Actualment hi ha una gran quantitat de programes i d'emissores en què la música és la protagonista de la seva programació. És l'anomenada funció programàtica de la música. A la programació radiofònica us podeu trobar amb quatre propostes diferents que mostren la música en funció programàtica:

• Emissores ràdio-fórmula: en el dial radiofònic trobareu algunes emissores que fan de la música l'objecte de la seva programació. De música clàssica, llistes d'èxits, pop... Algunes d'aquestes emissores emeten durant el dia una fórmula diferent que a la nit o fan barreges dels tipus de formats.
• Programes especialitzats en musicals: hi ha programes concrets de diferents emissores dedicats a la música; tant a la música en general, com especialitzats en diferents estils de música. Darrerament, també existeixen programes especialitzats en un tipus determinat de música que insereixen espais amb formats diferents (concursos, reportatges, entrevistes...).
• Temes musicals programats en programes no especialitzats: sovinteja molt que en diferents tipus de programes s'utilitzi la música per fer una pausa, suscitar la reflexió, estimular ...
• Programes especials motivats per un esdeveniment d'actualitat: un concert d'un grup famós o organitzat amb un motiu especial pot motivar realitzar un programa musical especial.

Si més endavant decidíssiu muntar una emissora de ràdio al vostre centre, segur que la música hi tindria cabuda.

Els objectius de la pràctica són:

• Conèixer les funcions de la música en el llenguatge sonor.
• Conèixer a grans trets les característiques i possibilitats dels reproductors portàtils.
• Connectar l'ordinador a un aparell de reproducció de so extern.
• Conèixer alguns dels cables i adaptadors més habituals.

El professor Armand Balsebre, en el llibre El lenguaje radiofónico, adverteix que les funcions de la música en el mitjà ràdio no es poden reduir a les funcions sintacticogramatical i programàtica. N'hi ha d'altres que són més específiques del mitjà i que es caracteritzen per la seva percepció radiofònica. Aquest context és el que afavoreix el codi imaginatiu, visual i que fa que la ràdio integri dues nocions ben clares:

• La restitució d'una realitat interior i subjectiva de l'oient
• I una restitució d'una realitat objectiva i exterior.

Actua com a vehicle que situa a l'oient davant un tema o lloc a partir d'associacions convencionals narratives. Per exemple: quina música ens traslladaria a un restaurant gallec?, i a Viena? i a una fira? i a una platja del Carib?... La peça triada en aquests casos facilita la comprensió de l'oient i beneficia l'estètica del producte radiofònic, malgrat que l'acció pròpia del programa no contingui cap d'aquests temes musicals.

Sovint aquest ús de la música cau en els tòpics més fàcils, ja que és un recurs excessivament fàcil. Vegeu l'exemple [exemple].

També com a instrument de descripció visual, ja que a través dels perfils melòdics, la música descriu fenòmens atmosfèrics, moviments espacials... És molt important tenir en compte el ritme de la peça que es triï.

La música en aquesta funció té infinitat de possibilitats. La feina més difícil del creatiu radiofònic és la selecció del tema o fragment que utilitzarà per reforçar una determinada sensació. Molt sovint us podeu servir de la tècnica d'analitzar les sensacions acústiques que ens generen determinades peces. És important lligar les imatges que us suggereix el fragment triat amb la descripció que voleu fer.

A vegades una mateixa música pot exercir diferents funcions a la vegada. Aquest fet es podria donar, per exemple, en el cas d'un reportatge d'un parc d'atraccions. La música de carrussel forma part de la realitat que s'està descrivint, ubica el lloc i, a més, pot despertar certes emocions en un receptor que, en escoltar-la, li porti records de la seva infantesa.

Quin d'aquests dos sons d'exemple triaríeu com a música de fons per un poema? La que no triaríeu... per quines situacions la faríeu servir? [exemple 1][exemple 2].

Podeu considerar que l'ordinador és una caixa de sons. Amb l'ordinador podeu accedir al banc de dades més gran: Internet. Podeu reproduir CD de música; tot tipus de fitxers d'àudio digital: només us caldrà tenir el còdec corresponent instal·lat al sistema; podeu escoltar i digitalitzar qualsevol font de so analògica, tal com heu fet en la pràctica 2 d'aquest mòdul [veure pràctica]. Pot passar, tanmateix, que es converteixi en una caixa de mals endreços.... a la darrera pràctica del mòdul us proposarem que organitzeu i gestioneu els vostres sons amb una eina específica [veure pràctica].

Els suports de música que havien estat els referents durant molts anys estan entrant en desús. Recordeu el disc de vinil, que va ser substituït pel CD-àudio. La cinta de casset, de la qual ja comença a costar trobar-ne cintes verges. El CD-àudio està predestinat a seguir el mateix camí, ja l'ha començat fa temps.

Els amants de la música utilitzen aparells diversos per escoltar-la: el telèfon mòbil, el reproductor d'MP3 (o MP4, o WMA, o OGG), l'iPod... Tots aquests aparells acaben connectant-se a l'ordinador per carregar-hi o descarregar-hi música. S'hi connecten, habitualment, a través del port USB. No es transfereix la música en si, sinó els fitxers que la contenen. Des de l'ordinador es manipulen els aparells reproductors per esborrar, canviar el nom... tot plegat amb una comoditat i rapidesa impensades fa pocs anys. S'ha acabat el copiatge a temps real dels sistemes analògics: amb el qual es tardava en fer la còpia d'una cançó d'un aparell a l'altre, amb els sistemes actuals es poden copiar centenars de peces. I els sistemes portàtils (reproductors) són molt més petits, còmodes i eficaços en tots sentits que els de fa només deu anys... La tecnologia ha provocat, en aquest camp, un avenç espectacular.

En el cas de l'escola, té sentit, apart de la música, parlar de sons en general. Podeu utilitzar aquests aparells seguint els mateixos criteris pels quals un melòman escolta la seva música en un reproductor d'MP3. Ha deixat de ser escaient enregistrar els nostres sons o reproduir-los en una cinta de casset, per nosaltres i pels nostres alumnes.

Avui dia els reproductors de música portàtils més extesos són els reproductors d'MP3. El seu suport d'enregistrament sol ser una memòria interna, en funció del model: 64 MB, 128MB, 256MB, 512MB, 1GB, 2GB, i n'hi ha de 20 o més GB). Hi ha molt pocs models que operin amb targeta de memòria, ja que la implementació del dispositiu els fa augmentar molt el volum.

• No tots els reproductors d'MP3 són alhora enregistradors de so. Cal tenir-ho en compte a l'hora de comprar-los pel centre. Els aparells reproductors-gravadors tenen, normalment tres tipus de connexions:
  • Una sortida pels auriculars o altaveus.
  • Una entrada pel micròfon o per una altra font sonora.
  • Una connexió USB per l'ordinador.

connexió USB	entrada de línia o micròfon	sortida d'auriculars

• Els reproductors-gravadors d'MP3 porten un micròfon incorporat. Cal advertir, però, que aquests micròfons són de curt abast, per tant cal apropar-lo força per gravar un únic so: el de la persona entrevistada, per exemple. Per tant, el complement ideal per un aparell d'aquest tipus és un bon micròfon.
• Aconseguiu un reproductor d'MP3 i proveu de connectar-lo a un ordinador. Si l'ordinador funciona amb un sitema operatiu actual (Windows XP, Linux, OS X (10.4)) no caldrà fer cap altra operació. El sistema reconeix al moment el perifèric que acabeu de connectar i podreu transferir-hi els vostres fitxers de so com si es tractés d'una unitat de disc del sistema.
• En canvi, si el sistema operatiu és més antic (Windows 98, per exemple), és probable que no reconegui el reproductor d'MP3 quan el connecteu per USB i us caldrà instal·lar els programes de control (drivers) per tal que el sistema el reconegui.
• Trobareu els programes de control en el disc d'instal·lació que facilita el fabricant, o bé a la zona de descàrrega de la pàgina web de l'empresa.

Tanmateix, l'ordinador té, sovint, un problema: el seu sistema de reproducció de so no guarda relació amb la seva potència de gestió i emmagatzemament d'àudio.

• Habitualment escolteu els sons amb l'altaveu intern de l'ordinador; potser amb uns altaveus, sovint no res de l'altre món; a vegades, amb uns auriculars.
• També alguns ordinadors, situats en la sala de projecció, habitualment amb un canó de projecció de vídeo, estan connectats a equips de so o al home cinema (depenent de les prestacions de la targeta de so) per poder veure i sentir, en gran grup, pel·lícules en DVD o presentacions d'imatges.

• Podeu connectar qualsevol ordinador a qualsevol sistema de so analògic. Cada vegada tindrà més sentit fer-ho amb l'arribada al mercat i al sistema educatiu dels ordinadors portàtils. Tenen l'avantatge de la seva portabilitat i, com a inconvenient, la seva poca potència sonora. Rarament ningú no porta a la maleta del portàtil un joc d'altaveus.
• Podeu sonoritzar un espai amb un ordinador, portàtil o no. Només us caldrà connectar-lo a l'equipament adient.
  • En cas que hàgiu de sonoritzar el pati de l'escola o el gimnàs per una festa, evidentment us caldrà connectar l'ordinador a un equip de so que tingui prou potència sonora.
  • En cas que hàgiu de sonoritzar una aula, podeu connectar-lo a un altaveu. En les línies següents connectareu un ordinador a un monitor de TV per aprofitar la seva potència sonora.
• En tot cas, us heu d'imaginar que l'ordinador és una caixa de sons en xarxa. A més de poder-se connectar a Internet, pot rebre sons d'altres aparells analògics (ràdio, casset, giradiscos...) i digitals (reproductors MP3, iPods...); però també pot donar els seus sons a qualsevol aparell digital o analògic que tingui una entrada de so, perquè hi siguin reproduïts o enregistrats.

Imagineu, doncs, que necessiteu presentar qualsevol recurs sonor als vostres alumnes, als pares, als companys... i no disposeu de cap equip de so, o el que teniu està ocupat. Imagineu que a l'espai on heu d'operar hi ha un ordinador qualsevol i una televisió. Ja teniu equip de so.

• Es tracta de connectar la sortida de so de l'ordinador a l'entrada de so de l'aparell de televisió. Això sí, l'aparell de televisió ha de tenir algun tipus d'entrada, bé sigui del tipus RCA o Euroconnector. No n'hi ha prou si només té una entrada RF (d'antena).

• Aquesta connexió s'ha de fer amb el cablatge i adaptadors escaients.
• La sortida de l'ordinador es realitza per un port minijack estèreo: la sortida d'auriculars o, si no n'hi ha cap d'específica, la sortida d'altaveus.

L'entrada al monitor de televisió s'ha de fer per un dels ports d'entrada de so: l'euroconnector o l'RCA.

• Si ho feu pel port RCA i el monitor de TV és estèreo, cal connectar els dos connectors RCA d'àudio del cable als dos ports d'entrada d'àudio del monitor. No confongueu el port d'entrada de vídeo (habitualment de color groc) amb un port d'entrada d'àudio.
• Si el monitor és mono, podeu connectar només un dels connectors RCA (habitualment el de color blanc) i fer proves de so per veure quin és el millor senyal; o bé connectar prèviament els dos connectors RCA del cable a un doblador de senyal RCA i aquest connectar-lo al monitor.

• Per últim, probablement haureu d'informar el monitor de TV per quin port li entra el senyal: AV, AU, AV1, AV2 si en té més d'un.
• Reproduïu el so a l'ordinador. Modifiqueu el so de sortida de l'ordinador i el volum del monitor de TV fins que trobeu el nivell de so adient a l'espai i a l'auditori. Podreu aprofitar, d'aquesta manera, el monitor de TV per reproduir-hi sons codificats amb MP3, OGG, MID, WMA... que per si sol no podria reproduir.