleos a otro país, si es que se subcontrata empresas extranjeras o bien estableciendo una base en sitios fuera del país.

Análisis
Por subcontratación se define la gestión o ejecución diaria de una función empresarial por un proveedor externo de servicios. La empresa subcontratante deberá transferir parte del control administrativo y operacional a la empresa subcontratada, de modo que ésta pueda realizar su trabajo apartada de la relación normal de la empresa subcontratante y sus clientes. La subcontratación también implica un considerable grado de intercambio bidireccional de información, coordinación y confianza.

Contratar los servicios de una empresa externa no es necesariamente subcontratación.

Las organizaciones que ofrecen estos servicios creen que la subcontratación requiere la cesión de la responsabilidad corporativa para gestionar una porción del negocio. En teoría, esta porción no debería ser crítica para el funcionamiento de la empresa, pero la práctica indica lo contrario a menudo. Muchas compañías contratan a empresas especializadas en la subcontratación para encargar la administración de las áreas más propicias a ello. Entre éstas se pueden encontrar las de informática, recursos humanos, administración de activos e inmuebles y contabilidad. Muchas empresas también subcontratan el soporte técnico al usuario y la gestión de llamadas telefónicas, manufactura e ingeniería. En resumen, la subcontratación está caracterizada por la especialización no intrínseca al núcleo de la organización contratante.

Los costos generales del servicio son comúnmente menores si son subcontratados, permitiendo a muchas empresas, desde las de servicios a las de bienes de consumo, cerrar sus propios departamentos de relaciones con el cliente y externalizarlos a terceras empresas. La consecuencia lógica de estas decisiones fue la subcontratación de empresas en países con menores costes laborales, tendencia frecuentemente denominada deslocalización.

Debido a esta demanda, los centros telefónicos de atención al cliente se han multiplicado en India, Pakistán, Filipinas, Chile, Uruguay, Canadá e incluso el Caribe. Muchas compañías, como Dell y AT&T Wireless, han conseguido cierta mala fama por sus decisiones de emplear recursos en India y Pakistán para sus servicios técnicos y de atención al cliente: una de las quejas más recurrentes consiste en los posibles problemas de comunicación entre los clientes y la plantilla sustituta.

Un término relacionado es el de la externalización de tareas (out-tasking): delegar una porción estrictamente delimitada del negocio a otro negocio, típicamente mediante un contrato anual o incluso de menor duración. Esto normalmente implica una gestión continua directa o indirecta, de la toma de decisiones, del contratante.

La palabra subcontratación empezó a ser conocida ampliamente debido al crecimiento del número de empresas de tecnología en los primeros años 90 que no eran lo suficientemente grandes para mantener departamentos propios de atención al cliente. En algunos casos estas compañías han contratado escritores técnicos para simplificar las instrucciones de uso de sus productos, ordenar los puntos clave de la información; además, han contactado con empresas de trabajo temporal para buscar, formar y contratar a trabajadores poco cualificados que respondan las llamadas. Estos empleados trabajaban en centralitas telefónicas donde la información necesaria para asistir a los clientes estaba disponible en un sistema informático. En muchas ocasiones, los trabajadores no estaban autorizados para decirle al cliente que no trabajaban directamente para la compañía original. En algunos casos, ni siquiera podían identificarse con su nombre real.

Crítica
Las opiniones en contra de la subcontratación están basada en tres percepciones económicas fundamentales:

--Los trabajadores subcontratados no son empleados pagados de la empresa que de hecho presta el servicio, por lo cual no tienen un incentivo de lealtad hacia ésta.
--Normalmente se contrata a los trabajadores con "contrato de obra", a pesar de que la tarea realizada suele ser continua. Dada la precariedad total producida y el abuso que se suele dar de esta figura contractual, a veces incluso para realizar despidos arbitrarios, es normal la "huida" de los trabajadores si encuentran un empleo de mayor calidad, con lo cual la calidad del servicio se suele resentir.
--La subcontratación (especialmente seguida del out-tasking o la deslocalización) elimina puestos de trabajo.
--Varios casos de fraude o robo de identidad por parte de empleados de empresas subcontratadas contra clientes de las empresas subcontratantes (Intel y Citibank en 2005) vienen a dar apoyo al primer punto. Esto está afianzado en el hecho que no hay un motivo real, más allá de la ética empresarial, por el cual una misma empresa no pueda prestar servicios a dos empresas subcontratantes, rivales entre sí, a la vez. Esto se da especialmente en el caso de empresas que operan en un marco legal privilegiado o en un monopolio natural (por ejemplo, el tratamiento de basuras).

--Es cierto que en muchos casos el nivel de los servicios prestados al subcontratar sufre una fuerte baja. Los defensores de este modelo argumentan que, si esto fuera cierto, el sistema de mercado se encargaría de forzar a la empresa subcontratante a buscar una mejor alternativa, pero este argumento no es procedente pues no existe una relación de causa-efecto entre la ejecución de los procesos de soporte técnico para un producto adquirido y el grado de satisfacción del consumidor al momento de la compra: en general los consumidores no perciben el soporte y mantenimiento como parte del costo final de un producto o servicio. Desde este punto de vista la subcontratación empeora la situación de los consumidores en cuando a la expectativa de adquirir un producto (como los casos del soporte telefónico de AT&T en los últimos años).

--La subcontratación no elimina puestos de trabajo, pero hace menos deseables los puestos que son reemplazados y menos valiosos económicamente los puestos subcontratados. Cuando la subcontratación es paliada con la reconversión de empleos, por ejemplo, algunos de los trabajadores afectados tienen un nivel educativo alto y pueden tener un título universitario y maestría. La reconversión a otro campo puede no ser una opción tras años de estudio y el coste que ello hubiera implicado. También hay pocos incentivos ya que los puestos de trabajo destino pueden ser susceptibles de subcontrata.

A favor
La opinión versada a favor de la subcontratación se basa en cuatro principios económicos fundamentales:

--Permite abaratar los costos de producción.
--Permite obtener productos de mejor calidad.
--Reduce el número de tareas rutinarias.
--Permite a la empresa dedicarse a tareas de mayor rentabilidad
--Dado que la subcontratación es también una fuente de competencia, permite a las empresas obtener menores costos de producción subcontratando a empresas que ofrezcan la mejor calidad a un menor precio. En particular, la subcontratación bajo licitación permite exhibir y exponer las mejoras de calidad de los productos cuya cadena de producción ha sido descentralizada. --Otros medios de subcontratación, como la subcontratación de primera oferta y la subcontratación inmediata (no licitada) pueden mejorar la calidad de los productos, ya que usualmente enlazan con empresas subcontratadas de renombre, pero pueden conducir a un aumento del costo para el consumidor final.

--Gran parte del poder de la subcontratación radica en liberar a la empresa subcontratante de un costo de departamento, considerado como costo fijo por ejemplo, la capacitación de empleados en un área específica), reemplazándolo por el costo de operar con una empresa donde estos costos ya se han asumido: una empresa que por ende está más especializada en esta área en cuestión, y que para efectos económicos opera como un "departamento" dentro de la empresa subcontratante. Para las empresas subcontratadas, este poder se traduce en aumentar el alcance de mercado y la especialización en la tarea a la mano. En el corto plazo este nuevo alcance de mercado suele generar nuevos empleos.

--Para tener un ejemplo claro de las ventajas de la externalización de los procesos internos, analizando los gastos típicos de una empresa, vemos como actualmente las empresas dedican aproximadamente el 3% de los introitos anuales a la impresión y gestión de documentos. A través de una gestión coherente, se puede llegar a ahorrar el 30% de los actuales costes de impresión y gestión de documentos.

Subcontratar este tipo de actividades relativas al proceso documental en una empresa (gestión, administración y control de documentos) puede llevar a:

--Reducción de los costes y del capital invertido.
--Utilización de las mejores prácticas y continua mejora de las mismas, gracias a la experiencia del proveedor del servicio subcontratado.
--Flexibilidad máxima con consecuente mejora de la productividad del negocio